Cada estiu, i si res no ho impedeix, faig una escapadeta a la Vall Fosca. En aquest municipi, es on va néixer al meua mare, i tota la família, d’ella. Al meu avi, al que quasi, no vaig conèixer, va viure i morir allà. De petita recordo d’aquell indret tan paradisíac, que hi havia molta família. Només de cosins germans, de la meua mare n‘eren 18, i si contem, que d’aquestos 18, tots ,menys 3 estaven cassats i afillats, no vaig saber mai ell nombre exacte de tots. Aquella família tan gran, vivia tota al mateix nucli, de manera que tots eren parents. (alguns cosins mes grands van emigrar a França,per la guerra, i jo ja no els vaig coneixer.
De petita hi havia pujat, com molt, un parell de cops. Però recordo d’aquells dies, i el que em va impactar, no van ser ni el parents oncles, ties i cosens d'ella, ni tota la patolea. el que em va colpir, amb mes intensitat i vivesa, va ser el riuet que passava per aquell indret, vert, frescal i feréstec: el Flamisell.
(Segurament, devia ser el primer raig d'aigua corrent, que havía vist, perqué al llogaret on vaig néixer, era i es encara de secà, del mes dur. Alguna font i res més.)
Amb uns rocs tant grossos al mig el cabdal, quan ere en un bon desnivell o baixada, l’aigua s’esmunyíe, pels costats, formant uns salts, i una escumera, que juntament amb el soroll, semblava, el só d’un molí. La cantarel.la, del seu pas per aquelles contrades, encara em bé a la memòria i la sensació de frescor al estiu era molt notable. Al hivern tots els esquitxos convertits en candeles de gel, que al arreplegar algun rat jet de sol, es cristalitzaven, i brillaven com autèntics diamants. Als marges, l’herba i els matolls de color vert intens i sempre nets, i mullats, acabaven d’arrodonir el quadre.
El riu Flamisell. foto de la xarxa |
-Muchas gracias por tus consejos Montserrat.Cuando haga el próximo trabajo los aplicare seguro que son muy decorativos.
Besos feliz semana.