dijous, 31 de desembre del 2009

ESL ANIMALS QUE HIVERNEN

Tot les coses ténen la seva explicició científica, i en aquest asumpte també. però jo no vull saver-la avui. Només m’interesse comparar la vida d’aquestos animals tan dispars, amb la de algunes persones que pululen al voltant de les nostres vides.
La tortuga, els hamsters, els ossos, els cargols, les serps i d’altres reptils, quand arriben les primeres fresquetes de la tardor, s’adorment plàcidament al seu amagatall, i per ells s’han acabat els problemes, fins que apunte la primavera. Osiqui que hi són però no están operatíus. que bé! No son responsbles de cap cosa que neguitexi al personal, i es poden rentar les mans de totes les desgracies que puguin succeir a la societat perque ells són de vacances.
Es una situació ideal que hom voldrie per si mateix. No cal treballar, no cal menjar, es descansa molt....A quín polìtic no li agradaríe aquest privilegi de poder desapareixer en el moment que està més presionat, i dexar passar 6 mesos? Qui s’en recordordarie despres, d’aquell assumte espinós que li reclamave el Jutje Garzón? I els assasins de génere, que puguesin hivernar 6 mesos, quí es recordarie desprès de la seva malhaurada acció? També seria un respir pel contribuen, puguer amagar-se 6 mesos en un forat. No m’ho puc imaginanr! Serien molts els que voldrien hivernar cada temporada. I un altra cosa: per l’Estat també seria un bon assumpte, deixar de pagar l’atur a tota la gent que invernés.
Em podria allargar moltíssim més, pero no cal. Segur que heu comprès l’idea.
Jo que tenia una por maniàtica a les serps i al reptils, des d’ara m’els miraré amb mes simpatía, i pensaré sens dubte, que son molt més intl-ligents que la resta dels mortals.

dimarts, 29 de desembre del 2009

ESTIC MALALT

Quand el meu marit arribe a casa amb aquestes paraules, ja ens podem posar a tremolar. Perque els homes son el pitjors malats que hi ha sota la capa del cel.
Yo no sé com ho fariem les dones si fossim tan hipocondríaques com ells. Per començar de fills rés de rés. A l’hora de la menopausa, mareta meva, ni amb estrògens, ni sense, no s’els podríe aguantar. I jo encara tinc sort, veig homes molt pitjors que el meu. Els hi fa por tot: si tenen una mica de febre: aixó són décimes, i ja se sap que les décimes sont molt perilloses. Si tenem mal d’estòmac: Menjo quelcom que no eh va prou bé. Caldrà vigilar o anar al endocrinòleg perque s’ho miri. Si hi ha dolor al costat esquerre: ja pors còrrer Pepeta que això es el cor. Si ensopeguen i cauen, correm-hi tots, perque segur que s’han trecat mitja dotzena d’osos, pel cap baix. Si el que tenen es depresió, llavors si que estem ben arreglats. Allò no hi ha qui ho remunti, i cal anar al psiquiatre, de seguida. I anar fent, un ay per aquí, un altre per allà i de sospirs no en vulguem més. Els homes presumiblement malalts són un drama terrible per ells i per els qui els cuida i envolta. i són ademés un mal exemple pels seus fills mascles.
Les dones, al contrari: Desde la primera regla, la seva mare jà s’encarrega de fer-les saber que a partir d’aquell precís moment, tot serán molesties cada més, que tindràn que suportar, sense poder-hi fer rès. Jà comencen a adoctrinar-les per el futur tan fosc que els espera. Em materia de dolors i molesties, ben entés...

ANAR AL CINEMA AMB LES AMIGUES

Es un plaer que quasi no recordaba. Que ho és d’agradable, fer una petita sortida un dia qualsevol, amb grup, veure una peli, i desprès entrar a una grangeta o bar per pendre un xocolate o un café amb llet i un croissant. Es una petita llicencia, que em puc permetre de tant en tan, perque no tinc gaires més ocasions. La conversa, i el tema són aquasi sempre referents a la películal, però desprès convergeix en la exposició de casos personals, i esperiencies de tota matèria.
La película que varem veure, es un història insólita amb un grand toc de qualitat.La versio orignal de “El erizo”(fracesa) es la fidel trascripció de novela de molt exit i de la que s’han venudes 26 edicios. La sinopsi se aquesta: En un edifici de París i, en una porteria ón només hi víu gent molt rica, tenen els seveis de una portera viuda que és, la antítesis de la bellesa u delicadesa femenines. En ún del pisos de centenars de metres, i viu també una família, amb un pare passota, la mare enganxada a les pastilles ansioítiques i antedepresives, i els dues seves filles. L’ una, la protagonista, penjada sempre de la seva màquina de filmar, o enregistre tot amb la seva càmera que li han regalat i prepare una estragegia que ningí pot saber i que tampoc endivinaríe. La petita que es diu Paloma, entre amb contacte amb la portera solitaria i arisca. Descubreix, que aquesta dona es un pou de saviesa, i de una delicadesa insospitada. Entre en escena un japonés ric, que es mude al edifici i que que també sospite la verdadera personalitat de la dona que es diu Reneé. Fan amistait, a contracor d’ella que no vol canviar rès de la seva disortada vida. El final s’aprope, pero es de un tal dramatisme, que diexe bocabadat a l’espectador. Al menys a mí.
Dono les gracies a les amigues de les classes de francés dinàmic, del Centre -civic Joan Maragall, de S. Just Desvern. Per la meva part m’agradarie repetir la experiencia, de tant en tant.

