Ja he sabut, (que no es facil, perque aquí tot-hom parle en anglés), l’embolic dels noms. Resulte que Pixilingue, es el nom del port, que és lluny de La Paz 27 Kilòmetres. Un lloc també estrany, i solitari encara que semble predisposat a tractar bé al turisme. Algù va dir que ere un progrès sense ximeneies, el turisme. La realitat del país, el aquell costat del Pacífic, es que està tot, bastant enraderit, i que li manque moltes infraestructures i serveis per rebre gaires turistes, ara com ara.
Fá dos dies que tenim amics nous. Un matrimoni mexicá afincat als EEUU, fá treta anys, peró amb ganes de recuperar els origens, i adoren tot lo espanyol. Ells alhora son amics de uns americans autèntics i molt balladors, i semble ser que ens han integrat al grup. També hem conegut a un mallorquí, que es el responsable de tots els restaurants del barco. Osigui, que forme part del cuadre de comandaments. Ara amb residencia oficial a Costa Rica. Teníe moltes ganes de parlà català, i ens va explicar un munt de coses interessants del seu treball i demés. Amb totes questes persones, amb les que podem comunicar, el creuer va prenent forma. Que ja ere hora. I poc a poc totes les cares s’et fan conegudes, i et penses que estas més en familia. I sobretot et segueix sorprenent, la cantitat de gent obesa, invàlida i malcarada, que hi ha bord.
Aviu arriben a Mazatlán, que de lluny ja es veu una ciutat més gran. Tot just ho comencen a veure.
dijous, 29 d’octubre del 2009
CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-5
La nostra petita sortida Topolobambo, ha consistit en un passeig en barca, per entre les moltes illetes, que conformen el seu litoral. Eren pocs turistes els que han escollit aquest tour, i no ha estat gens malament. Un guía local molt patriota, ens ha explicat la seva vida, ens ha cantat a la gutarra unes cuantes cançons, i ens ha portat a un illot deshabitat, que es refugi de aus migratòries, i llar de moltìssims pelicans. S’en veien de tan enormes i feixucs que els hi costaba aixecar el vol. Les cordes d’amarratge del nostre barco, s’es van emplenar deseguida, i no en van sortir fin el moment de treure les amarres.
El guía turistic, ens và fer una altra demostració, que a mí em va fer molta gracia. Va, acostar-se a una barca de pescadors de camarones i els hi va demanar que ens ensenyessin les captures.(una especie de gambes molt apreciades) Els homes, dos en una barca petita, ho van fer així, i l’hi van donar mitja dotzena de gambes fresques i transparents. Les vam ensumar tots, els hi va treure el cap amb els dits, i els va tornar a la mar. Va posar les cues netes en un got de plastic, amb pebre negre i els và arruixar amb tequila, i varen deixar de bellugar al moment. Amb els dits mateix va convidar a menjar-ne, i per les exclamacions que feient els afortunats, deurien ser bocatto di cardinale.
En el mateix passeig, hem vist grups de dofins i els hem flmat.De tornada hem pogut admirar una posta de sol molt singular. Quand el sol feie una estona que havíe desaparegut, el cel i el mar s’han tornat completament vermells. En una imatge i uns instants magics que també hem enregistrat.
El guía turistic, ens và fer una altra demostració, que a mí em va fer molta gracia. Va, acostar-se a una barca de pescadors de camarones i els hi va demanar que ens ensenyessin les captures.(una especie de gambes molt apreciades) Els homes, dos en una barca petita, ho van fer així, i l’hi van donar mitja dotzena de gambes fresques i transparents. Les vam ensumar tots, els hi va treure el cap amb els dits, i els va tornar a la mar. Va posar les cues netes en un got de plastic, amb pebre negre i els và arruixar amb tequila, i varen deixar de bellugar al moment. Amb els dits mateix va convidar a menjar-ne, i per les exclamacions que feient els afortunats, deurien ser bocatto di cardinale.
