36ena TROBADA D'ACORDEONISTES D'ARSÈGUEL

Permeteu-me que per una vegada fagi de cronista. M’apeteix, i en fa molta il-lusió, perqué aquest cap de setmana, he estat per aquelles terres, fresques i polides, que tan m’agraden, veient i gaudint molt d’un espectacle únic, i sense competència, com és la trobada d’acordeonistes d’Arsèguel.
Ja feia motls anys que no hi havía estat; ho havía vist quan la trobada de acordeonistes, n’ere una molt mes intima, conduïda per un sol home: L’Artur Blasco, un enginer, passat a la recerca de l’acordió, diatònic, i tots el instruments antics que s’han anat conservant, per les golfes de les cases de muntanya, i uns quands padrins, que continuaven amb el nyigo nyigo des del’s temps ancestrals, dels segles XIV, i XV i XVI. fins als nostres dies. La majoría d’aquestos padrins ja han desaparegut, per desgràcia, però el mecenatge de l’Artur Blasco, ha recuperat els instruments, i també les cançons. Moltes vegades fruït de les donacions, fetes expressament, pel’s interessats
HI ha en el mateix poblet d’Arsèguel, un museu que val la pena de veure’l. Es la de resposta a moltíssims anys de recuperació, d’aquest instrument, la historia del qual, es trobe a les primeres dinasties de la Xina. L’invent doncs es dels xinesos.
Aquest any, i com ere d’esperar, s’ha institucionalitzat, i l’Ajuntament de al Seu D’Urgell i el Consell Comarcal, han pres cartes en l’assumpte, i promocione per al ciutat aquest esdeveniment. El que es feie, primer amb un dia, desprès amb dos, i finalment es fa amb tres llargues sessions, més un aperitiu del que sera el concert del vespre cada dia, a la plaça de la Catedral.
Ara un cop desapereguts els ancians acordeonisites, ja tot queda en mans de profesionals. Pero tan escrupulosament escollits, que per alli vàren passar, grups y families de Rusia, de Moldavia, de la Llombardía, de la Bretagna francesa, de Ucraïna, de Bulgaria del País Vasc, de Holanda, del Canadá, Argentina y també un català que es professor d’aquesta especialitat. Va ser un desfilar contínuo de grans noms de la especialitat que tothom va aplaudir a rabiar, demanat bisos, y fent fotos, parlaments de L’Artur Blasco que va tocar amb el seu conjunt “El pont d’Arcalís”, cançons velles i picants, que van fer estallar al public, en aplaudiments i un no parar de demanar bisos.

LES CONFITURES DE CASA, DOLCES I SALADES

Es el moment oportú. Ara quan els fruits del hortet del Jaume, son ben madurs, es l'hora de fer confitures, i melmelades de toda mena. Hi ha carabaçons, carabasses de cabell d'angel, mongeta tendra "perona" i "baby", pebrots, tomàquets, auberginies, cebes, melons, sindries.
Un bé de Déu de verdures, que no es poden malmetre, i que a més a més, fan de tan bon menjar durant l'any, i que facilment et poden treure d'un apuro, en el cas de que es tingui que obsequiar alguna amistad. A mi m'agrade de dedicar-m'hi, es una feina tan agraïda!!! També surt alguna pífia de tant en tant, per amenitzar, i per apendre'n mes.
La melmelada de tomaquet es la reina de les comandes, després vé la sanfaina, o pisto seguidament la ceba agre-doça. el tomàquet fregit, el tomàquet natural, el carbaçò amb llimona, també està dintre de la varietat la conserva de sindria, de meló, y a la entrada del estíu toque fer les cireres i els maduixots.
Els espinacs les mongetes tendres i el broquil, també ho conservo, peró té menys treball. I a ùltima hora, cap allà a primers d'Otubre al començement de al tardor, llavors es l'hora d' aprofitar tot el que quede sembrat y que ja no madurarà. es el moment de fer la confitura de tomàquet verd, que es de les millors, de les que agraden més. Aquell precís moment, es l'ideal per fer codonyat i conservar els primers bolets de la temporada.
Enfí, que tinc molts caps de setmana, lliures i els empleo en fer aquestes delicies gastronòmiques, que a nosaltres, ens agraden. Si algú esta interessat en saber com s'han de fer, jó l'hi ho diré gustosament com les elaboro jó.

