ELS ACCIDENTS DE TRANSIT

No hi ha cap final o comencament de setmana que no ens recordin puntualment i si pot ser en imatges, la quantitat de morts a les carreteres, acompanyats per un gran nombre de informes sobre les estadístiques, del perqué i com es produeixen, i del ferits que es capitol apart i molt important. Si és avans d’un pont o de les minivacances de Pascua, o Nadal, llavors ja tenim campanya de la Dirieció Nacional de Transit, o els consabuts consells de les Autoritats dels Guberns de les diferents Autonomies. Campanyes d’altra banda que fan posar el pels de punta.
“De color bien, pero no flota”, que dirie el meu amic Ciríaco. I que és el que pase? Que no hi hagi manera de aturar aquesta sangría en vides humanes, sempre impagades?... Aquestos ensurts, quand només es tracte de ferits, i el problema tan enorme que li pot representar a algú que necesite el vehicle per guanyarse el pa? Son tantes i tan variades les calamitats, que represente un accident de carretera, que si ho mesurèsim bé, s’ens pasarien les ganes d’anar amunt i avall a descansar, a cansar-nos ò a desconectar. I ademés ens sortiríe més barat, i més ecològic. Oh! Es que és per rumiar-s’ho! I per si fos poc, sempre pots rebre, amb culpa o sense.
No crec pas que el meu escrit vagi a canviar, la economía mundial, ni la tranquilitat del pares amb fills adolescents, ni el avenços importants en ingenieria i bioquímica. Ni ho pretenc. Asumeixo perfectament com usuaria, que la simpla posessió d’un automòvil, done una llibertat mai sumiada en altres époques de la nostra historia recient i passada. Quí es ressiteix a volar i admirar paissatges desconeguts i maravelllosos, visitar els familiars llunyants, o anar a la platja del costat de casa? Aquí està el quit de la qüestió.
Es urgent sopesar els grans riscos, per les estones agradables i treure’n conclusions, perque tots ens hi va la vida

LES CUES D'ESPERA A CAL METGE

Ültimament, per desgràcia, m’hi passo moltes estones a les sales d’espera del metges. Estic recuperant per tots el anys que no he hagut de posar-hi els peus. Fins i tot amb els tres fills, hem tingut una sort grand, i fora de situacións tipicament de costipats o d’altres cuadres menors de malatíes infantils, no coneixíem ni pediatres ni metges de capçalerla.
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal, que cent anys duri, de modo que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes, perque si no és pel meu marit es per mí, sempre hi ha una cosa u altra per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volía referir, a les converses i amistats que es fan en una consulta. Si passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patoligía concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. Que si el meu metge.... que si la Seguretat Social..... que si aquesta Mútua es molt bona.....que sí a la meva germana li và passar .....que si quand va morir el meu sogre.....Enfí surten totes les hitories hagudes i per haver, i tots el casos estranbòtis de les families. Penso que tots quand han pogut parlar i desfogar-se, jà podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú el visiti. Perque el que tenien sobretot ere verdadera necesitat i urgant de comunicar-se, que és una cosa que no és a l’abast de tots.
Dic això sempre amb els degus respectes a la gran quantitat de persones malaltes de veritat, que per a rès van al metge a xerrar, sinó per una auténtica necesitat de guarir o millorar el seu mal

EL TELÈFON MÒBIL

Recordo no fà pas massa temps, que tenir un telèfon mobil i fer-lo sevir pel carrer, per ejemple, ere considerat una falta greu de delicadesa i saber estar. Era d’un snobisime tal, que es comentaba a les taules a l’hora de dinar, a les reunions de feina i a tots ens semblave que tenir-ne ùn ere un gasto innecesari i superfluo.
No ha plogut pas gaire des de llavors.
Les estadístiqes, ara, ho diuen fort i clar. Hi ha més mòbils a la nació que quasi habitans, i que van en augment. També ens diuen que els mòbils sobrepasen en moltes unitats als telèfons fixes.
No s’explique que una cosa que và entrar a les llars quasi per força, i vencent un munt d’obstacles i diversitats d’opinió, ara estigui a l’abast de tots els nens i nenes de primària. Perque dels estudiants d’Institut, no cal parlar-ne. Tothom, tomthom té mòbil, i avans de sortir de casa, la primera cosa que es té que fer, es agafar-lo, degudament carregat.
I el más extraordinari de tot, es que ara, els aparells ja no són el que eren, tots tenen 50 aplicacions, que la majoria de gent no sap fer servir. Són mminiordinadors, que inclouen des de càmara de fotos hasta conexsió a Internet, i video-conferencia. Total que a l’hora de fer una nova adquisició, tens treballs per triar el que més et convé, el mes nou i modern...però mobil al cap i a la fí per tot quisqui