diumenge, 27 de desembre del 2009

FELICITACIONS DE NADAL COMERCIALS

Ha evolucionat tant l’art de les postals nadalenques, que també les empreses, han aportat el seu granet de sorra, fent més diseny i sense perdre ni una mica del sentit religiós del tema, encara que s’inclogui un pel més d' humor i de picardía. He trobat la feliciitació d’una editorial, que de la má del seu director, ha divulgat els seus bons desitjos amb un verset que m’ha semblat mot bó i que done la mida exacta de per òn aniran, o tenen que anar les noves tendencies, ja siguin virtuals o per escrit convencional. Es molt agut, i diu així:

“Virgencita, virgencita,
Nuestra señora lectora,
Líbranos de todo mal,
haznos llegar a la hora,
con el libro digital.

Virgencita, virgencita,
Protégenos de la crisis fiera,
que no te pedimos más capital,
pero sí ayuda financiera.

Virgencita, virgencita,
que me quede como estoy,
i si es incierto el mañana,
hazme bueno el dia de hoy!”

Que s’ ho mirin els publicistes de “el Corte Inglés” per ejemple, que amb tan de presupost, com remenen, tindrien que enviar una cosa no tan arcaica, com la que rebem els seus clients Espero que no sigui ni propaganda ni crítica, sencillament poso en questió un tema ben bé del dia.

dissabte, 26 de desembre del 2009

POSTALS I FELICITACIONS DE NADAL

A través dels anys, aquesta tradició, també ha anat variant.
La moda và començar entre els anys 50 i 60,crec, amb l’aparició masiva de postals de tots el colors i temes. L’incorporació al mercat del cinema americá i el seu exitòs Star System, vàrem posar-se a circular les fotos-postals amb blanc i negre de totes les estrelles de Hollywood. Poc desprès amb el Cinenemascop i el Tencnicholor ja s’en van importar de parelles d’artistes; els chicots mes guperes i les noies mes despampanants del moment, encapçalats pels protagonistes de ”Lo que el viento se llevó”. I així van começar a circular entre la gent jove dels instituts i universitats. Aquelles postals aleatòries al tema romàntic van encetà les noves coleccions de flors, paisatges nevats, neixemets, grèvols, pares Noëls, arbres guarnits, i hasta n’hi hagueren amb música nadalenca. No m’hi voldría pas jugar la pell, però crec que tot el procés de l’escalada d’aquesta corrent epistolar, ha estat mes o menys, com ho explico. Finalment i des de els anys 70 i tants, van sorgir quantitat de dibuixos d’artistes del pincell, que presentàven unes colleccións molt maques, i atractives. i d’una gran qualitat , que una vegada recontades totes les que et feien falta (que de vedades eren dotzenes),les compraves ben d’hora i s’enviaven rapidament.
Però ya se sap de tot el que puje ha de baixar. I ara estem en un punt intermig. De cartes i postals s’en escriuen moltes menys, Ere problemàtic perque amb tanta avalancha de correu, les oficines i els empleats de l’entitat estatal no s’en sortiein. Mentres vàrem passar al telèfon, molt més eficaç i rapid, també més car. Però com erem els temps de les vaques grasses, no importave massa el detall.
I per fi estem en un punt molt més rapit i econòmic. Els emails amb dubuixos i pesonatges interactius i parlants han disparat unes altres modes. Fas una plantilla, rumies unes paraules adients, fas un reenviament massíu, i llestos. No tinc la més mínima idea, del que durarrà el sistema de la clicada. Jo el trobo molt impersonal, però no quedo malament amb ningú.
Un altra opció molt escullida es la de missatge per telèfon móbil, que té molts adeptes. Caldrà esperar encara per saver com es desenvoluparán les noves tendències en aquesta matèria.

