LES PICABARALLES DELS ENTRENADORS DE FUTBOL

Els partits de butbol es juguen ara, fora del camp. Si, així es: Unes declaracions a la televisió amb acusacions contra els àrbitres, contra la directiiva i contra el que s’els hi posi endavant i en els moment decisius del torneig que es jugui, ambdòs equips, encenen la metxa, que ja està prou calenta, i pataplam!!!. Salten los gospires amb un nervi i una velocitat que, el foc ya no es pot aturar.

Al entrar en aquesta espiral de paraules malsonants, i de gestos malgirbats, llavors es quan surten a relluir, elS verdaderS monstres que portem a dins. Que rés te a veure ni amb el futbol, ni en general amb cap esport.

Es jugue sobretot a desequilibrar al contrari, sigui pels métodes que sigui. Ofenent, faltan al respete, insultant a tothom i fent tot el soroll que poden. La veritat no se pas òn anireim a parar.

Si busquem culpables del que està passant ara mateix, ho poden ser; els medis de comunicació, els directíus dels clubs, i en última instancia, nosaltres: els que volen, lleguim i ens agrade revolcar-nos en el morbo, de saber com matar al contrincant. Si seguim d’aquesta manera no ens cal pas una altra confrontació bélica, perque aquesta també es pròu perillosa encara que i Gracies a Deu, incruenta.

EL DIA DEL MEU SANT I DEL MEU CUMPLE-ANYS

He tingut, tinc encara i tindré sempre aquest privilegi. El dia 27 d’Abril es un dia molt important en la meva vida. Perque la meva mare, va decidir ya fa 68 anys, que tindríe el millor regal del seu sant: una filla que ere la primera, de cinq que en va tindre. Si ella també es deia Montserrat.
Pero aquesta avinentesa. No us penseu pas que sigui un xollo. Perque no ho es?su ho diré clar i català: Sempre, desde sempre només he rebut un ragal en el meu dia. i el que es pitjor no he rebut mai dues felicitacions quand tohom en té dues.
Peró n’estic contenta. Puguer donar a la meva mare la alegria, d’un regal com es el primer fill, em compensa de tot el demés.
Avui no he trobat altre tema que aquest. Demá serà un altre dia. Ademés les trucades que comencen de bon matí, no em dixen concentrar-me. Bondia de primevera per tots!!!!

REPOS I LITURGIA

Són les dos úniques coses que busco en aquestes petites vacances de Setmana Santa. Per alguns potser haurà estat així, però per a mí, tot el contrari.
Ni he pogut gaudir de la primera, ni tampoc he pogut pensar massa en la segona. en molts moments de la meva vida estaria contrariada, i desabuda però avui estic molt contenta i feliç a pesar de aquestos malfactors.
He tingut un cumpleanys, molt celebrat, i hem contat amb la companyía i la presencia de tots els fills i els nets. Total 14 persones que cada dia: esmorcen, dinen sopen, es dutxen, fan esport, i dos nenes de 4 i 6 anys, mes mogudes que un ventilador. Expliqueu-me com s’ha de fer per estar descansada. només el batibull que es fà ja es prou fort. Així que a la Esglesia el mes justet.
He posat a prova les meves forces, i m’he adonat que no m’en quedan gaires. Els anys i els entrebancs de la salud m’han deixat K.O. tecnic. Ara que hem tornat a la vida rutinaria estic mes bé i contenta de haber pogut viure uns dies plens i feliços.

Es la roda de la sort. Tinc amics que han passat uns dies duríssims amb la perdua de un familiar intim. Quina paradoxa! La vida ens guarde moltes i sorprenents males jugades.

TOTS ELS POBLES I POBLETS DE CATALLUNYA

Diuen que en hi ha 943, i en son molts, crec, per un territori tan petit. També diuen que el ex-president Pujol els coneixía tots, un per un. Jo encara em queda molt per recòrrer. Encara en vieg de vegades, poblets i llogarets que no n’havía sentit a parlar mai, ni que al món fòssin.
Pero ho dic tal com ho penso; m’agradaría força coneixe’ls tots i cada un d’ells, perque encara no n’he trobat mai, ún, que no m’agradés. totos son especials, el que no té un campanar romànic te unes fonts o unes balconeres, modernistes,o un monestir de L’Edat Mitjana, o un riu ón si pot pescar truites abundants. Els nostres pobles son un tresor. I són els que cuiden més, de que la natura seguixi viva y verda. Són un orgull perque als seus racons han nascut una pila de personatges, prou importans en totes les arts en la literatura, la llengua o la pintura.
Si a una gran capital com Barcelona, marxèssim per un sol dia tots el que son de poble, es quedaría tan buïda! i hasta penso que tot es pararíe. No hi hauríe ni funcionaris, ni conductors d’autobussos, ni policies de vigilancia, ni caldríen tans aparcaments, i sobrarien més de la meitat dels llogaters o propietaris. Els trens, el metro, i també a la circulació aréria es veurie afectada. El colectíu de metges de farmacéutics, d’ingnieris, de gestors, d’advocats, de mestres, del comerç, tot absolutament tot, deixarie de funcionar.
Conclusió: la gent de poble, no hem d’estar pas, cohibits o amb complexes de inferioritat, i coses per l’estil. Nosaltres també som uns ciutadanas de 1ª classe, com els barcelonins, com els madrilens i els sevillans.

