LES PICABARALLES DELS ENTRENADORS DE FUTBOL

Els partits de butbol es juguen ara, fora del camp. Si, així es: Unes declaracions a la televisió amb acusacions contra els àrbitres, contra la directiiva i contra el que s’els hi posi endavant i en els moment decisius del torneig que es jugui, ambdòs equips, encenen la metxa, que ja està prou calenta, i pataplam!!!. Salten los gospires amb un nervi i una velocitat que, el foc ya no es pot aturar.

Al entrar en aquesta espiral de paraules malsonants, i de gestos malgirbats, llavors es quan surten a relluir, elS verdaderS monstres que portem a dins. Que rés te a veure ni amb el futbol, ni en general amb cap esport.

Es jugue sobretot a desequilibrar al contrari, sigui pels métodes que sigui. Ofenent, faltan al respete, insultant a tothom i fent tot el soroll que poden. La veritat no se pas òn anireim a parar.

Si busquem culpables del que està passant ara mateix, ho poden ser; els medis de comunicació, els directíus dels clubs, i en última instancia, nosaltres: els que volen, lleguim i ens agrade revolcar-nos en el morbo, de saber com matar al contrincant. Si seguim d’aquesta manera no ens cal pas una altra confrontació bélica, perque aquesta també es pròu perillosa encara que i Gracies a Deu, incruenta.

EL DIA DEL MEU SANT I DEL MEU CUMPLE-ANYS

He tingut, tinc encara i tindré sempre aquest privilegi. El dia 27 d’Abril es un dia molt important en la meva vida. Perque la meva mare, va decidir ya fa 68 anys, que tindríe el millor regal del seu sant: una filla que ere la primera, de cinq que en va tindre. Si ella també es deia Montserrat.
Pero aquesta avinentesa. No us penseu pas que sigui un xollo. Perque no ho es?su ho diré clar i català: Sempre, desde sempre només he rebut un ragal en el meu dia. i el que es pitjor no he rebut mai dues felicitacions quand tohom en té dues.
Peró n’estic contenta. Puguer donar a la meva mare la alegria, d’un regal com es el primer fill, em compensa de tot el demés.
Avui no he trobat altre tema que aquest. Demá serà un altre dia. Ademés les trucades que comencen de bon matí, no em dixen concentrar-me. Bondia de primevera per tots!!!!

REPOS I LITURGIA

Són les dos úniques coses que busco en aquestes petites vacances de Setmana Santa. Per alguns potser haurà estat així, però per a mí, tot el contrari.
Ni he pogut gaudir de la primera, ni tampoc he pogut pensar massa en la segona. en molts moments de la meva vida estaria contrariada, i desabuda però avui estic molt contenta i feliç a pesar de aquestos malfactors.
He tingut un cumpleanys, molt celebrat, i hem contat amb la companyía i la presencia de tots els fills i els nets. Total 14 persones que cada dia: esmorcen, dinen sopen, es dutxen, fan esport, i dos nenes de 4 i 6 anys, mes mogudes que un ventilador. Expliqueu-me com s’ha de fer per estar descansada. només el batibull que es fà ja es prou fort. Així que a la Esglesia el mes justet.
He posat a prova les meves forces, i m’he adonat que no m’en quedan gaires. Els anys i els entrebancs de la salud m’han deixat K.O. tecnic. Ara que hem tornat a la vida rutinaria estic mes bé i contenta de haber pogut viure uns dies plens i feliços.

Es la roda de la sort. Tinc amics que han passat uns dies duríssims amb la perdua de un familiar intim. Quina paradoxa! La vida ens guarde moltes i sorprenents males jugades.

TOTS ELS POBLES I POBLETS DE CATALLUNYA

Diuen que en hi ha 943, i en son molts, crec, per un territori tan petit. També diuen que el ex-president Pujol els coneixía tots, un per un. Jo encara em queda molt per recòrrer. Encara en vieg de vegades, poblets i llogarets que no n’havía sentit a parlar mai, ni que al món fòssin.
Pero ho dic tal com ho penso; m’agradaría força coneixe’ls tots i cada un d’ells, perque encara no n’he trobat mai, ún, que no m’agradés. totos son especials, el que no té un campanar romànic te unes fonts o unes balconeres, modernistes,o un monestir de L’Edat Mitjana, o un riu ón si pot pescar truites abundants. Els nostres pobles son un tresor. I són els que cuiden més, de que la natura seguixi viva y verda. Són un orgull perque als seus racons han nascut una pila de personatges, prou importans en totes les arts en la literatura, la llengua o la pintura.
Si a una gran capital com Barcelona, marxèssim per un sol dia tots el que son de poble, es quedaría tan buïda! i hasta penso que tot es pararíe. No hi hauríe ni funcionaris, ni conductors d’autobussos, ni policies de vigilancia, ni caldríen tans aparcaments, i sobrarien més de la meitat dels llogaters o propietaris. Els trens, el metro, i també a la circulació aréria es veurie afectada. El colectíu de metges de farmacéutics, d’ingnieris, de gestors, d’advocats, de mestres, del comerç, tot absolutament tot, deixarie de funcionar.
Conclusió: la gent de poble, no hem d’estar pas, cohibits o amb complexes de inferioritat, i coses per l’estil. Nosaltres també som uns ciutadanas de 1ª classe, com els barcelonins, com els madrilens i els sevillans.