dimecres, 23 de desembre del 2009

FER PAPERS

M’hi vaig a posar, perque tinc el calaix , que no ni caben més. I es que a les cases s’ajunte tanta paperassa, que si ho vas deixant... no t’en surts. Rebuts de l’aigua, el teléfon, la lum, el gas, la mútua, les essegurances, esl arbitris municipals,les escombraries, el trasport metropolità, i els contes del banc. Extractes, semanals, mensuals trimestras, etc. Subscripcions,abonamentes culturals, també compten
Amés a més si has fet algún arranjamentar.a la llar, ja et pots preparar, perque les carpetes es fan petites de tants conceptes com cal arxivar. Funcionem a base de factures, rebuts i presupostos. Si es done el cas de que la salud cal revisar-la de tant ent tant: les radiografíes, les resosnancies,les receptes, les analítiques, els informes s’acumulen sobremanera. I si ademés tens costum de fer notes varies, llistes de la compra i guardes tots les paperets blancs i petits de la tarjeta de credit....S’ha de fer un gran esforç, per tindr-ho tot al seu lloc i ben repassat. Perque si resulte que només ho treus del devant, malament! Cal mirar-s’ho tot amb lupa i estar atenta als comptes, perque es donen cassos que n’hi ha molts que s’equivoquen a favor seu. A mí ja m’ha passat.
Els unics papers que ara per ara no tenim, son les estimades cartes dels amics i la família. Amb l’informática s’ens ha resolt el problelma. i ens podem permetre el luxe de tindre’n més, d’ escriure’ns amb tot-hom, i aixó si que es un gustàs dels temps actuals.

dimarts, 22 de desembre del 2009

PRIMER TRIMESTRE ESCOLAR

Puntualment, aviu a les 3 de la tarda, s'acabat el primer terç del curs acadèmic. Desprès dels festivals de Nadal, dels menuts, i de les festes i soparets, dels prefessors i professores,i de finiquitar els exàmens, tota la prole, grand i petita, s’en anat cap a casa seva contenta i feliç. Han estat 3 mesos durs d’estudi, esport i classes especials de tota mena. Als nens del tercer món s’els acuse de que treballen massa joves i que fan feines que no son adecuades ni a la edaat ni a la seves forces. Absolutament veritat. Però i els del primer món, que de ben menuts passen tancats a la guarderia, o a la escola de primaria un minim de 5 a 9 hores diaries? Ho penso moltes vegades, no sé si es que els veig matinar tantìssim i caminar per la vorera de casa meva amb un aire cansat, i mitg adormits, que em fan molta llástima. En ni ha que ploren i no volen pujar al autocar, d’altres que carreguen amb unes carteres pesentes i molt grans per la seva estatura. i els que més s’enduen deures a casa que els ocupen de vegades dues hores més.
Esclar que no tot es dolent, i tenen les seves estones d’esbarjo que saben aprofitar bé, però vaja, l’estar amb els seus pares i mares, poquet, poquet. Només cal que aquestos presumpes pares estiguin separats, i els nenes tinguin que anar d’una casa a l’altra com si fosin convidats. LLavors jà es per fernos-ho mirar i treure’n conclusions.

EL DIA DE LA SALUD

Es molt conegut el refrany que es recorde cada 22 de Desembre a casa nostra.
La gent que jugue a la loteria normalment, i la que només hi jugue per seguir la tradició, en acabant el sorteix tots es conformen dien; Salud tinguem que es lo més principal! la cuestió es tindre salud! En aquest punt si que hi estem tothom d'acord i conformes. La salud que també la tenim dins un bombo, ens toca molt més sovint que l'altra, i no hi donem cap importancia, Pensant que no tenim que pagar cap decim, es doblement apreciada, per el qui ho sap veure i avui s’en adonen quasi tots. Menys mal! Perque tocar la loteria de Nadal es quelcom tan dificil i amb tan poques posibititats, que si hi pensèssim bé, no ens hi gastariem ni l’import d’un café. Es justament l’altra loteria la que hem de cuidar cada dia, acaronar, mimar, y protegir. Perque si aquesta ens manque, ni que toqui la grossa de Nadal o del Niño, no ho podrem pas celebrar. S’acabará la eufòria, els xisclets, i la bogeria dels qui amb un tros de paper a la mà brinden i es remullen amb cava, de la punta del cabells fins les sabates. Cantan i ballant com a poseïts. No ho entenc.

ELS EMBOLCALLS DELS REGALS

En la cultura del cosum en la que estem inmersos tots, vulguem o nó, hi ha un detall que m’ha passat per alt, en parlar dels regals: els ambolcals. El fet es de que un obsequi ben embolicat en paper brillant o mate, unes bones llaçades. tarjetes i sobre i per damunt encara una altra bossa exclusiva. o del comerç que ja te prou cura de que sigui ben luxosa, fan que el regal sigui encara més valorat, i millor rebut pel seu destinatari. I es molt mes car, naturalment. Tot per desprès del dia X, ompllir fins als topes els contenidors de paper i cartrò i els de plàstic. Una despesa inútil sobre d`un gasto que tampoc es massa necesari. I es que el camió de les escombraries, rapit ha fet la seva feina. Però i lo que hi al darrere? No vull ni sentir, les dades esgarrifoses de les mils tones de deixalles de més que es fan aquestos dies. Es de alucine. I les autoritats aconsellen consumir encara més. Deu meu! òn anirem a parar? Si jo sabés la solució, que per descomptat no la sé, em faria famosa si més nó.
Deu esser molt complicat, perque ningú en parle tots mirem cap una altra banda, però es evident que cal fer alguna cosa. Quelcom que no fasi minvar els recursos de que disposem, i alhora no malmeti el medi, que el pobre jà esta prou tocat.