EL NOUS ESTABLIMENTS DE GELATS

Amb els canvis socials, també les costums, els horaris, i els establiments es van modificant, y sense adonar-nos’en, es van renovant els paisatges, als centres de compres i als carrers mes comercials, dels pobles o les ciutats. Els nous establiments, neixen, d’un dia per l’altre, com els bolets fan al bosc en plena tardor. I allà on hi havíe, una botiga de objectes de regal, llistes de noces, i mobles auxiliars, allà hi ha una geladeria, oberta quasi les 24 hores seguides. A més son tan grans i tenen tan sortit de gelats, que un quant s’hi atura, nos se sap pas que escollir. El mostrador pràcticament al carrer; la questió qu'el client no s’hagi d’estorbar en entrar. La tria pot durar una bona estona, perqué no acabes de seguir amb la vista tot el sortit que tenen. No cal cadires, ni taules, tot molt practic. El client, primer paga, fa cua ticket en mà, i per fí l’hi arriba el formòs gelat que ha comprat. Fins ara tot bé, L’hi dònen una boleta o dos dins un cucurutxo de galeta, que sempre es més petit que la bola, perqué tingui la sensació, de que es més ple del que és en realitat. I senyors i senyores, molt tocats i polits, surten al carrer llepant el gelat que els hi besa per tot arreu, i uns passos més enllà, ja porten els vestits tacats i el maquillatge fets una pena. La canalla i el jovent, son els que en gaudeixen més. A ells no els preocupa pas embrutar-se. Ja hi van quasi sempre!

Tota aquesta posta en escena, la tenim fins les acaballes del mes d’octubre, que llavors tanquen una setmaneta per transformar el negoci en una creperia. I la gent ho espere com les ánimes el bé. Tornem a començar el ritual: tampoc tenim ni cadires ni taules, convé que el client pagui de seguida i s’en vagi.
més asèptic i impersonal, ja no ho pot ser. Ni negoci més net per l’empresari tampoc. Doncs bé ara es la moda, no sé si durarà o no, però el public en general, l’ha acceptada i tan els hi fá tacar la roba, o llepar un gelat en plena via pública, sense cap pudor, ni vergonya. Jo que soc de muntanya amunt, però, en aixó em fa una mica de yu-yu, i si vull menjar gelat que m’agrade, i força, entro en un establiment, m’assec en una taula i deixo que em serveixin amb plat cullereta i tovallò. I quin plaer! A mes reposo una mica, i no pago gaire més.

ELS MOMENTS ACTUALS DE LA CRISI

No cal pas ser el primer de la clase per adonar-se, de que la ennomenada crisi, no ho és pas, una crisi. Es una autèntica batalla campal, peró monetària i d'abast mundial. I ningú hi trobe aturador, que es el mes gréu. Vinga reunions, vinga trobades del ministres o caps d’Estat, i cada vegada en surten més desanimats. Els titulars de la premsa són pitjors cada cop. Això si no contem en les declaracions i contradeclaracions dels més eminents estudiosos del tema, premis Nobel’s inclosos.
En una cosa estan tots d’acord: que cal reduïr les despeses, i apretar-se bé les corretges, perquè sinó ens quedarem amb el cul al aire. Però el personal, només que es parli, de minimitzar els serveis, tancar alguns quiròfans, o qualsevol d’altre dret aconseguit, esclaten amb tantes protestes i manifestacions al tort i al dret, que fan recular, quasi sempre, totes les mesures que es volen portar a terme. Cassolades, acampades, manifestacions i diversió, donen fe del descontent general del mon obrer. I es que potser tenen raó. Perquè ningú ha proposat seriosament, que s’abaixin, els super-sous del mandataris, dels diputats i de tots els privilegis que tenen?. Per donar exemple, tots els nous membres, nous alcaldes i encara més, les autoritats del també nou i remodelat Govern, ho haurien de fer, per ésser consequents amb la nova linea que ens marquen des de Brusel-les, i també des de Washington. Per lo tant, s’entén que aquest gran desgavell de les finances ara ja mundials, no l’han de pagar, únicament, tots els treballadors des de la mes baixa escala social. Ningú d’aquest colectíu hi és d’acord. I ho entenc i també m’hi afegeisso. Es que si no ho fan finalment seran els únics que pagaran els plats trencats i com sempre en seran els mes perjudicats
I els banquers?... Que en farem del banquers? .... aquest es un altre tema punxent Serà millor no posar més llenya al foc, per avui. Apaivagar, si es que encara es pot, els ànims dels uns i el altres.

