dijous, 6 d’agost del 2009

Anar en Metro

Va passar ahir i era a Barcelona. Reconec que faig servir el Metro en comptades ocasions. Prefereixo altres mitjans per els meus desplaçaments a la capital.
I el que em va colpir més de tot, va ser el no reconeixer ni estacions, (quasi bé totes noves, Gracies a Déu,) ni als usuaris que semble que han canviat hasta la pell.
Vestits estrafolaris, mes aviat parracs, calçats de l’època dels romans, pircings per totes les parts del cos, pentinats imposibles, (sobretot els nois) i també moltíssim tatoos. Gents de totes les races i colors, acalorats suosos, cridaners i malcarats, amb mirades que no agraden ni un pel…enfí que jó neta i pulida com un cromo, m’hi vaig sentiri d’allò mes incómoda, per no dir que vaig passar hasta una mica de por.
Suposo que és una questió de costums, i que les persones son sempre les mateixes, (osigui, bones per naturalesa), el que només canvíe, son les modes. Prefereixo pensar aixó. Però si per si de cas, y si m’en puc passar, trigaré uns quands dies, en anar-hi sola, i a la nit com vaig fer ahir.