dilluns, 7 de desembre del 2009

2ª part de ....ESPOSA, MARE I DONA TREBALLADORA

Vàren ser uns anys per una part, d’alegría per l’exit assolit, que va ésser pectacular. Em vaig guanyar un prestigi que ni jó mateixa hauria gosat imaginaar en el millor dels casos, i també va representar uns guanys importants per el futur de la familia. Teniem inquietuts i voliem que els nostres fills estudiesin en bones escoles , que en aquells moments només cumplíen aquestos requisits les escoles de pagament. Ara ha canviat, però en els anys setanta, eren com ho dic.
Jornades llargues de mosotrador i quedave la casa, i els tres fills que reclamaben la meva atenció, quand arribava a la llar, El marit ja no cal dír-ho també volia el seu bocinet de pastís, i per acabar-ho d’adobar, els pares i sogres s’anaven fent grans.
Sempre he estat una dona meticulosa i ordenada, ho dic pel gran inconveient que aixó supose, perque represente més feina sobre moltíssim treball. Tot habie d’estar al seu lloc ben net i lluent.
Ara, amb el ossos fets pols, i alguna altra coseta per distreur’m, visc més tranqui-la, però molt més avorrida. Hem manque la presencia de la meva mare, l’ escalf de totes les meves clientes, i la guerra contínua de la compañía de tres fills adolescents amb novios, amics i mil compromisos més.
Sincerament, hem treballat com rucs de caga, I crec que si es tornes a presentar escollir una vida diferent, segurament ho faría.

1 comentari:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

I SOBRETOT, MONTSERRAT, SI ES VOL SER MOLT PERFECTA UNA ENCARE ES CASTIGA MÉS.
HI HA QUE APENDRE A PRIORITZAR LES COSES MES IMPORTANS I LES QUE NO HO SÓN TAN APARCARLES.
COMO JO, L´ALTRE DIA VAREIG APARCAR L´ESCOMBRE. PER POSAR-ME A L´ODENADOR.
HEM DE FEN-SE A NOSALTRES MATEIXES PETITS REGALS, SENSE SENTIRNOS CULPABLES.

PETONS DE MONTSERRAT A MONTSERRAT.