LES FESTES NAVARRESES DELS SANT FERMIINS

Avui 7 de Juliol San Fermí

En un altra ocasió, ja em vaig referir aquestes festes per parlar dels toros i de les "corridas".
Llavors em vaig centrar nomes amb la mort i martiri de les besties, pero aviu faré uns comentaris desde el punt de vista de la festa.
He llegit molt i he parlat amb persones que han viscut la festa, y n’estic segura que la gent, hi va, perque allà els mes primitius instins hi tenen cabuda i a més, la disbauxa, es total. Tots van bruts com porcs i orgullosos de portar la samarreta, suada y esquitxada dels vins de tots el dies. Ah! una cosa important: per si aixó fos poc, les samarretes asqueroses i pudentes, tambe han de lluïr gespa, reste de terres o plantes, i d’altres liquits groguens, que em fá mania de ennumerar. perque quedi publicament demostrat que han dormit la borratxera per terra o pels jardins, ja fastigosos y axafats, dia a dia per la massa.
El fet demostre la gran”valentia” y resisténcia de cada un. Dons bé aquí está la gracia! Y aquesta es la festa. el sumum del sumum, de la diversió.
Cantar, ballar, no importe qué, ni amb quí, ni òn. Polular pels carrers, trompes des de el primer dia, y poder-ho expresar amb orgull, perque aixó sí, la guardia urbana, la policía, u demés forces del ordre, també han plegat i són a beure tot el que els hi cápiga al cos, o encara més, perque quant son plens de liquid, el canvíen al mitg del carrer amb tota naturalitat i complaença. Perque tots van igual.
Suposo que es divertit, i que treure’l fora de context, no es pot fer. Peró jó, la veritat, si veig un home borratxo, sigui a ón sigui. només veig un home perdut en tots el sentits. Es perdut, perque no sap ni qui és, ni ón és, i quasi ni el que vol. Millor dit, si que sap el que vol: Anar a beure més i dormir la mona al carrer, damunt del primer lloc mes cutre que trobi.
Si aquest panorama que he retratat amb cura i pensant dir només la veritat, sense exagerar, aquestes son les festes que atrauen mes gent de tot l’estat, y del extranger.
Només s’em acud una cosa: que el món no ha avançat gaire desde els temps qu’els homos sapiens s’eixoplugaven a els cavernes

DEL ARTE Y OTRAS NIMIEDADES

El arte que perdura en todos los tiempos, simpre és y posiblemente será, los tecnicas de pintar al fresco, en telas al óleo, i acuarelas. Pero también existen otras maneras de hacer arte. Es una evidencia que nadie puede negar. Podríamos empezar por las Cuevas de Altamira, los grabados sobre papiro de los egipcios, y si seguimos con esta línea podríamos referirnos también a las pinturas en retablos. Presentes en las capilas románicas de Cataluña, o las escultras de la Isla de Pascua. Todo ello arte de su época, pero arte al fin y al cabo ARTE en mayúsculas. Y lo subrayo, por el valor añadido de la antigüedad.

Par mí también es arte, los encajes de Bruselas, una labor de Paxvork o unos doseles de camas esculpidos en madera, las cristaleras de todas las catedrales góticas, la fotografía. Quien puede negar que es un arte, de los mejores de nuestro tiempo?

Los hierros forjados, los instrumentos musicales, el arte modernista, muy presente en Cataluña, como un....... en fín no acabaríamos. Conforme voy escribiendo, se me ocurren mas cosas todavía. Dejo el comentario y voy a intentar incluir en esta entrada la muestra de un caudro muy antiguo, que esta esculpido, (mejor que pintado) en cartulina negra y goma de borrar. También es arte. Inclusive los trabajos de pirogravado, y en cuero repujado.

