No sé per quina raò, de cop m’he sentit cansada, i ofegada per la obligació de crear o improvisar un tema i desarrrolar-lo.
Potser han estat els ùlltim esdeveniments, polítics, que fan passar les ganes, de moltes coses. A lo millor ha influid, els escàndols dels homes de l’ Esglesia, que a través, de tants segles, només fan que errades, i que ens regalen descubertes esgarrifoses, i condemnables, desde tots el punts de vista, i que a mi com creient m’afecten molt.
Veure les injusticies que es fan i es desfàn arrel de la corrupció de tots el estaments gubernamentals, de tots els estats, de totes les institucions.... Es miri comes miri, no hi ha rès que del que es veu al voltan, que et convidi a somriure a ser magnànim i tolerant. Perque no em negareu pas, que si mires les nocitiaris o poses la telivisió, et venen unes ganes de fugir!!! Però cap a ón? Existeix un raconet, sà, net, on les relacions humanes siguin posibles i agradables, òn la pràctica de la bondad, la generositat, i el donar siguin la premisa, no pas el pendre i robar.
I soc optimista per naturalesa, i que ara, ens toque viure uns temps, difìcils, ho sé, però que s’enten per dificils? Comprobar dia a dia com els peixos grands en mengen als més petits? Veure amb claretat com els poders dels cosos judicials de un paìs democràtic, siguin de tot menys independents?
Jo men vull anar al mon del ignorants, òn totes aquestes coses no facin patir perque no les saps ni les coneixes.
dilluns, 31 de maig del 2010
divendres, 21 de maig del 2010
UNA TROBADA IMPREVISTA
Aquest matí, he rebut un regal sense pensar-m-ho. He conegut per primer cop, una amiga bloguera de veritat. Encara no surto de la sorpresa, perque a base sempre d’escriure, acabes pensant , que aixó no es tan real com semble. Que només son paraules, consells, versos, polèmiques, o informacions varies. Però nó. Puc dir que es molt més que tot aixó. He conegut una cara molt guapa, unes cames que caminen uns preciosos ulls que hem mirabem encuriosits, com els meus la miraben a ella. Una persona molt simpàtica que m’ha vengut a retrobar en un lloc que ella savie que jo hi seria. Ha fet les seves averiguacións i m’ha donat la sorpresa.
Una sopresa, a més a més, molt agradable, que desde aquí li vull agraïr de cor inmensament. Gracies amiga meva! Ho hem de tornar a repetir més llarg i amb mes temps.
Les relacions epistolars, eren avans molt importants, i ara amb aquest miracle que és Internet, ho tornen a ser, per alegria meva. Dons per mi es un plaer escriure i aixecar-me al matí i mirar aquesta bustia lluminosa, i veure el que porte de nou. Es el moment mes bó del dia, que tinc el costum d’acompanyar amb una bona taça de café amb llet recent fet i alguna pasteta que trobi al fons del calaix del pà.
Són les petites alegries de cada dia que cal valorar. I estic segura que de petiteses com aquesta, tot-ho en té un moment o altre.
Una sopresa, a més a més, molt agradable, que desde aquí li vull agraïr de cor inmensament. Gracies amiga meva! Ho hem de tornar a repetir més llarg i amb mes temps.
Les relacions epistolars, eren avans molt importants, i ara amb aquest miracle que és Internet, ho tornen a ser, per alegria meva. Dons per mi es un plaer escriure i aixecar-me al matí i mirar aquesta bustia lluminosa, i veure el que porte de nou. Es el moment mes bó del dia, que tinc el costum d’acompanyar amb una bona taça de café amb llet recent fet i alguna pasteta que trobi al fons del calaix del pà.
Són les petites alegries de cada dia que cal valorar. I estic segura que de petiteses com aquesta, tot-ho en té un moment o altre.
dijous, 20 de maig del 2010
LA VANITAT
No sé perque he triat de parlar d’aquest tema habent-ho fet ahir de la humilitat. Déu ser perque les dues acaben amb “at” igual que,pasiviitat, posibilitat, curiosotat ò fogositat.
La vanitat es potser la antítesis de la humiltat, però no arribe a ser tan cruel ni tan demoledora com la soberbia. Es podríe dir que es un “pecat” dels considerats menors. Una noia guapa pot ésser vanitosa i gens orgullosa, per ejemple. Potser que la vanitat es dongui només amb gent jove que es vanitosa per la seva bellesa, física, pel séu exit amb les persones del sexe contrari, o simplement perque ha estrenat un cotxe. En tot cas sempre es un sentiment passatger, penso jo. Una persona jove i vanitosa no es mai sencilla, ni propera, pero en cambi por ser humana, alegra i poc envejosa. si la vanitat s’acumule,llavors ja tot es una cosa diferent. L’orgull aflore per un alt concepte de les própies qualitats o merits, acompanyat d’un desitg excesíu de fer-se notar i lloar per els altres. I aquí ja no s’hi a d’arribar si es posible.
Cal que passin els anys, que comencin a sortir ells primers signes de senectud i deterior. En la decadencia física tovarem com el vanitòs ò vanitosa, canvíen ràpidament el xips. S'esfume tot el concepte que teniem de la vanitat.