ELS ARBRES DEL MEU CARRER.-

El meu carrer es molt arbrat. L’espesor al estíu es molt considerable, però al hivern, ens quedem enfront de uns veins que ni coneixem, però que hi són, i que només sabem que hi són, quand els arbres queden despullats.
Dons bé, penso que es una llàstima. Supospo que mes de una vegada haurem coincidit al pà o a la farmacia, o al súper, però no ens podem ni saludar, perque no sabem de quí es tracta. I vivim tan aprop!!! Aquests grans inconvenients, són corrents en les grands ciutats, i n’es una de les coses que menys m’agrade. Aquí tot es impersonal, ignorat tot de quasi tots, i per saber si està lluint el sol, cal llegir-ho al diari.
Els nostres veïns, potser han de menester ajud, i no s’els pot ajudar.Potser tenen necesitat de parlat amb algú i estan sols. I també nosaltres ens sentiriem más acomanyats de poder fer coneixença. Tinc ben clar que no cal pas estar sempre uns a casa dels altres, aixó mai, però poder-se saludar al matí amb secilles paraules com: Bon dia! Quina fresqueta de que fà avui!...o Va tot bé?....Caram, es donar molt, costant tan poc !!! Si algun dia veiem un camió de mudances, no tenim ni idea de si es tracte de un canvi de residencio o bé es un furt ben maquinat i organitzat. Que de mes verdes enmaduren.....

LA CULTURA DEL "USAR I LLENÇAR"

Tinc el dubte seriós de com ho farem i d’òn anirem a parar amb aquest sistema de vida que tots hem adoptat del “usar i llençar”.
Perque avui dia les coses només son de un sol ús. Tots veieim que un toballó de paper només seveix per una refregada i pròu. La segona ha de ser amb tovallo nou. En podría dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta manera. Les sabates, les robes, els cuberts els gots i plats, i quasi bé els cotxes i els novios i els marits. Anem per la via rápida costi el que costi sense reparar en les consequencies. Que per cert en són moltes i molt grèus.
Qui es recorde de quant els rius eren blaus, quand es podía ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i cristal.lina. Qui no tè present haver menjat un tros de pollastre i del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits sense poder-ho evitar. Els pollastres, com el qui díu, conills, corders, ous, fruites i un llarguíssim etc. estàven criats amb temps necesari i menjar de pollastre. Nò amb els compostros que alhora jà son fet amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han de pendre per poder subsistir.
L’ecosistema està a punt de fer fallida. Per l’exageració de fabricotes, que només produeixen més contaminació, de granjotes que embrutent tan com poden totes les aigues soterrànies, i tampoc prodieixen només que porqueria. I no parlem de la enrgía que necesitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en vides humanes, quand per culpa de tot el degavell general, ens toque suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per enomer-ne alguns.