LA PERSEVERANCIA

Siempre se ha dicho que el que la persigue la consigue. Y es una gran verdad. la Perseverancia sin ser una gran virtud y tampoco un pecado, es a mi modo de ver las cosas, es una cualidad que adorna a las personas, y que las hace poseedoras de todo lo que ellas buscan o desean.
Todos sabemos que hay cabezas, que son dotadas de una inteligencia máxima para estudiar, todo lo que quieran y más, pero luego están las personas, que sin tener estos atributos, son muy trabajadoras y no desaprovechan ninguna ocasión que se les presente, para perseverar en las tareas. Y que pasa? pues bien sencillo: el listo se queda sin carrera porque se la arrebata el mediocre. El listo, como lo ve fácil no estudia, y el mediocre insiste, insiste y al final de camino se lleva el premio
Lo mismo se podría decir del enamorado de suspira por el amor de una chica muy guapa, y ella se muere por un guaperas que no la hace caso. Para quién sera la chica?, se puede adivinar enseguida: el trabajador, el que la ruega y la corteja, i la vuelve a rogar, para aquel sera la chica. Seguro!!!.
Y que decir del pescador, que si se cansa enseguida de ver que no pican, este se va a su casa con el cesto vacío.
Hay que currar día a día uno quiere, perseverando una y otra vez, ésta el es la clave del éxito. Y es raro el caso, que alcance la meta, el que no se la trabaje. Será la excepción, que lo confirma, porque en todos los casos, y en todos los medios existe la misma premisa. Constancia y perseverancia. El quid de la cuestión.

ELS DETERGENTS I ELS LLEXÍUS

En volía parlar feie tamps, perque el trovo un tema no massa interessant, Però sí prou important com per fer-li una reflexió.
Les dones d’avui dia, som tan netes i maniàtiques, que tot va a parar a la rentadora. I el que no es pot encabir dins la rentadora, malament: o no ho compren o ú porten al la bugaderia.
Y que pase? us preguntaréu. Doncs ya tornem a ser com sempre, al tema de la salud dels rius i del aire. Al medi-abient. A tots ens consta que es quelcom imprecindible cuidar i respectar les aigues i els acuifers d’ón provenen. Altrament si tenim aquestos dos components imprescindibles per la nostra subsistencia, enfadats o cansats de que tots nosaltres s’ens en fumi un pito, tan el que llencem com el que nó, despres ens queixarem de que hi hagi tota mena de desgracies provocades per la meteorología.
Els que em llegíu habitualment ya sabeu de sobres, que hi tinc molta fixaxió en aquestos temes. Per altra banda, m’agrade de parler-ne, peque penso que algú, portser m’entrendrà i a lo millor hasta em farà cas.
Sí. sí, també sé que el més convenient de tot seríe que hem fessin cas, les industries, matalúrgiques i càrniques sobretot i d’atres tipus que tenim per tot arreu, i que tots o molt bona part es passen les normatives, per allà on els hi plàu. Pero, penséu; si les mestresses de casa de tots els blocs de pisos, de tota una capital com L’hopitalet, estèssin mes concienciades, i vulguèssin, fer atenció, a lo que jo proposo, penso que si coneixeríe moltìssim a tots el rius, de tot el país.
1ª, no gastar llexiús mai, mai sota cap escusa, (penseu que hi ha molts paísos, que ja no es ven. I que està prohibida)
2ª, ulilitzar la meitat del detergent que posem a la rentadora. Estalviaríem diners, la roba quedaríe més bén esclarida.
(jo conec molt bé el tema del génere de punt), recordo que moltes senyores que reclamaven, perque s’els havíe encongit el jersei, i quand el tocaves, es veie molt clarament el perqué.
3ª Tampoc fer servir blanquejadors ni suavitzants, o els meys posibles.
Només cuidant aquests aspectes, podríem ben presumir de tenir unes aigües,el 50 per cent mes pures i la satisfació de contribuïr que les coses vagin a millor.

