dijous, 1 de març del 2012

NO EN HI HA UN PAM DE NET



No sé per quina raò, de cop m’he sentit cansada, i ofegada per la obligació de crear o improvisar un tema i desenvolupar-lo
Potser han estat els últims esdeveniments, polítics, que fan passar les ganes, de moltes coses. A lo millor ha influit, els escàndols dels homes de l’Esglesia, que a través, de tants segles, només fan que errades i suren cada dia noves descuvertes esgarrifoses, i condemnables, des de tots el punts de vista, i que a mi com creient m’afecten molt.
Sentir la pena dels fills orfes perquè la seua mare ha estat víctima de la fùria d’un home begut o gelós. Veure les injustícies que es fan i es desfàn arrel de la corrupció de tots el estaments governamentals, de tots els estats, de totes les institucions, i nacions?. Es miri comes miri, no hi ha res que del que es veu el voltàn, que et convidi a somriure a ser magnànim i tolerant. Perquè no em negareu pas, que si es miren els noticiaris o es pose la televisió, o busques el plaer de llegir el diari, quan arribes cansat a casa; al segon full ja et venen unes ganes de fugir!!! Però cap a ón? Existeix un raconet, sa, net, on les relacions humanes siguin possibles i agradables? Ôn es pugui practicar la bondat, la generositat, i on donar sigui la premissa, i un fet corrent entre germans, no pas el furt i l'engany?
Jo soc optimista per naturalesa, i que ara, ens toque viure uns temps, difícils, ho sé, però que s’entén per difícils? Comprobar dia a dia com els peixos grans en mengen als més petits? Veure amb claretat com els poders dels cosos judicials de un país democràtic, siguin de tot menys independents i democràtics? contemplar sense cobdícia, com els poders econòmics, mouen tots els fils, i tots els engranatges que fan que el pobres cada dia siguin més miserables, i que els poderosos visquin al seu mon apart, amb tots els luxes que es puguin imaginar?

Jo me’n vull anar al mon del ignorants, òn totes aquestes coses no facin patir ni generin mes enveges i rancùnies, perqué al món dels ignorants no les saben ni les coneixent. i no tans sols les sospiten!!!! Y sisplau, no els hi digueu pas!

18 comentaris:

Eastriver ha dit...

Jo també hi ha dies que voldria anar a aquell mon. El que passa és que sovint el món dels ignorants és en realitat el món dels egoistes, d'aquelles persones a les que tant se'ls hi enfot tot. I llavors penso que no...

Hem d'aprendre a conviure amb tot plegat, que no pot ser que ens faci mal, o al menys que ens en faci el menys possible. Però pensa una cosa: mentre t'afectin les desilusions vol dir que no has perdut l'esperança. Ara, això sí, que les desilusions siguin motivants, no paralitzants...

Isabel Martínez Barquero ha dit...

También soy optimista por naturaleza y pienso que este martirio que sufrimos y no merecemos acabará. Lo importante es que acabe por nuestra acción y no acabemos nosotros por culpa de tanto despropósito.
Ánimo, querida Monserrat, que todos andamos tristones con la que tenemos encima, pero no hay mal que cien años dure ni cuerpo que lo resista.
Un petó ben fort.

Pluvisca ha dit...

Yo soy mas bien esceptica ante el ser humano. Siempre se ha comportado asi, lo que en tiempo de crisis lo vemos y lo sentimos más...todo lo que nos rodea se está infectando de muchas cosas y ninguna buena.

Lo único que podemos hacer es estar bien con nuestro círculo más cercano ( hijos padres etc) y ser coherentes con nosotros mismos y preguntarnos si tenemos algo que dar para que eso cambie...

Besos

Montserrat Sala ha dit...

Ramón: Vols dir que son egoistes, els ignorants? jo no m'ho penso pas. Mes aviat diria, que un cop,t'ahs format. has rebut educació cívica, i potser una mica de cullturilla, ja no es pot tornar enrere. es un carrer sense sortida, un viatge sense retorn. Perque els ignorants, son aixó, ignorants del tot i res més. De veritat que crec que són i viuent mes tranquils.
Estic a la montaya, i sense Internet. Véus: un altra cosa, que també no en podem prescindir. YI abans no en teniem pas... penso que ne's un bon exemple per, fer-ne una dedució.
Que gaudeixis del cap de setmana.

Montserrat Sala ha dit...

Isabel: ojalá tú y mi madre, tengais razón. no se si estas circunstancias, hace, cién años o nó. Pero, a mi se me antojan larguísimos! Y esperemos que el cuerpo lo resista.


Que disfrutes del fin de semana.
Un abrazo maja.
Hay que ver cuanto catalán sabes, eh? Me alegro mucho, porque hay gente que antes me comprendía y ahora nó. ¿Tu tienes mas dificultades que antes?...

Montserrat Sala ha dit...

Sí pluvisca, en este aspecto pienso igual que tu. Que la familia, es un buen salvavidas.
Y yó lo tengo y grande!!
Muchas gracias amiga por tus palabras.

genetticca ha dit...