La vanitat es potser la antítesis de la humiltat, però no arribe a ser tan cruel ni tan demoledora com la soberbia. Es podríe dir que es un “pecat” dels considerats menors. Una noia guapa pot ésser vanitosa i gens orgullosa, per ejemple. Potser que la vanitat es dongui només amb gent jove que es vanitosa per la seva bellesa, física, pel séu exit amb les persones del sexe contrari, o simplement perque ha estrenat un cotxe. En tot cas sempre es un sentiment passatger, penso jo. Una persona jove i vanitosa no es mai sencilla, ni propera, pero en cambi por ser humana, alegra i poc envejosa. si la vanitat s’acumule,llavors ja tot es una cosa diferent. L’orgull aflore per un alt concepte de les própies qualitats o merits, acompanyat d’un desitg excesíu de fer-se notar i lloar per els altres. I aquí ja no s’hi a d’arribar si es posible.
Cal que passin els anys, que comencin a sortir ells primers signes de senectud i deterior. En la decadencia física tovarem com el vanitòs ò vanitosa, canvíen ràpidament el xips. S'esfume tot el concepte que teniem de la vanitat.
dimecres, 19 de maig del 2010
LA HUMILITAT
Avui una amiga meva parlave de la humilitat, en les relacions de les persones.
M’a donat tota una idea, ja que no fa massa vaig parlar de la enveja, com un mal del nostre temps, dels més funestos i del que porten pitjors consecuencies a la societat.
Parlar dons de la humilitat, es dir, de tot lo contrari, m’apeteix. Però, hi trobo una dificultat gran. Una diferencia ben notable i molt punyent: De envejosos en trobem molts, per tot arréu, pero...òn són els humils?.
Jo els he buscat entre les meves amigues, els meus veïns, la gent amb qui sortim. Tots, no ho vull pas negar, són molt bona gent, educats, servicials. amb un cor gran a l’hora de ajudar... Tot el que vulguéu. pero el que se’n díu humils, humils....no n’hi veig gaires. Contan-me jo mateixa, que tampoc en puc presumir.
De quina matéria s’ha de ser per resusltar humil als ulls dels demés?, que s’ha de fer exactament?. Tots estem educats per guanyar, per “ser” alguna cosa, per fer-ho tot el màxim de bé. Però si s’aconsegueix aquest fita, que es molt lloable, que em de fer, dir que la fet el germá? Es normal no estar satisfet del treball realitzat?, perque si mostrem una miqueta ni que sigui de satistació, ja l’hem fomuda. Ja no som humils.
Un escriptor que ha guanyat el premi Nobel, no pot ser húmil, un cientific que ha descubert un codi molt important, no pot se humil, un pilot que guanya una cursa de Fórmula-1, tampoc pod ésser himil. Només se salvarie, penso un anacoreta, que vivint sol dins una cova, rumíe i medite asumptes trancendentals, i se’ls calle. Deu ser l’unic que es de debó humil.
M’a donat tota una idea, ja que no fa massa vaig parlar de la enveja, com un mal del nostre temps, dels més funestos i del que porten pitjors consecuencies a la societat.
Parlar dons de la humilitat, es dir, de tot lo contrari, m’apeteix. Però, hi trobo una dificultat gran. Una diferencia ben notable i molt punyent: De envejosos en trobem molts, per tot arréu, pero...òn són els humils?.
Jo els he buscat entre les meves amigues, els meus veïns, la gent amb qui sortim. Tots, no ho vull pas negar, són molt bona gent, educats, servicials. amb un cor gran a l’hora de ajudar... Tot el que vulguéu. pero el que se’n díu humils, humils....no n’hi veig gaires. Contan-me jo mateixa, que tampoc en puc presumir.
De quina matéria s’ha de ser per resusltar humil als ulls dels demés?, que s’ha de fer exactament?. Tots estem educats per guanyar, per “ser” alguna cosa, per fer-ho tot el màxim de bé. Però si s’aconsegueix aquest fita, que es molt lloable, que em de fer, dir que la fet el germá? Es normal no estar satisfet del treball realitzat?, perque si mostrem una miqueta ni que sigui de satistació, ja l’hem fomuda. Ja no som humils.
Un escriptor que ha guanyat el premi Nobel, no pot ser húmil, un cientific que ha descubert un codi molt important, no pot se humil, un pilot que guanya una cursa de Fórmula-1, tampoc pod ésser himil. Només se salvarie, penso un anacoreta, que vivint sol dins una cova, rumíe i medite asumptes trancendentals, i se’ls calle. Deu ser l’unic que es de debó humil.
dilluns, 17 de maig del 2010
UNA VERITABLE (2ª PART)
Un cop a les portes l’Alemanya, ere cada cop més dificil d’amagar-se. Alla hi havíe els camps de presoners mes grans del Continent, i una moguda de persones que ell mai hauríe imaginat. Per lo tant la por, el và empenyer, una altra vegada cap al sud. Va pensar i amb llògica, que a Catalunya, les coses estaríen més calmades, i podrie de la maieixa manera que havíe arribat tan lluy sense ser capturat, també ho farie de tornada.I que si es podrie amagar en terreny desconegut, millor ho podríe fer en llocs de la seva pròpia comarca. El que ere ben segur, es que allà no hi teníe que fer rès.