EL MES D'AGOST A LES CIUTATS

El mes d’agost a les ciutats.

Des de que m’he jubilat, em paso tots el mesos vacacionals a la ciutat. Fent de sereno, de vigilant, de jardinera, y de Sra de compañia de algunes amigues que tampoc poden sortir. El cas es que hi he trobat el gustet i el que abans era un sacrifici, i un disgust, ara s’ha convertit en el millor regal de l’estíu.
Us en diré els avantatges. La ciutat es buida de gent i de sorolls. es pot aparcar per tot arreu, y la ainimació la posen tots es turistes que ens visiten que son molts.
Els teatres son oberts, i amb bona programció, els cinemes igual, y amés també es hi ha al Grec. amb molts bons espectacles de tota mena, i enguany més encara, no es pas perque s’hagin assabentat, de la grand cantitat de guiris procedents de tots els creuers que recalen en el port, a raó de 3 o 4 cada dia. Un molt bon promitg, per refer les arques tan escorregudes que tenim
Per si fos poc, aquest any, fa un temps que tambe ajuda als que ens quedem per aquí. perque encara no hi ha hagut un dia de calor exagerada. Fantàstìc. Es un gaudir dels carrers, dels passejos, de les visites culturals, de les compres a les rebaixes, que si estás al aguait, valen molt la pena, L’unic lloc que no et fa ganes d’anar. es a la plaça. Perque allá també, tots pleguen alhora per fer vacances i la gran majoria de parades, son tancades. Per resoldre aquest inconveient nomes cal anar-hi de bon matí, y llestos. Esclar que tamabé tenim el Corty, y d’altres centres comercials,com són Caprabo, Esclat, Carrefor Lidel, Makro, i segur que m’en deixo mes d’un. En altre dia us parlaré del inconvients d’anar de vacances com tots el que marxen, a la montanya o a la platja, al seu moment. Només cal acostumar-se a fer uns dies de relax, que no siguin els que escolleix tothom. I mentalitzar-se, no cal res més

VERSO PARA CRISTNA, EN EL QUE HUBIERA SIDO SU 42 CIUMPLEAÑOS

Soñando

Te miraba bien dormida,
Sobre almohada estrellada,
y el susurro de tu sueño
cual energia alada,
me envolvía, me atraía,
y a otra parte me llevaba.
Remansos de paz flotaban.
entre brisas perfumadas,
que inundando mi espíritu,
lo mecian, lo acunaban,
susurrando melodias,
que de mí se apoderaban,
para llevarme contigo,
sobre tu almohada estrellada.
Bendito sea el sueño,
que contemplo en tu descanso,
fué el vigor que precisaba,
un ser muy atormentado,
para seguir subsistiendo,
en un mundo esclavizado.
Y de esta manera tan simple,
contigo ya descansando,
resbaló por mi mejilla,
algo húmedo en su tacto,
que con gran delicadeza,
sin ningún sobresalto,
me alejo de tu almohada
estrellada en el espacio,
en la que tu inconsciente.
seguias feliz dormitando

Autora: Marina Ribó Finestres

Mi amiga, de la foto,antes de ser operada de cancer.

Rindo homenja a mi amiga, porque a pesar de los serios varapalos que ha sufrido, sigue luchando dia a dia e intentado se feliz. Ni la diabetes, ni el cancer podrán con ella, porque mantiene una entereza enviadiable. Su tiempo se lo dedica a su única hija Cristina que falleció a los 26 años.