dimarts, 24 d’abril del 2012

TOT INVOCANT L'AMOR

         

          Amor a acosta't i mira'm de fit a fit,
          ja que no soc donzella esporuguida,
          vull viure plenament, la meva vida
          i fruir del goig i el plaer infinit.
         
         S'han despertat en mon cor adormit,
         dolcíssimes tendres emocions,
         i necesito prodigar els meus petons 
         i reposar la testa en algún pit.

         Aquest es el convit que t'ofereixo, 
         aquesta és la il.lusió  per què em deleixo,
         vull dar-me tota, en cos i en esperit ...
        
         i en la claror d'uns ulls i d'un somriure,
         trobar al realitat que anhelo vuire,
         tan bella com els somnis que he teixit.    
    •   

(El regal que vaig rebre de la meva amiga Paulita, ha resultat ser, un auténtic tresor. Ho anireu veient). P.F.I C. ABRIL DE 1984
.

dijous, 19 d’abril del 2012

ERRORES INVOLUNTARIOS

                       
                    Del cuando y del porqué se enredan las cosas tanto

Ruego  a todos  mis amigos blogueros, que ya saben de las dificultades de suponen para mi, manejar el ordenador, que hoy he tenido otra “genialidad” y se me han cruzado, no, los cables, que también, y como además tenemos pagina nueva para colgar las entradas, me habré confundido, y me ha salido mi último comentario al blog de Arobos, sin comerlo ni beberlo. Lo he querido rectificar, pero tampoco me daba opción, o mejor no he dado con ella. Y ya que el pastel está hecho, bien cocidito, y a punto de bocado, voy a aprovechar la ocasión, para recomendaros precisamente el blog de AROBOS, que si siempre es bueno. hoy se sale de la página.

Pues bien, es todo por el momento, se  aceptan ayudas, y gracias por permitirme, entrar en vuestros espacios virtuales. Saludos muy entrañables

dimecres, 18 d’abril del 2012

arobos: LOS ELEFANTES SON REPUBLICANOS

arobos: LOS ELEFANTES SON REPUBLICANOS

como me ha gustado tu entrada de hoy, amigo Arobos. magnífica dedución, y mejor el retoque de la foto. has estado genial! Enhorabuena!!

dimarts, 17 d’abril del 2012

Viejos Viajes v i e n a

Despues de una semana en Viena, que es una de las ciudades en las que permanecimos, mas tiempo, y és de la que he explicado menos hechos y anécdotas, es por eso porque hago una segunda vuelta, y recupero el hilo de la redacción. Los Emperadores Franz Josef y Elisabeht, dejaron en la ciudad, muchas huellas, en su urbanización y en grandes contrucciones arquitectónicas como grandes emperadores que fueron del todopoderoso Imperio Austroúngaro. Por cierto que, la muy famosa Sissi de las películas, que endulzaron nuestra juventud, no se comportó, ni con su marido ni con su pueblo, tal como nos lo contaron. Es un hecho del que han quedado bastante pruebas. y que los vieneses, le tienen muy en cuenta. Cuando se pregunta por este tema, contestan con amables evasivas. o no contestan. En aquella estancia, fuimos intecalando visitas a la ciudad i museos, porque los chicos, pasarse todo el dia de museos, les cansaba, sobretodo a la más pequeña. Con todo vimos las palacios mas populares, los museos de música, de armas, la ópera, pero nos quedaron el palacio de Velvedere, no sé si ya estaba la obra de Gustav Klimt, y el museo Albertina, del que también estoy dudando si en 1981osea hace de esto 31 años. Era visita obligada, la catedral de S. Esteban, y museo, la iglesia de S. Carlos, la iglesia de la Universidad, etc. etc. y todo el barrio judio. Un punto y aparte, se merecen los cafés, los famosos cafés que se conservan igual que a principios del siglo pasado, o anteriores. El café Central, el café Diglas, el café Sacher, el café Mozart, el cafe Landtmann, etc. etc. Y todos presumen de haber tenido como clientes a los grandes intelectuales de la época. Nosotros pobres turistas de alpargata, por aquel entonces, no entramos en ninguno, no era nuestra prioridad. el ritual del café, como lo entienden allí, no es del todo a gusto de niños. Años mas tarde lo hemos podido comprobar. Pero Viena, la auténtica y genuina Viena, está en sus salas de conciertos. Pero por el mes de Agosto, las dos grandes Orquestas de la ciudad, estan de gira en los lugares de veraneo. La orquesta Philarmónica da conciertos casi diarios en Salztburg, con musica de Mozart, y la Sinfónica hace su temporada de verano, en un escenario maravilloso que es un montaje encima del lago de Constanza. allí se programan óperas Y si se visita Viena en el mes de Septiembre, todos los músicos de estas dos formaciones, estan de vacaciones, Solo se pueden ver, previo pago. las salas. Una vez, que ya conociamos el Ayuntamiento, con geranios rojos en todo sus incontables balconeras, el Prater con arboles gigantescos, el Zoo, con instalaciones, todavia de la época de los emperadores, y todo lo que andamos por sus calles, ya satisfizo, todos nuestros deseos, con respecto a Viena. Mañana ya emprenderíamos nuestro regreso a casa,; eso sí aún nos quedaba Salztburg, que nos pillava al paso.

divendres, 13 d’abril del 2012

LO VIEJOS VIAJES

SALZBURGO-VIENA.