LES NOIEIS QUE TANT ENS AJUDEN.

Les noies que tan ens ajuden.

Un altre tema que també semble tabú. Y si elles no existíssinm, pobres de nosaltres, no sé pas com ho fariem. A pesar de reconeixer la labor social que porten a terme, ningú en parle, com si fosssin invisibles, o menystenides
Avans per que estaba tot el dia fora treballant, i ara perqué jo no m’ho puc fer tota sola, a casa nostra sempre les hem hagudes de menester. Una llegió si les pugués contar totes, desprès de tant temps.
Sempre he tingut una bona relació en totes i hem acabat siguent molt amigues, potser massa. Per acadascú es com és, i no si pot fer més.I (aquest es una altre tema,que avui no toque)
Aquí al meu barri, en puje moltes perque hi ha molts xalets, igual que també pujen per carrer molts nens al cole, i es que dalt de tot hi ha un col-legi prestigiós, de prop de 2000 alumnes.
Tornant amb el tema de les asistentes, s’en podríe dir moltes coses, perque són persones com les altres, amb les seves fobies, amb el seu caracter, i mes que rés amb el seu passat.
He conegut tants casos desgraciats, que no em voldría referir a ningú, per delicadessa. Peró desde separades, casades que el marit les estova, hasta jubilades que tenen al seu carrec nens de fills separats. També s’hi troben dones que la seva historia, es més dramàtic encara. Son aquelles que un dia van puguer estar en un nivell més alt, i social, i per circumtàncies, han de traballar com poden, per mantenir a un marit borratxo, o senzillament arruinat, o uns fills ganduls, que tenen de 30 a 35 anys encara anclats al sofà. I esclar arrribe el divendres a la nit i el hi manquen els diners pel botellón....
A mí, tal com he dit avans em fan llástima, tot i que cobren bastant, peró han d’aguantar molt. No en conec a cap que ho fassi per caprici. o pels mal gastos.
Sigui com sigui son de planyer i no es poden silenciar tant. Se les ha de tenir una mica més en consideració.

Ja tornen les professons.

Aquest any amb la gran pujada dels carburants, i degut a la crisi galopant que tenim al damunt, no sé si també tindrem cues a les carreteres del nostre paìs. perque com ja deia l’any passat, són com unes profesons lentes i enguniosses, que es fan tots els anys per aquestes festes de Pascua.

Encara que es molt incòmode, fer les esmentades professons, a mi m’agradaría que en hi hagués, com sempre. Només que sigués no per perdre el costum. Y perque també vodríe dir, que la gent, totes les perssones, podríen fer les seves merescudes vacances, estiguin o nó a les llistes del atur. O agotats tots el recursos. Tant l’hi fà.
Sortir de les grans ciutats i anar a escampar la boira, a la montanya o a la platja, es un petit premi que el duríe de costejar la Segurat Social. Ves a saver quantes malaltíes s’estalviaríen de guarir i pagar-ne les consecuencies. Algú els hi tendría que fer veure que són mes costosos els dies d’hospital i metges, que una sortida ara, per gaudir dels efluvis primaverals, que tan animen a tot-hom.

Ves, mirat d’aques manera no em sembla pas tan dolenta la idea. Tots tenim dret, a fer-les, i els treballadors de mes baixa categoría social, més que ningú. perque com el món sencer, no ignore, que s´ón ells que aporten més, perque els afortunats puguin gaudir de l’any sencer de festa. Sobre la base de la justícia social, tendríe que ser com ho dic.

S E B A S T O P O L

Amb relació a les guerres que en aquestos moments ens mostra la televisió, recordo d’una vegada vaig sentir en un programa de radio que liderava l'Antoni Bassas, que ell  havíe lligit en algun lloc que, perque  tot anés bé al mon, i tot rutllés com devie, només calien tres coses: Al hivern fred,  al estíu sol, i guerra a Sebastopol. De moment no vaig saber ben bé que significava tot aquest discurs, pero pronte vaig reacionar i pensar. I esclar si feie a cada estació en temps adecuat, el comerços, la agricultura, la  industria, i tot el demés en general, aniríe com una seda. Peró i la guerra de Sebastopol?.
Tan ere Sebastopol com La Conxinxina, volie dir, que la guerra també ere necesaria perque les coses no es paressin. Pero aixo sí: lluny. Les guerres ben lluny. Desprès nosaltres ya els hi vendriem tot lo necesari per refer la nació, i de moment els hi suministraven, el material de guerra, perque guanyèssin els uns  o els altres, que tan se’ns donave. I si s'en podíe vendre als dos vandols, encara millor. Estava feta d'un peça. Cínics, pensava.  Hi cada vegada estic més segura de que passe, segons la voluntat dels poderosos, i dels caps de cada nació del món ric i desenvolupat
I ara?  No serem nosaltres els mateixos que encenem el foc a tans i tans punts del marxe, no sé si ens valdríe més, menjar poc i païr bé.

