dijous, 15 de març del 2012

LA MEVA INFANTESSA A LA BARONIA DE RIALB



(Aquest escrit ja es va publicar, Peró el rescato,
seguint el consell, d'un amic, que esta interessat en saber com era la vida de pagés en aquella época. Com el post no el va llegir ningú, motiu de més per rescatar-lo del oblit.)


No hi havia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig néixer.
Els tinc tan vius aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquell petit nucli ara completament abandonat! Llavors eren unes familia grans, a totes les cases, com a totes les masies, hi havíe padrins, pares, molts fills, tiets concos, tietes i moços. I encara que no tenien bons camins, la gent es movía i es visitava sovint. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc peró tot es compartíe. Mitjants de transport?...siii!!! én teniem bastants i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per trevallar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Ponts, o a qualsevol Festa Major dels poblets colindants. Tan petits o encara més que ells mateixos. Tos igual deb pobres i insignificants. El temps? Llavors no importave el temps. Alla ningú es procupava, d'aquest, tema. Ningú tenie o potser si peró no el portave,un rellotge de pulsera. com molt un de cadena que amagaven dins la faixa. Es vivia segón l'horari solar. Y ningú feia tard. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mal.lesa. I sobretot, avesats a no queixar-se de res. Ja fes un sol de justícia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un canti d'aigua fresca,si era l'estiu, o una bona xera i un plat de sopes, si ere l'hivern.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntament amb el brugit del carros i els cants dels homes al tros, feien uns soroll de vida incomparable, una musica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del immens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquèssin les poques coses imprescindibles per la subsistència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquil.lament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trobar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere senzillament increïbla. No coneixíem les joguines pràcticament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora de pujar a casa. Entravem a casa enjugassats i esverats peró existíe un remei per fer silenci i quedar amodorrats a les cadires. Ere l'hora de resar el rosari. Aquella cantarella de les lletanies, tan relaxant que no ens calie fer esport o anar a la banyera. El rosari feie de sedant, i actuave de moderador silenciós, per esperar l'hora de sopar Només per aixó,ja tenia sentit, a mes a mes de que ere preceptíu a totes les familes.

18 comentaris:

Pakiba ha dit...

Que maco es recordar la infantesa,gràcies per explicar la teva.

Pluvisca ha dit...

Crec que erem mes lliures i estavem mes contets que ara...

Gracies per compartir

Petons

Ana ha dit...

Me disculpas que no te comente pero no entiendo el catalán y a veces el traductor no me funciona. Sí veo unas fotos preciosas.

Un abrazo.

Montserrat Sala ha dit...

Pakiba. La infantessa de cada ú, es sempre la mes especial. peró et puc ben assegurar que la meua si que ho va ser.
gracies maca per entrar a dir el teu parer.
Recull un parell de abraçades que et deixo aquí.

Ahora me doy cuenta que te he escrito en catalán. Solo te doy las gracias por comentar. nada importante,

Montserrat Sala ha dit...

Hola Pluvisca:
Si que ho erem de contens y feliços. Ens ha quedat el saber apreciar les coses que no vam tenir. El resultat? Per mí es molt posotíu: Penses sempre que tens un bagatge increible de solucions per a tot. Penso que aixó enforteix el caracter, y ens fa mes comprensíus.
Gracies amiga per les teues amables paraules.

Montserrat Sala ha dit...

Justo acabo de venir de comentar en tu blog. No te preocupes por leerme. Tampoc es muy interesante. sabes muy bien que site interasa mucho lo que te parezca interesante,te lo traduzco en un periquete.
Pero me guste verte por mi casa virtual de tanto en tanto.

la foto es mia. y este es mi pueblo. Esta deshabitado, y se llama PALLEROLS DE RIALB.

Eastriver ha dit...

Montserrat. m'ha agradat molt, però molt. L'altre dia vaig buscar Pallerols de Rialb al google maps i no hi surt. Surt la baronia, i vaig interpretar que era un agregat, o ves a saber. Ara ho entenc més. Pel que entenc Pallerols formava part de la Baronia i actualment és un nucli abandonat, no?

M'agrada el record dels sons, per exemple, perquè això no es pot explicar... Tots tenim moments de la nostra vida que hi ha una cosa, un so, una olor, que ens han quedat gravades. I no ho podem explicar, ni el so o la olor, i molt menys l'afecte que té encara entre nosaltres. Però tothom pot entendre aquesta situació.

També m'ha agradat molt això de no portar rellotge i no fer mai tard. Es veritat. Jo també la tinc aquesta experiència, que també sóc de poble. Fixa't ara, tots amb rellotge, i tots correm. I si se'ns escapa el tren ja hem begut oli. Vull dir que ara la vida és millor en algunes coses, però és menys essencial, i això no penso pas que sigui bo.

M'ha agradat apropar-me a Pallerols. Saps una cosa, aquest estiu, quan siguem a Cubells, amb el meu germà, agafarem un dia el cotxe quan siguem a Cubells i farem una cosa que fem sempre i ens encanta: descobrir contrades. I ens aproparem a Pallerols, a veure si el trobem. És un indret mític.

José Vte. ha dit...

Esta tarde he dejado un comentario y parece que no se ha grabado, que rabia.
Te decía, más o menos, que es una lástima que practicamente se haya perdido ese tipo de vida en este pís. No usar reloj de pulsera, vivir con calma, no cerrar las puertas de las casas y conocer y saludar a todos los vecinos, bueno supongo que algunos se pelearían, porque no todo puede ser tan bucólico, jejeje.