En el mateix passeig, hem vist grups de dofins i els hem flmat.De tornada hem pogut admirar una posta de sol molt singular. Quand el sol feie una estona que havíe desaparegut, el cel i el mar s’han tornat completament vermells. En una imatge i uns instants magics que també hem enregistrat.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-4
Demà per fí,(depres de navegar tres dies seguits), desembarquem a Topolobambo. Un indret segons han explicat, molt i molt maco, però que per poder visitar les seves amagades maravelles, s’ha de fer 2 hores en autocar i 6 en tren. Es veu que es quelcom espectacular. es tracte de un passatge natural increïble, amb unes gorges verdes i profundes. La excursió inclou el dinar dintre del tren turistic, i espectacle dels locals amb clavatistes inclosos. Noaltres no hi anirem, per por a pendre massa cansament, perque m’havía deixat de dir, que es surt a les 5 del matí i dure 18 hores mínim. Farem un recorregut mes petit per la tarde i punt.
Dons bé, ja som a Topolobambo. a les 5 del matí ja es començave a sentir la gent que tenie que sortir a la primera excursió, i la més llarga. Nosltres, tal com vàrem decidir, agafàrem una més petita per la tarde i el matí el dedicaríem a coneixer el petit poble de pescadors. Và resultar ser un poblet petit i miserable. Un cul de món, que mai hauría pensat que existís, excepte si parlem d’Arica. No es pas d’extranyar, que quand hi ha una desgracia mediambiental, com es ara inundcions, pluges o vents huracanats, faci tan mal en famílies i cases. Si es pot dir cases, perque en realitat no tenen ni cabanes, ni carrers, ni cotxes ni rés de rés. Es de admirar la filosofía que hi posen, i lo feliços que són amb les seves escases pertinences. Se sent músic ranxera per tot arreu, i l’estrès no els fa cap mal. Calor i poques ganes de treballar, es tot el que tenen en abundancia.
Dons bé, ja som a Topolobambo. a les 5 del matí ja es començave a sentir la gent que tenie que sortir a la primera excursió, i la més llarga. Nosltres, tal com vàrem decidir, agafàrem una més petita per la tarde i el matí el dedicaríem a coneixer el petit poble de pescadors. Và resultar ser un poblet petit i miserable. Un cul de món, que mai hauría pensat que existís, excepte si parlem d’Arica. No es pas d’extranyar, que quand hi ha una desgracia mediambiental, com es ara inundcions, pluges o vents huracanats, faci tan mal en famílies i cases. Si es pot dir cases, perque en realitat no tenen ni cabanes, ni carrers, ni cotxes ni rés de rés. Es de admirar la filosofía que hi posen, i lo feliços que són amb les seves escases pertinences. Se sent músic ranxera per tot arreu, i l’estrès no els fa cap mal. Calor i poques ganes de treballar, es tot el que tenen en abundancia.
CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació) nº3
Des de ahir per la tarda estem navegant per aigües de Mexic. I molt que es note. La temperatura ha pujat, i la mar està més quieta que una catedral gòtica. Segurament
será el primer dia que podrem fer una passejada al sol mexicà, que fins ara ignorem si es igual que als demés llocs. Suposo que escalfarà lo séu.
Tal com haviem programat, vam veure una petita part del espectacle del teatre. No estave malament, però en comparació al Navigator, ere més aviat una cosa d’estar per casa. Avui per fer-nos una idea mes clara, hi tornarem.
També buscant i buscant, vam descubrir òn ere la capella, que ningú ens ho savíe dir. Es al costat del gimnàs i del salò de bellesa, dalt al pis 12., en un raconet amagat. El que no saben, son els horaris dels serveis religiosos, si es que n’hi ha. Avui, per fí hem pujat a les piscines, i el panorama ere molt desabedor. I no podie ser d’altra manera. Amb tot els respectes, es veien un munté de vells de la 4ª edad, ben atrotinats, prenent el sol amb roba de bany. Perque la gent jove que també n’hem vista, es veu que al matí dorment la resaca de la disco. Totes les bal-lenes espatxurrades, i aquells armariots d’homes al seu costat, penses que quand es posaran ala piscina l’aigua besarà.
També hem tastat l'ambient de nit. Al pis 12, s'hi trobe un bar tranquil,amb seients còmodes, per poder fer la becaina si estás apurat, llums suaus,i música pseudo-clàsica primer, i després un grup de colombians tocant Bossa Nova, salsa i temes per l'estil.