Una vez recorrida y navegada Venecia, nos esperaba Austria. Era el punto mas àlgido de aquellas vaciones de 1981. Entramos por Linz, que es una bonita ciudad del sur de Austria. desde Mestre (italia) hasta Viena estuvimos 2 dias, de carretera tranquila por aquellas planicies, y pensamos que con razón a la capital austríaca, se la llamaba Viena, que quiere decir Viento. Y es que por aquellos parajes, sopla que da miedo. En aquel momento, recuerdo, que era la recolección de los cereales, y los enomes campos de trigo, mecidos por las ráfagas, formaban un mar verde i amarillo digno de ver. Una vez instalados en un Camping, (sucio), quedamos todo un día de paro técnico, para descanso, del piloto, del copiloto y de la tripulación. También para preparar,sobre el terreno, como y donde teníamos, que empezar. esto simpre contábamos, con la opinión de alguna persona del país, además del Europa-Touring, que esta persona solia ser el recepcionista del camping. Y como he explicado, en otras ocasiones en estos viejos viajes, había que ordenar, lavar, i repasar todo, y esta vez aún más, porque en Vencia, apuramos el tiempo en visitas, i salimos para Viena rapidito, ya que los mosquitos de Mestre y la càlida humedad, no nos permitieron, ningún tipo de relax.(Por cierto, aquel dia que decidimos permanecer en casa, teníamos un ciruelo, cuyos frutos encima de nuestra caravana. Había tantos que pedimos permiso para recogerlos, e hicimos una mermelada buenísima).
La antigua capital del Imperio Austroúngaro, nos impactó. Por bella, por tranquila, por
escrupulosamente ordenada y limpia. Rigurosa, con los horarios, repetuosa con los turistas, rendida a su história más reciente. y volcada en los recuerdos de su ultimo Emperador, FRANZ JOSEF.
Seguirá Viena.

dijous, 12 d’abril del 2012

JUGAR AMB FOC I NO CREMAR-SE




No crec pas que aixó sigui posible. Tard o d’hora, el que no segueix les normes establertes, que desaconsellen, qualsevol cosa ú aspecte, sense fer cas al sentit comú; es pell. I en aquest cas, l’olor de sucarimat se sent desde molt lluny.

Per lo tant, ja sería hora que aquestos grans senyors de les espanyes profundes, s’ho fessin mirar, perque la cosa, d’ara, es passe de "castaño oscuro". A ningú l’hi va quedar massa clar, quand, un dels mes grans senyors, que viuen en aquelles Sarsueles, es va cremar i de valent, i pel que es véu, a casa seva encara guarden teies, d’aquella desafortunada cremadissa.

Les téies d’ara mateix potser siguin d’una altra procedencia, pero son com totes les téies, molt sensibles al foc.
I serie bò que pensèssin en les criatures, perque ja se sap,que allà on hi ha perill,
allà que s’en-hi van com les mosques a la mel. les criatures son criatures , però es el deure dels seus pares, tutors o responsables majors, de viglilar tots els seus moviments, y sobretot no deixar, coses perilloses al seu abast.

diumenge, 8 d’abril del 2012

AQUEST PRESSENTIMENT


Buscant entre els molts escrits vells, que guardo al fons del calaix he trobat aquest poema que em va regalar una clienta l'any 1983.

Oh, aquest pressentiment de primavera
que en la branca de l'atmetller florit,
cada any hi gronxa un somni o una quimera,
Allò que el cor no gosa a dir que espera
i té el màgic encís d'un dolç neguit!

Sembla que en la quietut de la Natura
que envolcalla l'hivern grisós i fed.
la il.lusió, temorenca, s'hi detura
i ara, rejovenida, ja fretura,
per escampar ufanía a tort i a dret.

Ella fará que, en correr per les venes
la sang trobi caliu d'un foc novell
forjador d'emocions de totes menes.
amb plàcides visions d'hores serenes,
amb tèbia esgarrifança a freg de pell.

I ella fa quan aquella torrentada
de vida exuberant, llum i verdor,
l'aire es torna com un besada,
que l'ànima s'hi senti arrabassada,
presa d'aquell conjur enardidor.

