ENDRÓMINES

                                 Els cassettes, el video i els discs de vinil

La gran crescuda i el increïble progrès en el món de la tecnica i de la infomàtica, ha fet que aquestos tres elements que anomeno, hagin passsat a millor vida desde fa algún temps.
A casa meva un cop  que ens han deixat els fills ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen. Perque ja em direu que n’hem de fer de una valuosíssima colecció de musica clásica  enregistrada en dicos de vinil. Un regal molt apreciat en en seu dia i que ere mirat com una cosa valouosa, per tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, auténtica brossa.
El cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem en passar-nos amb el amics el ritmes de moda, comprar cintes verges, grabar..tornar-les a passa a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, pero a la fí també els hi toque el desti de les altres endròmines inútils.
I es que no es d’extranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. hi fan molta falta. Perque, sinó òn aniran a parar les cintes de video que amb tan afany, hem anat coleccionant, per tindre una bona videoteca?  Comprar les millors películes, les mes premiades, les més vistes....i l’aparell per visionar-les. Ara: Tot per lleçar!!!

Els aparells de tele amb blac i negre, ja són peces de museu, i aviat o serán les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. i m'atreveixo a dir, que tots el aparells que no siguin ultraplans, faran el mateix camí. Ben mirat un munt de plastics vells, però que en el seu moment van costar molts diners a la societat més consumista de tots els temps.
(Aquest escrit es va publicar el 24/5/2010)

TERESA FORCADES I VILA

foto del arxíu de Google

 Una monja amb pantalons.
Aquesta nit ho he vist mes clar que mai. En Jaume Barberà la ha entrevistat en el seu programa de canal 33. La Teresa Forcades, monja benedictina de la abadia de Montserrat, es una dona jove, molt ben informada, estudiosa i amb idees molt transparents i novedoses. Posseïdora de un munt de títols acadèmics, ja va posar contra les cordes als responsables directes de la crisi de la Grip A, i ara es pose si més ni menys, que amb la democràcia vigent, amb el capitalisme ferotge, i amb tots aquells que asseguts dalt de la poltrona del poder, no belluguen ni un dit, per millorar, els efectes devastadors que la actual crisi, reverteix en tots nosaltres.
I ho diu clarament amb paraules entenedores, amb exemples que surten de les seues mans, que l’ajuden i molt a expressar-se.
El que em xoca, però i a més a més de la seva gran formació, i que també  es una escriptora d’exit, amb un tarannà, que la fa bellugar-se por molts llocs on volen la seva clarivident paraula; el que m’agrada d’ella, es que vesteix pantalons.
I es un detall, que m’ha fet pensar en el que anys enrere, era tingut, com portar la veu cantant, en tots els aspectes. Una dona que portés els pantalons de casa seua, era tinguda com la mestressa absoluta del clan familiar, quan aquesta circumstancia, era molt mal vista, perquè feia pensar en un marit debil i babau. Eren temps de un masclisme ranci, i imposat per les antigues tradicions, ara completament en des-ùs.
En el cas de la Teresa Forcades, tot això es paper mullat. I no anirem ara a buscar les tres potes del gat. Ella, es discreta, senzilla, sap el que vol i el que ha de fer. Es mirant’ho bé, una catalana, que esdevindrà amb el temps, una lider política, capaç d’enfrontar-se i potser donar llum a  les grans incògnites, que se’n planteja, ara mateix. Em refereixo, naturalment, als molts dubtes de si els règims que imperen per tots els païssos occidentals, siguin els menys dolents, que es puguin donar. Ella assegura, que en hi ha d’altres.  Esperem-ho

LA EDAD DE PIEDRA

Tortolitos

Debo de ser muy antigua, no; debo de ser prehitórica. Tampoco:  soy directamente del neerdenthal. Lo digo porque yo y en su momento, me he enamorado, he hecho manitas en el cine, he robado algún beso furtivo, al encotrar un espacio, de ténue luz, buscado y anelhado por los dos. Todo a la vieja usanza. Luego he visto a mis tres hijos, con mucha mas libertad,  en el momento de empezar a tener relaciones. Los he visto enamorados como tortolitos, haciendose musarañas i caricias de enmorados, que me  han complacido. Con los noviazgos, ya muy consolidados, han convivido en la casa de uno o de otro, algun fin de semana. Lo supe casi siempre, y no me pareció mal.
Pero en este momento que veo a mis nietas, mayores y guapas, tengo verdadero pavor. Me inquieta y me avergüenza, pensar que puedan dar el espectáculo, que dan en publico muchas parejas de adolescentes, que cohabitan sin ningún reparo encima de una moto, por decir lo último que he visto. Allí mismo y en pleno dia intercambian toda clase de jugos, sin importarles nada ni nadie.
Muchas veces pienso sobre si este desmadre es bueno o es malo, o es todo lo contrario. me gustaria, que alguien me lo aclarara. De veras que lo doy muchas vueltas, y no se que pensar. Es posible que tanto recato, coarte a las parejas, que se merecen como todo el mundo gozar de mas libertat, en su sexualidad.  pero a los 12,13, y 14 años, es ya el momento?.  Pinso además que esta prisa,  no puede ser buena, aunque la sociedad la acepte como signo de modernidad. Con la vida tan larga que nos espera, ¿porque precipitarse? Y ¿esto es el amor? A mi siempre me pareció que el verdadero amor era otra cosa muy diferente. Algo que tiene que ver con al educación i el respeto hacia los demas y hacia uno mismo.

