De quand el dia comence a despuntar.

foto propietat de M.S.P.

 Ja sé que n’he parlat moltes vegades, però aquest instant preciós, es un del regals millors que ens fa la mare Naturalesa. Poder aguaitar cap al cel encara amb estels ben visibles, i sentir a la pell la fresqueta que sempre hi és en aquell moment, estirar els braços, respirar fons i llarg… i contemplar com la nit es va aclarint, suaument, amb basarda, sense voler fer-se notar, es un sentiment tan íntim com maravellòs.

He de confessar, en honor a la veritat, que els primers anys de vida i fins quasi la cuarentena, vaig gaudir molt del coixí, i em s’hem enganxaven els llençols, dia sí i dia també. No feia cas ni del despertador. Peró ara em penedeixo de no haver provat aleshores, aquest nou plaer que m’ha deparat la vida, i que hem done molta més satisfacció. Treu el sentit de culpabilitat, i et fa sentir millor.  Ja estàs preparat per parlar amb les plantes, per dir bon dia als ocells, per asear-te i fer quatre coses imprescindibles, I a més no fas mai tard enlloc.  Que també es un detall per tenir en compte. 

COSES DE SEMPRE.

(foto propietat de la meva amiga Aurora.)

                                           Com l'aigua clara. ( reposició)


El que te bons amics, no sap pas el ric que és. Puguer comptar amb el recolzament, la comprensió, l’ajud o senzillament la companyia de una persona amiga, es de les coses millors que et pugui passar a la vida.
Els amics bons de veritat, son els que sempre són discrets, amables t’escolten,
t’animen i per descomptat mai et traeixen ni et menystenen y que són a més a més, des interessats.
Riuen amb tu,  les teves alegries, celebren amb tu els teus èxits, plorem amb tu per les teves penes. i pots comptar amb ells, sempre sense pensar en si es o no l’hora de trucar, o si els molestaràs. Sense por de que et titllin de agosarat de barrut, o de fer el ridícul.

Tinc la immensa sort de tenir amics in condicionals. Els millors amics, als que m’estimo com a la família, als que recolzo, als que comprenc i als que m’agrade fer-los’hi companyia. No els trairia mai, als que guardaré sempre fidelitat, als que escolto i escoltaré, i als que sempre consideraré les millors persones, i riuré les seves sortides, i em neguitejaré amb els seus
neguits, i als que no retrauré mai, el que em truquin a deshora. I seré sempre desintersada i esplèndida.
AMICS, AMICS, quina paraula mes bonica!!!!


Aquesta entrada va exclusiva ment dedicada a ELLS, ELS MEUS AMICS!!!

ELS GRANS TEMES D'AVUI

Totes les bombes

Aquesta foto m’ha inspirat per parlar de les guerres, i passar de puntetes, com tinc el costum, per els importants temes que tenim ara mateix sobre la taula de la actualitat. I es que a més a´més, sobre les guerres s’han escrit mil llibres, mil articles d’opinió, i penso que encara es trobarien mil raonaments, més si el volguéssim comentar o escriure. Per lo tant, serie molt presumptuós de la meva part, voler donar nova llum, o diferent punt de vista.
Ara bé, a lo millor si ho faig amb clau d’humor tindré mes posibilitats, d'escriure quelcom original. Ho intento.

 Faig saber als senyors i senyores benestants

Que a la guerra fratricida dels sirians,

Tendrien que vendre’ls-hi els viatjants,

Dels països d’armes fabricants.

Melons i síndries per munició principal

 Per comptes  de bombes mortals.

Que fan grans destrosses, i tant cabdals.

foto de la meva propietat.

Llençar síndries sobre els teulats,

amb grossos canons d’artilleria

Quedarien tots sorpresos i parats,

veurien amb satisfacció i alegria.

Que aquesta munició, del sembrar

mai a ningú  vol ni ferir ni matar.

les tiren només per beure i per menjar.

Renoi, com estan tots i com han canviat.

Que contens i que mansos s’han tornat.

amb aquestes fruites que'ls han disparat,

La gana, la sed i l’odi, se'ls ha passat.

 I  diuen: perquè ens hem de barallar,

Val més que tots  ens posem a cultivar..