dilluns, 21 de desembre del 2009

ELS REGALS DE NADAL

M’hi trenco el cap ja fa molts dies. Saber que he de comprar a mengano a fulano y a zutano. i a l’amic invisible!
Mare meva! Tanta roba, tan poc savò.. i tant neta que la volen! Es un problema menor, m’en adono, però un problema al cap y a la fí.
Mirar de ser austera en les compres, encara que només sigui per donar exemple als meus familiars mes directes, (espòs i fills)
Encertar els gustos de tothom, pensar en tots y cada ùn en particular, i no deixarme ningú dels meus amics, parents, colaboradors y compromisos.
Es una feinada bestial, un gasto absurd, i un ritual que odío. Des de començaments del més de novembre, sé que mi he de posar, però mai trobo el moment. Sempre penso que jà tindré temps.. que arribaran coses noves....que aquest any compraré per tots la mateixa cosa...Excuses i només escuses per no tinguer que fer-ho. En una paraula: No en tinc ganes!
Val, val però llavors que faran les meves nines quand vinguin a casa de la seva padrina i no hi trobin rès. (Que dit sigui de paso no els hi manque rès). I la meva amiga que tan m´ajude, i que jo sé que espere alguna cosa original.. Com la puc desaber? La meva osteòpata, les meves profes de fancés i d’aleman...la noia que m’ajude en les feines de la casa....Es tot una maratò que he de correr per contentar a tots.
Mirat des de l’altre costat, es un priivilegi i un gust puguer fer regals, encara que només siguin quatre tonteries sense massa valor material. Saber que el que t’el fà, ha pensat en tú en un moment determinat, és si més nó afalagador i d’agrair.
I veure la cara de satisfacció de la gent que ja sap que li arribarà. No, nó... no m’en puc escaquejar, i surto corrent a veure que trobo de bonic ò útil, que pugui agradar. Espero tenir sort.

dissabte, 19 de desembre del 2009

UN LLIBRE ENGRESCADOR

Un llibre engrescador.

No sé que passa, però fan tan temps que no llegeixo un libre que m’enganxi completament. Que em fasi oblidar les hores de menjar, y de dormir. Que quan arribi el meu marit a casa em trobi tal com m’ha deixat unes hores avans. Devorar-lo d’una tacada i sentir-me inmersa en les seves pagines, i en la seva trama. Viure totes les angoixes i les alegries dels protagonistes, o que em sorprengui la seva dialéctica o el seu desenllaç. M’agrade deixar-me seduïr per unes lletres ben estructurades, per les descripcions magistrals que algúns escritors saben donar a cada situació. Sempre dirigires per un cervell, molt i molt llucit i ben amoblalt. On són ara aquestos llibres increibles que m’han fet somiar, m’han fet obrir els ulls a unes altres realitats, uns altres temps, i a unes altres fantasies?
Potser soc jó que he pujat o he baixat el nivell d’exigencies, o perque jà me les conec quasi totes les situacions, els arguments o les histories.
Ja ho diuen: “mas sabe el diablo por viejo que por diablo”. Ignoro el perqué em passe, pero m’hi trobo molt sovint en aquest dilema. Que fer?.....Si algú sap la resposta li ho agrairía me la fés saber.....
Vull tornar als temps feliços que llegía com una boja, que plorava o reia i les hores s’hem

divendres, 18 de desembre del 2009

AVUI ESPERO CONVIDATS

Rès hi ha, com a mestressa de casa que soc, i que he estat sempre, juntament amb els demés treballs, que hem complagui tan com tindre convidats a dinar o sopar, Un nombre no massa gran, com a 6 0 8 persones seríe lo ideal, però alguns cops en tinc més.
Es tot un ritual: Desprès d’haver rumiat el menú, que no es cosa facil, i feta la compra, m’oblido completament del menjar. Començo per llimpiar la casa de dalt a baix. Tot net i perfumat, si tinc temps també compro flors fresques. Llavors em tanco a la cuina, y anar fent, anar fent, dues o tres hores mínim. pensar amb més d’una classe d’entrants, i fer coure un bon rostit, o un soufle, o un bacallà amb beixamel, posar un pastiset al forn... Tot i feinejant, també m’agrade preparar la taula degudament. Una vaixella de conjunt amb les estovalles, copes i coberts que estiguin molt brillats, i el pà ja llescat dintre un panerò bonic amb puntes, o bé platets individuals, si la ocasió ho requereix. Desprès pujo al cuarto de bany, i prenc una bona dutxa o un banyet, per relaxar-me, i estar lo més descansada posible. Sempre es note si no hi estás. I finalment el vestit i el maquillatge.
Ohh! quin plaer quan toque el timbre, i comence a arribar la gent! i tot es a punt. Petons, i salutacions a dojo. Sempre es bó tenir a mà un florero per si de cas algú porte d’altres flors, o bé un llevataps per si t’obsequien amb ví..... Passades 3 o 4 hores la casa i sobretot la cuina jà no semble igual. Però si la conversa ha estat interessat, el menjar bó, i la beguda al seu punt, tot es done per ben empleat.

