dimecres, 10 de març del 2010

PARLAR DE MOLT ANYS

Ja fa molt temps que vinc obsevant, que quand et poses a explicar una cosa ja sigui, un esdevenimet familiar, afectíu ú de relacions, tot fà molt temps que ha passat. D’aixó.. ja en fa 15 anys! D’allò ja en fà 20 anys! i et posos les mans al cap esparverada, perque semble que no pugui ser. Però es, i tornes a contar i recontar i els dies surten clavats
Dons bé, avui es justament un aniversari que va capgirar el nostre caminar per la vida. Del meu marit i del méu vull dir, perque en aquest aventura, hi erem els dos i també els nostres 3 fills encara que ells no tenien la capacitat, per decidir gran cosa, llavors.
Avui fa 40 anys, dia per dia que visquem a la capital. Som del interior de la provincia de Lleida, de la terra ferma, com ara es díu, i de molt aprop del Pirineu.
el meu marit havíe trobat una feina de reponsabilitat en una gran empresa, del Baix Llobregat. Sortir d’allà amb una familia tan jove no va ser cosa facil. Sobretot perque teniem tots el esteorotips ficas al cap, de la gent d’aquí, i ens feie molta por el cambi,el trasllat, i la incertesa. Una sensació indescriptible que recordo amb tota claretat, al aproparme al nou lloc de destí amb la meva filla perita als brasos, dintre el taxi. El meu home ere amb el camió dels mobles.
Si ara, algú em demanés que en fés una valoració, li podria dir moltes coses.
Li podría dir sobretot que els nostres fills han tingut la oportunitait d’estudiar allò que han volgut. Li podria dir també que em pugut treballar sempre fins ara, que ens hem jubilat. Li podría dir que aquí hem fet nous amics, que ens han apreciat i nosaltres a ells. I que vàrem baixar siguen mosos i ara som els nostres propis amos. i li podria dir finalment, que tot y tenir una casa al nostre poblet, tenim moltes vegades la sensació de no ser ni d’aquí ni d’allà.
Aquesta n’es l’unica part negativa.

12 comentaris:

Norma ha dit...

Montse II, acá también tenés que viajar bastante para llegar a tu lugar de trabajo. Mi padre lo hizo durante 38 años, todos los días viajaba 25 kms de ida y otros tantos de vuelta, en bus y metro. Mi esposo no te imaginás lo que ha caminado, hasta 80 cuadras por día, hasta yo misma para ir a trabajar, 20 km de ida y otros de vuelta, claro iba en auto. Todo es sacrificio, sino no llegás a nada. Disculpa no entiendo todo de todo. Besosssssssssssssssssss

Higorca Gómez Carrasco ha dit...

Querida amiga, todo esta lejos y cerca, cuando yo tenía doce años nos fuimos a vivir a Vilanova y la Geltru, seguí estudiando en Barcelona, tenía que coger el tren casi todos los días, digo casi porque seguía teniendo mi familia en la capital y algún día de la semana me quedaba, todo esta lejos y cerca, ahora vivimos en un pueblo de La Mancha, tenemos que ir a Madrid por nuestro trabajo o bien a Toledo o a Ciudad Real ¿comprendes? Cuando vivíamos en París yo trabajaba y estudiaba lejos, tenía que coger el metro, te repito todo esta lejos y cerca según las circunstancias de cada uno.
Un beso muy fuerte

Anònim ha dit...

Acudo a tu blog para darte las gracias por el comentario en el mio ....decirte que te enlazo a mi blog para recibir tus actualizaciones...que probablemente no escriba en catalan porque no sé y he de hacerlo con el traducctor,pero no me gusta...eso no será barrera para la comunicación....
Espero que sea por mucho tiempo....
Un petó.

Montserrat Sala ha dit...

Yo tambien o espero y lo deseo. Gracia por tu gentileza.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Higoroca: He tenido que leer dos veces tu comentario, para aprenderme todos los cambios de casa y ciudad que has hecho. No está mal. Tambien has rondado lo tuyo. MenudO curriculum!
Y lo que tu dices: En este mundo tan cruel, nada es verdad ni mentira. Todo es segúnn el color del cristal con que se mira.
Besitos!!!

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

La experiencia es así: pero nos permite mirarlo todo con la perspectiva suficiente.

Montserrat Sala ha dit...

Sí, al menos los recuerdos tienen esta ventaja. Una buena perspectiva de las cosas. Pero no se puede hacer marcha atrás, aunque veas que te has equivocado. Gracias Profe.

MIGUEL NONAY ha dit...

Montserrat, para atrás ni para tomar impulso, el pasado, pasado es.

Gracias por el comentario en mi blog.

Un fuerte abrazo.

A Salto De Mata

Anònim ha dit...

Bon día Montse,
Este nombre me recuerda mi estancia en Barcelona y el Montserrat, me encantó, algunas conocidas se llamaban Montse.
Un abrazo y gracias por tu comentarios.
Serge

Montserrat Sala ha dit...

Hola Miguel: teines razón amigo, hablo demasiado del pasado. Pero si hablo pesente, no veas como me pongo, Un abrazo para tí que llevas esas cosas mucho mejor que yó. Felicidades

Hola Serge Conillet: no sé si ets francés o catalá, si vols m'ho dius. Sinó es igual perque les teves fotos s'entenen en totes les llengües. Aiaó si que es important!!!

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola tocaia: Perdona, no sé que m´ha pasat he trobat la teva entrada amb retard.

Totes dues son inmigrants. Dins la mateixa Penínmsula. Tu fa anys que vares deixar Lleida i fa tres mesos en va fer 35 que deizarem Barcelona, amb els dos fills grans, el tercer ja es valenciá.

A més del nom tenim altres coses en comú.

Reb una forta abraçada de la teva amiga. Montserrat Llagostera.

Montserrat Sala ha dit...

GRacies Montserrat per les teves paraules uqe encara en agermanen més. Que tinguis un bon diumenge