Els dos grups bastant distres i amb solistes molt guapes
será el primer dia que podrem fer una passejada al sol mexicà, que fins ara ignorem si es igual que als demés llocs. Suposo que escalfarà lo séu.
Tal com haviem programat, vam veure una petita part del espectacle del teatre. No estave malament, però en comparació al Navigator, ere més aviat una cosa d’estar per casa. Avui per fer-nos una idea mes clara, hi tornarem.
També buscant i buscant, vam descubrir òn ere la capella, que ningú ens ho savíe dir. Es al costat del gimnàs i del salò de bellesa, dalt al pis 12., en un raconet amagat. El que no saben, son els horaris dels serveis religiosos, si es que n’hi ha. Avui, per fí hem pujat a les piscines, i el panorama ere molt desabedor. I no podie ser d’altra manera. Amb tot els respectes, es veien un munté de vells de la 4ª edad, ben atrotinats, prenent el sol amb roba de bany. Perque la gent jove que també n’hem vista, es veu que al matí dorment la resaca de la disco. Totes les bal-lenes espatxurrades, i aquells armariots d’homes al seu costat, penses que quand es posaran ala piscina l’aigua besarà.
També hem tastat l'ambient de nit. Al pis 12, s'hi trobe un bar tranquil,amb seients còmodes, per poder fer la becaina si estás apurat, llums suaus,i música pseudo-clàsica primer, i després un grup de colombians tocant Bossa Nova, salsa i temes per l'estil.
Els dos grups bastant distres i amb solistes molt guapes
dimarts, 27 d’octubre del 2009
CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)
Mentres tent hem fet una roda de reconeixement, per les botiques, les joierires, els salons diversos que tenim a bord. Mejadors, sobretot. I bars. I escales. Panoràmiques, i interiors. Grans, amples i enmoquetades. A les zones d’aigua encara o hi hem pujat, Fà massa fred, i només obrir una porta, s’et treuen les ganes de treure-hi el nas.
Els jugadors i jugadores empedernits, disposen de un bon Casino, amb màquines escurabutxaques, taules de bingo, ruletes i bacarrà. Penso que no hi manque rès.
Un gimnas ben equipat, dispose de bons profesionals i entrenadors personals. Spa massatges, cures de pell, manicures, pedicures, perruqueria etc. etc.
Aquesta tarde, estàvem a una taula obsevant els fotògrafs que n’hi ha dos o très. Una noia especialment, tenie tal requesta, que les parelles, famílies i grups, feien cùa llarga pqerque ella es prengués. I a fé que hi tenie traça. Els arrenglerave, els feie mirar cap dreta o esquerra, o abraçats o ajeguts o damunt d’una escala, amb molta gracia i llestesa. He pensat: Mira, una persona que li agrade el seu treball i que el sap fer. Una bona profesional. I en el temps que correm, no abunde massa aquesta especie. Es la excepció que confirme la regla, de que la gent treballe a la força, i sense gens de gust. En general però, tot el personal de sevei del barco, es força bó i eficient.
Els jugadors i jugadores empedernits, disposen de un bon Casino, amb màquines escurabutxaques, taules de bingo, ruletes i bacarrà. Penso que no hi manque rès.
Un gimnas ben equipat, dispose de bons profesionals i entrenadors personals. Spa massatges, cures de pell, manicures, pedicures, perruqueria etc. etc.
Aquesta tarde, estàvem a una taula obsevant els fotògrafs que n’hi ha dos o très. Una noia especialment, tenie tal requesta, que les parelles, famílies i grups, feien cùa llarga pqerque ella es prengués. I a fé que hi tenie traça. Els arrenglerave, els feie mirar cap dreta o esquerra, o abraçats o ajeguts o damunt d’una escala, amb molta gracia i llestesa. He pensat: Mira, una persona que li agrade el seu treball i que el sap fer. Una bona profesional. I en el temps que correm, no abunde massa aquesta especie. Es la excepció que confirme la regla, de que la gent treballe a la força, i sense gens de gust. En general però, tot el personal de sevei del barco, es força bó i eficient.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Cruer Sann Francisco-Mexic
Desprès de passar per moltes i desafortunades aventures,(entre elles la pérdua de la càmara fotogràfica, incloses les fotos dels dies anteriors als USA), estem al creuer.