UN ANCIÀ DE MES DE VUITANTA ANYS

En distàncies de més de 200 metres, el tenen que portar en cadira de rodes. Es un home vell en aparença,i potser també que ho sigui de els cames, o del ossos en general, peró estic en condicions de assegurar, que del cap, de la agilitat mental, està fet un home jove, com sit ingués 20 anys.
Parlo, per si no ho havíeu imaginant, del soliste de piano italià Aldo Ciccolini.
Ahir al Auditori de Barcelona, i acompanyat de la Orquesta Sinfónica de Viena, i amb un ple absolut de tot l’aforament, va tocar el Concert per a piano nº 23 en la mayor, de Mozart. Increïble. el van aplaudir a rabiar, i va tindre de fer un bis, i altra vegada els aplaudiments amb tohom denpeus.
No es pot creure si no es véu, la força amb que toque, i la sensibilitat extrema a la punta de seus dits. Una técnica envejabla per molts del pianistes de la nova fornada, que fa, que el seu estil, sigui únic, inimitable.
La orquesta com ere de esperar, va cumplir divinament, i també es va guanyar molts aplaudiments, que els van fer amb repetir dos bissos.
Total; un concert de primera categoría, que amb músics de primera línea, que quand s'escolten senten fa oblidar, el preu del ticket, que tot sia dit, es molt més car aquí que a les Grans Capitals Europees. Un seient de platea, si passe del 100€, ja no s’ha de comprar, no per honestetat, per principis i per solidaritat.
Pero com lo “cortés no quita lo valiente” vull tornar a felicitar als organitzadors, a Iber Càmera, que com cada any i per cloure el Cicle de concerts de la temporada, en oferix un event com el de ahir, que unificave l’art y el saver fer.

UN POBLET PERDUT PER LES MONTANYES PRE-PIRINENQUES

Indiscutiblement la imatge, representa un poblet, dels molts que i ha deshabitats al nort de la comarca de la Noguera. Es veritat.
Peró el que jo vull mostrar, no es dibuix en sí, voldría parlar-vos, de una téncnica de reprentsar un dibuix o una imatge que jo no havía vist abans, enlloc. I que continúo, sense cap més noticia de la seva existencia. Ni en coneixo el nom.

Peró, allà, a La Noguera es fà i amb exit. Son cuadres que es fan només empleant cola y terres de colors. Esclar que les terres han de ser naturals, y sobretot que siguin de tots els colors. Us semblarà estrany, però us asseguro que en s’en troben
i sense anar massa lluny, cantitat de diferents. Nomes es questió de fixar-s’hi. Conec persones que sempre porten una bosseta de plàstic amb qualsevol punxò,u escarben una mica allà òn hi veuent possibilitats. Els marges de les carretes noves, tocant ales ribes, allà es on s’en troben més.
Un cop amb la terra, es fa el dibuix que pot esser de montanyes, poblets, o un bodegó. El que es vulgui. També quede molt original, -ho he vist- si es fan figures geométriques.
Tot el diseny, ja es dibuixe a la meteixa fusta o tela que tinguéu a ma.

Damunt dibuix, es coloque papers retallats de cada figura o paissatge, i amb un colador finet, es va arruixant sobre la tela el color que s’hagi triat per aquell espai, en concret. Prèviament, caldrà amb una brotxa de pintor, impregnar, tota la base amb cola. S’ha de fer tot bastant rapidet, perque si la cole s’eixuge tot es complique. Jo aconsellaría de tenir tot decidit avans de posar la pega.

Sempre pot haber-hí algú que ho faci, amb algún altre sistema. Però ja no et puc parlar perque el desconec. Aquí hi jugue la creativitat, i l' inspiració del artista.

ARA TAMBÉ, ELS TORNADOS!!!

I es que no parem!!! Aquest fenòmen molt conegut de tots anave fent malifetes, per aquí per allà. Peró aquesta vegada, ja s’ha passat de mida. El que ens mancave!!!

He estat llegint sobre el tema, y es veu que tan forts i devastadors, només es donen als Estats Units i sempre en les mateixes àrees, en les regions del Sud a les lleres del riu Mississippi. Allà els vents poden arribar a mes de 400Km. (No m’ho vull ni imaginar) i fan verdaders estralls. Escombren tot al seu pas, i aquesta vegada ha estat del mes terribles que es coneixen. Només 120 morts confirmats, i molts mes de desapareguts, parlen de la dimensió del fenòmen.

