Estem a punt de veure la mes gran moguda de gent de tot l’any. Una desbandada festiva, pacífica, que fà anar amunt i avall tots el treballadors d’aquest país. Ho necesiten diuen. Per lo tant cal buscar un lloc òn cansar-se, que sigui lluny, una mica exòtic i no massa concorregut. La majorìa van en busca de la familia que tenen als seus pobles d’origen. Els que tenen una segona residencia, ja se sap que s’ha de fer, i molta gent que viatge sola,(the singles), busquen aventures de tots els colors, sobretot en països sudamericans i asiatics. Suposo que també podría incloure, els benestants de torn, que ja no en tenen prou, amb anar a la platja a Llavaneres o Salou. Han de buscar i trobar llocs exclusíus per la seva posició priviliejada. I a fé que els troben: îlles paradisíaques i perdudes pel bell mitg dels Oceans, iots de propietat o de lloguer, òn ademés pots emportar-te els amics i fer festes i bacanals cada dia etc. etc. Hi ha opcions per tots els gustos i butxaques.
L’ideal es puguer armonitzar les preferencias de cadascù, amb l’economia, el temps de que es dispose i resistir la conviencia, perque els costums i la rutina de cada dia, es veuen afetats i es quelcom a tenir en compte. La solidesa de les relacions matrimonials, amb els fills i fins i tot amb els amics, es pose a proba, i moltes vegades, amb grand perjudici d’uns i altres.
I un cop vençudes totes les guerres doméstiques, i tot es a punt per la gran evasió, només es d’esperar una tornada sense ensurts ni cues i …. A DESCANSAR!
dijous, 30 de juliol del 2009
dimarts, 28 de juliol del 2009
Aixecarçe aviait al matí
Es un dels millors plaeres diaris que podem gaudir i Que s' ens done gratuitament:. Saludar el nou dia, pendre un bon café i fer uns estirements, suaus de gimnástica, preparen el cos, per afrontar les hores seguents de feina i dels problemes habituals. Obrir la finesra i endivinar que sotirá el sol…A mí em fá posar molt al-legra i hasta tinc ganes de cantar Com sempre el meu escrit es absolutament partidista, però respecto totes les demés idees, fins i tot les dels qui ni els agrade anar a dormir, i preferixen vetllar en una discoteca i després a la corresponent "affter hours". Son gustos canviants en tot cas. En la vida sempre hi ha moments per tot. I jo he viscut hores en les que no pensat el mateix que ara. Ho reconec.
Peró avui estic per parlar de la primera opció Una dutxa es un bon complement, i já poden arribar históries que segeurament podrás amb totes, amb convenciment i claretat de idees.
Despres, gaudeixes d' un altre gustet rellevant: L´esmmorzar. Hi hagi el que hi hagi, la gana es feta, i es disfrute molt més. El primer glop del café amb llet o la primera mossegada a un entrepá recent preparat, es una de les poques coses, que no et poden amargar els politics de torn.
Perque, heus aquí un altre tema. Les notícies millor que esperin una estona. Es l´unic que el por capgirarel dia. I per lo tant millor defugir-les a primera hora i deixar.les si pot ser per un altra día. Total el negatíu millor ignor-ho, i el posotíu já se sabrá igualment.
Peró avui estic per parlar de la primera opció Una dutxa es un bon complement, i já poden arribar históries que segeurament podrás amb totes, amb convenciment i claretat de idees.
Despres, gaudeixes d' un altre gustet rellevant: L´esmmorzar. Hi hagi el que hi hagi, la gana es feta, i es disfrute molt més. El primer glop del café amb llet o la primera mossegada a un entrepá recent preparat, es una de les poques coses, que no et poden amargar els politics de torn.
Perque, heus aquí un altre tema. Les notícies millor que esperin una estona. Es l´unic que el por capgirarel dia. I per lo tant millor defugir-les a primera hora i deixar.les si pot ser per un altra día. Total el negatíu millor ignor-ho, i el posotíu já se sabrá igualment.
