dijous, 27 de setembre del 2012

LOS JUEVES. UN RELATO



     ¿Qué elijo? 
             
Tanto si giro la vista hacia la derecha como hacia la izquierda. Lo mismo si levanto la mirada hacia el cielo, o la arrastro al nivel de mis zapatos, allí también surgen recuerdos y escenas de todas las calidades posibles. De todas las calideces y de muchas y diferentes cuadraturas.
Como reza el refrán: mas sabe el diablo por viejo que por diablo. Los recuerdos, se van acumulando, las vivencias, pugnan por salir del olvido, y los momentos vividos intensamente, reclaman a gritos, que no se les silencie. En este estado de cosas, de ebullición de ideas y de experiencias habidas y dignas de ser contadas, habrán por lo bajini.. Tropecientas!!!mucho para explicar o para escribir. Entonces,¿cual es el problema? No no hay ningún problema, salvo el de la elección. Quiero participar con los jueveros y lo voy hacer. La pista de lo que voy a escoger me la ha dado, el calendario.
Hoy es 27 de Septiembre,si viviera mi madre cumpliría en este jueves 98 años. A modo de homenaje voy relatar como eran de sabrosos sus deliciosos guisos.
Nadie la enseño a cocinar. Poseía aquel don natural de convertir en trocitos de cielo, aquellos ingredientes más sencillos. Los lavaba los cocía les añadía, especias, los mecía suavemente por la panza del recipiente, les contaba secretos antiguos, ancestrales quizás y ellos la premiaban siempre, con lo mejor que podían dar de sí. Unas lentejas, un bacalao, unas  torrijas, o una sencilla tortilla de patatas, eran salidos de sus manos, un bocado de dioses. Dicen que los sabores tienen memoria. Y ya lo creo que la tienen!!! Recuerdo vivamente aquellos gustos únicos que ella sabia darle a todos sus platos, y que en nada se parecen a los insípidos sabores que degustamos hoy en día,

dimarts, 25 de setembre del 2012

LES COSES QUOTIDIANES DE LA VIDA


Aquest esquelet, segur que no l'hi agrade
la seva sort. Tampoc cap persona estaríe
satisfeta, veient-se fent de  florero desprès
de la seua mort


ELS ARBRES.

  Els hi tinc una verdadera devoció. Una fixació que ve de molt lluny, perduda en  el temps, i en els record boirosos de la infància.
Llavors jo ja tenia el costum de veure en el posat,  que presentaven, una comparació amb l’estat fisic i d’anim de les persones. Una mena  d'analítica o de metàfora, que jo inventava segons ho veia.
 Si era tort, hi veia la figura d’un  home geperut i amargat. Si l’arbre era recte ufanós i amb el tronc











Aquí s'endivine una persona generosa i completament entregada als demás.Potser una mica covarda. No ha sabut dir nó a ningú i ara n'està patint les consequencies. els uns l'han expoliat completament, comes pot veure en les seves rames de la esquerra, i els de la dreta poca vida l'hi deixen 










 
gruixut, em semblava  un home fort amb conviccións fermes i arrelades.  i anar fent.... per fantasies  que no quedi.














dijous, 20 de setembre del 2012

LOS JUEVES RELATO

Máscaras y telón


En el teatro de la vida, cada cual, juega su papel, el  rol que le ha sido asignado por el director de la obra. Durante un tiempo se va madurando la idea y tomando forma. Empiezan los ensayos. Se estudia la cadencia de las voces se prepara con minuciosidad cualquier detalle, aunque sea trivial. Se recita una y otra vez el guión. Se escoge la ropa adecuada para las escenas, según en el tiempo y el lugar donde transcurre la acción. Se hacen pruebas de luz, de maquillaje y se visionan y comprueban las tramoyas,  los anclajes de los decorados. Ya falta poco. El complejo puzzle, vá juntando poco a poco todas sus piezas.  Y se acerca el momento de saber el resultado final. si se ha acertado, o no:  Si será
un éxito rotundo. o un estrepitoso fracaso.