Un primer cop d’ull, i no ens semble tan luxos com el Navigator of the Seas, ni de bon troç. Però es tot molt net. L’habitació es gran i el llit una plaça de toros. Estem al pis o Deck nº 10, i tots el serveis son amb angles. No es fácil adaptar-se. Però sempre trobem algú que ens fa d’intérpret. Tenim un bon balcó per pendre el sol, encara que de moment no l’hem vist pas. Mes aviat fa fred i vent. La gent menge per avorriment a tot-hora. Es podríe dir que un 70 per cent del passatge són vells i força. I d’aquest 70, un 30 per cent son grossos de solemnitat. Obessos declarats i consentits, que fins tot i no poden caminar. Necesiten caminadors o cadira de rodes.
Com a tots els creuers, el menjar et surt per les orelles. Variat. I en tot moment, fan coses per matar el cuc. I els bebedors, també es poden despatxar a gust, encara que els hi resulti una miqueta més car.
De moment no hem vist cap espectacle de nit ni cap sxòu, perque ahir només arribar al barco i desprès de la primera cutxa, vaig caure a la cabina de banys i per poc no em treco la crisma. Afortunadament no vá passar del ensurt, i avui, després de pendre paracetamol i demès, he pogut sortir a esmorzar. Fins al vespre doncs, no ocmençarem a fer vida social.
Un primer cop d’ull, i no ens semble tan luxos com el Navigator of the Seas, ni de bon troç. Però es tot molt net. L’habitació es gran i el llit una plaça de toros. Estem al pis o Deck nº 10, i tots el serveis son amb angles. No es fácil adaptar-se. Però sempre trobem algú que ens fa d’intérpret. Tenim un bon balcó per pendre el sol, encara que de moment no l’hem vist pas. Mes aviat fa fred i vent. La gent menge per avorriment a tot-hora. Es podríe dir que un 70 per cent del passatge són vells i força. I d’aquest 70, un 30 per cent son grossos de solemnitat. Obessos declarats i consentits, que fins tot i no poden caminar. Necesiten caminadors o cadira de rodes.
Com a tots els creuers, el menjar et surt per les orelles. Variat. I en tot moment, fan coses per matar el cuc. I els bebedors, també es poden despatxar a gust, encara que els hi resulti una miqueta més car.
De moment no hem vist cap espectacle de nit ni cap sxòu, perque ahir només arribar al barco i desprès de la primera cutxa, vaig caure a la cabina de banys i per poc no em treco la crisma. Afortunadament no vá passar del ensurt, i avui, després de pendre paracetamol i demès, he pogut sortir a esmorzar. Fins al vespre doncs, no ocmençarem a fer vida social.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Un post des de l'Oceà Pacific
Encara no sé ben bé perque hi hem ant a parar tan lluny. Però la vida es així, i tens moments bojos. Suposo que aquesta ha estat un d'ells. Perque al llarg dels anys, vas vivint i veient coses que et son més properes. i arribe el moment que si vols coneixer nous llocs, ja et tens que desplaçar, com ara ens passe, llunyíssim.
Un cop has pres la decisió, agafes quatre coses i el repall de dents, prens un avió o dos i llestos. Sense sopesar els inconvenients que et trobes desprès. L'idioma es el més principal, i les comunicacions amb casa es fan imposibles. Ningú t'enten. Els canvis horaris també representen unn altre handicap, perque quand per fí pots trucar a casa allà son les 4 de la matinadapots.I al hora normal pels de casa,tú estàs dormint com un soc. Arribeis a la conclusió de que la llengua espanyola està arreu deprestigiada. Hi ha gent tan ignorant, que no té ni idea de que es la 2º llegua en importancia del món. I parlà català, aquesta sí que es una feina completament inútit i innecesària. Ho tinc clar: he d'estuduar ingés o no em podrés moure de casa mai més.