ELS OFICIS DESAPAREGUTS

No fa gaire, en una exposició de forja, faig començar a contar mentalment la quantitat d’oficis que ha desaparegut, i que van desapareguen amb els anys.
Vaig treure’n una conclusió clara. Ningú però ningú vol ésser forjador, terrissaire, ferre, matalasè, picapedrer, pastor, llenyataire, carboner,calderer,
guarnicioner,..Endemés molts d’aquests oficis tampoc tenen una raó de ser, avui dia, però, dels oficis d’ara mateix, dels que encara donen per viure i aixecar empreses, amb el jovent que ha de prendre la determinació de tirar cap un camí o altre, n’ hi ha ben pocs que vulguin ésser: pintors mecànics, paletes, pagesos, fontaners, xispes, teuler, carnissers, o chofers...etc.etc. Alguns potser per seguir la tradició familiar o perquè ja tenen el negoci ben muntat, són la excepció. Dels demés, tothom, s’apunta als oficis tecnològics, pedagògics i informàtics. Ho trobo bé i legítim.
Però , es que els oficis de tota la vida, no son prou rentables, i no tenen la suficient categoria, que si no van acompanyats d’un títol universitari, ja no valguin per a rés? Es té la sensació, que si un fill o un veí o un amic, escullen alguna de les opcions avans esmentades, són gent de poca vàlua, persones ignorants, o poca cosa més.
Penso que en general, aquesta opinió, que no compareixo, es del tot errònia. Esclar que cada casa es un món, però cal pensar,sobre totes les coses, que es molt millor un bon pagés que un mal arquitecte, per posar el cas.
Ningú s’ature a pensar que amb un bon aprenentatge de fuster, una persona ordenada treballadora i que sàpiga complir, com a indiviu amb la seva feina, i amb la societat, pot ésser i de fet o és, un excel-lent i gran perssonatge. I afegiría que amés a més un inmillorable cap de família.

La meva infantesa a la Baronia de Rialp

No hi habia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig neixer.
Els tinc tan víus aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquel nucli ara completament abandonat! Llavors erem una familia gran, com a totes les cases, hi havíe pares, molts fills, oncles, ties i moços. I encara que no hi havie bons camins, la gent es movía i es visitaba amb frecuencia. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc i tot es compartíe. Mitjants de transport? én teniem molts i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per traballar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Pons, o a cualsevol Festa Major de les rodalíes. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mallesa. I sobretot a no queixarnos de rès. Ja fòs amb un sol de justicia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un sellò d’aigua fresca a l’abast o un bon foc al hivern, per retornar-nos.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntment amb el brugit del carros i els cants dels homes al tròs, feien uns soroll de vida incomparable, una mùsica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del inmens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquesin les poques coses imprecindibles per la subssitència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquilament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trebar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere sencillament increïbla. No coneixíem les joguines practicament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora d’anar al llit. Però no s’hi podìe anar sense haver resat el Rosari. Això sí.

EL BALANCEIG DE LES MODELS

Mirant la televisió, la finestra mes xafardera de les nostres vides, m’he fixat, desde fà molt temps, en el caminar de les models de alta costura. O de les desfilades fashion. En les desfilades de les grans firmes internacionals, fetes en caríssims salons, i amb les protagonistes famoses i milionaries, o les exibicions més ordinaries de la Belén Esteban, igualment fotografiada i filmada, els uneix un denominador comù: el séu caminar artificial i artificiós.
No sé si així la roba llueix més, o es que mirant les caderes d’aquestes noies llànguides i esprimassades, els critics i espectadors, s’obliden de la roba, la costura, i del diseny del vestit.
Perque caminar amb elegancia, desinvoltura, i lleugeresa, no implique tenir que fer-ho amb les ondulacions i cantonejos exagerats de les models. Moltes vegades poc els hi manque, per anar amb els ossos per damunt la passarela, o trencar-se la crisma amb els altíssims talons que calcen.
Una cosa es segura, si no es camine amb pas vagueròs i la mirada perduda en els focus, plantant cara i fent morros com els negres cantant el Only You, no s’és ningú en el món de la moda. I jo penso que tindríe que donar per molt més.