dijous, 17 de desembre del 2009

QUE FER,QUAND NO SE SAP QUÉ FER

Aquest es un tema trivial i que no es done gaire sovint crec, per sort.
Quand la desidia, la mandra, o la imposbilitat de fer quelcom, arribe, es quand l’avorriment fa acte de presencia, i ja cal estar preparat per les consecuencies.
Perque, aquesta situació, ens pot portar molts maldecaps, sense semblar-ho.
Es quand es donen les crisis de personalitat, les depresions, i els desiquilibris en general. També pot degenerar en mals hàbits o vicis més grossos. Una situació molt incòmoda pel que la pateix i que pot fer patir més encara als que envolten al individu.
Millor esperar un temps, per comprobar que la situació no es perllongarà, i que només es tracte de uns mals moments. O de una situació involuntaria i passatgera.
Perque, el treball,no hi cap dubte, és positivament: salud. I el qui no en té o no en vol, acabe amb un desordre material i psicòlogic en la seva vida molt difícil de guarir o de reedressar. (Malgrat tots el ganduls que hi són a favor) 
No voldría fer demagògia, però fixeu-vos, només, en la gent molt i molt rica que no ha de teballar en la vida. Tampoc viu feliç i té que capejar molts temporals, com el demès fills de mare. Per no esmentar d’altres cassos mes punyents.

QUAND VOL NEVAR

Es un temps quiet, asombrosament parat, ón els ocells volen baix, fregant el terra, els colors grisos del cel, les fulles dels arbres ense moure's ni un brí, també ho anuncien: Nevarà....
I passe d’aquesta manera tan simpla. Els flocs de neu van caient mandrossos, sense pressa, posant-se l’un damunt l’altre sense fer soroll, suament. I es llavors quand es produeix el moment més màgic: tot es blanc, net i immaculat: Els teulats, els arbres, les tanques, el monunets, si t’agafe a la ciutat. Si ets al camp... Es una visió molt més sublim. Els camins, els marges dels rierols, les fosques teulades amb les ximeneies fumejant, Els arbres no solsament tenyits, sinó amb caramels penjant de totes les seves rames. i per damunt de tot: la calma. Aquella quietut de les primeres hores de la nevada. Tothom amatent, per saber fins òn pujarà la cuota. i si hi ha prou pà al rebost. Cloure’s al voltant del foc, treure jocs o feinetes que ja són destinades, per aquestes hores de pau, en que no es pot fer rès més. Uns instants que duren sempre massa poc, Uns moments ùnics per els infants, i ben especials per els que ja fa dies que voltem per aquestos mons de Déu.

divendres, 11 de desembre del 2009

SISTEMES ORIENTALS DE RELAXACIÓ

Semble ser que en els temps agitats que vivim, no es pot viure sense fer ioga, taiji, pilates i altres métodes, de molt similar factura. No n’hi ha cap de igual, encara que tots s’assemblem. Tots ells, amb norms estrictes, i els qui els practiquen n’expliquen maravelles. Tonifiquen els musculs, enforteixen els ossos, treuen cabóries, regulen el pes i et preparen per rebre de nou una altra cárrega de tensions i treball més forta. Total; tornem a comencar. El que m’extrane i he pensat sovint, es com d’uns paíssos allunyas de per aquí, una cultura i uns medis tan diferents, sense patir cap estrés, gent moltes vegades sorgits del camp, hagin tret la moda universalment acceptada, i que és molt eficas, per guarir les fobies propies dels paisos desnvolupats
Perque és i es done aquesta circumstancia ?
No sera que, son molt més espavilats que nosaltres, i a forssa de buscar–se la vida d’una o altra manera, han inventat, totes les histories que també es creuen i recomanen ja, els metges occidentals? Jo no hi trobo cap més explifcació.
El cas es que ha esdevingut un negoci importantíssim, que done feina a molta gent, de manera legal o com economia submergida i que vá a més cada dia que passe, ens agradi, ens incomodi o nó. Un altra cosa, seríe la medicina oriental, que naturalment,conec i respecto.