Tot i com va puguer ara sí, cansat de fugir, torne sobre el seus passos, a creuar tot França, no sabíe ni per òn. Pero quand ja estave al límit de les seves forces, just en aquell estat, i despres de caminar bastans dies més, va decidir demanar ajud a una casa de pagés que es veie lluny. Mentres es dirigie cap a la casa, pensave: Rés pot ser pitjor que el que estic fent; si em denuncíen, mala sort. però no puc passar mes temps sense parlar amb ningú, i vivint com un gos. Anave mal calçat, barbut, esquinzat brut i prim com un fideu: Va pensar: demanaré ajut a aquesta gent i que sigui el que Déu vulgui.
Estave completametn desorientat, i no savíe ni allà òn ere. Aquella resistencia a deixar de ser lluire l’estave matant.
Però es va produir el miracle: la porta es và obrir i la persona que hi havíe al darrere, i desprès de mirar-se de fit a fit els dos, van fusionar-se en una abraçada, no exenta de plors, de sanglots incontrolats, i de mirar-se i remiirar-se l’un a l’altre sense poder sortir de la fantástica sorpresa.
Aquell ere un oncle carnal, que va marxar de Catalunya avans de començar la guerra, perque va preveure la inminencia dels canons. Amb la seva dona i el dos fills es van establlir a les rodalies de Pau. Alla và viure sempre més, i allà va morir. Els seus fills deuen trindre si es que viuen encara, vuitanta anys o més. L’heroi de la película i protagoniste absolud de la historia es deie Fermí Porta Perutxo. Un germà de la meva mare, i el meu padrí de bateix.
Tot i com va puguer ara sí, cansat de fugir, torne sobre el seus passos, a creuar tot França, no sabíe ni per òn. Pero quand ja estave al límit de les seves forces, just en aquell estat, i despres de caminar bastans dies més, va decidir demanar ajud a una casa de pagés que es veie lluny. Mentres es dirigie cap a la casa, pensave: Rés pot ser pitjor que el que estic fent; si em denuncíen, mala sort. però no puc passar mes temps sense parlar amb ningú, i vivint com un gos. Anave mal calçat, barbut, esquinzat brut i prim com un fideu: Va pensar: demanaré ajut a aquesta gent i que sigui el que Déu vulgui.
Estave completametn desorientat, i no savíe ni allà òn ere. Aquella resistencia a deixar de ser lluire l’estave matant.
Però es va produir el miracle: la porta es và obrir i la persona que hi havíe al darrere, i desprès de mirar-se de fit a fit els dos, van fusionar-se en una abraçada, no exenta de plors, de sanglots incontrolats, i de mirar-se i remiirar-se l’un a l’altre sense poder sortir de la fantástica sorpresa.
Aquell ere un oncle carnal, que va marxar de Catalunya avans de començar la guerra, perque va preveure la inminencia dels canons. Amb la seva dona i el dos fills es van establlir a les rodalies de Pau. Alla và viure sempre més, i allà va morir. Els seus fills deuen trindre si es que viuen encara, vuitanta anys o més. L’heroi de la película i protagoniste absolud de la historia es deie Fermí Porta Perutxo. Un germà de la meva mare, i el meu padrí de bateix.
diumenge, 16 de maig del 2010
UNA VERITABLE PELICULA DE GUERRA (1ªPART)
Tot el que escriuré, m’ho ha explicat la gent més gran de la familia i el mateix portagonista, tot que no li ere grat recordar-ho, i no en volie parlar mai.
L’home, ara desaparegut, que ere Guardia de Assalt, durant la guerra civil, va decidir fugir cap a França, avans d’acabar el conflicte perque ja es veie venir que anirien mal dades.
Tenie tanta por que va caminar i caminar dies i setmanes, sempre fugint a camp traves i per la nit.S’alimentave d’algun ocell que caçave, i dels fruits dels horts, i d’algún furt a les cases, només per menjar, perque res més li servíe. Potser alguna peça de roba, i dormir en algún paller o endurse’n alguna gallina. Mai el va veure ningú i si ho van fer tampoc ho va sapiguer, ni el van perseguir. Tot i que mitg Europa estave plagada de Camps de Concentració, convoys alemanys, ciutats ocupades, i va córrer auténtiques aventures, perque no l’agafessin, ni el veiessin. I si trobave un refugi segur, deie, si podíe quedar bastants dies. No podie parlar amb ningú ni podíe llegir el lletreros perque no conixíe la llengua, i es desorientave per aquest motiu. I el paissatge va canviar i les véus es vàren fer mes contundets. Havíe arribat a Alemanya.
Semble mentida! He vist cantitat de pelicules, que exposen cassos novelats per guionistes profesionals, peró quedarà demostrat una vegada més que la realitat supere a la ficció, amb escreix. SEGUIRÀ
L’home, ara desaparegut, que ere Guardia de Assalt, durant la guerra civil, va decidir fugir cap a França, avans d’acabar el conflicte perque ja es veie venir que anirien mal dades.
Tenie tanta por que va caminar i caminar dies i setmanes, sempre fugint a camp traves i per la nit.S’alimentave d’algun ocell que caçave, i dels fruits dels horts, i d’algún furt a les cases, només per menjar, perque res més li servíe. Potser alguna peça de roba, i dormir en algún paller o endurse’n alguna gallina. Mai el va veure ningú i si ho van fer tampoc ho va sapiguer, ni el van perseguir. Tot i que mitg Europa estave plagada de Camps de Concentració, convoys alemanys, ciutats ocupades, i va córrer auténtiques aventures, perque no l’agafessin, ni el veiessin. I si trobave un refugi segur, deie, si podíe quedar bastants dies. No podie parlar amb ningú ni podíe llegir el lletreros perque no conixíe la llengua, i es desorientave per aquest motiu. I el paissatge va canviar i les véus es vàren fer mes contundets. Havíe arribat a Alemanya.