Els prats de la Europa Central
Els prats a la Centre-Europa rural.
El turistes del Sud d´Europa que visiten el Nort i el Centre del Continent, (els espanyols, italians, francesos, grecs, portuguesos, etc.cte.) tots busquen cultura, palaus esplendorosos, balnearis de renom, ópera, i els variats concets que s´oferiexen arreu. Hi ha qui hi trobe i es complau en els diferents sports d´aigua com les regates o el winsuf que es practique en molts indrets Uns i altres passen fent carretera amb autocars, passen pels aeroports, embarquen als grans llacs, o van en cotxes particulars amb fiambrera. Un cop esgotats els dies que disposen de lleura, depressa tornen cap els seus llocs d´origen, satisfets, saturats de kilómetres i cansats de tans museus i tanta maravella.
Si algún visitant hi va en busca de natura, (que també sont molts), gaudeixen sobretot del alpinisme, senderisme,o del esquí. Pero tothom torne a casa, pensant que no han passat gens de calor, que el paissatge, es net i molt verd i que les persones els han atés, si més nó, ho han fet amb cortesía.
Tot ells han descuidat un factor que passe desapercebut, i que es molt important pels habitans d´aquestes terres priviliejades:
Els prats de pastura i forratje. En una passejada que acabo de fer, pels camps de Voralberg, (una regió al Oest d Áustria tocant el llac de Constança, concretament el Bregenzerwal), té unes pastures i uns camps tant impresionants que mereixen un capítol apart. Unes muntanyetes arrodonides, coronades per uns bosquets tan densos que ni s´hi cole la llum. Cuidats pins i abets, que són d ún verd tan intens que si fa sol quasi et fan mal als ulls el mirar-los. Reguitzells de flors i multitut plantes de diferents especies hi conformen aquestos prats que son el secret dels seus famosos formatges, juntament amb l´humitat del clima, que conserve l´herva sempre fresca. Poblets i cases florides en mitg d´aquestos prats, a vegades inmensos, constitueixen, per mí un atractíu especial. Les carreteres que serpentejen amunt i avall, l´hi donent el tó just i definitíu d´un inmens jardí pentinat i conreat amb cura extrema.
El turistes del Sud d´Europa que visiten el Nort i el Centre del Continent, (els espanyols, italians, francesos, grecs, portuguesos, etc.cte.) tots busquen cultura, palaus esplendorosos, balnearis de renom, ópera, i els variats concets que s´oferiexen arreu. Hi ha qui hi trobe i es complau en els diferents sports d´aigua com les regates o el winsuf que es practique en molts indrets Uns i altres passen fent carretera amb autocars, passen pels aeroports, embarquen als grans llacs, o van en cotxes particulars amb fiambrera. Un cop esgotats els dies que disposen de lleura, depressa tornen cap els seus llocs d´origen, satisfets, saturats de kilómetres i cansats de tans museus i tanta maravella.
Si algún visitant hi va en busca de natura, (que també sont molts), gaudeixen sobretot del alpinisme, senderisme,o del esquí. Pero tothom torne a casa, pensant que no han passat gens de calor, que el paissatge, es net i molt verd i que les persones els han atés, si més nó, ho han fet amb cortesía.
Tot ells han descuidat un factor que passe desapercebut, i que es molt important pels habitans d´aquestes terres priviliejades:
Els prats de pastura i forratje. En una passejada que acabo de fer, pels camps de Voralberg, (una regió al Oest d Áustria tocant el llac de Constança, concretament el Bregenzerwal), té unes pastures i uns camps tant impresionants que mereixen un capítol apart. Unes muntanyetes arrodonides, coronades per uns bosquets tan densos que ni s´hi cole la llum. Cuidats pins i abets, que són d ún verd tan intens que si fa sol quasi et fan mal als ulls el mirar-los. Reguitzells de flors i multitut plantes de diferents especies hi conformen aquestos prats que son el secret dels seus famosos formatges, juntament amb l´humitat del clima, que conserve l´herva sempre fresca. Poblets i cases florides en mitg d´aquestos prats, a vegades inmensos, constitueixen, per mí un atractíu especial. Les carreteres que serpentejen amunt i avall, l´hi donent el tó just i definitíu d´un inmens jardí pentinat i conreat amb cura extrema.
divendres, 24 de juliol del 2009
El viatge
Estic punt de marxa. Jo avui estic a punt per anar a veure a la meva familia a Austria.