Mol profund el teu escrit, però no estic d'acord amb la ignorància dels ignorants,perquè precisament per un excés de ignorància passa el que passa.
Les grans dictadures, precisament, fomenten la ignorància,exilien als erudits,perquè solsamènt poden dominar sotmetent als ignorants;lo irònic del cas es que actuen així perquè ells també profase la ignorància.
Ara bé;penso que al tipus de ignorància al que et refereixes, es aquell que esta basat amb no saber el que passa al mon,viure lluny de la civilització, sense participar-ne de la mateixa.
Però amiga, res no escapa a la capacitat de divulgació que utilitza el nostre sistema.
Els indígenes ho saben tot, no poden ignorar res perquè a ells també els envaeixen,els prenen les terres, els cremen els paranys els maten, perquè son essers que no cotitzen ni produexen. Aixì que em quedaré amb la bona fe del teu escrit, però lluitaré com pugui per culturitzar la ignorància. Una abraçada

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

Yo tampoco soy optimista...

Encarni ha dit...

Monse, yo soy realista, y esta realidad no es agradable pero es humana, porque la sociedad la forman humanos, una especie a la que pertenecemos, a la que pertenezco, y que deja mucho que desear. Yo no quiero ser ignorante, quiero mirar a las cosas de frente y que no me den miedo, pero también quiero no perder la esperanza cuando la necesite, porque tal vez, un día de estos la necesite como mucha gente. Yo te comprendo, pero no tengo soluciones de farmacia, ojalá...

Un beso, amiga.

Mercedes Pinto ha dit...

Siendo realistas, que no pesismistas, tenemos que admitir que todas estas cosas que nos cuentas están pasanso, pero yo tengo esperanza, mucha esperanza y fe en el hombre, y sé que hay mucha gente buena luchando por hacer las cosas mejor. Así que pensemos en todos ellos y olvidémonos de esos otros que no merecen nuestros pensamientos.
Querida Montserrat, gracias, gracias por todo, por estar siempre y por leerme poniendo el corazón. Ya me contarás qué tal va ese libro que te traes entre manos.
Un abrazo y hasta pronto.

Mariluz GH ha dit...

Optimista es mi segundo nombre, como se suele decir... pero no puedo evitar sentir el peso de la cruda realidad.

Tengo problemas últimamente con el traductor y me pierdo muchas de tus palabras... por eso no comento hasta no comprender totalmente lo que quieres decirnos; pero no dejo de leerte :)

abrazos y feliz domingo

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat.
Si devegades vene ganes de treurer la TV., pero es el día a día.
Mira hi havía un senyor que va gobernar fa molts anys, que volia un mon d´ignorants.
I mira una de les manifestacions dels estudiants, qui varen donar refugi a intelectuals i estudiants d´aquella época perque no els engarjoleissin foren els Caputxins de Sarriá.
I aixó ho vareig viurer d´ aprop perque una cosina meva hi era.
Saps " De todo hay en la viña del Señor".
I ara mira a pesar de los pesares, encare tinc ilusions.
Una d´elles es coneixet, caramba ja es hora, perque ests una de les persones que m´estimo més de la blogosfera.
Un petó ben gros tocaia, Montserrat Ll.

Montserrat Sala ha dit...

Bona nit,genetticca, et comprenc molt bé. Els teus arguments son bons, ho sé, peró la ignorancia escrita en minúscula, aquesta es a la que me referixo, Eh que tu també em comprends?.
Moltes gracies per entrar i comentar.
un petó.

Montserrat Sala ha dit...

Hola profesor:
Sé perfectmente que tu no eres nada optmista. Se nota mucho en tus en tus entradas. ¿No sera que eres demasiado inteligente? Piénsalo.

Recibe mi graatitud por tu fidelidad.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Encarni:
¿Sabes que es lo que me pasa? Pués te lo diré en doa palabras. He luchado mucho, tanto que ahora me siento sin ganas, y me escondo, de la realidad como puedo, no me apetecen mas batallas. Y me salgo por la tangente siempre que el tiempo me lo permite.

A ti también te doy las gracias por comentar siempre mis razonamientos, absurdos y patateros.

Montserrat Sala ha dit...

Haces muy bién Mercedes de no perder la esperanza, que hace mucha falta. Muchísima diria yo. Porque creo que la esperanza es lo que nos mantiene.

Y deseo fuertemente, el no vernos decepcionados.
Gracias por tu amable comnetario, que tengo muy en cuenta.

Maldita creo que, si mi olfato literario no me falla, se encuentra ya en fase de hacer su entrada. triunfal en sociedad.

Montserrat Sala ha dit...

A tí si que me creo que eres Optimista, de segundo nombre. simpre con esa mirada risueña i tu media sonrisa, eres la viva imagen, de la persona, contenta. Y esto tiene un gran valor en los dias que corremos.

Muchas gracias por venir y romperte los cuernos con mi catalán. Pronto voy a repartir diplomas, de buenas traductoras.
Besos amigos.

Montserrat Sala ha dit...

MOntserrat Llagostera. Mira no m'en parlsi mes d'aquell home baixet i bigotut. El tinc atragantat. Ell i el seu pal de penjar collerets, s'en va fer un bon tip d'entrar a totes les iglesies i catedrals "sota pali".

Canvio de conversa, que aquesta fa mol
mal estruc.

Sort que aviat ens podrem coneixer.
Una abraçada, maca.