somnis i insomnis

SOMNIS I INSOMNIS

Es ben entrada la nit, i penso en mil coses que en fan patir, en cent coses que m'alegren el mati i la tarde. penso en les coses que m'agradríe fer i no faig, penso en totes aquelles amigues de la infancia, quand jugaben a saltar corda o a les carranxes. Penso en els meus fills ja tan grands i tan posats. Penso en els pares potser incompresos i imperfectes, ja traspassats. en les meves precioses netes, que els hi tocarà viure uns temps convulsos i contaminats,...tot un garbuix d'idees que em volten pel cap ara maateix, i em neguitejen.
Vull pensar en una nova primavera, en el retorn del ocells, en el reneixer dels cerals als als camps de cultíu a les meves terres. Vull gaudir de les notes de final de curs de totes les meves netes, que son fins ara molt bones. I sobretot, sobretot vull sentir-me ben viva. Soc optimista per naturalesa, i rés fa pensar ara com ara, que vagi a passar quelcom que m'ìmpideixi reviure totes aquestes sensacions. Per lo tant vaig a començar per comptar ovelletes, per acuclar el ulls i demà sera un altre dia!

UN PASSEIG POR LA TARDOR

El dia es curt, la llum escasa i el fred ja ens comence a sorprendre. Les fulles dels arbres, tocades i seques pels vents proppassats, han fet el seu treball, i només les que s’aguanten penjades és, per l’escasa pluviometría i la manca d’humitat.
Tot té color de tardor plena i els olors ja son els del l’hivern . Les calefccions es disparen al vespre, i no caldrà esperar masses dies per que ja funcionin a plé rendiment. Es comence a pensar en les celebracions de Nadal i algunes mestresses fins i tot, preparen imaginativament els menús d’aquells dies i fan números.
No cal avançar-se que tot arribarà. Mentres tant es millor donar un respir als proyectes i gaudir de la estació del any més melancólica, més romántica i mes trista.
Passejar per una avinguda sobre les fulles dels plataners, lladoners i de altres arbres de fulla caduca. Sentir el sorroll de les propies petjades, cenyir el cinturò del abric i pujar el coll ben amunt, mentre els cabells es mouen al compàs de les flairades, i repirar profundament….Ahhh! quina delicia! Es un plaer dels Deus, o al menys a mí m’ho semble. I si desprès pots entrar al caliu de la teva llar….esseure’t al teu raconet i reflecxionar, penses en l’afortunat-ada, que ets, de saber gaudir de les petites coses de la vida.

BLOGG DE LA CORRUPCIÓ

El mal més Demoledor dels nostres dies, el corcò de rosega els més amagats sentiments i el més punyent ganivet que talle les nostres arrels de cultura i de país, només té un nom: Corrupció, corrupció i corrupció.
Com ciutadana del món, veig amb gran sorpresa i enutg, totes les decobertes de frau, de blanqueig de diners, d’amiguisme en la política, i de malversació de fons publics, que es produeixen en aquesta terra catalana que tan m’estimo. Sento tal vergonya, que em fà por de parlar de pàtria, i dels fonaments tan antics de la nostra societat. Vergonya al-liena, comparada a la que vaig sentir aquell 23-F de 1981, quand un superior de la Guardia Civil va entrar al Congres dels Diputats cridant com un energùmen allò de: Todos al ...!!!!!.
Ja sé que nos es comparabla una cosa amb l’altra, però el sentiment d’haver trencat tots els motllos de la democracia, llavors, els tinc ara també quand em vaig assaventant, de tots els detalls dels dos cassos flagrants i confessos descuberts aquestos últims dies.
El cas Millet i l’operació Pretòria. Penso que tambè s´han trencat tos els esquemes de la ètica profesional, i fet pols, totes les manifestacions de seny i austeritat, dels individus implicats, molt i molt catalans per cert. Desabuda completament, escric aquestes ratlles, i el que més em temo, es que en sortiràn d’altres d’affaires per l’estil. Ere de preveure que l’enriquiment, el treball minuciòs dels trepes, sortís un dia u altre a la llum. Només puc afegir “que Déu ens agafi confessats”, perque deprès d’això qualsevol cosa malsonant i malgirbada es posible.