ALTRES MANERES DE VIURE

Estic a casa d’uns parents proxims a una Ciutat de Centreuropa. Encara i serem uns quands dies més. Es molt agradable viure en un país tan civilitzat, net i organitzat. La gent potser, en el fons es xenófoba, e insolidária, no ho sé. peró ho porten molt amagat. I es mostre en tot moment molt amabla i t’óbre les portes de casa seva de bat a bat, si tú ja tens ulgún lligam, amb el que ja viu aquí des de fa més temps. L’ambient es tranquil i silenciós, i a les 4 de la tarde j´es fosca nit. Quede molta tarde per estudiar, comprar, visitar amics i per anar a espectacles o concerts. El sopar es pose a taula a les 6 o a les 7. i a les 10 toque anar al llit per avorriment, o perque ja has esgotat tot els programes.
Justament ara, es epoca ón l’ambient Nadalenc i d’Advent es viu de manera mot intensa. Es bonic d’anar veure les firetes dels guarniments per vestir les llars. Tot lo exposat es tan deliciosment estudiat i presentat que encara que no estiguis inmers en aquesta cultura, et done ganes de quedar-t’ho tot. Coses alegóriques fetes a má, amb teixits i productes naturals de tota mena i colors. Terrisses, metalls, fusta, paper-maches, vidres,ceres perfumades i plastics disfressats del que sigui, obren l’ imaginació de tal forma que penses en tots els regals que has de fer, petits compromisos o simplement tén agafe ganes comprar per posseir un petit objecte d’art a un bon preu. I és que hi ha auténtiques virgueries.
Un lloc aconsellable també pels marits. Perque mentre les senyores van mirant ells poden pendre una mena de beguda calenta feta amb ví i especies, que té molt exit.

dimarts, 8 de desembre del 2009

ELS PREMIS NOBEL

Ara es el temps dels premis Nobel. Els Paisos nordics preparen amb cura i molt glamour, la seve entrega, entre brillats salons i espectaculars posades en escena. Discursos, paraules rebuscades, i ben mesurades, per afalagar els premiats. Tothom ha de mostrarse seriós i cincunspecte. Families reials, vestits i balls de Gala i Champany francés. Tot per realzar la festa mundial de la Cultura.
Dotats amb una quantitat de diners molt quantiosa, els reponsables de las tria, i els que finalment voten per la persona concreta, han de tindre en compte moltíssims factors. Si es tracte d’un premi a la recerca, pot veure’s bastan clar. Igual passe amb el de medicina, economía ò física. Buscar els avenços en cada materia, esberinar els mes nous i profitosos, i buscar els seus responsables. Asunto finiquitat.
Però el premis en Literatura i encara molt més el de la Pau, ja son figues de una altra paner. Amb quin criteri es dona una premi de Literatura?. Pel que veig es trie especialmet ente la trajectoria , la edat i el volum de ventes dels llibres del aspirant. O bé a un escritor molt prolífic. O ùn d’un país òn ningú llegeix i que és d’un racó amagat del planeta. Vist des de lluny i sense coneixer les interioritats del sistema, ho semble talment. Per no parlar del premi de la Pau. Aquest ja es la pera. Amb un profund respecte a les moltes personalitats que l’han rebut merescudament, com es ara la Mare Teresa de Calcuta, per dir-ne un al atzar, n`hi ha d’altres, que no se sab per òn han anat les deliberacions. B. Obama, n’es un d’ells. Aquest jove politic negre, gran orador, amb un futur prometedor, i que a mí em cau molt bé, no ha fet que se sàpiga, cap proyecte afavoridor ni d’ayud a ningù, ara per ara, baja. Potser el farà, que ho dubto, peró premiar-lo simplement perquí se li endivine l’intenció?. Ho sento però no hi estic gens d’acord.

dilluns, 7 de desembre del 2009

JORDI SOLE TURA

Lluny de la seva imatge púbica, he conegut la hiatória d’ aquet home sencill plé de bons sentiments i que la vida ha colpejat tan durament en els últims anys. Exilat, fugitíu, presoner, i magnific cervell intelectual, sorgit d’una familia traballadora, d’un poblet de Catalunya. Anave per flaquer, peró les seves grans dots per l’estudi, van fer-lo anar cap a destins molt mes encumbrats, espinosos, i molt compromesos amb la lluita antifranquisita. d'aquells dies. Afortunadament,, el seu sacrifici de moltíssims anys, es va veure recompensat amb una cátedra de dret, primer, un Ministeri, i seguidament, una vegada dedicat completament a la vida política, và esser senador, diputat, i un dels escollits, per redactar una nova Constitució, desprès d’haver retornat el país a la democracia.
A grana trets aquesta es la seva vida. El seu fill, cineasta, ha fet un reportatge, molt encertat i que ha estat premiat a diferents països. Amb una dinámica i uns testimonis reals de la seva vida personal i púbica ha lligat tota la seva trajetòria de forma magistral.
La malatía de l'Alzeimer ha pogut amb ell. Decansi en Pau.