Un cop has pres la decisió, agafes quatre coses i el repall de dents, prens un avió o dos i llestos. Sense sopesar els inconvenients que et trobes desprès. L'idioma es el més principal, i les comunicacions amb casa es fan imposibles. Ningú t'enten. Els canvis horaris també representen unn altre handicap, perque quand per fí pots trucar a casa allà son les 4 de la matinadapots.I al hora normal pels de casa,tú estàs dormint com un soc. Arribeis a la conclusió de que la llengua espanyola està arreu deprestigiada. Hi ha gent tan ignorant, que no té ni idea de que es la 2º llegua en importancia del món. I parlà català, aquesta sí que es una feina completament inútit i innecesària. Ho tinc clar: he d'estuduar ingés o no em podrés moure de casa mai més.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
FER MALETES
Aquesta frase te moltes i variades acepccions. Anarse’n de casa, tocar el dos, plegar d’un treball, divorciar-se, tornar a casa, i moltes més. De vegades pot sonar com una amenaza.
Jó aquest cop també faig maletes, pero per una cosa molt més sencilla e il-lisionat: Preparo les maletes per anarme’n de viatge per unes esperades vacances. Nó son esperades perque estigui agotada fisicament. No es el cas. Nomès perque, són escases les ocasions de fer una viatge tan complert. Es tracte d’un viatge bastant llarg per terres de l’Amèrica de Nord i de Mexic.
Naturalment estic molt entusiasmada, i l’hi tinc ganes. Crec ademés que es un temps molt bó, per esser ben atessos, de no passar ni massa calor, ni massa fred, i també per veure el país tal com és realment. No amb tot tancat i barrat, i només amb turistes. Veurem segurament, anar els nens a l’escola, anar comprar al super a les mestressses de casa, els tallers i botigiues a tot ritme. Els pagesos als camps damunt de les seves màquines colosals. I tot allò que es fà normalment en qualsevol part del món en temporada de feina.
També m’agradarie, (però aixó no serà posible) veure i viure amb alguna familia nativa, perque ùnicamenet així es coneix una naciò o ciutat, tal com és. No com la descriuen les guíes, o com t’he la venen a les agencies de viatges. Em tindré de conformar a dormir i menjar del l’hotel, i imaginar tot el demés
Jó aquest cop també faig maletes, pero per una cosa molt més sencilla e il-lisionat: Preparo les maletes per anarme’n de viatge per unes esperades vacances. Nó son esperades perque estigui agotada fisicament. No es el cas. Nomès perque, són escases les ocasions de fer una viatge tan complert. Es tracte d’un viatge bastant llarg per terres de l’Amèrica de Nord i de Mexic.
Naturalment estic molt entusiasmada, i l’hi tinc ganes. Crec ademés que es un temps molt bó, per esser ben atessos, de no passar ni massa calor, ni massa fred, i també per veure el país tal com és realment. No amb tot tancat i barrat, i només amb turistes. Veurem segurament, anar els nens a l’escola, anar comprar al super a les mestressses de casa, els tallers i botigiues a tot ritme. Els pagesos als camps damunt de les seves màquines colosals. I tot allò que es fà normalment en qualsevol part del món en temporada de feina.
També m’agradarie, (però aixó no serà posible) veure i viure amb alguna familia nativa, perque ùnicamenet així es coneix una naciò o ciutat, tal com és. No com la descriuen les guíes, o com t’he la venen a les agencies de viatges. Em tindré de conformar a dormir i menjar del l’hotel, i imaginar tot el demés
dilluns, 5 d’octubre del 2009
BARCELONA
Quina cosa podria dir jò, que sorprengui, que sigui nova ù especial, que trenqui tots els motllos i estereotips, d’aquesta ciutat meva adoptiva, densa, populosa i plena d’emigrants i turistes? Sens dubte, no puc afegir rès que no s’hagi repetit cent vegades, però a pesar de tot, no vull deixar de dir-hi la meva, que és nomès aixó: la meva opinió.
Des de la seva fudació ens temps d’Amilcar Barca, ha representat per tots el pobles que l’han conquerida, un botí excepcional i apreciat. Ella ho ha volgut ignorar i ha anat creixent, i creixent a pesar de les contínues guerres amb els dominadors de torn i ùltimament amb una guerra fraticida que l’ha va fer tocar de cap a terra.