Semble mentida! He vist cantitat de pelicules, que exposen cassos novelats per guionistes profesionals, peró quedarà demostrat una vegada més que la realitat supere a la ficció, amb escreix. SEGUIRÀ
divendres, 14 de maig del 2010
ELS CASSETTES, EL VIDEO, I ELS DISCOS DE VINIL
La gran crescuda i el increïble progrès en el món de la tecnica i de la infomàtica, ha fet que aquestos tres elements que anomeno, hagin passsat a millor vida desde fa algún temps.
A casa meva, un cop que ens han deixat els fills ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen. Perque ja em direu que n’hem de fer de una valuosíssima colecció de musica clásica enregistrada en dicos de vinil. Un regal molt apreciat en en seu dia i que ere mirat com una cosa per tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, auténtica brossa.
El cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem en passar-nos amb el amics els ritmes de moda, comprar cintes verges, grabar..tornar-les a passar a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, però a la fí també els hi toque el desti de les altres andròmines.
I es que no es d’extranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. Hi fan molta falta. Perque, sinó òn aniríen a parar les cintes de video que amb tan afany, hem anat coleccionant, per tindre una bona videoteca? Comprar les millors películes, les mes premiades, les més vistes....i l’aparell per visionar-les. Ara: Tot per lleçar!!!
Els aparells de tele amb blac i negre, ja són peces de museu, i aviat o serán les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. Ben mirat un munt de plastics vells, però que en el seu moment van costar molt diners als membres la societat més consumista de tots els temps.
A casa meva, un cop que ens han deixat els fills ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen. Perque ja em direu que n’hem de fer de una valuosíssima colecció de musica clásica enregistrada en dicos de vinil. Un regal molt apreciat en en seu dia i que ere mirat com una cosa per tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, auténtica brossa.
El cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem en passar-nos amb el amics els ritmes de moda, comprar cintes verges, grabar..tornar-les a passar a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, però a la fí també els hi toque el desti de les altres andròmines.
I es que no es d’extranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. Hi fan molta falta. Perque, sinó òn aniríen a parar les cintes de video que amb tan afany, hem anat coleccionant, per tindre una bona videoteca? Comprar les millors películes, les mes premiades, les més vistes....i l’aparell per visionar-les. Ara: Tot per lleçar!!!
Els aparells de tele amb blac i negre, ja són peces de museu, i aviat o serán les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. Ben mirat un munt de plastics vells, però que en el seu moment van costar molt diners als membres la societat més consumista de tots els temps.
dijous, 13 de maig del 2010
LA CREU ROJA
Aquesta el la principal i mes antiga O.N.G. (Fondada a Suïssa l’any 1864). Es cosiderada per tot arreu, i el Comité Internacional de la Creu Roja (CICR) com l’ancestre de totes les O.N.G., que tinguin un estatus específic amb llurs estats, ben definit i clar per poder ajudar amb tota llibertat
Les O.N.G d’avui, són indubtablement, molt importants en els conflictes armats, o de crisi i misèria.
La neutralitat que esta fixada des de la creacció de la Creu Roja, els conferieix el poder de mediadors i d’agents d’ajud i cooperació en les més diverson ambits, de la població mes desfavorida. Els bons sentiments que animent al voluntariat, i el socors donat desde el mateix camp de batalla, si vé al cas, fan que totes aquestes institucions siguin respectades, pel conjunt d’institucions del països òn se fa necesaria la seva presencia
Cal remarcar una altra vegada que la misó inicial d’assistencia neutral de les ONG, pot arriibar a devaluar-se per actituts marcadament polítiques. Les accións d’ajud que coordinen són sobretot guiades per els valors, la cultura, l els interesos dels països donants.
Totes les ONG, reivindiquen la seva pertenencia al mon de la societat civil, però estan molt cuestionsades quan darrere seu s’endivinen bases de gestió centralizada i fortament jerarquititzada.
Però, no es pot negar que están mainipulades i utilitzades com moneda de canvi, molt útils en politica exterior de molts estats, diguem democràtics.
Les O.N.G d’avui, són indubtablement, molt importants en els conflictes armats, o de crisi i misèria.
La neutralitat que esta fixada des de la creacció de la Creu Roja, els conferieix el poder de mediadors i d’agents d’ajud i cooperació en les més diverson ambits, de la població mes desfavorida. Els bons sentiments que animent al voluntariat, i el socors donat desde el mateix camp de batalla, si vé al cas, fan que totes aquestes institucions siguin respectades, pel conjunt d’institucions del països òn se fa necesaria la seva presencia
Cal remarcar una altra vegada que la misó inicial d’assistencia neutral de les ONG, pot arriibar a devaluar-se per actituts marcadament polítiques. Les accións d’ajud que coordinen són sobretot guiades per els valors, la cultura, l els interesos dels països donants.
Totes les ONG, reivindiquen la seva pertenencia al mon de la societat civil, però estan molt cuestionsades quan darrere seu s’endivinen bases de gestió centralizada i fortament jerarquititzada.