El día anterior al estreno, se hace el ensayo general con todo. La prensa esta presente Hay una gran tensión, una emoción contenida; tembleque, miedo escénico.  Ha llegado el gran momento, y los nervios  están a flor de piel. I en este instante preciso, se produce un cambio de acto. Inesperadamente se representa el último antes que el primero. El protagonista no resiste la presión y su corazón acusa un infarto fulminante. Se baja el telón.














dimarts, 18 de setembre del 2012

QUADRES NOSTÀLGICS

Imatge de la xarxa

                                    El rebost.

Crec amb fonament, que en les llars d’avui dia, no existeix aquesta peça. Anys enrere, hauria estat impensable. Ara només es té nevera i prou. I en el millor del casos congelador.
Que no està pas malament, tot s’ha de dir. Peró el rebost, allà on es penjaven les llonganisses, el pernil, una penca de cansalada. Allà on també,s’hi guardaven les patates, els cebes, les mongetes i a una prestatgeria, alta els pots de les diferents conserves; de pressec de tomàquet, de figues, de olives. També s’hi eren pressents els fruits secs: les ametlles, les nous, en uns cabassos, o cistelles de fil de pita, fets o emprats, per aquesta funció. S’hi podia trobar, farina, mel i rajoles de xocolata. Un bon bocí de formatge i raïm o pomes. Aquell rebost en suma, era una provisió perfecta que permitie passar un bon hivern, rebre en qualsevol moment una visita inesperada, i tenir la tranquilitat que dóna una bon abric quan arribe el fred.
Però aquest retrat nostàlgic, pur i fidel, també ha passat a millor vida. I tal com ere d’esperar, les persones de la meua edat, que tampoc es tanta, enyorem aquelles costums tan previsores,  que eren el secret de les cases endressades. Llars que tenien capacitat per restar a casa sense sortir continua ment a gastar i a consumir com a bojos. Vaja, com fem ara. Que no sabien de tovallons de paper, ni de gots de plàstic. Que l’oli i el vi, es comprava en garrafes, que un cop buides, es rentaven i es tornaven a re utilitzar. Per lo tant no es generava residus, ni calien tantes flotes de camions d’escombraries ni del personal, que manca  por organitzar tot aquest despropòsit.
Des de aquest particular punt de vista: Mireu s’hi n’era d’important el rebost!!! Qui ho diria!!!

 

dijous, 13 de setembre del 2012

LOS JUEVES RELATO

 LA LEY DEL TALIÓN (ojo por ojo diente por diente)

El muy impertiente, subia y bajaba con total libertat y desfachatez, por la epidermis broceada de la muchacha. Ella se daba perfecta cuenta,  pero en aquel momento delicado de la conferencia, cuando el conferenciante se disponia a revelar, lo más jugoso del tema, a explicar su famosa teoria, a todos sus oyentes, mas de 200, según los organizadores.  En  aquel preciso instante, sintió un dolor agudo y centralizado, que la hizo dar un salto, para nada disimulado.
Todas las miradas se giraron, hacia ella que enrogeció al instante. No podia ser!!! Tanto infortunio, parecia ser obra del diablo. Con cara de circunstáncias, alisó su mini falda y se dispuso a seguir escuchando. Así pensaba que pasaria pero el caso es que, sintíó otro torpedo a continuación, pero con un destino distinto Esta vez, aquel enorme mosquito tigre clavó su aguijón en el mísmisimo muslo. Un gran chasquido, de su mano, contra el muslo, además de proferir una palabra fuera de lugar y de tiempo, hizo que las miradas inquisidoras de los asistentes, se volvieran nuevamente hacia ella, que se habia ruborizado hasta las cejas. Pero consiguió lo que ella deseaba hacia un buen rato: Matar aquel animalucho que le estaba dando la tarde.

dimarts, 11 de setembre del 2012

DIA11 DE SETEMBRE

Entrada extraordinaria.