LA PERSEVERANCIA

Siempre se ha dicho que el que la persigue la consigue. Y es una gran verdad. la Perseverancia sin ser una gran virtud y tampoco un pecado, es a mi modo de ver las cosas, es una cualidad que adorna a las personas, y que las hace poseedoras de todo lo que ellas buscan o desean.
Todos sabemos que hay cabezas, que son dotadas de una inteligencia máxima para estudiar, todo lo que quieran y más, pero luego están las personas, que sin tener estos atributos, son muy trabajadoras y no desaprovechan ninguna ocasión que se les presente, para perseverar en las tareas. Y que pasa? pues bien sencillo: el listo se queda sin carrera porque se la arrebata el mediocre. El listo, como lo ve fácil no estudia, y el mediocre insiste, insiste y al final de camino se lleva el premio
Lo mismo se podría decir del enamorado de suspira por el amor de una chica muy guapa, y ella se muere por un guaperas que no la hace caso. Para quién sera la chica?, se puede adivinar enseguida: el trabajador, el que la ruega y la corteja, i la vuelve a rogar, para aquel sera la chica. Seguro!!!.
Y que decir del pescador, que si se cansa enseguida de ver que no pican, este se va a su casa con el cesto vacío.
Hay que currar día a día uno quiere, perseverando una y otra vez, ésta el es la clave del éxito. Y es raro el caso, que alcance la meta, el que no se la trabaje. Será la excepción, que lo confirma, porque en todos los casos, y en todos los medios existe la misma premisa. Constancia y perseverancia. El quid de la cuestión.

ELS DETERGENTS I ELS LLEXÍUS

En volía parlar feie tamps, perque el trovo un tema no massa interessant, Però sí prou important com per fer-li una reflexió.
Les dones d’avui dia, som tan netes i maniàtiques, que tot va a parar a la rentadora. I el que no es pot encabir dins la rentadora, malament: o no ho compren o ú porten al la bugaderia.
Y que pase? us preguntaréu. Doncs ya tornem a ser com sempre, al tema de la salud dels rius i del aire. Al medi-abient. A tots ens consta que es quelcom imprecindible cuidar i respectar les aigues i els acuifers d’ón provenen. Altrament si tenim aquestos dos components imprescindibles per la nostra subsistencia, enfadats o cansats de que tots nosaltres s’ens en fumi un pito, tan el que llencem com el que nó, despres ens queixarem de que hi hagi tota mena de desgracies provocades per la meteorología.
Els que em llegíu habitualment ya sabeu de sobres, que hi tinc molta fixaxió en aquestos temes. Per altra banda, m’agrade de parler-ne, peque penso que algú, portser m’entrendrà i a lo millor hasta em farà cas.
Sí. sí, també sé que el més convenient de tot seríe que hem fessin cas, les industries, matalúrgiques i càrniques sobretot i d’atres tipus que tenim per tot arreu, i que tots o molt bona part es passen les normatives, per allà on els hi plàu. Pero, penséu; si les mestresses de casa de tots els blocs de pisos, de tota una capital com L’hopitalet, estèssin mes concienciades, i vulguèssin, fer atenció, a lo que jo proposo, penso que si coneixeríe moltìssim a tots el rius, de tot el país.
1ª, no gastar llexiús mai, mai sota cap escusa, (penseu que hi ha molts paísos, que ja no es ven. I que està prohibida)
2ª, ulilitzar la meitat del detergent que posem a la rentadora. Estalviaríem diners, la roba quedaríe més bén esclarida.
(jo conec molt bé el tema del génere de punt), recordo que moltes senyores que reclamaven, perque s’els havíe encongit el jersei, i quand el tocaves, es veie molt clarament el perqué.
3ª Tampoc fer servir blanquejadors ni suavitzants, o els meys posibles.
Només cuidant aquests aspectes, podríem ben presumir de tenir unes aigües,el 50 per cent mes pures i la satisfació de contribuïr que les coses vagin a millor.

LES NOIEIS QUE TANT ENS AJUDEN.

Les noies que tan ens ajuden.

Un altre tema que també semble tabú. Y si elles no existíssinm, pobres de nosaltres, no sé pas com ho fariem. A pesar de reconeixer la labor social que porten a terme, ningú en parle, com si fosssin invisibles, o menystenides
Avans per que estaba tot el dia fora treballant, i ara perqué jo no m’ho puc fer tota sola, a casa nostra sempre les hem hagudes de menester. Una llegió si les pugués contar totes, desprès de tant temps.
Sempre he tingut una bona relació en totes i hem acabat siguent molt amigues, potser massa. Per acadascú es com és, i no si pot fer més.I (aquest es una altre tema,que avui no toque)
Aquí al meu barri, en puje moltes perque hi ha molts xalets, igual que també pujen per carrer molts nens al cole, i es que dalt de tot hi ha un col-legi prestigiós, de prop de 2000 alumnes.
Tornant amb el tema de les asistentes, s’en podríe dir moltes coses, perque són persones com les altres, amb les seves fobies, amb el seu caracter, i mes que rés amb el seu passat.
He conegut tants casos desgraciats, que no em voldría referir a ningú, per delicadessa. Peró desde separades, casades que el marit les estova, hasta jubilades que tenen al seu carrec nens de fills separats. També s’hi troben dones que la seva historia, es més dramàtic encara. Son aquelles que un dia van puguer estar en un nivell més alt, i social, i per circumtàncies, han de traballar com poden, per mantenir a un marit borratxo, o senzillament arruinat, o uns fills ganduls, que tenen de 30 a 35 anys encara anclats al sofà. I esclar arrribe el divendres a la nit i el hi manquen els diners pel botellón....
A mí, tal com he dit avans em fan llástima, tot i que cobren bastant, peró han d’aguantar molt. No en conec a cap que ho fassi per caprici. o pels mal gastos.
Sigui com sigui son de planyer i no es poden silenciar tant. Se les ha de tenir una mica més en consideració.