EL FERITS, LES ALTRES VICTIMES DE LA CARRETERA

Els nombrosos ferits de la carretera.
Només unes petites dades extretes de les estadístiques dels centres de recuperació i rehabilitació. L'augment de persones paraplègiques, i tetraplègiques, ha augmentat escandalosament, quasi, cent per cent, en els darrers 25 anys. I es molt comprensible.
Primer perque hi ha un major volum de cotxes, i de gent i perque també es dona el cas de que les operacións i métodes de curació, del ferits gréus també ha millorat ostensiblement. Es note fins i tot en la vida quotidiana. Ara de cadires de rodes amb motor, o sense, se'n troben per tot arréu. S'han modificat tots el vials i les normes dels establiments publics, han hagut variar moltíssim. Des de la incorporació dels lavabos per a minusvàlids  a posar elevadors a les escales, de tots els establiments comercials. Tot per que aquestes víctimes de la mobilitat, puguin gaudir d'una millor qualitat de vida. Totes les voravíes, del pobles o ciutats, es construeixen amb les catonades sense esglaó, i les grans concessionaris d'automóbils, també estan preparats per adaptar el cotxes pel  tal menester. Dintre la gran desgràcia, que supose el fet de sortir tan malparats, d'un accident, no deixa de  ser una bona notícia, per ells i els seus familiars, de poder gaudir del avenços actuals que son a la seua disposició. Son factors a tenir en  comte, perquè amb les millores, que anomeno, es pot afirmar que les persones, amb grans dificultats, poden tenir una vida completament autònoma.

 Des de el castell de Gelida, un capvespre de primavera.

L'altra banda, les companyies asseguradores estan obligades a indemnitzar, a les persones ferides segons el grau de minusvalidesa que pateixen. Que no es cap consol, ho sé, però hem de reconèixer que en aquest aspecte, les coses han millorat.

ELS ACCIDENTS DOMÈSTICS

La hortensia, una de le meves flors preferides

Posats a parlar de desgràcies, avui ho faré amb un gran coneixement de causa. Pues jo mateixa, ahir en vaig patir un de ben fort. el resultat; una costella trencada i uns dolors insuportables. A més del gran ensurt. Tots els que em van anar veient, també es pensaven una cosa molt més important, però es veu que encara no era la meva hora. I vaig passar a engreixar les estadístiques, com aquell que res.
També ens cal reflexionar sobre aquest tema, que segons tots els estudis existeixen un bon nombre de ferits i de ferits molt greus. Una dada, que valdríe tenir en la memòria, en el moment que ens disposem a fer una imprudència. l es que les dones, penso que en fem moltes de imprudències: penjar cortines, netejar làmpades, córrer sofàs o mobles, i sobretot la cuina, o el cuinar amb forn, amb gas o micro-ones, fer-ho amb buscalles a al llar de foc, son sempre perillosos. Cremades, contusions, trencadures i cops son una constant, per es mestresses de casa, i rara es la llar on no s'en produeixen, de petites i grans batzacades. Les portes, els poms de les portes, el tiradors dels calaixos, o les catifes, o les cantoneres de la taula, estàn sempre a punt per donar la campanada. I no coste res de pendre mal.
Però es que jo vaig ser molt més inconscient, volen pujar a podar un arbre de davant de casa, es va produir un desequilibri, i vaig caure d'esquena, contra les escales que es troben, en aquell indret. Passe que soc molt inquieta, i no m'agrade delegar. Com com a més, soc lleugera, em sembla que estic a la primavera de la vida, i "de esto nada monada"
I ara em toca patir les consequencies. No us estranyi, doncs que no us visiti amb la assiduïtat que solia,

ELS ACCIDENTS DE TRANSIT

la temible veritat de les carreteres

No hi ha cap final o començament de setmana que no ens recordin puntualment i si pot ser en imatges, la quantitat de morts a les carreteres, acompanyats per un gran nombre de informes sobre les estadístiques, del perquè i del com es produeixen. Dels ferits que en són capítol apart i molt important, en podem parlar demà, si us semble.

 Abans d’un pont, o de les mini vacances de Pasqua, o Nadal,  ja ens podem preparar, perquè segur que hi haurà campanya de la Direcció Nacional de Transit, o els con sabuts consells de les autoritats dels governs de les diferents utonomies. Campanyes d’altra banda que fan posar el pels de punta. A mi m’impresionen tant que  ja no sortiria de casa.

Comprenc que cal buscar la manera, perquè  aquesta continuada sangria, en vides humanes, no segueixi destrossant famílies.  Unes malaguanyades  vides  si es tracta, sobretot  de gent jove, que són els que més es mouen i de manera quasi fixa, els caps de setmana.

Els ensurts a la carretera, poden capgirar també i força, la vida  dels que queden plorant  la pèrdua. Son danys col·laterals  molt importants, sempre.

No crec pas que el meu escrit vagi  a canviar la tranquil·litat dels  pares amb fills adolescents, ni el avenços importants en enginyeria i bioquímica. I menys encara resoldre els grans problemes  econòmics en que estem immersos. Ni ho pretenc. Assumeixo perfectament com usuària, que la simple possessió d’un automòbil, done una llibertat mai somiada en altres èpoques de la nostra historia recent i passada. Quí es resisteix a volar i admirar paisatges desconeguts i meravellosos,i poder visitar els familiars llunyans, o anar a la platja del costat de casa?  Ningú.

Segurament, la millor solució o la mes bona determinació, es sospesar els grans riscos, que supose el agafar el cotxe, per les estones agradables, o els grans serveis que ens empra  i treure’n les oportunes conclusions, perquè  tots ens hi va la vida. I aquest es el punt mes important .