També son coneguts els tornados de Àfrica, deguts a un front fred que atxeque l’aire càlid i extremadament humid, del monçò del Sud-Oest. Sempre més minsos i moderats. I per últim existeixen també a Europa. Son deguts al pas d’un front fret, i s’assemblen molt a les fortes tempestes de l’estíu. La columna o mànega de rotació, es desenvolupe sota els núvos comuloninbus, i té la forma de la trompa d’un elefant, que penje precisament, de la base dels comuloninbus, i gire per la massa de pols i resídus que arribe fins a terra, arrossegant tot el que trobe.

Sigui com sigui, ja tenim ací, un nou motíu de preocupació i alerta. Juntament amb la erupció del volcà de Islandia, son el temes que mes preocupen a tots el ciutadans. Que, com en teniem tan pocs....

LES TRUCADES TELEFÒNIQUES

M’acabe de passar ara mateix. . Estàs en algún lloc de la casa, cosint, escribint, llegint, i rès. Tot el temps que vulguis. Però només que et tinguis que moure per anar al bany. Riiing, Riiing. Et posses a correr, despenjes, i ja no hi ha ningú.

Estic enutjada perque es una tocada de nassos, sobretot si ademés t’enteres que ere un corredor d’alarmes inalàmbriques. un venedor de Orange, o per fer-te una enquesta que no saps mai òn anirà a parar.

Es el que en diuen: La llei de Murphy. Però el mes grèu es si et fan una trucada important, sobre la salud d’algún familiar o l’arribada d’ un amic al’estació de Sans. etc. etc. El mal, penso que és fer servir el telèfon per quasi rès. Estem tan afeccionats a fer que el Señor Cesar Alierta, cobri més peles de les que ja cobre habitualment, que no parem de trucar. Y si no es per fix, es igual, bé pròu que tenim el mòbil, i també ens ho farem.

el cas es que ningú vol estar mal comunicat. Així que truques i truques sense parar. I quand algú te una emergencia, o be una urgencia grand de trucar, llavors pòsat-hi fulles perque no et pots comunicar. Si nó en fèssim tant abús, penso que aniriem més bé tots plegats. Estalviaríem, que convé, tendriem les línees desocupades per una trucada potser important, i no ens caldrie correr amunt i avall, cercant el ditxòs aparell.

++++TOPOLOBAMBO ++++ (2ª parte)

Sucedió que, fuimos en una salida de medio dia con una barquichuela, y un pseudo-guia local, a ver los pelicanos, los cactus, la pesca de las gambas, i nadar con los delfines, en mar abierto!!!! Fuimos con desgana, pero nos apuntamos.
Que podríamos encontrar en aquel rincon tan apartado y solitario?.....
Si los que salieros a la mañana hacia aquel destino lejano, que tanto les complació, los que quedamos en el lugar, no lo pasamos peor.
El guia nos llevó primero a pescar gambones, que por aquel lugar casi se hace a mano. Está prohibida la pesca de arrastre, i utilizan una especie de cazamariposas, que atan a un palo largo y lo van sumergiendo. Si cogen algo aleluya, sinó hay que probar otra vez, I así horas y horas. No cogen cantidades, pero su calidad es excelente y están muy valoradas en los mercados de las ciudades importantes. nuestra barquita se acercó a un pescador de le dió la última captura una docena de piezas,s i llegaba, i el guia les obsequió con bebida fresca, que ellos aceptaron encantados.
Lo que extrañó a todos es que el guía que no dejaba de hablar y hablar de las conquistas de los españoles y de las minas que por allí descubrieron, iba sacando las cabezas de los bichos y los tiraba la mar. Eran de un color gris claro y muy transparentes. Las puso en un recipiente de plástico limpio, (las colas, claro) las roció con pimienta roja picante que utilizaba para hacer cocteles, y las cubrió de tequila. La colas se movian y salpicaban a los que se acercaban a verlo, y el hombre invitó a todos a saborearlas. Algunos aceptaron, y las que quedaron se las comió él con tanto gusto, que parecia agradecer que no las hubieran aceptado nadie más. Contaron, que están tan ricas que hay gente, que se desplaza desde lejanos lugares para este bocado tan excepcional, natural y sabrosísimo.
Al caer de la tarde, pudimos ver a manadas y manadas de delfines que se acercaban hacia nosotros y algunos probaron de nadar con ellos, pero conseguian mantenerse a su lado, el tiempo de sacar una foto. Iban en manadas i era el tiempo del apareamiento. Pero el espectáculo valia la pena sin lugar a dudas. Ya regresando, al ocaso pudimos sacar unas maravillosas fotos, mientras escuchábamos unas baladas que el guia se atrevió a cantar con su guitarra. Acabamos el viaje cantando todos, y haciéndonos amigos para toda la vida.
Llegamos de noche al barco.
Aquella noche en el teatro del barco hubo un espectáculo de folklore mexicano, que hicieron la gente de aquel pueblucho que ni nos atrevimos a fotografiar por temor a ofenderles. Una puesta en escena lujosa, un vestuario precioso,y unos bailes con mariachis que nos hicieron gozar de aquel dia que al llegar presentimos,
pasarlo tan mal. Fue el mejor dia de todo el crucero.