NOVA YORK, (últim escrit)

Es veritat que en segons quins indrets, hi havíe molta brutícia,a N.Y. Trastes amuntegats, i al capvespre montanyes de bosses d'escobraries deixades damunt la vorera. Gent molt hortera. Aquest però, es un altre tema. El gust de la gent benestant es mezcle ara amb el gustos de la postmodernitat, que jo anomeno. I en els moments que vivim, aquesta ùltima opció, es la moda imperant i més rabiosa. Pircings, tatoos, robes arrugades i sobreposades, de colors foscos sobretot. cabells pintats de color betùm, ongles de peus i mans també ennegrits. Foulards i bufandes en abundancia, i a tot temps. Osigui, tot el contrari que a nosaltres les carques d'avui, en agradave. Pells molt broncejades, (a costa de la salud epidérmica), cabells llisos i pentinats naturals, tirant a rossos. Vestimenta llisa de colors i formes. talons alts, no sandalies de romà i wambes esparracades i de sola guixuda. tot era una altra cosa. Ni millor ni pitjor: Diferent. No obstant i pel que he pogut veure,aquesta nova moda, potser és més còmoda i asequibla per totes les butxaques,i pel que m'han dit, els grans costurers i firmes reconegudes, també s´han afanyat a treure la seva versió que per damunt de tot es caríssima, i compte envers l'altra, amb les botons millor cosits. Més exclusíus i més fashion. això si.

NOVA YORK, 2

Torno a Nova York, perqué no voldría que s'em quedés rès al tinter. Al 2º dia d'estada pel matí, vam anar a Central Park. Em fan fer un retrat al carbó. bona dibuixant encara que m'ha tret una mica més velleta. Vam menjar Hog Dogs. Tipic. Seguirem passejant, i fotografiant llacs, raconets i esquirols, fins que les cames ens van dir pròu. Taxi i cap al Hotel a descansar.Per la tarde ja haabiem decidit d'anar a la estàtua de la Llibertat. Plè de turistes xungos de totes les races i d'incontables nacionalitats. Convergeixen tots en aquest punt.
Les fotos crec que seran maques.A la tornada, vam passar per la Zona 0, que ens aquests moments, es tot plé de grùes inmenses, i focus de llun molt potens. Sorroll i abundant policía arreu. Crec que als EEUU., els ha quedat la por al cos per sempre més. Finalment vam fer cap al barri llatí, farcit sobretot de bons restaurants, i allà vam sopar abundanment.Mes tard a Broodway. a veure i ensumar l'ambient.
al 4ª día tot hi haber vist bastant, marxava entristida per tantes i tantes coses que deixava enrere i que segurament no veuré mai. però contenta d'haver-me deixat seduïr, per una ciutat que havía jutjat mol malament, influenciada per mil pelicules que ens l'han venuda, com un antre, òn el vici, la violencia i els assassinats, són el pà de cada dia.

NOVA YORK, (très dies a la capital del món)

La primera impresió de la ciutat només té un nom: colosal. En sortir del aeroport, que ja coste molt pels controls aduaners i demés, ja et troves amb els primers embussos de transit. Paciencia. Val per espiar-ho tot amb ulls grossos. I fer alguna fotos.
Els carres som amples, pero semblen estrets, per les grans dimensions del edifcis. Moltíssima gent de tots el colors posibles. I bellugadisses allà òn miris.
Venedors ambulants de tot. Gent pidolaira. Gent molt elegant. Gent estrofolaria. Es un puzle on hi encaixe tot armonicament. Bonic i rar a la vegada. Dificil d’explicar.
M’està afectante el jet-lac, i amb tantes emocions no puc dormir. L’hotel, es vell pero molt cuidat. Té un toc d’legancia i distinció i sobretot está molt ben situat. Estem al bell mig de Manhattan, i per lo tant caminant ho tenim tot a l’abast.
Pasem al tercer dia a N.Y. hem vist molt, però ens quedarà molt més per coneixer. Al nostre ritme no es pot fer més, tenin en condsideració que no tenim ni guía,, ni ningù que ens faci de cicerone.
Jó m’en he fet ben bé una idea i del estil de vida que del novayorquessos. I de la ciutat també.
I m’ha sorprès: I m’ha agradat més del que m’havía imaginat. Per les películes, semblava molt impersonal i ara en tinc una altra opinió.