Oh, aquest pressentiment de primavera,
que disondeix i exampla l'esperit!
Aquesta il.lusió que ens volta, riallera,
sembla fer rebrotar aquella primavera,
que un dia va florir-nos dins del pit.

dijous, 5 d’abril del 2012

LA VALL D'ARÁN, SEMPRE VIVA

Avui vull tornar a parlar de la Vall d’Aran. No es la primera vegada i crec que no en serà pas la última.
Mirar,olorar…els sentits es desperten, i escolten el só del silenci. Es la pau,absoluta. allà tot son carenes de muntanyes que no tenen arbres peró que estàn estranyament verdes i al capdemunt coronandes amb neu. Cascades rierols vegetació exuberant, té tots els ingredients perque sembli un paradís. A cada poblet una petita esglesia, a vegades molt gran, per les poques cases, que s’hi compten. Amb uns bells campanas exagonals acabats amb dues o tres rengleres de finestres amb un arcs de ensomni. Testimonis, de un passat potser gran, amb un religiositat, que conmòu, que fa pensar molt, en com n'eren de creients els nostres avantpassats de les Valls d'Aran, del Pallars Sobirà, i també del Pallars Jussà. Fent un recorregut per Son del Pino, que es trobe al altre costat del Port de la Bonaigua. Moltes de les setanta, cases que eren en aquell poble abandonat i feréstec hi torne haver soroll perqué una bona part del seus moradors, que van buscar una millor vida, per els seus, fills i per ells mateixos, a la capital, un cop s'han pogut deslligar de la tiranía de les cadenes de producció i del estrès, han anat tornant ells, el seus fills i els fills dels seus fills. Allà han refet una casa que ja ere a terra o un pallé que només hi quedave un tròs de paret denpeus, i s'hi han tornat a aixoplugar, perqué aquells cingles, els criden, amb una veu mes forta que la pròpia voluntat. Refàn el carrers, pavimenten places, alguns s'atreveixen a montar una casa de turisme rural, i alló tan abandonat,i deixat de al mà de Déu, es torne a omplir de vida. Els nens s'hi troben lliures. Juguen com abans, al carrer. Les mascotes criden i salten com boges, es tornen a refer les tradicions, els aplegs, els sopars de germanor i el ball del nyigo-nyigo, i tots, grans i petits es diverteixen, treuen els mals humors, la melangía i es tornen a sentir joves.

dilluns, 2 d’abril del 2012

CARTA A LA MEVA ENTRENADORA DE TAIJI

l'AGRAÏMENT, PUNT DE PARTIDA DEL POST.


Tu ja saps, des de fa molt temps, la meva afició per escriure parrafades al tort i al dret. Penso que no et sorprendrà doncs, que et faci el meu discurset, que només escric com a mostra del meu agraïment, envers tot el que et molestes per mí.
Em recordo perfectament, de com va ser el nostre reencontre, fa mes o menys 4 o 5, anys, amb motíu de la trobada de ex-alumnes, que jo vaig organitzar a Ponts, i de la que tú no en vas voler saber rès.
No entenc encara ara, el perqué no et va fer cap gracia, de apuntar-te i passar un dia maco, en companyía de les nostres antigues comcompletamet enpanyes d'escola. Unes trobades que a totes complàuent, tu no t'hi vas mostrar, gens d'interesada i mes aviat en contra. Va ser la teva decisió, i la respecto. Peró no deixo de pensar, el que hauries fet d'estar dins la meva pell. Suposo que encara estaries amagada dintre un càu, sense ni voler veure la claror del día.
En canvi, un cop recuperades, i vençudes, totes les pors, i degut al meu tarannà lluitador, em vas donar la oportunidad, que jo no vaig pas refusar, de coneixe't. I recordo amb claretat, que en els temps de la nostra joventut, ni m'hauries, mirat a la cara.Tu ho saps i saps igualment, que eres tinguda per la noia mes guapa de l'escola i menda la més escardalenca, i malpotada, noia que jo era, a més de pertanyer, a un familia de la Baronia de Rialb. Una riaupenca, que en aquell moment històric ere l'equivalent a molt poca cosa.
Primerament, et dono les gracies per accedir a fer que la nostra coneixença, es convertís en una bona amistat, de la que totes dos, ens agradi de continuar i aumentar si cal.
Tot seguit, vull mostrar-te, el méu agraiïment, per esperonar-me i fer ejercicis que tú m'has ensenyat, i que em donent tant bon resultat. I de passo el Jaume té una bona ,
raó per plantar mes i mes cada dia. Ja, ja ja ja!!!
Dones records als teus fills. I per la teua pitarrufa, també la tinc present a l'hora de la repartició dels petons i les abraçades apretades i càlides, que també us envío.

Molt cordialment
MONTSE SALA PORTA