dimarts, 28 de desembre del 2010

EL TRANSIT DE LA VIDA

Molts s’aferren a la vida,
malgrat sigui, feixuc pés,
potser pensen que després,
el que hi ha, és el no rés.

Potser hi ha un gran buït,
o un càlid i inmens espai,
tinc molt dubtes, i carai,
perqué ha de ser dolent l’espai?

I perque no ha de ser bonic?
Sigui grand, sigui petit,
perque pensem tan malament,
d’aquest destí que no coneixem?

Els demés que desprès vindran,
molt després de nosaltres,
segur que també pensarán:
tots anirem, òn són els altres

4 comentaris:

mariajesusparadela ha dit...

No tengo miedo alguno.
Siempre pienso que morir es dormirse un poco más de tiempo del habitual.

jg riobò ha dit...

Es la vida.

Anònim ha dit...

Hay veces que no quiero pensar en lo que hay más allá...probablemente nada...pero voy trabajando para tratar de entender lo que hay en esta...
Petons.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:

Jo com diu el Cant Espiritual de Joan Maragall, Siam la mort una major naixensa!

Petons, Montserrat