Que es mil vegades millor que guerrejar.

PARLAR FORT

Taps per a les orelles. (foto de la xarxa).

En la meua estrena de Bloc, ja en fa quasi tres anys i mig, ja vaig fer una entrada sobre el soroll, i de les males consequencies, que per la salut té aquesta circumstància. Volguda o no, pot ser definitiva per una persordesa prematura, i por arribar fins l’extrem de fer-nos emmalaltir de estrès i d’angoixa.  Però avui, no es pas del que volia tornar a parlar, serie absurd, a pesar de que s’hi podrien treure moltes d’altres conclusions. Sempre queden coses al tinter, parlis del que parlis. Avui el que em porte a tornar amb el tema, es la senzilla observació, de que la gent parle molt fort. I al estiu aquest vici, es tradueix, en xafarderia, o en saber coses  intimes de les famílies, que ni et van ni et venen, i que mes aviat molesten. Els dies de tanta calor, que per poder respirar, s’ha de tenir totes les portes  i les finestres obertes, t’assabentes de tot. Que si el veí del costat es discuteix amb la seua dona, per que no ha tret a passejar el gosset.  Que si el nens de dalt juguen i salten per tots els mobles fent embogir a la seua  mare, que cride com una histèrica. Que la parella de la banda del darrere, s’aixeque cada dia molt aviat i es diuen de tot; des de malparit a bruixa i a maricón de merda, (Amb perdó). I hom  pensa que per això no el hi fa cap falta de sortir del llit tan d’hora. O es pot pensar que es el moment que arriben a casa. Els lladrucs dels gossos, per la nit caldejada, acaben de completar el quadre. S’escolten a més a més, totes les series i novel.les de la tele. Per no parlar del dia que hi ha futbol. Llavors, es molt mes assenyat anar-se’n ben lluny, on no hi arribi la cridòria. Peró, on?....a una Terrassa? Al cinema? Que va!  No en hi ha de llocs silenciosos. Al estiu tot es bullici, tot es soroll i gresca. La pau i la tranquil.litat, es troben sempre al hivern, i millor encara i mes  a gust, en un dia gris i quiet. Per això m’agrade tant el fred. 

FETS I GENT

Totos propietat de M. S. P. aquí el Gran Teatre del Liceu

Les Rambles de Barcelona.

De totes es vies, carrers, avingudes passejos i passatges de Barcelona, la més emblemàtica la mes visitada i transitada, de la Ciutat Comptal, és sense cap men de dubte: les Rambles.  No hi ha turista o visitant que passi per Barcelona, que s'estigui de anar-hi.  I es que es un lloc certament molt peculiar. Es lloc d'encontre, de restauració, de mercat, de compres de tota mena, i sobretot es lloc d'espectacle. Perquè allà s'hi donen tota classe de re presentacions al carrer, i en locals tancats de molta categoria, i de més dubtosa qualitat i acceptació.

 El Gran Teatre del Liceu, se'n endú la palma, per antiguitat, per prestigi i per l'alta categoria dels seus muntatges operístics de primer ordre. Els millors i més afamats grups de dansa clàssica i moderna, solen actuar allà. Un altre teatre, i un altre escenari que presente un espectacle porno, a més a més dels museus, i les magnífiques estàtues humanes. potser també caldríe parlar dels trhileros, dels top manta, i del pintors o dibuixants i caricaturistes. també del equilibristes, tanguistes, que juntament amb els grups musicals dels llatino-americans, conformen la moguda que s’hi monte a qualsevol hora de la nit o del dia. La Boqueria, l'Esglesia del Carme i les floristes son un reclam segur per el visitant, que hi passe embadalit i bocabadat, sense poder-se resistir al seu encant.

Hi són també els pidolaires els gitanos, els roda monts, que es barregen sense cap complexe, amb gent elegant que surt de sopar o d’alguna festa o boda. Les Rambles en totes les estacions del any, i de tots el anys passats i venidors, estan i son sempre de moda.