Però, no es pot negar que están mainipulades i utilitzades com moneda de canvi, molt útils en politica exterior de molts estats, diguem democràtics.
dimecres, 12 de maig del 2010
L'ESTAT DELS COMTES O ELS COMPTES DEL ESTAT
Per fí ha esclatat la guerra del enciam,. (com dirien molt bé els nois de La Trinca)
L’actualitat politica es de tal grau de desatemps, i desconcert, que no faria pas bé, de no vulguer-ne parlar i fer-me la distreta, com si no passès res. Mirar cap un altra banda, es justament el que han fet el grans "mandamassos" de les comunitats i de les mes altes jerarquies del Paìs. Estàven tots molt ocupats, fent-se regals, comprant voluntats, i malversant tots els fons de l’olla gran. Que si jó, que si tú, els uns per ells altres no han escombrat les escales, no han mirat sota la catifa, pero han fet neteja general.
I ara a pargar-ne les consecuencies, no es difícil de endivinar a quí li tocarà.
Vull trencar una llança, a favor del peixos grossos que presuntament son reponsables, d’aquest desgavell. Perque no estem en una crisi qualsevol; Ara penso, que passem per un canvi molt profund de totes les esctructures de base.
Res ya no serà igual. Es segur. Ademés es el que toque. Des de molt lluny la societat ha passat cíclicament, per époques canviants, insegures i mes perilloses, encara. Però la nova época, com serà? En hi haurà prou amb aquestes restriccions i baixades generals de sóus?
Estem greúment malalts econòmicament, i portser tindrem que pasar per cures mes contundents, i dificils de receptar.
L’actualitat politica es de tal grau de desatemps, i desconcert, que no faria pas bé, de no vulguer-ne parlar i fer-me la distreta, com si no passès res. Mirar cap un altra banda, es justament el que han fet el grans "mandamassos" de les comunitats i de les mes altes jerarquies del Paìs. Estàven tots molt ocupats, fent-se regals, comprant voluntats, i malversant tots els fons de l’olla gran. Que si jó, que si tú, els uns per ells altres no han escombrat les escales, no han mirat sota la catifa, pero han fet neteja general.
I ara a pargar-ne les consecuencies, no es difícil de endivinar a quí li tocarà.
Vull trencar una llança, a favor del peixos grossos que presuntament son reponsables, d’aquest desgavell. Perque no estem en una crisi qualsevol; Ara penso, que passem per un canvi molt profund de totes les esctructures de base.
Res ya no serà igual. Es segur. Ademés es el que toque. Des de molt lluny la societat ha passat cíclicament, per époques canviants, insegures i mes perilloses, encara. Però la nova época, com serà? En hi haurà prou amb aquestes restriccions i baixades generals de sóus?
Estem greúment malalts econòmicament, i portser tindrem que pasar per cures mes contundents, i dificils de receptar.
dilluns, 10 de maig del 2010
L'HORTET DEL JAUME
Ja feie temps que li anave al darrere. Ho deie a la gent, feie correr veus, però ningú se’l creie. Quand vivíem allí dalt, (ara escric desde el mateix poble, que es alhora òn vàren neixer els nostres fills), ningú el va veure mai atonsar-se, ni miriar l’horta per res. No ere d’estranyar doncs que no li fessin massa cas. Els coneguts de la nostra generació, reien a la seva pròpia cara, pensant com jo mateixa, que ere un caprici passatger, d’un tipus cansat de viure a la capital, i que de retorn de moltes coses, busque la natura. Li deiem que no ere cosa per ell i que s’en avorriríe ben aviat.
Al final, i gracies a un amic que se’l va creure, va comprar un bocinet de terra a vora del riu, i desprès que tots li regalèssim eixades, pics, pales i tota mena d’estris: despres de rebre en plan de gresca, llibres de totes les editorials, sobre els conreus de les hortalisses, els fruiters i les podes, l’home va començar a netejar l’herbasal. (Aquella terreta feie anys que era erma) Va fangar, cavar, i abonar generosament, i aquell mateix any, ara en fa sis o set, tota la família, osigui: fills, nets, germans, consogres, nevots, amics, porters, tots, absolutament tots, van tastar els productes bons i frescos, del hortet del Jaume. I tot-hom va deixar de riure.
El temps ha passat, i ara que just s’ha jubilat, pot estar més estones, (fem algún cap de setmana una miqueta més llarg que abans), entretingut i produïnt amb il-lusió tot el que desprès regalarem, als nostres compromisos, que pròu que ho aprecien. Ara ha posat el rec gota a gota, automàtic, no pas per manca d’aigua, sinó per ecologisme, i tots els que abans se’n burlaven, ara diuen que va tindre molt bona pensada, que sap sempre com ocupar les hores, i que l’ejercici que fa li serà a la llarga beneficiós per seguir en bona forma física. Vés por òn.
Al final, i gracies a un amic que se’l va creure, va comprar un bocinet de terra a vora del riu, i desprès que tots li regalèssim eixades, pics, pales i tota mena d’estris: despres de rebre en plan de gresca, llibres de totes les editorials, sobre els conreus de les hortalisses, els fruiters i les podes, l’home va començar a netejar l’herbasal. (Aquella terreta feie anys que era erma) Va fangar, cavar, i abonar generosament, i aquell mateix any, ara en fa sis o set, tota la família, osigui: fills, nets, germans, consogres, nevots, amics, porters, tots, absolutament tots, van tastar els productes bons i frescos, del hortet del Jaume. I tot-hom va deixar de riure.