Tinc les maletes fetes, però fins l’ùltim moment penso en lo que m’oblido, i que tanta falta em faríe. Faig una ùltima mirada…La càmara, el telèfon, els carregadors de bateries, l’agenda, carnets, bitllets etc, etc.
Porto roba de tots tipus, pel fred o per el calor, i calçat. Medicaments, (un munt), regals, (també molts). I allò que no puc deixar mai a casa: LES GANES. Ganes de estar amb ells, de petonejar les netes mentres es deixin, de retrobar el bells paissatjes de Voralberg, d’anar a un concert o a l’opera, de la pluja, (que sempre hi fa cap) I sobretot moltes, moltíssimes ganes, de tonar a casa sans i estalvis.
Perque hi ha algù que em pugui asesegurar, que hi ha un lloc millor al món que el raconet que cadascú té a casa seva?
Es sens dubte la millor de les nostres possessions terrenals. Encara que es tracti d'una cadira vella i coixa, d'un sofà de teles ja gastades pel ùs propi i pel del gatet. Aquell lloc òn ningú s’hi asseu, que tots saben que es téu i t’el respecten. Es un gust sense paliatius i una troballa que desprès de cada viatge es fà exclamar sempre el mateix: Oh, que bé que s’està a casa!!!
Tinc les maletes fetes, però fins l’ùltim moment penso en lo que m’oblido, i que tanta falta em faríe. Faig una ùltima mirada…La càmara, el telèfon, els carregadors de bateries, l’agenda, carnets, bitllets etc, etc.
Porto roba de tots tipus, pel fred o per el calor, i calçat. Medicaments, (un munt), regals, (també molts). I allò que no puc deixar mai a casa: LES GANES. Ganes de estar amb ells, de petonejar les netes mentres es deixin, de retrobar el bells paissatjes de Voralberg, d’anar a un concert o a l’opera, de la pluja, (que sempre hi fa cap) I sobretot moltes, moltíssimes ganes, de tonar a casa sans i estalvis.
Perque hi ha algù que em pugui asesegurar, que hi ha un lloc millor al món que el raconet que cadascú té a casa seva?
Es sens dubte la millor de les nostres possessions terrenals. Encara que es tracti d'una cadira vella i coixa, d'un sofà de teles ja gastades pel ùs propi i pel del gatet. Aquell lloc òn ningú s’hi asseu, que tots saben que es téu i t’el respecten. Es un gust sense paliatius i una troballa que desprès de cada viatge es fà exclamar sempre el mateix: Oh, que bé que s’està a casa!!!
dijous, 23 de juliol del 2009
La festa Major
Parlar d’aquestos esdevenimentents tan arrelats al nostre costumari, i a la nostra identitat com a pais, es sempre un plaer, i ademés un bon ejercici de memòria històrica. El poble català que s’en ha vist de verdes i de madures des de fa segles, no crec que s’hagi pogut estar mai fins ara, de fer i celebrar les Festes Majors propies de tots els estíus.
Ja sigui per la Mare de Déu dels Angels, la Mare de Déu d’Agost, Per Santa Susagna, per Sta Marta, o pel sant que sigui, són els dies mes assenyalats, mes festejats i potser mes esperats de tot l’any.
Es quand a les cases es tenen convidats, es quand es mate el gall, es comencen a cuinar els canalons i fer els rostits i es pose l’olla grand dins la petita. Les bones olors dels guisats especiats, ho impregnent tot. S’escombren els carrers, es netejen els estris que s’han de fer sevir, i també es quand tot-hom vesteix les millors robes i joies per lluir-los als balls de nit al envelat. Com que es un dels pocs dies que hi ha música en directe tot el jovent hi fa cap i d’aquestos encontres en surten coneixences noves i molts noviatges. I ningù es perd els concerts de mitja tarda. Ni vells ni joves.