ELS FRUITS DEL HORTET DEL JAUME

A dalt a al dreta una carabassa de cabell d'angel

Una raça de melons de pell dura pero aprofitables fins tocar aquesta corça. Molt dolços

Amb la calor els melons i les sindries maduren millor

Quan la cúa s'asseque, la sindria a està al punt optim de maduració

L'ESTIU DE 2012

Los últimos dias de Agosto.

Acostumbrada de toda la vida, a vivir en estas fechas en mi refugio del pre-Pirineo,  no me hago a pasarme todo el dia en remojo, porqué es de la única forma que se puede aguantar semejante calígula. El sol que a estas alturas del calendario, sale a las 8'15h.; osea casi hora i media mas tarde, que los primeros dias  del  verano, y que también se va antes, con lo cual las noches  ya son más largas, y el calor empieza a bajar ostensiblemente.

Foto publicitaria de la red

 Pero esto era antes, porqué este año, además de la gran sequia,  el ambiente está mucho más sofocante. Se habrá contagiado del calor político, ya que de otra manera no me lo explico. Conozco i frecuento este lugar desde hace casi 50 años, y nunca como este año, tanto calor y tantos dias seguidos. Aquí las fiestas patronales, se celebran la semana del 15 de Agosto, y nunca de mi recuerdo, se han podido festejar completas al aire libre. Siempre, siempre, o al princpio o al final las tormentas de media tarde, refescaban, casi a disgusto del personal. Este año, se han dado cuenta, qu es mucho peor el remedio que la enfermedad. y todos estan deseando que el anticiclón les despida de una vez, para que puedan llegar las ansiadas lluvias, y depresiones atmosféricas. Por las noches se duerme mal, durante el dia no se puede vivir ni sacar la nariz fuera de casa, y estando así las cosas, los veraneantes, algunos, dejan su apartamento, y se marchan.
Supongo que cundo llegue diciembre, nadie se acordará del estos calores, que nos estan amargando el verano, pero puedo asegurar que a mi no se me van a olvidar. I por muchas razones.

DESENGANYS I AL.LEGRIES

                                     Un pensament absurd.

Foto propietat M. Sala Porta

Moltes vegades en el transcurs de la vida, quan res ha estat fàcil, quan s’hagut de treballar sense pausa ni decans i estalviar per pujar uns fills, per donar los-hi  estudis i una millor qualitat de vida, de la que els pares han tingut. Mentres aquesta tasca es va consolidant i es fa realitat , penses:  quan acabaré de lluitar per totes aquestes obligacions,  em podré donar per satisfeta.  Podré estar orgullosa junt amb la meu  company o marit, d’haver complert com persones, amb la família i la societat. Podré estar contenta, perquè he tingut molta sort de que les coses més o menys han sortit com esperàvem. T’imagines d’amunt d’un turo contemplant la teva obra, i sentin-te feliç.

El que passe i amb això no s’hi ha pensat mai,es que el descans, la satisfacció per haver fet els deures  de la vida, amb bona nota,  et deixen tan esllomat, i tan fatigat, que ja no tens ganes de gaudir de la llibertat guanyada a pols, i que la nova situació no et satisfà tant com t’havíes arribat a imaginar. 

Els fills, es veritat son fora, però els enyores, et   quedes sol  I orfe de fills I de pares,  quasi al mateix temps, I molts cops, la situació ha canviat tant, que  ni tu mateix, creus que ets igual que abans. Anar als metges es ara la nova distracció,i alhora la única feina.  No es pot passar ni una setmana que no es tingui que anar al podòleg al radiòleg , al estomatòleg i a tots els òlegs  haguts i per haver. I   puc ben assegurar que no es el més divertit del món. I menys encara, el que havíem  imaginat.

Ara et trobes en una època en la que no hi ha metes ni objectius propers a assolir. Ni a llarg ni a curt plaç.  Quina paradoxa! Tan esperar  aquesta  fita, que ha trigat tota una vida en arribar. I ara resulte que no es tot lo gratificant que s esperàve. Ni de lluny, vaja!!!

FETS I GENT

     
Assegut davant un full blanc.
Una ploma a la ma,                                                  L'ofici de Poeta
el poeta , espere i espere...
metres, que la vida que se li escape                                             
s'ompli  d'inspiració.

foto de la xarxa.