BALL DE DEBUTANS A L'ÒPERA DE VIENA

No cal pas assegurar que aquest es l'ùltim gran acte social i luxòs que encara s'aguante denpeus, tot i la crisi, tot i les males notícies que ens arriben del paissos àrabs, que són com per fer oblidar aquestes frivolitats, tan tradicionals a Centre Europa.
Però el món es així, no te remei: mentres els uns s'estan matan per decenes de milers, i en directe, els altres es gasten els diners que, presumiblement, han fet amb la venda d'armament, i demés joguines béliques, en luxoses festes, i balls per les noies riques ques es presenten en societat.
I quí ho sap que es presentarse en societat? Jo m'hi vaig presentar tota sola a la societat. La meva mare tenie d'altres ocupacions més importants. Ni vaig menester vestit llarg de gala, ni vaig puguer anar a l'Opera, fins que me l'hvia guanyada amb el treball de les meves mans. I encara sort, perque en conec, que no hi han anat mai. Tampoc ningú als a presentat en societat.
Les coses potser han estat sempre així, peró fins ara aquestes diferencias tan abismals, no eren tan evidents, o bé al no viure "en directe" la vida dels uns i els altres, no m'ho semblava.

UNA CASA MODERNA

He tingut l'oportunitat de visitar una casa super moderna, decorada i feta amb nous materials, nous conceptes d’espai y de vida, i l’ha he trobat preciosa. Els seus propietaris, arquitectes els dos, han buscat amb insistencia, la lum.
I a fé que l’han trobat. Un vitrals enormes, a totes les estances de la casa: Murs de formigó rùstic sense pintar, armaris empotrats por tot arreu, i practicament sense mobles. Són une estances diàfanes, espaioses, el color blanc ho domine tot; A la cuina- menjador, al saló, només decorat amb un gran sofà y “chaise-longue”, sese cortines, sense “pongos” i sense catifes.
Un concepció d’habitatge diferent, funcional, però un pel fred, pel meu gust.
El garatage ha estat una altra sorpresa. Sense automòvils, que es queden sota el boladís de la entrada, es un sala enorme per jugan els nens, parquet pel terra, y cantitat de joguines ja muntades en espera que el reis de la casa, les utilitzin.
Un cuarto de jocs de més de 150 metres cuadrats, amb un estudi per treballar, i un mini-taller, per cosir, teixir etc.
El sentit practit guanye sempre als valors decorarius. Una arquitectura, secilla, de qualitat, i que té molts adeptes, perqué a més més no done feina. Es com viure en una capsa de vidre, completament cúbica envoltats de natura.