Aquest es un retrat purament nostàlgic i un punt de vista particular. Ara com sempre les coses han canviat, i tenim unes altres modes. Ni millors ni pitjors: diferents.
Als pobles, avui dia, la gent aprofite els dos e tres dies de festa per anarse-n a la platja, o s’apunten a fer un creur pel Mediterrani. Convidats a casa?... ai nó! Massa feina.
Les cases s`han decorat pels temps tant còmodes i impersonals que vivim i ningú pense a moblar una cambra de convidats Tot i que en moltes llars, hi pot haver gimans i póster també una sauna!
Els joves no necesiten ni bons vestits, ni grans orquestes de renom. En tenen prou en que els deixin campar al seu aire, fent del dia la nit, i al inrevés. Son feliços, crec, amb uns ritmes ensordidors i trepidants. I que no hi manqui una bona birra a les mans.
Son uns altres temps!
Per uns i per els altres, però la Festa Mayor, es encara un punt de runió important. Ara amb gent potser, vinguda de mes lluny, i sense cap vincle familliar, però al cap i a la fí: Una trobada festiva com cap d’altra.
M.S.P.
Ja sigui per la Mare de Déu dels Angels, la Mare de Déu d’Agost, Per Santa Susagna, per Sta Marta, o pel sant que sigui, són els dies mes assenyalats, mes festejats i potser mes esperats de tot l’any.
Es quand a les cases es tenen convidats, es quand es mate el gall, es comencen a cuinar els canalons i fer els rostits i es pose l’olla grand dins la petita. Les bones olors dels guisats especiats, ho impregnent tot. S’escombren els carrers, es netejen els estris que s’han de fer sevir, i també es quand tot-hom vesteix les millors robes i joies per lluir-los als balls de nit al envelat. Com que es un dels pocs dies que hi ha música en directe tot el jovent hi fa cap i d’aquestos encontres en surten coneixences noves i molts noviatges. I ningù es perd els concerts de mitja tarda. Ni vells ni joves.
Aquest es un retrat purament nostàlgic i un punt de vista particular. Ara com sempre les coses han canviat, i tenim unes altres modes. Ni millors ni pitjors: diferents.
Als pobles, avui dia, la gent aprofite els dos e tres dies de festa per anarse-n a la platja, o s’apunten a fer un creur pel Mediterrani. Convidats a casa?... ai nó! Massa feina.
Les cases s`han decorat pels temps tant còmodes i impersonals que vivim i ningú pense a moblar una cambra de convidats Tot i que en moltes llars, hi pot haver gimans i póster també una sauna!
Els joves no necesiten ni bons vestits, ni grans orquestes de renom. En tenen prou en que els deixin campar al seu aire, fent del dia la nit, i al inrevés. Son feliços, crec, amb uns ritmes ensordidors i trepidants. I que no hi manqui una bona birra a les mans.
Son uns altres temps!
Per uns i per els altres, però la Festa Mayor, es encara un punt de runió important. Ara amb gent potser, vinguda de mes lluny, i sense cap vincle familliar, però al cap i a la fí: Una trobada festiva com cap d’altra.
M.S.P.
els amics
Els amics.-
Sempre he dit que no volía escriure coses transcendents, importans, que m’hi agués de mullar, vaja. Però avui vues ací, s’hem acut quelcom que es ben tracendent. important i segurament acabaré ben xopa. Peque, pregunto: que es una persona sola sense amics?
Que es fà per la vida caminant amb soletat i sense puguer fer un comentari o un plany una persona de qualsevol edad?.
La comunicació es tan necesaria com l’aire que respirem o com la vida mateixa. La incomunicació porte irremisiblement malalties mentals agudes, i transtorns greus de personalitat.
Peró es que hi ha cosa millor que tindre un amic en el que puguis confiar, parlar, sortir, criticar o simplement anar del seu braç? Fer plans de trobades, dinars, vacances, o anar de compres. Es tan natural i tan necesari!!!!