El temps ha passat, i ara que just s’ha jubilat, pot estar més estones, (fem algún cap de setmana una miqueta més llarg que abans), entretingut i produïnt amb il-lusió tot el que desprès regalarem, als nostres compromisos, que pròu que ho aprecien. Ara ha posat el rec gota a gota, automàtic, no pas per manca d’aigua, sinó per ecologisme, i tots els que abans se’n burlaven, ara diuen que va tindre molt bona pensada, que sap sempre com ocupar les hores, i que l’ejercici que fa li serà a la llarga beneficiós per seguir en bona forma física. Vés por òn.
diumenge, 9 de maig del 2010
LES TREMENTINAIRES
Al Parc del Cadí-Moixerò del Pirineu, hi en alguns poblets, atrora molt mal comunicats o mes ben dit completament aïllats durant el mesos d’ hivern, existíe un ofici que ere esencial per la vida dels seus habitans.
Un ofici que el feien séu les dones d’aquelles terres. Eren i són encara les Trementinaires. Ara traballen més aviat per la demanda dels nombrosos turistes que les visiten, durant l’hivern per l’atractíu de les pistes d’esquí de fons, i al estíu per les seves nits fresques, per la gastronomia, i pel paissatge. Però continuen fent la seva feina com bastants anys enrere.
Segueixen doncs, cercant, enmagatzemant i assecant les herbes que guareixen el mal d’estòmac, el restrenyiment, els refredats, les dolencies del fetge, de la fel, mals tots que trobaven remei en aquells pegats, infusions o bé inspiracions. També el reuma, els dolors musculars i la sinusitis podíen millorar segons els séus consells, en l’aplicació exacta del producte.
Una ocupació pròu rentable encara, i per l’ejercici de la qual no cal estudiar massa. Feien falta unes bones cames per enfilar-se per la muntanya o per llocs practicament intransitables. I fer hores de camí. Els demés coneixements necesaris, pasen del boca a boca de una generació a un altra, a través de segles.
Aprofiten de passo la moda recent dels rams de flors seques, que pinten amb gust i habilitat, uns manolls petits i grans de molt diverses varietats i colors. Son apreciats en les decoracións de les cases noves que s’han anat construint la gent emigrada que torne de les grans ciutats.
I es que la gent de la montaya trove sempre els recursos per la seva subsistencia. Sense anar més lluny.
Un ofici que el feien séu les dones d’aquelles terres. Eren i són encara les Trementinaires. Ara traballen més aviat per la demanda dels nombrosos turistes que les visiten, durant l’hivern per l’atractíu de les pistes d’esquí de fons, i al estíu per les seves nits fresques, per la gastronomia, i pel paissatge. Però continuen fent la seva feina com bastants anys enrere.
Segueixen doncs, cercant, enmagatzemant i assecant les herbes que guareixen el mal d’estòmac, el restrenyiment, els refredats, les dolencies del fetge, de la fel, mals tots que trobaven remei en aquells pegats, infusions o bé inspiracions. També el reuma, els dolors musculars i la sinusitis podíen millorar segons els séus consells, en l’aplicació exacta del producte.
Una ocupació pròu rentable encara, i per l’ejercici de la qual no cal estudiar massa. Feien falta unes bones cames per enfilar-se per la muntanya o per llocs practicament intransitables. I fer hores de camí. Els demés coneixements necesaris, pasen del boca a boca de una generació a un altra, a través de segles.
Aprofiten de passo la moda recent dels rams de flors seques, que pinten amb gust i habilitat, uns manolls petits i grans de molt diverses varietats i colors. Son apreciats en les decoracións de les cases noves que s’han anat construint la gent emigrada que torne de les grans ciutats.
I es que la gent de la montaya trove sempre els recursos per la seva subsistencia. Sense anar més lluny.
dijous, 6 de maig del 2010
LA MEDICINA PREVENTIVA
No puc parlar d’ella malament, perque tot el colectíu de metges s’em tiraríe al damunt y em faríe miques. I Segurament tendrien raò.
Si ho mirem d’una manera menys efectiva, m’agradaríe assenyalar que hi ha molta gent que ha patit ensurts molt grans, per mirar i remirar tot amb lupa. Penso fredament que quan comencen les proves per aclarir qualsevol intuició del metge, el patiment del malalt ja comence. A mesura que passen els dies i encara no se sap rès de segur, aquesta persona, ja és mitg k.o. Si les sospites es confirmen, malament; es tinfdrà que lluitar molt per guarir-se. Si nó es confirmen, i el presunte pacient no té rès, haurà patit innecesariament un bon trauma. Aquest es el punt que m’ha fet pensar, molts cops, en que potser no caldríe buscar i rebuscar tant. La malatía si existeix, igualment no se la pararà, i el sofriment de la persona arribarà pero amb una gran diferencia: S’haurà estalviat de patir uns quands mesos i fins i tot anys. Es una dada a tenir em compte.