PERSONES EN UNA CUADRA

En un repotatge a la televisió, aquesta tarda, m'ha cridat l'atenció una mena de granja òn hi duien tots els animalons rars i exòtics que la gent abandonave a qualsevol lloc del carrer o hasta en rotondes.
Tenien una serp pitò, moltes iguanes, lloros, conills, i hasta una caball que ere en un pis, cohabitant amb els seus amos. Una mena de pis per a besties de cuatre potes, o més aviat una cuadra petita per a besties de dues potes. Aquest el el dilema.
El pobre animal es trobave en un estat lamentable, prim i llagat, amb bona planta i segur que en el seu moment debie ser un caball blanc preciós.
Aquest asumpte m'ha fet pensar en com la gent és de bestia, cabuda i insensata. O bé está ben boja. Directament. Es estimar poc al animals, es estimar-se menys  a un mateix, fins la degració.
No es va parlar del pis, ni de si el centre de acollida ere public, o d'alguna organització particular. El lloc semblave preparat i amb gent entesa que s'ocupave de les bestioles. Tampoc van dir, si ere un refugi, per mascotes poc habituals, que no tenen cabuda en gosseres, ni en parcs, perque totes presentaven un estat lamentabale. Cada dia una de nova.

ENTRADA A ESTOCKOLM PER MAR

Ja fa uns quands anys, però ho recordo vivamente com si fos ahir mateix.
Ere pel matí, de bon hora, no gaire desprès de sortir el sol.
Molt avans de veure les torres de l’Ajuntament, i d’altres edificis alts de la ciutat, varem creuar uns gran extensió de îlletes, quasi totes elles poblades, que eren un somni. Cases i jardinets, tan bonics i polits, que recordaven aquells dibuiixos, tan perfecionistes de la escola holandesa del XVIII. En hi havíe de petites de grands, de color salmò fort, color crema, combinats de verds suaus i canyellsa. I els jardins semblaven tocats per les mans dels angels. El arbres tan ben arrodonits, pentinats, de totes les games de colors verds posibles. Els teulats de les cases, de colors molt víus, i de les finestres ni us dic lo precioses i decorades que eren.
Uns moments per extasiar-se amb tanta bellesa, indrèdula de que pugués existir un paradís real com aquell, en aquest món.
Conforme anaven apropant-nos, a la ciutat, que també es una delicia de neta i pintada, pensaba en que la bellesa també déu cansar, o fatigar mentalment. I recoradaba les cròniques i les notícies que ens deien, desde fa anys que Suecia ere el paìs amb més suicidis, de tot el món.
Un cop vistos aquells maravellosos paissatjes, el tracte delicat dels seus habitants, cults y educats, encara em costaba més de creure-m’ho.
Ara, com tenim d’altres temes molt més procupants, d’això no en parle ningú. Ni la premsa, ni la televisió. N’obstant a mí m’agradaría seber-ho.

L'URUGUAY, UN PAÍS QUE CREIX.

Tinc unes amigues nascudes al Uruguay , filles d’emigirants gallecs, que desprès de treballar a Barcelona, uns anys, van tornar al seu pais, per el problemes laborals que els hi van sorgir aquí. Son persones amb carrera universitaria, i amb tituls de Esade. Van marxar atretes, pels aires de canvi, que bufaven en aquell petit paìs sudamericà, El nou president, escollit democràticament es una home molt intel.ligent, que ha obtat per donar preferencia a la educació, com a eina principal de desenvolupamenet del país. I l’exit l’ha acompanyat. Y de quina manera!
Primer de tot, ha equipat totes les escoles del país, i per tots els escolars de ordinadors. Ha creat el plà CEIBAL, que ja comence ha donar els primers resultats. els escolars han anat creixent amb Internet, i ja comencen veure les grans posibilitats de marcadeix amb l’estranger, i nens que viuen encara amb cases de palla i fang, han fet compendre als seus pares la necasitat de vandre els seus productes al estranger. Quand aquí han donat ordinadors en uns poc col-legis, pera fer ejercicis de gramàtica, posem pel cas, alla ja ens porten uns quants anys, d’aventatge, i com que ademés la necesitat aguditze l’enging, el país comence a despertar del seu llarg són.
També m’ha cridat l’atenció, en Pepe, que així es díu el séu president, que contunúe amba la mateixa casa sencilla que vivie avans, el seu hortet, i els seus gossos, perque es i ha estat una home sencill, i vol continuar sent-ho.
Tindrem que estar a la espectativa, perque es un cas molt curiòs.