2ª part de ....ESPOSA, MARE I DONA TREBALLADORA

Vàren ser uns anys per una part, d’alegría per l’exit assolit, que va ésser pectacular. Em vaig guanyar un prestigi que ni jó mateixa hauria gosat imaginaar en el millor dels casos, i també va representar uns guanys importants per el futur de la familia. Teniem inquietuts i voliem que els nostres fills estudiesin en bones escoles , que en aquells moments només cumplíen aquestos requisits les escoles de pagament. Ara ha canviat, però en els anys setanta, eren com ho dic.
Jornades llargues de mosotrador i quedave la casa, i els tres fills que reclamaben la meva atenció, quand arribava a la llar, El marit ja no cal dír-ho també volia el seu bocinet de pastís, i per acabar-ho d’adobar, els pares i sogres s’anaven fent grans.
Sempre he estat una dona meticulosa i ordenada, ho dic pel gran inconveient que aixó supose, perque represente més feina sobre moltíssim treball. Tot habie d’estar al seu lloc ben net i lluent.
Ara, amb el ossos fets pols, i alguna altra coseta per distreur’m, visc més tranqui-la, però molt més avorrida. Hem manque la presencia de la meva mare, l’ escalf de totes les meves clientes, i la guerra contínua de la compañía de tres fills adolescents amb novios, amics i mil compromisos més.
Sincerament, hem treballat com rucs de caga, I crec que si es tornes a presentar escollir una vida diferent, segurament ho faría.

diumenge, 6 de desembre del 2009

ESPOSA, MARE I DONA TREBALLADORA

Amb aquesta descripció, es poden donar per al-ludides, moltes dones d’aquest país.
Es una tasca molt difícil us ho aseguro. Portar les tres coses endevant i fer-les bé, es quelcom que no es a l'abast de tothom. I ho sé per les meves filles ja casades i afillades, van molt estressades, perqué tan a la casa com a la taula, com en la educación del fills, s’és molt exigent, avui dia, i sense una acuradíssima programació i moltes ganes, no es port dur a terme amb exit. Penso que encara son afourtunades les joves casades d’ara. En primer lloc conten amb els marits, que tal com ha de ser, s’ocupen de fer moltes de los coses que cal fer, quad s’ha escollit ser pare. Dur els nens al colegi, emplenar la nevera, fer una mica de cuina i compra, per exemple, son feines que habitualment fan molt homes joves d’avui.
La primera generació de dones emancipades, entre les cuals em trobo jo, ho teniem bastan diferent. En primer lloc, no es podi e saber quands fills tindríes. Aixó només ere cosa de Deu i del Senyor Ongino. Després per posar un negoci o comprar-te un cotxet, et calíe el permís del marit i la seva signatura! I per últim feie falta el vist i plau i el seu suport, o tenies que desistir de tot proyecte
Tot i que en el meu cas, el meu marid es una persona molt bona i comprensiva, i estave d’acord en que jó ajudés a l’economía familiar amb el meu treball, no teníe el costum de fer res a casa. No plegave un got de taula, perque segons la seva educació, aquesta feina no li pertocave. Amb els anys, poc a poc ha anar canviant. Ultimanment, es pot dir que fa més ell que jo mateixa. El que si li he de agrair,els jocs i banys amb els nens quand eren petits.
Continuarà …

Espos

Amb aquesta descripció, es poden donar per al-ludides, moltes dones d’aquest país.
Es una tasca molt difícil us ho aseguro. Portar les tres coses endevant i fer-les bé, es quelcom que no es al’abast de tothom. I ho sé per les meves filles ja casades i afillades, van molt estressades , perqué tan a la casa com a la taula, com en la educación del fills, s’és molt exigent, i sense una acuradíssima programació i moltes ganes, no es port dur a terme amb exit . Penso que encara son afourtunades les joves casades d’ara. En primer lloc conten amb els marits, que tal com ha de ser, s’cupen de fer moltes de los coses que cal fer , quad s’ha escollit ser pare. Dur els nenes al colegi, emplenar la nevera, fer una mica de cuina i compra, per ejemple, son tasques que habitualment fan molt homes joves d’avui.
La primera generació de dones emancipades, entre les cuals em trobo jo, ho teniem bastan diferent. En primer lloc, no es podi e saber quands fills tindríes. Aixó només ere cosa de Deu i del Senyor Ogino. Després per posar un negoci o comprar-te un cotxet, et es calíe el permís del marit i la seva signatura! I per últim feie falta el vist i plau i el seu suport, o tenies que desistir de tot proyecte
Tot i que en el meu cas, el meu marid es una persona molt bona i comprensiva, i estabe d’acord en que jó ajudés a l’economí familiar amb el meu treball, no estabe acostumat a fer res a casa. No plegave un got de taula, perque segons la seva educació, aquesta feina no li pertocave. Amb els anys, poc a poc ha anar canviant. Ultimanment, es pot dir que fa més ell que jo mateixa. El que si li he de agrair, els jocs i banys amb els nens quand eren petits.
Continuarà …