Però ningú ha pogut mai, trurel-li aquest aire de la dòna que se sap guapa i admirada. Intemporal. Un aire misteriòs, un regust de sal Mediterrània, olors de peixos, que són el seu perfum més apreciat. Dels carrers que la creuen, de Nort a Sud i d’Est a Oest, s’en pot fer moltes i variades lectures. Perque són prou diferents entre sí i alhora, tots resisteixen, amb igual resignació la força de la circulació rodada, que l’enegreix les façanes i la fà incómoda i lenta.
Dignes de menció son el plataners, presents i amb molts calendaris sobre les seves branques que, durant l’hivern, es dupullen per deixar penetrar el sol, als racons més amagats. Falta els hi fà, perque l’humitat hi és ben arrelada a la ciutat.
Però i la arquitectura d’en Gaudí? I la maravellosa catedral gótica i tot el barri antic a la vora del mar, amb la seva antiga Seu de Santa Maria? i del modernismse i ara capital de la modernitat em el seu segell del Diseny.
Totes les generacions que han viscut aquí al llarg de molts segles, l’han estimada, l’estimem i li perdonem un munté de faltes i mancances. Perque ella ens ha acullit, ens ha bressolat i ens ha deixat ésser feliços, sota la seva ombra i la seva grand capacitat per generar oportunitats.
Des de la seva fudació ens temps d’Amilcar Barca, ha representat per tots el pobles que l’han conquerida, un botí excepcional i apreciat. Ella ho ha volgut ignorar i ha anat creixent, i creixent a pesar de les contínues guerres amb els dominadors de torn i ùltimament amb una guerra fraticida que l’ha va fer tocar de cap a terra.
Però ningú ha pogut mai, trurel-li aquest aire de la dòna que se sap guapa i admirada. Intemporal. Un aire misteriòs, un regust de sal Mediterrània, olors de peixos, que són el seu perfum més apreciat. Dels carrers que la creuen, de Nort a Sud i d’Est a Oest, s’en pot fer moltes i variades lectures. Perque són prou diferents entre sí i alhora, tots resisteixen, amb igual resignació la força de la circulació rodada, que l’enegreix les façanes i la fà incómoda i lenta.
Dignes de menció son el plataners, presents i amb molts calendaris sobre les seves branques que, durant l’hivern, es dupullen per deixar penetrar el sol, als racons més amagats. Falta els hi fà, perque l’humitat hi és ben arrelada a la ciutat.
Però i la arquitectura d’en Gaudí? I la maravellosa catedral gótica i tot el barri antic a la vora del mar, amb la seva antiga Seu de Santa Maria? i del modernismse i ara capital de la modernitat em el seu segell del Diseny.
Totes les generacions que han viscut aquí al llarg de molts segles, l’han estimada, l’estimem i li perdonem un munté de faltes i mancances. Perque ella ens ha acullit, ens ha bressolat i ens ha deixat ésser feliços, sota la seva ombra i la seva grand capacitat per generar oportunitats.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
MADRID CIUTAT OLÍMPICA
Ha estat un gerro d’aigua freda per els madrilenys, la noticia viscuda en directe la tarde del passat divendres. Semblava que tot era al seu favor, i l’alegria jà es visquÍa pel carrer. Una llàstima tot plegat. I un gasto important ben inútil. A mí personalment m’hagués agradat i estava a favor de la nominació.
Però no vaig perdre de vista ni vaig deixar de considerar i de tindre amb compe, tots el condicionants que van fer que Rio fòs la ciutat escollida.
Si ho mirem detingudament, els teníe tots. I ho vaig tindre molt més clar, quan van donar Chicago com la primera derrotada. A pesar de presencia d’ Obama i de la seva muller que já ere allí, fent cammpanya.
De seguida vaig pensar: Si es carreguen un pes tan pessant, el Rei i la Reina d’Espanya, ho tenen malament. Primer indici. Però només el vaig notar jó, perque la gresca seguÍe i les declaracions, amb directe, semblave que tot estés dat i beneit.