Amb motiu de la manifestació, de Barcelona, enceto aquest escrit des de, el cor. Amb la tele engegada, i molt atenta a tots els moviments, que es puguèssin donar. Tinc tota la meva família allà, petits i grans i jo no hi he anat, degut a la caiguda, que de moment el meus ossos, encara adolorits, no m’ho permeten.
Estic emocionada, no puc reprimir les llàgrimes, ni tampoc els sanglots. Estic completa ment imbuïda del ambient, i em sento mes catalana que mai. que ja es dir. I m’hi sento des de el respecte, des de, el fons del temps, des de el record  a tots els herois del 1714. I més estic orgullosa del poble català, que es un poble eminentment treballador, poc amic de aldarulls i molt solidari. Sobretot solidari, i ho recalco perquè. són moltes les veus que s’aixequen arreu el estat espanyol,  en contra d’aquest fet tan principal. Propagandes i males vibracions, que no ens són gens favorables.
Em ve al cap, un altra demostració fefaent, del que asseguro, y que és l que passe als vols de Nadal amb La Marató de TV3. Aquesta col·lecta que rebente tots els rècords cada any, amb la collita d’un munt de mil.lions d’Euros, que es dediquen, a la recerca mèdica.
Avui es un dia històric, ho sé.  Si es traduirà o es concretarà en quelcom del que s’espera, no se sap. Caldrà esperar;  però també penso que el món ha de veure aquest clam, algú  s’ha d'adonar
 que ara i aquí es cou alguna cosa diferent, agradi o no. Jo estic completa ment convençuda que això portarà canvis i penso i m’agradaría que fossin bons. pels catalans i no pas dolents per la resta dels pobles de la península.

Son 3/4 de set de la tarda. Es tot el que tenia que dir.

A L'ANNA JORBA RICARD

Els seixanta anys de l'Anna



Oi que  no t’ho pensaves?
Sugur que no t’en recordaves?.
Dons tot amatent ,
d’amagat i silenciosament. .....

Vaig veure com a tots ho deies.
i de sopte vaig pensar:
ara es el moment de poder-la felicitar.
s’ho mereix. I es de les meues deries.

Els meus escrits, estimada,
Son  senzills com l’albada.
Com el reirol de la muntaya
Com el sol i com la glassada.

Fugen sempre del que es artificiós.
de les paraules buides, del nom clòs,
dels afalags falsos i del quedar bé.
les meues lletres sempre son: actes de fé.

avui et vull felicitar, per aquets seixanta,
que si no han caigut, cauran.
i mireu, que xulos l’hi estan.
ni fets a mida, es veurie tan elegant.
 
Tan simpática com es ella, i tan riallera,
Avui té el guapo pujat. Vesteix galana,
no en va també es la festa catalana.
El dia que nasqué, sonava la sardana.

Sonava lluny i potser al l’Africa no arribava,
però el teu pares si que van escoltar,
Un estol d’anglels, cantat  una nana,
tan i fa, un quejío, una nana com la sardana!!!

PER MOLTS ANYS !!!

diumenge, 9 de setembre del 2012

DESCRIPCIÓN DE UN PERSONAJE


A lo largo de la historia, se han ido sucediendo personajes célebres, que han ganado, con toda justícia, su aureola de mitos por diferentes campos y épocas. Alejando, Galileo, Leonardo, Napoleón, Cervantes, Picasso, Curie, Hilary, Rodoreda, Churchill. García Marquez.. y un sin número de artistas,  deportistas, científicos y politicos cuyas gestas han maravillado al mundo. Y de cada uno se podría escribir sin descanso, por sus grades dotes artísticas, literarias i humanísticas.
Pero no voy a ir tan lejos, ni voy a glosar, tan importantes biografías. Voy a escribir sobre un hombre anónimo, un hombre sencillo. Un hombre de la calle i de nuestro tiempo actual: Mi marido.
El es mi personaje más admirado y cercano a mí.                                          
Resulta extraño, en estos tiempos convulsos, de peleas, de malas relaciones familiares, que haya una sola voz,  que se alce a favor de un compañero, pareja, o de cualquier persona cercana a uno mismo.  Se diría que solo es una lisonja para merecer unos parabienes y  unas felicitaciones del todo  innecesarias. Es lo contrario. El no lee nunca mi blog. Quizá no aprobaría esta libertat que me tomo por mi cuenta. (lo mas  seguro)
De carácter templado, paciente, amante de su familia, leal, cariñoso, compresivo. tolerante y limpio de corazón.
Posee aquella sabiduría, que no dan las grandes carreras y masters, sino una amplitud de miras, y  un natural sentido común, que se adquiere en el campo, observando muchos soles, muchas lluvias, soportando y midiendo todos los vientos que no soplan a favor, y los que nos són completamente adversos. .
foto de mi propiedad, solo piblicada por gusto, que nada tiene que ver con el tema.
La aventura que puedo contar de él, es que su amor al trabajo, le ha permitido hacerse con un dedicación artesanal, en el mundo la la mecánica, que es donde el siempre se ha movido tanto por cuenta ajena como propia. con acierto y  reconocido prestigio. Para sus hijos és, el personaje más querido y admirado de todos. y no digamos de sus nietas que lo adoran. Sin duda es el suceso mayor y más grato de nuestras vidas.
H e de reconocer, no obstante que, a veces, han crecido nubarrones, en el horizonte de nuestra larga convivencia, pero han acabado disipándose, en los tranquilos amaneceres, y la calidez de nuestro hogar.
Lo que él hubiera querido, o le hubiera gustado, a ciencia cierta, yo no lo sé. Se muestra satisfecho,  y así lo confirma abiertamente. Y yó le creo.