creuer S. Francisco -Mexic /(continuació) 10 .-

Avui, hi ha festa gran. Tothom a de vestir de color blanc I es prepare grossa. Anirem a sopar aviat per no perdren’s rès. I demà ja se sap, descansar i fer maletes.
Ere veritat, hem tingut festa sobretot a la taula. Teníem llagosta a dojo, i comiat del personal i els comandaments al teatres depues de la funció. Ha estat molt bé. Desprès hem pujat al Deck 12 amb uns amics, ò hi havíe música mes suau I es podie xerrar o ballar. De tot hi ha hagut, i hem retirat a les 11,30 com els demés dies. Cansats i amb sensació d’haver-ho passat bé.
L’ùltim dia ja es aquí, i també el momento de fer balanç, del que ha estat aquest viatge polèmic. Fer comptes amb la administació, acomiadar-nos dels nous amics i ordenar les nostres coses en dues maletes. I que estigui el pes repartit, i que no calgui obrir-les, en la última nit que passarem a S. Francisco. Semble fácil però no ho és tant. Porte el seu temps.
Recuperar el ritme normal, retrovar-nos amb la familia, ara per ara es el que més ens apeteix. Anar a Organyà i explicarar a tots el que hem viscut, el que hem vist, els que esns ha semblat aixó i allò, donar els regals, tornar a clases d’alemany, i de francés. Suposo que el Jaume te unes ganes grans de desenpallegar-se de mí i d’anar al taller de les seves suors, que tan estime, i que no pot passar sense ell.
Però, no avanacem esdeveniments, demà un cop a terra, encara quede un dia a S. Francisco, i aquest mirarem de que sigui una mica mes profitòs que els dos anteriors. Ara disposem de adresses que llavors no teniem i que els nostes nous amics ens han proporcionat. I quede sobretot un viatge molt i molt llarg.s hem pa
El temut via-crucis ja ha començat. Enara estem al barco , i des de les 7.30 estem fen cues, aquí i allà. El desembarc va lentíssim.
L’últim dia a S. Francisco, valie la pena. Primer de tot perque va fer un dia de sol esplèndit, i també vam tindre sort en els transports, en les compres i en l’allotjament. L’hotel ere al costat mateix del aeroport, amb un servei d’autobusos que sortien cada 10 minuts, i et deixaven al punt exacte de la teva terminal. Aquell embolic de carreteres a tres nivells, per les diferentes sortides i companyies aéries, es quelcom digne de ser vist. Una obra d’engineria molt ben estudiada, i ejecutada, que permet, una major fluidessa, de les persones, en una lloc de tant transit. Un tren llançadera super ràpid, et porte cada 6 o 7 minuts al centre i la perifèria. Tot mol ben organitzat.
Ara som ja comentçant la tornada. Però el record, de la ciutat ha conviat notablement. De gent també n’hem vist, gent jove completamenet feta malve, dormit al mig del dia per les aceres enmjg dels transeunts, que s’ho mirem amb indiferencia. Que passin aquestes miseries enmitg d’una societat tan rica, i poderosa, es inaceptable; mou la conciencia, i fa torontollar la fé i els mes basics sentiments. I en cap lloc com als EEUU per adonarse, d’aquestes abismals diferencies.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-9

Una cosa curiosoa que vàrem sapiguer ahir, a Pueto Vallarta, es com es destil-le el tequila, beguda mexicana per excelencia. Ens van dur a una fàbrica molt petita que la porte la mateixa familia, en la tercera generació. Tot es manual i molt lent. Tan la tría de la planta que el produeix,(Un cactus semblat al la nostra Aloe Vera),que ha tenir 10 anys d’edad, comm la cuita, i la fermentació. I per fí elmreposat que ha de tenir un mínim de 3 anys el més sencillet I de 7 anys dins un carretell de fusta de roure, el més bó.