BOTES, PILOTES, INSIGNIES... TOT D'OR.

Els seguirdors del Futbol Club Barcelona, estan d’enhorabona. No paren de recollir premis, individuals colectíus i bona premsa arréu.
Jo cada dia, des de fa dos anys, passo per devant del estadi dos cops en setmana, i puc ben assegurar que s’ha produit un canvi espectacular. Sempre són les 10 11 hores del matí, i avans, i en aquella hora no s’hi veie mai nungú. Però des de aquest estiu, tots el dies de la setmana hi ha autocars i gent caminant cap aquell indret. Devant la porta, un tumulte i cada dia s’hi veuen també, les consabudes paradetes de gorros, bufandes, clauers i demés elements de la iconografía culé.
Sabía i quasi em feie vergonya reconeixer-ho, que el museu de Barça es el més vistat de Barcelona, en detriment de Museu Picasso, del Nacional amb tot el romànic català, ademés de itinerants de molt valor artístic. També del de la Sagrada Família o la Pedrera. Però no quede altre remei que rendir-se a la evidencia. Can Barça, la seva Masía y el seu museu, atrauen tal cantitat de visitants, que semble mentida que haguem arribat en aquest punt en un país com el nostre.
La gran propaganda que es fà de tots els exits, i del reconeixement internacional, encara que sigui polemititzat, per la resta del estat, han fet arribar al cim de la popularitat Barcelona, igual com va passar amb els JJOO. de 1992.
Sigui pel que sigui que no ens manquin els nostres turistes de cada dia: AMÉN.

LAS VELAS EN LA MESA

Hay que saber, que según dictan los cánones actules de las buenas maneras, en relación a la preparación de una cena, un desayuno, o una comida familiar, algo que no puede faltar a la mesa, són las velas. Es de buen tono, dan buen ambiente, entre los comensales, y encarecen un poco más el presupuesto.
Está de moda. No hace mucho estuve a comer en un restaurante, en donde había una araña colgada del techo, con luz natural, osea con 20 o 30 velas.
Puede saber, que esta nueva corriente, tiene una explicación, o más de una.
A mí me dijeron, que las velas estában impregnadas de perfumes diferentes, para disimular los muchos olores, (pescados, carnes, y salsas), que cuando se quisan en cantidad, traspasan los salones y ofenden a los clientes finolis que se sientan para pedir el menú.
Una nueva tendencia de los paises ricos o en crisis, diametralmente opuesta, a las costumbres y a la moda africana, que cenan con velas porqué no tienen otra cosa, i sólo esperan olfatear el olor de los platos que se guisan en la cocina, que es lo que más les estimula, y les hace comer a placer. Además sin la carta saben de sobra lo que podrán comer, perque su nariz ya lo habrá identificado. Y sin que les moleste lo más mínimo.
Que paradojas! El Norte y el Sur del Hemisferio, nunca, nunca, se podrán sentar en la misma mesa

DES DE FORA ESTANT

Estic a la capital mundial de la música, i com no podíe ésser de una altra manera, visc en aquest ambient desde fa dos dies, molt intensament. No es la primera vegada que estic a Viena i segurament tampoc serà la ùltima. Estic sorpresa com sempre de la gran oferta de concerts i events musicals que es programen a totes les sales i palaus i que tot esta plé a besar. Aquí s'ho creuen ells mateixos i en són el primers clients. Ahir que ere dimecres, de una semana qualsevol, vaig anar al Konzerthaus, que es la casa pairal de la Sinfónica de Viena. Mitja hora avans de les 7'30, sortie gent de tot arreu, fins omplir les 1500 localitas que s'hi poden ocupar.
Una mica mes tard, començave a l'Opera la obra de Wagner Tanhäuser, de 5 hores de duració, i apta només per les mes adictes i més puristes seguidors d'aquest autor. Doncs igual.
Hi ha quatre grans orquestes que estan subvencionades per l'éstat. L 'orquesta Philarmònica, la Sinfònica. la de la ORGT, o de la Radio i Televisió de Austria, i la Orquestra TonKünstler. Només ells sols representen quasibé mil musics que viuen aquí abm les seves families. D'estudiants de tot el món, que estudien les seves carreres aquí, també son bona colla, per lo tant no es d'estranyar, que entre profesors i alumnat i cantants de òpera i cors, no ho vull ni imaginar. I segur que també fan un bon nombre de persones. Solistes de piano, de violí, de viola,
Aquest muntatge es el que fa que tingui moltísims turistes atreguts per la música i per l' equipament cultural de tota clase, incontables museus, palaus i palauets del temps que VIena era la capital del món i la potencia més forta de tot l'Occident, en el segle XVIII i XIX.