Els homes del temps

ELS HOMES DEL TEMPS.


Recordo aquell primers homes del temps de la televisó que ningú feie cas
del que deien, perque res del que predeien es cumplie. Pero, poc a poc les coses han canviat i ara els homes y les dones del temps informen, puntualment i rigurosament, als seus oyents o televidents, i tothom ens programem els plans de cap de setmana, o vacances segons els que ells pronostiquen. Son els autèntics protagonistes de les teles del cap de setmana. Fins a tal extrem que de vegades han de matizar el seus pronòstics, per no fer mal a les cantitats de festes y aplecs, que es progamen en primevera, al aire lluire.
A la platja també s’en resenten, per ejemple, al mes de Septembre, quan ens pronostiquen fortes baixades de temperatura, i pluges i persistents. Es troben que si diuen la veritat. el país es quede sense turisme, els hotel buids i toto son anulacións de viatges. Ells homes del temps també s’encarreguen dels programes de neu, dir on nevará i òn no. Informar del guixos de neu per fer Sky de fons, Ski nòrdic, o de snwoard. Fan en definititva, una bon servei a la societat.
Hi ha cops que han de fer el paper del orni i no poden desmentir ni assegurar rés per no pejudicar als interessos del sector turistic. Perque de saber-ho, amb el tan sofisticata aparells dels que disposen, poden mesurar-ho tot, sense equivocar-se ni un brí.
També fa gracia, quand t’adones que en hi ha tantíssims d’homes del temps, dos o tres, per cada canal televisíu i les emmisosres de radio per un igual. i tamabé s’hi dedeiquen moltíssimes dones que ho fan tan bé com ho puguin fer els seus companys.
Mariano Media, crec que fa ser el pioner d’una nova proofesió, bonica, interessat i académica, que tots l’aceptem com la ciencia de’estudi del medi, que realment és.

SABER ESCOLTAR

                          

Es la millor virtud que l' hi ho puguis demanar a un amic, a un parent o senzillament a la parella. El que sap escoltar s'assabente de tot el que li interesse, sense preguntar, i tothom li fa cas. Hi confien amb aquesta persona segur que, a més a més, es molt intel-ligent.
Peró una cosa es certa. Deu ser molt difícil, de possar-ho en pràctica, perque avui en dia, pocs ho fan. Ningú escolte a ningú. Tots volen ésser escoltats,  pero escoltar, tenir paciencia i aguantar metxa, aquesta cosa, amics meus, no es posible en els tems que correm.
Els psicòlecs i els psiquiatres, es deuen forrar per aquest motíu. Sempre ho he pensat.  Perque, es ben cert es que les persones tenim la imperiosa necesitat d'explicar les nostres pors, els nostres dubtes existencials, i tots els pensaments que ens turmenten, i moltes vegades no tenim a quí pasar-les. I si no trobem al qui li puguem exposar, estem més perduts que una cabra en un garatg. Ens manque sentit comú, ens manque educació, i benevolencia. Tampoc tenim ni el més minim sentit de la sensibilitat, ni la més minsa consideració envers l'altre.
D'aquesta forma anem pel món, caminant per la vida, donant patacades aquí i allà, perque creiem, que les demás persones, hi són, unica i excusivament per fer-nos cas i escotar els nostres problemes. Tendríem que avançar, amb mes seguretat, i preocupar-nos, dels altres sense esperar res a canvi. En una paraula, sense egoïsmes, pensant que tothom en té de dificultats, grans o més petites. Només cal escoltar-les, i llavors despareixeran les nosltres, com per art de magia. Féu la prova hi ho veureu!

EL REAL MADIRD TAMBÉ ESTA EN RATXA

(entrada dedicada al meu amic Jota Ele)


Per ser justa he de confesar qu’el primer equip del Marid, també esta fort.I aixó es molt bó, perque als afeccionats del bon joc podran gaudir de molts encontres entre els dos rivals. Y molt més equilibrats que els altres anys.
Ahir en van dir que hevíe guanyat amb autoritat,y per golejada. M’en al-legro, per ells, no m’agrade veure a un gran campió, vençut i humiliat.
Ara les coses amb aquest canvi serán, molt més complicades pel Barça, que ja podrà preparar-se a conciencia si vol fer minimament, un papEr al nivell que aquestos encontres que manquen. per acabar amb exit. Totes les conpeticions que queden per dilucidar, que si no m’ han enganyat, estan molt més aprop del equip blac.