Les excursions, tan si són contractades al vaixell, com si les prens fora al port, son cares i totes s’acaben al mateix lloc. A un centre de compres. Allà et conviden molt gentilment a beure, i tenen els banys llestos, per si algú els ha de menester. Aquesta última opció es molt d’agraïr, perque fora del barco, es l’unic puesto òn es pot anar, amb garanties de porder-hi entrar.
Ens hem acostumat a anar al teatre cada nit, desprès de sopar. Es passe una bona estona. Hi ha espectacles molt distrets i d'una qualiltat acceptable. També fem una partida de cartes cada tarde, però a la majoria de serveis i entreteniments de vaixell, ni esl hem conegut. No als jacutzis ni a les piscines. Ni al sol, que crec que és el causaant de les meves picors, i al meu home tampoc l'hi agrade. Nó als massatges ni al Spa. No als concursos i jocs diversos, que per descomptat són en anglés, ni a les classes de salsa ù de gimnàstica. No a les subastes. Passejant amunt i avall, contemplar el mar, des de la nostra terrasseta o prenent un refresc a cuberta, escoltar mùsica en directe, i sobretot fer bones mitgdiadetes...

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació) 8.-

Avui ens han dit, que entre el passatge hi havíe, un congrès de gays i lesbianes.I nosaltres ni ens hem enterat. Ya es sabut que en els crueres hi ha molta gent d’aqueses característiques, es una mica com amgatall, i encara que avui dia no els hi fa cap falta, s’hi senten còmodes es véu.

Semble ser que degut a una tempesta tropical que es s’aprope a Puerto Vallarta, (que es el destí que avui hem conegut), el capita ha decidit allunyar-se a tota pressa d’aquest port. Ha tirat mar endins, enlloc de pujar per la costa i fer la última parada que ens quedave al Puerto sant Lucas Per lo tant els nostre periple mexica, el podem donar per conclòs. Estarem un dia més al a alta mar i el creeur arribarà al mateix dia i a la mateiexa hora previstos, a S. Francisco.

Tinc al Jaume ben marejat amb les compres. Som tanta familia i tenim tan compromisos, que no s’acabe mai. Perque a sobre, s’en van un munt de diners, amb tonteries i passes un temps precios i estem aquí per gaudir d’altres coses més importants. Son els motius que adueix per no fer les botigues que tan el disgusten. Però jo que soc gat vell, ja se el que passe, quand arribes a casa amb les butxaques buides. Moraleja: Comprar i comprar.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-7

Vist Mazatlàn, un quede amb la impresió de que tots els punts d’aquesta costa del Pacífic, son molt semblants per no dir iguals. Apart de que sigui molt més poblat i important en nombre d’habitans, la bruticia impere, i el retard en en el nivell de vida, en les infrestructures, i en els equipaments, es fan ben pal-lesos. Aquesta ciutat però, guarde encara molts vestigis de la dominció epanyola que và durar tres-cents anys,i que la fà molt atractiva. Hernan Cortés hi va tindre molt a veure. En general la gent encara està resentida del tracte rebut dels conqueridors i evangelitzatdors espanyols. I la cosa ve del l’any 1534, any de es va fundar la vila. Des de aquest port, s’enviavem cap al regne de Felip II d’Espanya, vaixells carregats de plata que s’extreie de la regió .
La plata actual, i part important de la economía del lloc, la extreuen ara del fons del mar. Son els famosos camarones, o gambes molt apreciades, que pesquen per aquestes badies amb la més grand flota pesquera del món, de l’especie. Uns vuit cents pesqués s’hi dediquen, a extreure’ls de les aigues càlides, que també son habitades per dofins.
El paissatge natural de les valls, muntanyes, platges, rierols, i demés es molt maco. Tot es veu molt verd. Tè molts paratges aunténticament verges. Les explotacions agrícoles del país, a vora mar no es veuen, pero es induptable que hi son. Ens han explicat que en algunes regions es cultive arròs, però sobretot blat de moro. Tambe el que es veu en tot els illots i paratges semi-desertics, son el famosos cactus. Alguns tan grans que realment semblen palmeres. També es interessant veure la cantitat de mides i classes diferents que n’hi ha. En tot cas es un paissatge completament diferent al de le costes mediterrànies, i només per aquesto motíu, ha valgut la pena venir