LA CREU ROJA

Aquesta el la principal i mes antiga O.N.G. (Fondada a Suïssa l’any 1864). Es cosiderada per tot arreu, i el Comité Internacional de la Creu Roja (CICR) com l’ancestre de totes les O.N.G., que tinguin un estatus específic amb llurs estats, ben definit i clar per poder ajudar amb tota llibertat

Les O.N.G d’avui, són indubtablement, molt importants en els conflictes armats, o de crisi i misèria.
La neutralitat que esta fixada des de la creacció de la Creu Roja, els conferieix el poder de mediadors i d’agents d’ajud i cooperació en les més diverson ambits, de la població mes desfavorida. Els bons sentiments que animent al voluntariat, i el socors donat desde el mateix camp de batalla, si vé al cas, fan que totes aquestes institucions siguin respectades, pel conjunt d’institucions del països òn se fa necesaria la seva presencia
Cal remarcar una altra vegada que la misó inicial d’assistencia neutral de les ONG, pot arriibar a devaluar-se per actituts marcadament polítiques. Les accións d’ajud que coordinen són sobretot guiades per els valors, la cultura, l els interesos dels països donants.
Totes les ONG, reivindiquen la seva pertenencia al mon de la societat civil, però estan molt cuestionsades quan darrere seu s’endivinen bases de gestió centralizada i fortament jerarquititzada.

Però, no es pot negar que están mainipulades i utilitzades com moneda de canvi, molt útils en politica exterior de molts estats, diguem democràtics.

NOVA YORK, (très dies a la capital del món)

La primera impresió de la ciutat només té un nom: colosal. En sortir del aeroport, que ja coste molt pels controls aduaners i demés, ja et troves amb els primers embussos de transit. Paciencia. Val per espiar-ho tot amb ulls grossos. I fer alguna fotos.
Els carres som amples, pero semblen estrets, per les grans dimensions del edifcis. Moltíssima gent de tots el colors posibles. I bellugadisses allà òn miris.
Venedors ambulants de tot. Gent pidolaira. Gent molt elegant. Gent estrofolaria. Es un puzle on hi encaixe tot armonicament. Bonic i rar a la vegada. Dificil d’explicar.
M’està afectante el jet-lac, i amb tantes emocions no puc dormir. L’hotel, es vell pero molt cuidat. Té un toc d’legancia i distinció i sobretot está molt ben situat. Estem al bell mig de Manhattan, i per lo tant caminant ho tenim tot a l’abast.
Pasem al tercer dia a N.Y. hem vist molt, però ens quedarà molt més per coneixer. Al nostre ritme no es pot fer més, tenin en condsideració que no tenim ni guía,, ni ningù que ens faci de cicerone.
Jó m’en he fet ben bé una idea i del estil de vida que del novayorquessos. I de la ciutat també.
I m’ha sorprès: I m’ha agradat més del que m’havía imaginat. Per les películes, semblava molt impersonal i ara en tinc una altra opinió.