Pero es que hi havíe d’altres coses a trindre en consideració i eren deteminants: Els jocs mai, mai, s’havien organitzat a l’América llatina, i per lo tant, tocave. Tampoc es podia saltar una altra norma que és: No fer mai uns jocs dues vegades seguides al mateix continent. Per lo tant després de Londres el 2012 no podía pas ser Madrid, que edemés de ser al mateix contininent,es molt aprop. Lula, que es un relacions públiques molt reconegut sab abogar i tocar la fibra de la llàstima i segurament hi ha d’altres coses que no encerto a endivinar.
Sigui com sigui tindrem que esperar una mica més per que aquesta fita sigui relitat.
Però no vaig perdre de vista ni vaig deixar de considerar i de tindre amb compe, tots el condicionants que van fer que Rio fòs la ciutat escollida.
Si ho mirem detingudament, els teníe tots. I ho vaig tindre molt més clar, quan van donar Chicago com la primera derrotada. A pesar de presencia d’ Obama i de la seva muller que já ere allí, fent cammpanya.
De seguida vaig pensar: Si es carreguen un pes tan pessant, el Rei i la Reina d’Espanya, ho tenen malament. Primer indici. Però només el vaig notar jó, perque la gresca seguÍe i les declaracions, amb directe, semblave que tot estés dat i beneit.
Pero es que hi havíe d’altres coses a trindre en consideració i eren deteminants: Els jocs mai, mai, s’havien organitzat a l’América llatina, i per lo tant, tocave. Tampoc es podia saltar una altra norma que és: No fer mai uns jocs dues vegades seguides al mateix continent. Per lo tant després de Londres el 2012 no podía pas ser Madrid, que edemés de ser al mateix contininent,es molt aprop. Lula, que es un relacions públiques molt reconegut sab abogar i tocar la fibra de la llàstima i segurament hi ha d’altres coses que no encerto a endivinar.
Sigui com sigui tindrem que esperar una mica més per que aquesta fita sigui relitat.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
EL MEU JARDÍ DE PLASTIC
No es cap broma. Tinc un jardí de plastic. I lo que es més bó, fins i tot m’agrade. No ho hauría dit mai!
La historia vé de molt temps avans. Comence just quand jo, contrac la malatía i tinc baixades de defenses molt fortes i com que estic tan aficionada a cuidar del meu petit jardinet, dons ho he de deixar perque les pulgors i demés plagues dels arbustos, m’ataquen de tal manera que s’em fà imposible tocar-les. Les picors no em deixen viure ni de dia ni de nit, i el desfici es tal, que hasta hem faig sang.
Una vagada sabut i comprobat, que no podía ni en pensaments tocar les flors, obto per una decisió salomònica: Faig treure l’heura, les flors i algún arbret que ja tenia apoderat per alguna pesta. Poso gespa de plastic i afegeixo unes tumbones a sobre que ademés em permeten pendre el sol o decorar.
“A grandes males grandes remedios”, sempre he sentit a dir. Però no m’en penedeixo. Quede un conjunt força endressat i tinc molta menos feina i especialent, gasto molta menys aigua, que ja es un punt a tindre en compte.
La historia vé de molt temps avans. Comence just quand jo, contrac la malatía i tinc baixades de defenses molt fortes i com que estic tan aficionada a cuidar del meu petit jardinet, dons ho he de deixar perque les pulgors i demés plagues dels arbustos, m’ataquen de tal manera que s’em fà imposible tocar-les. Les picors no em deixen viure ni de dia ni de nit, i el desfici es tal, que hasta hem faig sang.
Una vagada sabut i comprobat, que no podía ni en pensaments tocar les flors, obto per una decisió salomònica: Faig treure l’heura, les flors i algún arbret que ja tenia apoderat per alguna pesta. Poso gespa de plastic i afegeixo unes tumbones a sobre que ademés em permeten pendre el sol o decorar.
“A grandes males grandes remedios”, sempre he sentit a dir. Però no m’en penedeixo. Quede un conjunt força endressat i tinc molta menos feina i especialent, gasto molta menys aigua, que ja es un punt a tindre en compte.
dijous, 1 d’octubre del 2009
AMISTATS QUE FAN PATIR
Tinc una màxima envers els amics, que l’he posada sempre en pràctica. Fer nous amics però no oblidar-se mai dels vells. I naturalment amb aquesta doctrina, al cap del temps d’amistats en tens un pòu i per tot arreu. I la feina es teva per cumplir amb tots.