Per el contrari sí que penso que al personal s’el té de educar a no fumar, ni beure amb exageració, i alimentar--se de una manera mesurada y natural. Vull dir, no fer rès malament per provocar una crisi del que sigui. Educar-los també en al cultura de la mort, que tots em d’acceptar amb naturalitat, perque es la continuació de la vida. Ja ho sabem, pero alhora ens pensem que nosaltres viurem eternament i no ens ho volem ni questionar. Es el tema tabú per antonomasia.
Si ho mirem d’una manera menys efectiva, m’agradaríe assenyalar que hi ha molta gent que ha patit ensurts molt grans, per mirar i remirar tot amb lupa. Penso fredament que quan comencen les proves per aclarir qualsevol intuició del metge, el patiment del malalt ja comence. A mesura que passen els dies i encara no se sap rès de segur, aquesta persona, ja és mitg k.o. Si les sospites es confirmen, malament; es tinfdrà que lluitar molt per guarir-se. Si nó es confirmen, i el presunte pacient no té rès, haurà patit innecesariament un bon trauma. Aquest es el punt que m’ha fet pensar, molts cops, en que potser no caldríe buscar i rebuscar tant. La malatía si existeix, igualment no se la pararà, i el sofriment de la persona arribarà pero amb una gran diferencia: S’haurà estalviat de patir uns quands mesos i fins i tot anys. Es una dada a tenir em compte.
Per el contrari sí que penso que al personal s’el té de educar a no fumar, ni beure amb exageració, i alimentar--se de una manera mesurada y natural. Vull dir, no fer rès malament per provocar una crisi del que sigui. Educar-los també en al cultura de la mort, que tots em d’acceptar amb naturalitat, perque es la continuació de la vida. Ja ho sabem, pero alhora ens pensem que nosaltres viurem eternament i no ens ho volem ni questionar. Es el tema tabú per antonomasia.
dimecres, 5 de maig del 2010
EL MERCAT DE LA BOQUERIA
Una de les millors pasejades de es poden fer als voltans de les famoses Rambles de la Ciutat Comptal, es fer una pasada per el mercat de la Boqueria.
Ara ya és ruta turística recomanada, per moltes agencies, i es facil veurèu tot invaït de turistes de totes les edats i condicións. Potser no son els potencials compradors que esperen tots els comerciant, pero sempre piquen alguna cosa i s’en emporten, un material que deixa pocs diners, però que fa molta propaganda. Les fotografies.
No es d’extranyar. perque parades com les que es veuen a la Boqueria no hi són per cap altre mercat del mon. Hi ha productes de tota mena. Carns, caça, peixos, encurtits, formatgeries i xarcuteries molt ben assortides. Pastissos i dolços de totes les especilitats, i nacionalitats. Però el que el fà diferent, es la manera d’exposar els productes. Jugant amb tots els colors, les parades de la fruita i verdura, per ejemple són aturades obligades pel que sap apreciar una obra d’art allà òn sigui. Està tot tan ben pensat, col-locat i milimetrat amb tan gust que l’aspecte de tot es magnìfic i inigualable.
Jo no en soc compradora habitual, però el que em cride més al atenció, son les parades del peix i marisc. L'aspecte fresc i saludable del que s’expose,convide a comprar, i si algún dia em decideixo, trobo que no es car. Menys que en els mercats de barriada. Vall la pena coneixer-ho, i ho recomano a tot-hom
Ara ya és ruta turística recomanada, per moltes agencies, i es facil veurèu tot invaït de turistes de totes les edats i condicións. Potser no son els potencials compradors que esperen tots els comerciant, pero sempre piquen alguna cosa i s’en emporten, un material que deixa pocs diners, però que fa molta propaganda. Les fotografies.
No es d’extranyar. perque parades com les que es veuen a la Boqueria no hi són per cap altre mercat del mon. Hi ha productes de tota mena. Carns, caça, peixos, encurtits, formatgeries i xarcuteries molt ben assortides. Pastissos i dolços de totes les especilitats, i nacionalitats. Però el que el fà diferent, es la manera d’exposar els productes. Jugant amb tots els colors, les parades de la fruita i verdura, per ejemple són aturades obligades pel que sap apreciar una obra d’art allà òn sigui. Està tot tan ben pensat, col-locat i milimetrat amb tan gust que l’aspecte de tot es magnìfic i inigualable.
Jo no en soc compradora habitual, però el que em cride més al atenció, son les parades del peix i marisc. L'aspecte fresc i saludable del que s’expose,convide a comprar, i si algún dia em decideixo, trobo que no es car. Menys que en els mercats de barriada. Vall la pena coneixer-ho, i ho recomano a tot-hom
LA VERDOR DE LA GARROTXA I DE LES COMARQUES DEL NORD
Plovent a bots i barrals, ahir vaig estar a les comarques de Girona. Igual que aquí al Baix Llobregat i al Barcelonés. feie dos dies i dos nit que no parave ni un moment de ploure. Estave tot boiròs i es tornave a veure neu nova a les muntanyes mes altes.
Dia 4 de Maig. No es corrent que passi aquest fenòmen, a la primavera jà tan avançadeta. Es més propi del hivern, o de finals de tardor.
Aquesta contrarietat meteorològica, va fe que pugusim admirar tota la gama de verds del camp, i com és tot una catifa ben extesa per sobre de tot l’immens conreu d’ aquelles comarques. Vàrem deixar les carreteres prinicpals, que es com es veu millor la magnitud d’aquest fenomen. Desde dins el cotxe pensaba: Aquesta gent de per aquí, el dia que surti el sol, necesitarán tots ulleres ben fosques perque no podran aguantar la lluentor i el cromatisme d’aquestos verds tan vius i frescos.