Els nens que a l’escola juguen sempre sols, es que no van bé. Cal consultar al psicòlec inmediatament.
L’amistat es quelcom que omple tots els nostres sentits, o sinó mirem-ho d’una altra manera: HI ha disgust més gran que es pugui passar, que la traiciò d’un amic fidel? O la seva desaparició prematura? Es un disgust tan gran, que no t’ho acabes mai.
Es pot donar, que creguis tindre amics i només tinguis coneguts. Això ja son figues d’un altre paner. Els amics, amics que ho són de debó, potser que no abundin, ( tampoc en calen masses), però sobretot que no ens manquin.
dimarts, 21 de juliol del 2009
Els Guiris
El cos m’ho demanave feie temps. Molts i molt temps que no em perdia pels carrerons de la Barclona antiga. El Casc Vell com ara s’anomena. Totes les espectatives tots els records que jò guardaba d’aquestes antigues passejades les he vistes per terra, axafades i arrossegades misserablement. D’quellla Barcelona bohemia, pobra com la postguerra, La Barcelona del mercat de la Boqueria, del Liceu, de Sta. Maria del Mar, dels carrerons pudents, i bruts, dels pollastres a l’ast i de la seva olor que tot ho impregnave, já no existeix.
Ara es tot modern, lluen, “Fashion”. Boutiques per aquí i per allà, geladeries italianes, sales d’exposicions internacionals, Pubs Irlandesos, barres americanes on es menjea i es béu i sobretot sobretot: MOLTS GUIRIS. Per tot arreu es plé de Guiris,
LA Barcelona nostra, la Barcelona catalana, ja no es nostra. Està ocupada e invadida per gent de molts colors i orígens. Uns hi busquen feina, uns altres hi busquen allò que no troben enlloc i que no saben ben bé que és. Ni ha que malviuen de qualsevol manera al bell mig del carrer. fronts arrugades i pells curtides per moltes tempestes. Arxius d’un passat incert.
Crec que n'hi ha ben pocs que hi busquin cultura
Les Rambles, ja no sòn per passejar-hi tranquilament, i pendre un refresc, per comprar el bouquet de flors mes maco del món, per mercadejar un bon preu en les ultimes novetats editorials als seus quiosks.
Tot això només és ara un record i una anyorança. Les Rambles de que us parlo s’han convertit en un gran circ. Un circ que ademés et pot fer pagar un entrada molt cara. De lladregots de drogadictes, prostitutes i altres espècimens, n’és farcit, i ja cal estar ben atent, si vols tornar a casa amb els pantalons posats i totes les seves pertinençes.
Ara es tot modern, lluen, “Fashion”. Boutiques per aquí i per allà, geladeries italianes, sales d’exposicions internacionals, Pubs Irlandesos, barres americanes on es menjea i es béu i sobretot sobretot: MOLTS GUIRIS. Per tot arreu es plé de Guiris,
LA Barcelona nostra, la Barcelona catalana, ja no es nostra. Està ocupada e invadida per gent de molts colors i orígens. Uns hi busquen feina, uns altres hi busquen allò que no troben enlloc i que no saben ben bé que és. Ni ha que malviuen de qualsevol manera al bell mig del carrer. fronts arrugades i pells curtides per moltes tempestes. Arxius d’un passat incert.
Crec que n'hi ha ben pocs que hi busquin cultura
Les Rambles, ja no sòn per passejar-hi tranquilament, i pendre un refresc, per comprar el bouquet de flors mes maco del món, per mercadejar un bon preu en les ultimes novetats editorials als seus quiosks.
Tot això només és ara un record i una anyorança. Les Rambles de que us parlo s’han convertit en un gran circ. Un circ que ademés et pot fer pagar un entrada molt cara. De lladregots de drogadictes, prostitutes i altres espècimens, n’és farcit, i ja cal estar ben atent, si vols tornar a casa amb els pantalons posats i totes les seves pertinençes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)