Però sortosament no son tots aprop i una trucada no coste gaire de fer, de tant en tant, ni cal convidar tothom a dinar cada diumenge. Tampoc fa falta passar les vacances plegats. Soc a més a més absolutament fidel als meus mics, i si puc ajudar, estic sempre a primera línia.
Així les coses, i anant fent camí, pase que de tant en tant surt un amic-ga que hi tens tanta coincidencia de opinions, manera d’enfocar els coses, enfí de tenir, punts de vista molt iguals amb tots els ambits, i conforme vas fent coneixença, comences a sentir un fort apreci per aquella persona o família, i alhora vas fent teus els problemes que els afecten i viceversa. Aquesta clase de sentiments son quasi sempre reciprocs. I et fan gaudir i et fan patir. El que ignoro, es si es poden evitar els sentiments forts d’amistat o si val més la pena viurel’s intensament.
Però sortosament no son tots aprop i una trucada no coste gaire de fer, de tant en tant, ni cal convidar tothom a dinar cada diumenge. Tampoc fa falta passar les vacances plegats. Soc a més a més absolutament fidel als meus mics, i si puc ajudar, estic sempre a primera línia.
Així les coses, i anant fent camí, pase que de tant en tant surt un amic-ga que hi tens tanta coincidencia de opinions, manera d’enfocar els coses, enfí de tenir, punts de vista molt iguals amb tots els ambits, i conforme vas fent coneixença, comences a sentir un fort apreci per aquella persona o família, i alhora vas fent teus els problemes que els afecten i viceversa. Aquesta clase de sentiments son quasi sempre reciprocs. I et fan gaudir i et fan patir. El que ignoro, es si es poden evitar els sentiments forts d’amistat o si val més la pena viurel’s intensament.
LA MEVA PERRUQUERA, UNA GRAND AMIGA.
Anar a la perruqueria, es una necesitat vital per la majoría de les dones, diguem-ne, de una certa edad.
Afortunadament, les més joves, es fan un bon tall a un bon perruquer, i estan guapes i llestes per dos o trés mesos. Fins que convé una altre tall.
Això es molt racional, còmode, i barat i sobretot estalvie una quantitat de temps increïble. Espero que les costums no canvíin per elles conforme es vagin fent grands.
Quand comencin a veure’s menys fresques, amb els ulls més apagats, meys esbeltes i amb clars senyals del pas del temps, suposo que caurán, com la majoría hem fet, anant a la perruqueria a retocar-se cada semana o inclùs mes sovintet. Es un gasto cosiderable i un temps esmerçat, importants al cap de l’any. Però quí hi pense amb aquestes tonteries. Una dona sempre, sempre vol estar atractiva, i vol sentirse jove i admirada. Sigui amb potingues, amb cures de bellesa, spa, o demés solucions al ùs. Costi el que costi. Nosaltres som femenines avans que tot. I n’hi ha de molt coquetes gracies a Deu. No es pot perdre l’ulisió i veure’s bé es importantíssim i sobretot fà pujar l’autoestima i allunye les depresions.
Afortunadament, les més joves, es fan un bon tall a un bon perruquer, i estan guapes i llestes per dos o trés mesos. Fins que convé una altre tall.
Això es molt racional, còmode, i barat i sobretot estalvie una quantitat de temps increïble. Espero que les costums no canvíin per elles conforme es vagin fent grands.
Quand comencin a veure’s menys fresques, amb els ulls més apagats, meys esbeltes i amb clars senyals del pas del temps, suposo que caurán, com la majoría hem fet, anant a la perruqueria a retocar-se cada semana o inclùs mes sovintet. Es un gasto cosiderable i un temps esmerçat, importants al cap de l’any. Però quí hi pense amb aquestes tonteries. Una dona sempre, sempre vol estar atractiva, i vol sentirse jove i admirada. Sigui amb potingues, amb cures de bellesa, spa, o demés solucions al ùs. Costi el que costi. Nosaltres som femenines avans que tot. I n’hi ha de molt coquetes gracies a Deu. No es pot perdre l’ulisió i veure’s bé es importantíssim i sobretot fà pujar l’autoestima i allunye les depresions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)