Tot un espectacle pels amants de la Natura que segurament es deu veure totes les primaveres, però dubto que ben poques vegades amb aquesta magnitud i de contrastos i de sobreetot de la total absencia d’altre color que no sigui el verd en tots el seus tons. De l'olor no cal ni parlar-ne. Serie llarg.
Dia 4 de Maig. No es corrent que passi aquest fenòmen, a la primavera jà tan avançadeta. Es més propi del hivern, o de finals de tardor.
Aquesta contrarietat meteorològica, va fe que pugusim admirar tota la gama de verds del camp, i com és tot una catifa ben extesa per sobre de tot l’immens conreu d’ aquelles comarques. Vàrem deixar les carreteres prinicpals, que es com es veu millor la magnitud d’aquest fenomen. Desde dins el cotxe pensaba: Aquesta gent de per aquí, el dia que surti el sol, necesitarán tots ulleres ben fosques perque no podran aguantar la lluentor i el cromatisme d’aquestos verds tan vius i frescos.
Tot un espectacle pels amants de la Natura que segurament es deu veure totes les primaveres, però dubto que ben poques vegades amb aquesta magnitud i de contrastos i de sobreetot de la total absencia d’altre color que no sigui el verd en tots el seus tons. De l'olor no cal ni parlar-ne. Serie llarg.
diumenge, 2 de maig del 2010
EL DIA DE LA MARE O EL DIA DEL CORTE INGLÉS?
Ni em vull posar amb el Corte Inglés, ni amb d’altres grands magatzems de les capitals que siguin. No hi tinc rès en contra. (En broma sempre dic que quand torni a neixer vull tindre un Corte Inglés), però aquestes celebraciós extres que s’han tret de la màniga, com el dia del Pare, dia de la Mare etc etc. i que els reporten nombrosos benificis, representen moltes mes obligacións per a persones grans i petites que no se les poden permetre, en molts dels casos. Pero ells erre que erre cada any a lo séu, que es fer gastar fins als límits. I acostumar al public a les targetes de credit que acaben per arriuinar moltes butxaques.
Es ben lliure tothom de no anar-hi ni comprar rès, està clar, pero la tentació i la presió mediàtica, es tan gran, i les reiterades i ben orquestades campanyes publicitàries, casi obliguen a fer-ho i a que els nens oblidin per exemple regalar un dibuix, o una ramet de romaní, o un treball manual, que es el que tendrie una verdader valor i donaríe autèntic sentit a la festa. Per les mares més grans, rebre un detallet, fet a mà de les seves ocupadíssimes filles, un guisat, un psstís, una bufanda o xal fet per elles, o bé una poesía, seríe, el millor obsequi que pugués rebre. Però penso que, aquesta moda no s'imposarà per molt que digui, i que la batalla contra el consumisme, la tenim tots perduda ja fa molt temps.
Es ben lliure tothom de no anar-hi ni comprar rès, està clar, pero la tentació i la presió mediàtica, es tan gran, i les reiterades i ben orquestades campanyes publicitàries, casi obliguen a fer-ho i a que els nens oblidin per exemple regalar un dibuix, o una ramet de romaní, o un treball manual, que es el que tendrie una verdader valor i donaríe autèntic sentit a la festa. Per les mares més grans, rebre un detallet, fet a mà de les seves ocupadíssimes filles, un guisat, un psstís, una bufanda o xal fet per elles, o bé una poesía, seríe, el millor obsequi que pugués rebre. Però penso que, aquesta moda no s'imposarà per molt que digui, i que la batalla contra el consumisme, la tenim tots perduda ja fa molt temps.
dissabte, 1 de maig del 2010
DIA 1 DE MAIG FESTA DEL TREBALL
Es un dels events que són comuns a molts paisos. Hi ha moltes histories que ha conformat que aquest dia sigui el que és. La reivindicació del treballadors envers els seus amos. envers les les millores socials, i també es un dia festiu en el calendari laboral, guanyat a pols pel colectíu. Enguany, amb el gran nombre de gent aturada, i amb les perspectives que pue puguin anar a més, hi poden haver garrotades, en les manisfestacións de la tarde. Deuríe ser festíu i la actual crisi, el convertirà em un punt de maxín risc, en cadasquna de les manifestacionan programades.
Algú recorde les taules de gimnàstica al Bernabeu de Madrid, amb la presencia dels alts mandatais del estat? Ha plogut molt. I em canviat la pell tots plegats. i a pasar de la tranquilitat n’es un trist record.
Jo com no treballo, m’ho miro desde lluny, i mira com que em vull solidaritzà amb tots el que ho passen malament. plego d’escriure, i us dic tots: Demà serà un altre dia!
Algú recorde les taules de gimnàstica al Bernabeu de Madrid, amb la presencia dels alts mandatais del estat? Ha plogut molt. I em canviat la pell tots plegats. i a pasar de la tranquilitat n’es un trist record.
Jo com no treballo, m’ho miro desde lluny, i mira com que em vull solidaritzà amb tots el que ho passen malament. plego d’escriure, i us dic tots: Demà serà un altre dia!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)