I pateix, i s'angoixe.
I si la font s'ha esgotat?
I si ja no sap trobar ni enfilar paraules?
Es la soledat del escriptor.
Es un constant dolor.
sempre te el dubte, que el desvetlla cada nit.
Però sobtadament, apareix un sentiment,
 i de seguida la paraula, que l'acompanya,
Un altra paraula i un altra... ah! quin plaer, quin goig!
la febre creadora, l'envaeix.
Moment màgic, moment boig.
Una gran pluja de idees, li venen al cap.
Les ordene, les ajuste, probe i les poleix..
I sense adonar se'n la tinta de la seva ploma,
vesa, i escriu i escriu... una historia sincera,
plena, farcida de bons arguments literaris.
De bones i magnífiques raons  sortides del cor.
pensades amb el cap, escrites amb la ma
Ara, el poeta. ja satisfet, passada la eufòria,
deixe la ploma.
I el poeta incomprès, indessís i solitari,
descansa. Descansa per fi.
Plenitud. gratitud, joia. Això es el que sent el poeta.

 (traducció lliura de un poema de la meva amiga Josi)

VACANCES I CULTURA DEL BRACET

Art romànic a Espinelves. foto de Google.

                               Els festivals musicals d'estiu.
De manera natural, i sense fer soroll, ha succeït al nostre país un fenomen curiós que es done per a tots els racons de la nostra geografia rural. Son les vetllades musicals que es van començar, com a reclam, per els visitants i pels turistes, d'aquí mateix. Aquells que per les raons que sigui, romanen al seu lloc de residencia habitual. Un fet, extraordinari, que cal  aplaudir,  mes que criticar. No hi ha, poblet de muntanya o església romànica que no faci el sèu. Música con temporània,  musica barroca, musica amb solistes de piano, de violí, quartets, sextets, corals i tot el que ajudi a relaxar i tonificar el cos i la ment, tot s'hi val.

Sant Climent de Coll de Nargó. foto de Google.

Bona iniciativa dels Ajuntaments, Consells Comarcals, i d'altres institucions financeres, que hi aporten el seu ajut, per tal de fer-les possibles. Por tot arreu es veuen pamflets amb el programes de cada llogaret, i s'arribe fins i tot a vendre un tiquet per fer un aperitiu al claustre o davant l'Esglesia, on s'acabe de passar una bona vesprada cultural o senzilla ment de veïnatge. O gastronòmica, segons es miri.
Ara ja et trobes en dificultats per triar el lloc on fan millor programa, o el que mes s'ajusti a les teves preferencies. Sempre parlant de petits poblets, on quasi no hi ha vida, on els antics moradors, son des de molts anys, a la capital, o en nuclis mes grans i millor comunicats.
Perquè dels grans festivals que es fan a la Costa Brava, o a la costa Daurada, com el de Peralada, Torroella de Mongrí, Sant Pere de Roda, Cambrils, Tarragona i d'altres; d'aquestos, ja estan completa ment consolidats, i ningú dubte de la seva qualitat i prestigi. La temporada comence a la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell, i des de aquell moment, el segueixen tots el demés, incloent'hi la trobada de acordeonistes de Arsèguel, multitudinaria, que enguany, s'ha fet la 37ena edició.
Fent un poquet d'història, crec que la moguda va començar, a pobles on hi havia algun estudiant de música avantatjat. Per les vacances, era un bon moment per assajar els seu programa d'examens, o bé el conjunt, u orquestrina aquell que havien format amb d'altres estudiants.
Aquesta es purament, una opinió personal, que l'ha he tret de algun cas que conec. Peró de cap manera buscada en cap estudi seriós i fiable.

FETS I GENT

Foto emprada a Google

De quan la gent te gana ....