LA SENYORA DE TOUS

LA SENYORA DE TOUS (Antiga faula catalana)
(Aquesta faula la vaig apendre de la meva mare i la meva avia de la Torre de Cabdella, (La Vall Fosca)

Als temps antics dels Templers, visquíe una senyora amb un gran castell, de la Vall d'Ager. Ere Vídua d'un senyor feudal, molt i molt ric. Posseien d'altres castells, ecjercits, criats, i nombroses terres.
Aquella senyora, ere molt bona amb tohom, pero ere molt capriciosa en el menjar. Remilgada fin al extrem, només l'hi agradaven els cervellets de canari negre. I amb el difícil que era de trobar-los, cada dia els seus criats tenien que anar mes i mes lluny, buscar-los-hi. I resultave una mica car.
Per més que les cuineres l'hi preparessin una altra cosa, ella només volie cervellets de canari negre. Va arribar el moment, que es van acabar tots els canaris de la terra, dels païssos veïns i els encarregats del siministrament es que tenien que desplaçar cada dia més lluny. Arrivàren fins a la llunyana Xina, fins L'India, i països desconeguts. I això va ser del tot insostenible. Es va tinguer que despendre de les terres d'algún castell, del ejercit, i no sé que més... però no volie probar cap més aliment. Tot la marejave, tot l'hi feie fastig, i es va gastar hasta l'últim centim de la seva gran fortuna.
Va vindre un dia que no tenie res per menjar, ni res més per vendre. Havíe venut fins i tot, els seus vestits, y ere asseguda al terra sota un noguer, vestida com una pobreta i amb ganes de menjar quelcom.
Hues aquí que li va caure una nou del arbre, la va trencar, i es va menjar el moll amb un rosegò de pa que tenie a la butxaca. Anave mastegant, i com més en menjave més bones les trobave. I menja que menjaràs, va passar molts dies alimentant-se del fruit d'aquell noguer.
Al hivern, anave pels poblets dels que avans eren les seves terres, demanat caritat i diguent a tots: "Si hagues sabut el bo qu'ere el pa amb anous, encara seria la Senyora de Tous".

ELS "CULÉS" ESTÁN EN RATXA

Semble per els resutats d'avui, que la lliga ja es a la butxaca dels homes de Guardiola, un altre cop. Jo que no miro mai el butbol, que tampoc vaig al camp, que ademés no m'agrade, reconec, qe està fent aquest home pel club català, es una cosa que no s'havie donat mai en la historia dels "culés". Es l'época mes gloriosa del Club Blaugrana, eclipsant fins i tot els exits aconseguits en temps de Cruyft.
Tota persona que fa la seva feina ben feta, té des de sempre la meva ad-miració, sigui en el cam que sigui, i el jove antrenador del Barça ha demostrat, amb escrex, i sobretot amb humilitat, que es un home de clares conviccións, i d'una capacitat fora del normal per a conduir un equip de butbol, a les mes grans conquestes esportives. I que no es per causualitat, sinó que ha repetit els exits, mes d'una vegada.
La enhorabona per aquest home de la nostra terra, ferm i senzill i ponderat, que ha sabut conquerir per sempre l'admiració i els cors de tots els catalans.

UN DIA ASSOLEJAT DE PRIMAVERA

Estem a dia 2 d'abril, i fa un temps esplèndit. El sol potser pique massa, però l'horatge, es suau, perfumat per totes les flors de primevera, i aquí a la muntanya de pre-Pirineu, s'hi està molt a gust. Es un dia ideal per anar a passejar al aire lluire,i admirar una vegada més, tot el miracle que es la natura  en aquestos dies tan lluminossos.
Al marges dels camins tot són bellugadisses dels insectes, de les papallones,  de toda cuca viva. Les herves creixen y s'imposen als vells i secs ramatges. Al horitzò un cel tan, i tan net que, es diríe que algú ha passat  a treure´l-hi, amb un drapet molt fí,  tots el nuvols y tot rastre de fums i boirines. Respiro fons i el aire entre dins meu com un flaire, gauridor de totes les arteries que corren pel meu cos. Hem sento nova i rejuvenida, i les cames no em pesen gens
Es només un dia de primavera, dic, però un dia de primavera, com no havía gaudit des de feie molt temps. A dins de la llar encara i fà fred. A les nits la temperatura baixa, i cal abrigar-se un pel, la  qualcosa no es pas cap inconvenient ni cap molestia. Ve de gust.