Un post des de l'Oceà Pacific

Encara no sé ben bé perque hi hem ant a parar tan lluny. Però la vida es així, i tens moments bojos. Suposo que aquesta ha estat un d'ells. Perque al llarg dels anys, vas vivint i veient coses que et son més properes. i arribe el moment que si vols coneixer nous llocs, ja et tens que desplaçar, com ara ens passe, llunyíssim.
Un cop has pres la decisió, agafes quatre coses i el repall de dents, prens un avió o dos i llestos. Sense sopesar els inconvenients que et trobes desprès. L'idioma es el més principal, i les comunicacions amb casa es fan imposibles. Ningú t'enten. Els canvis horaris també representen unn altre handicap, perque quand per fí pots trucar a casa allà son les 4 de la matinadapots.I al hora normal pels de casa,tú estàs dormint com un soc. Arribeis a la conclusió de que la llengua espanyola està arreu deprestigiada. Hi ha gent tan ignorant, que no té ni idea de que es la 2º llegua en importancia del món. I parlà català, aquesta sí que es una feina completament inútit i innecesària. Ho tinc clar: he d'estuduar ingés o no em podrés moure de casa mai més.

Els prats de la Europa Central

Els prats a la Centre-Europa rural.
El turistes del Sud d´Europa que visiten el Nort i el Centre del Continent, (els espanyols, italians, francesos, grecs, portuguesos, etc.cte.) tots busquen cultura, palaus esplendorosos, balnearis de renom, ópera, i els variats concets que s´oferiexen arreu. Hi ha qui hi trobe i es complau en els diferents sports d´aigua com les regates o el winsuf que es practique en molts indrets Uns i altres passen fent carretera amb autocars, passen pels aeroports, embarquen als grans llacs, o van en cotxes particulars amb fiambrera. Un cop esgotats els dies que disposen de lleura, depressa tornen cap els seus llocs d´origen, satisfets, saturats de kilómetres i cansats de tans museus i tanta maravella.
Si algún visitant hi va en busca de natura, (que també sont molts), gaudeixen sobretot del alpinisme, senderisme,o del esquí. Pero tothom torne a casa, pensant que no han passat gens de calor, que el paissatge, es net i molt verd i que les persones els han atés, si més nó, ho han fet amb cortesía.
Tot ells han descuidat un factor que passe desapercebut, i que es molt important pels habitans d´aquestes terres priviliejades:
Els prats de pastura i forratje. En una passejada que acabo de fer, pels camps de Voralberg, (una regió al Oest d Áustria tocant el llac de Constança, concretament el Bregenzerwal), té unes pastures i uns camps tant impresionants que mereixen un capítol apart. Unes muntanyetes arrodonides, coronades per uns bosquets tan densos que ni s´hi cole la llum. Cuidats pins i abets, que són d ún verd tan intens que si fa sol quasi et fan mal als ulls el mirar-los. Reguitzells de flors i multitut plantes de diferents especies hi conformen aquestos prats que son el secret dels seus famosos formatges, juntament amb l´humitat del clima, que conserve l´herva sempre fresca. Poblets i cases florides en mitg d´aquestos prats, a vegades inmensos, constitueixen, per mí un atractíu especial. Les carreteres que serpentejen amunt i avall, l´hi donent el tó just i definitíu d´un inmens jardí pentinat i conreat amb cura extrema.

records del l'ùltim viatge

Hem visitat les Azores, només Ponta Delgada, que es una part del arxipielag que encara no es massa conegut i els seus tresors naturals, romanen quasi bé intactes. Es tracta de una îlla d´origen volcànic i allà on eren els cràters encara hi ha zones òn surt aigua bullint a més de 100 graus. Olò molt intens de sofre i fum. Una mica més apartats, criden l´atenció uns forats dins la terra tan calents que aprofiten els restaurdadors de cuinar carns i guisats que son molt apreciats. La cocció dure mínim 4-6 hores i es prepare en grans cassoles o recipients de terrisa. Ara es una cosa especial per els turistes, però s´enten que devíe ser una manera natural de cuinar en els temps passats.
D´altra banda el paissatge es preciòs. Molt verd. Llacs. Espadats i roques vora el mar, i l´humitat que fà que hi creixin plantes exòtiques de moltes varietats i colors. Un paradís per els bons fotògrafs i per els grans gourmets. Probar aquelles carns preparades amb tanta cura i parsimònia, déu ésser, lo més assemblat al famòs "bocatto di cardinalli"