La primera noticia del dia, a estat per mi una cosa molt i molt colpidora. A la televisió s'ha vist com un grup de homes no pagaven a les caixeres de un supermercat, i sortien astorats amb els carros plens d'articles de primera necessitat. No s'ha vist que ere el que s'enduien, però devia ser això; productes per a la supervivencia, que han bolcat en una camioneta, que ja els esperava fora, i amb la caixa mig plena.Segurament, que devien venir d'algún altre supermercat.
He pensat: Mare de Deu!!! ja estem ben lluïts!  Jo no ho havia vist mai, una cosa igual.  Ja fa temps que ho dic, que estem en plena guerra. Si mes no, a punt d'esclatar una revolució.
Encara, que ben pensat aquestes coses passaven abans,  ara tot es diferent. Es podria donar el cas que el fet d'avui, segons han informat que havía passat a Andalusia, que els homes que s`han vist sortir corrent del supermercat, amb el genere robat, aquestos mateixos homes, anessin mes tard a veure al Betis o al Sevilla, en un amistós d'estiu. I qui ho diu que no hi tenen dret?
Les coses son complicades, i estan cada dia mes difícils, es una gran veritat. I potser que tinguem que presenciar, actes i fets encara més gruixuts. Però els polítics son de vacances. Les petites notícies com la que a mi m'ha colpit tant,  ells no se`n deuen ni assabentar. Segur!

MARILYN MONROE

         50 anys sense Marilyn

Aquesta gran estrella de Hollywood, mai es va veure prou valorada, fins desprès de la seva desaparició. Sempre passe igual: “Después de muerta la daban caldo”. I es ben cert. Quan ella era la novia de tots els soldats, jo encara pentinava trenetes, i no calçava sabates de taló. Peró ja m’agradava anar al cine, i estava bastant assabentada, del que es podia llegir i veure en la pantalla gran. I en aquells moments no en vaig ser, mai conscient del que ella era i representava, al món del cinema. Tot i que, m’agradava molt veure pel·lícules americanes. Llavors era, el cine mes ben valorat, i sobretot, el mas espectacular. Però ella mai em va agradar. Semblava que l’interés que despertava, era degut a les seves mides i formes, i perquè aglutinava un sector majoritàriament, d’homes amants dels escots i de les seues tornejades cames, i cuixes, que mostrava en qualsevol ocasió. A més rossa platí, com ho havía estat, Mae West o Jean Harlow. Mites anteriors a ella, i reines també, del sex-appeal.

Particular ment, aquell somriure de femme fatale, i la mirada entornant els ulls, la veia postissa, la veia com una dona objecte. Un florero. Ni per un moment, se'm va passar pel cap que pugues ser una bona actriu, una excel·lent cantant, i menys encara que sabés o fos lectora habitual de bons llibres. Peró pel que es veu, no era ni de bon tros, tan estúpida ni tan superficial com la van vendre. Ens van enganyar com a xinessos. Perquè sinó, com amb només 7 pel·lícules va pujat al Olimp i segueix allà dalt inexpucnabla, passant davant de tantes i tantes actrius mes reconegudes  i mol més oscaritzades que ella?...

Tendria a veure el suposat idil·li de J.F. Kennedy, i la seva mort tan prematura i desgraciada?. O la sempre present incògnita de si va ser o no mort natural? Ha estat només el morbo, el que ens  ha fet mirar envers d'ella, i de la seua vida?

Qui ho sap això. El cas es que ella sempre es notícia. Any rere any el mitjans, se’n fan reso, i surt puntualment cada mes d’Agost, i això no té pas pinta de minvar;  Pot durar segles i segles. Potser fins la eternitat. 

EL MEU PANERET DE COSIR

  Per no tancar la paradeta,  i posar el retol de tancat per vacances, he optat per reeditar algunes entrades dels primers tems. Us prego em disculpeu la llicencia.

                            

La caixeta on hi guardo tots els estris de la costura, es plena fins dalt. Es com un calaix de sastre on hi entre tot, on s’hi pot buscar de tot, peque hi ha cabuda per tot.
Una arracada  extraviada, una llima d’ungles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quan hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com.  Misteriós.

El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cuadrets de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobre manera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dins la panxa de l’aspiradora.

El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quan els fills arribaven tard a casa i jo cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir  les peces acabades en vigílies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angúnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet companyía mútuament. El dia era pel mostrador, la casa, els fills i demès feines própies
d'una mestressa de casa

Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’ amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art!  amic fidel i silenciós que sempre guardaré, malgrat tot, al meu costat.