dijous, 6 de setembre del 2012

ESTE JUEVES RELATO

             
                Carta de Marisa

Desde el mismo dia que te ví comprendí que tu  y yo  no íbamos a entendernos.  No te puedo decir porqué. Un  presentimiento. Quizás tu camisa desabrochada, quzás tu mirada insistente, lasciva, tu gesto arrogante;  pudieron ser tus andares, tus manos,  o tus pestañas. que sé yo!
Aquel infortunado encuentro, así me lo hizo comprender.  No me llames, ni me persigas por doquier. De nada te va a servir. En mi vida tengo otros objetivos, otros planes diferentes a los tuyos. No iba a funcionar. Lo sé; y tu también lo sabes.

Te escribo esta carta para dejarlo bien claro. Comprende que de palabra me iba a ser mucho mas dificil. Para nada quiero que te sientas ofendido o despreciado, que esta no és mi intención. y espero  que esta muy previsible contrariedad, no mengüe un ápice  el respeto que nos debemos el uno al otro.
No todas las cuentas, nos salen redondas, también lo sabes.

Sin rencor, con mucha consideración y sincero afecto.
                                                                                        MARISA.

dimecres, 5 de setembre del 2012

NITS D'ESTIU


    
Oh nits d’estiu, sou plenes de poesia
que amb encís màgic i acaronador,
porteu al cor de tot el que somnia,
un xic de melangia , un xic de por.

Que en la quietud de tanta meravella,
en la pau que ens  amara d’infinit,
es veu en la claror de cada estrella
un nou misteri, fins un nou neguit.

Encisadores nits de lluna plena
amb l’aire saturat de perfums fins
vinguts, Déu sap,  de llunyana carena
o tal volta d’un frondós bosquet de pins.

Enfront vostre, la meva fantasia
S’ha desvetllat i sembla un nou sentit
i he descobert una gran harmonia
en la remor solemne de la nit .

I m’ha semblat sentir en mi una brotada
D’inquietuds i desvaris, fins passions,
i he volgut ser donzella enamorada,
que omple a l’amant son rostre de petons.

I he sentit una dolça esgarrifança,
com si tingués l’amor a frec de pell
i he clos els ulls amb la folla esperança,
d’obrir-los i trobar-me al costat d’ell.

diumenge, 2 de setembre del 2012

NO VA D'ENCIAMS

                    la distància mes curta entre dos punts es la línia recta.

                                
Es quelcom sabut per tots. No cal ser el primer de la classe per adonar-se d’aquesta questió. Dons perquè es donen tants i tants giravolts, tants tombs fins a marejar la perdiu,  per demanar  una cosa que tanta gent creu justa?   Vaig llegir una cartell un vagada que deia. Si pots ajuda, si et manque demana. Mentre s’ha pogut s’ha ajudat, tot el país ho sap, encara que alguns s’entestin en ignorar-ho, a pesar que d'altres ho neguin rotundament; però ara es el moment de demanar. Perquè ho necessitem, perquè es de llei, y perquè es el que agradaria a la majoria. Crec fins i tot, perquè ens ho mereixem. No cal fer gaire rebombori: Amb respecte, sense soroll, però amb de terminació, s’ha de reclamar allò que ens pertoque. Sense menysprear ningú, sense ofendre persona u associació ni a cap colectíu. Sense voler cap afany de protagonisme, ni tampoc voler ser més que el altres. Ho hem de demanar. Amb humilitat però sense complexos,S’haurie de tirar pel dret, i prou.