divendres, 4 de desembre del 2009

ANAR A LA PLAÇA

No parlo de cap esport, no. Tampoc em refereixo a cap rutina, ni de cap obligació. Es tracte de fer una comentari breu de lo que represente per les mestresses de casa l’esmentat i quasi diari ritual.
Per una persona intelectual i culta, la feina d’anar a mercat, no té cap mena d’interés. Es quelcom reservat a les minyones, en temps passats, i a les Marujes en els nostres dies. Una cosa vulgar que pot fer el més inútil dels mortals.
Però jo no ho veig així. No es que sigui la meva tasca preferida o he de confessar, però intento buscar-hi la cara bonica, i el aspecto més posotíu de tot plegat.
Primerament, m’atrauen els colors. Els profesionals venedoros ja ens tenen la taula posada, des de primera hora del matí. Amb un aspecte tan llamatíu que els pruductes frescos sobretot, et diuen: Compra’m, compra’m. Les fruites i les verdures colocades de manera estratègica , també reclamen la nostra atenció. Els colors vermells de les tomates, els taronges de les mandarines, els taronges mes intensos els palosantos, verdors de totes les tonalitas i escales. Descriure una parada de bon peix, i més per els qui els agrada menjar-lo, es un delicte. Es mouen, tenen boques i dents molt prominents, potes estranyes, i ulls vidriosos. Pero són maquíssims.
Hi ha les parades de bacallà i olives, igualment de molts colors i olors que fan obrir la gana de menjar. Les xarcuteries, un altre plat fort, del que no pots prescindir d’aturar-te. La gran varietat de formatges, pernils i embotits de totes les textures i paissos, i que alhora pots tastar…..
Les estanteries plenes de llaunes de tot el que vulguis demanar, luentes, ben colocades asimètricament, i netes. Fant molt goig. Un reclam més…
I desprès avans de marxar cap a casa, un cafetó compartit amb alguna amiga….quin plaer, anar a mercat, encara que tinguis que mirar pel gasto, obligiats tots per la ditxosa crisi!!

dimecres, 2 de desembre del 2009

ES VEN.. ES LLOGA... EN VENDA ...EN LLOGUER

Cada día en hi ha mes. Passejant pels carrers de qualsevol poble o ciutat, només es veuen a questos lletreros, penjats de les finestres o balcons. Que lluny queden els temps, en que les busties eren plenes de papers demanant habitatges que es pagarien suposadament al comptat. “compro pis per aquesta zona”. I ere veritat, la gent buscave cases, solars i totxos com fossin per revendre’ls pocs dies desprès, i fer-se amb uns guanys indecents.
Eren molt hábils, fins i tot els no profesionals . Senyores de una certa edat i un cotxet, s’hi dedicaven amb força encert. I joves que deixaven els llibres penjats, per dedicar-se al negoci més lucratíu del segle.
Però ves per ón, la gallina dels ous d’or, s’ha mort. O l’han matat, però ja no hi és. Crec que no n’hi haurà pas cap més d’igual. Guapa, pomposa, grassa i lluenta s’en anat. Hi ens ha deixat una crisi i un atur galopant, que vés a saber quand s’aturarà. El meu amic Ciriac diríe: “qui tot ho vol tot ho perd”, pero no s’ajuste massa a la realitat. La meva mare ho diríe millor: “totes les masses fan mal”, I es que les economies i el model de societat en la que estem inmersos, no es pas la que deuríe d’ésser, El consum sense mesura, no solament ens ha portat aquí, osigui a les butxaques buides, sinó que per mes inri estem destroçant el planeta. Els nostres hereus ho pagaran pròu car, si entre tots, no hi trobem remei.
Una solució que no solament l’han de buscar les autoritats pertanyents, es cosa de cadasqú, i responsabilitat de tots, perque tots hem contribuit a escanyar aquesta gallina metafórica. Més austeritat i menys brillantina. I sobretot un consum responsable.

TORNAREM A L'ARXÍU DE SALAMANCA

Segur que hi anirem. I a no tardar gaire temps. Farem la visita perqué tindrem que veure les magnifiques fotografies del català Agustí Centelles, que ningú sabia que existeixin fins ara. (a nivell de la gent del carrer, vull dir) I es que la Administració tindrà pressa per recuperar la inversió, i els tindrem que ajudar, i de pas veure aquest llegat que es Patrimoni, i per aquest sol motiu es sobradament interessant.
Reconduir aquest assumpte, serie el més assenyat per tot-hom i no tornar a començar les picabaralles, que es el que no convé, i menys en aquests moments de crisis i de preocupació per la resolució del Constitucional envers la financiació i legalització del Estatut.
Sempre dic que no parlaré de política, i acabo escrivint sobre cosses que ho són. Però, es que també es tema del carrer, dels despatxos, i de les sobretaules de moltes cases. Com el Barça, per citar-ne d'altres.
Procuro passar-hi de puntetes per no ferir sensibilitats, però les coses són com són i jo no trio pas, que l’actualitat sigui una cosa o un altra.
Vist des de lluny, la torpesa del Govern català, semblen ser els culpables de que les coses s’hagin desencadenat tal i com ho han fet. Penso igualment que en els interessos dels fills del reporter, tenia que primar una mica més el sentit patriòtic. Perquè en la vida no tot son “peles”. Hi ha d’altres prioritats més importants i sensibles a la opinió pùblica.