Es una forma de vida que ya no existe y que creo que en parte se echa de menos.

¿Y dices que ya no está habitado el pueblo!, que pena.

Un abrazo

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat.
Que bonics els records de la teva infantesa.
Rodejada de natura.
Es tan bonic el recordar.
Jo de vegades quan diuen" que hay que olvidar el pasado". Yo dic que els records bonics hi ha que conservarlos com un tresor, perque formen part de la nostra vida e identitat.
I si han coses que no ens agraden escpombrarles i punt.
Pero els teus que expliques son meravellosos.
Una abraçada, Montserrat LL.










hola Montserr

Anònim ha dit...

Montserrat ... la foto de l'entrada t'ha sortit repetida.
El poble abandonat em produeix certa tristesa de pensar en els anys que va tenir vida i famílies i que el seu destí hagi estat aquest.
Els records d'infància és bonic portar-los de nou al present i reviure'ls, encara que al costat d'ells també recordis les persones que ja no estan pel pas dels anys.
Ho escrius molt bé i aquest és el teu estil.

Montserrat Sala ha dit...

Jose Vicente:es verdad que me llegó tu entrada justo 2 minutos despues de haber publicado la entrada. Pero tuve que cambiar la entrada y ponerla donde le tocaba. Esto lo pude solucionar, pero hice otra pifia, que ay no he querido tocar. Gracias.amigo
mio, por que hoy te he dado doble trabajo.
la realidad que yo recuerde, fué absolutamente bucólica. pero ya se sabe que entre gentes vecinas simpre se producen malos entedidos, y piques a veces por un perro de caza, o por un palmo de tierra
yerma. GRaaais por tus palabras.

Montserrat Sala ha dit...

Hola MOntserrat, tens molta raò dient que les coses bones s'han de guardar, ber gaurdades, per treuere-les de tant en tant, i tornar a reviure-les
GRacies pro la teva opinó, que ja saps que l'aprecio enlo qeu val.
Un petonet

Montserrat Sala ha dit...

Olimpia: Mira si que fá llastimeta,sí.

Peró tal com es presenten les cose, vesa saber ni no es tornanran a refer y a cocupar. que de mes verdes en maduren.
Gracies guapa per visitar-me.Ültimament,estem tenintmolta feina amb els comentaris.No trebes? Por que será?....el adivinador que lo adivine.....

Laura ha dit...

¡¡Cuanta verdad y cuanta ternura en tu relato!!.

Yo que soy nacida en un pueblecito de Castilla tengo recuerdos similares, el olor a la paja cuando la calcaban en el pajar , no lo he vuelto a oler nunca mas.

Y, claro que si, se compartía todo y no se quejaban de nada, mi casa siempre estaba llena y es por eso que ahora en la que vivo siempre hay gente.

Te agradezco este relato estupendo, porque me has hecho revivir recuerdos maravillosos.

Un abrazo bien fuerte.

Isabel Martínez Barquero ha dit...

Entiendo que no necesitaras juguetes para pasarlo en grande. También recuerdo que mis mejores momentos de niña eran aquellos en que jugaba sin juguetes, libre por el pueblo de mi padre.
Miro las fotos y veo que es un pueblo bien alto y escarpado. Vida dura y sana a la par. La pena es lo que cuentas: su abandono, pero es que ya no existen héroes ni heroínas que caminen de una a cuatro horas por conseguir agua potable. Hemos ganado en comodidad, pero hemos perdido en heroicidad.

Un abrazo agradecido, que me ha gustado mucho saber de tu niñez y ver el pueblito.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Laura. que bonitas palabras las tuyas.Y que recuerdos tan entrañables encierran. Tu si has nacido en un pueblecito de Castilla, ten voy a contar una cosa curiosa.
Allí es donde Dios perdió los zapatos y la paciencia, hasta alli venian familias de carboneros de Castilla, ERan gente muy humilde, austera y trabajadora. Venia por familias grandes, construian primero su chabola y a continuación,empezaban al cortada de troncos, que iban colocando sabiamente en una pira, que con sus
túneles interiores, se quemaria al final para conseguir, unos quintales de carbón vegetal muy apreciado en aquel momento.
Entablamos amistad con una familia de Avila concretamentne de un publo que se llamaba El Arenal, cerca de Las Arenas de S.Pedro. Aun ahora mantemos contacto con ala única superviviente de aquel grupo.
Ademas de buena gente, eran discretos, muy buenos artistas en su trabajo, porquqe hay qeu decirlo, era todo un arte hacer aquellas piras.
Bueno me he alargado demasiado. Disculpa. Otros puntos de tu comentario me los voy a pasar.Besos

Montserrat Sala ha dit...

Hola Isabel: Sin duda alguna, el jugar en al calle o en el campo abierto, era y sigue siendo la mejor manera de divertirse, los niños. Ahora es muy difícil, pero estos niños que veranean en el campo, aún vivendo en al ciudad,. Al llegar allí se tranforman. y no quieren marcharse ni volver a la ciudad para nada. Yo creo que huelgan comentarios al respecto. Vida dura y sana.
Gracias por leerme. Un beso.

Myriam ha dit...

Que lindos recuerdos de tu infancia en el pueblo donde naciste. ¡Qué épocas, manejándose con los ritmos de la Naturaleza, sin relojes ni aparatos tecnológicos!.

Besos y Feliz Primavera