. Los viejos viajes V E N E Z I A

UN SUEÑO DEL PASADO QUE AÚN PERDURA

Y aún hoy o más que nunca, es una ciudad sorprendente que pervive en medio de las mas difíciles condiciones climáticas, de estructura, y de funcionamiento. No hay que olvidar que dentro de ciudad viven miles de personas, que usan transporte viven y trabajan allí. Y para el que tiene que ir a la oficina, no pude coger el coche, ni el autobús, porque está en una gran isla peatonal, con todo lo que comporta. Además todos los artículos que necesita para vivir, han de llegar de fuera, osea que todo ha de ser transportado en barcazas, en unos canales super poblados de góndolas, de motoras, y otros medios habilitados, pero que son a todas luces, deficitarios i que no se pueden incrementar, para no colapsar los canales y no provocar, que el turismo que acude allí en masa se sienta incómodo. La ciudad ademas, esta sometida, según se dice, - y yo he oído siempre-que las estructuras de los cimientos de madera, van cediendo, unos pocos cm. cada año, Pero yo creo que los italianos actuales, son igual de listos que los de la época del Renacimiento, y que sabrán solucionar, estos miedos y llevar a buen término, un efectivo remedio para amortiguar y corregir esta tendéncia, si es que no lo han hecho ya.

Porque pasearse por sus puentes, por sus callejuelas estrechas y húmedas, es placer de dioses. Acercarse al Palacio Ducal, a la Basilica de S.Marcos. Subir al Campanile, son citas obligadas. Igual que pasearse en Góndola por el Gran Canal, pisar el Puente de Rialto, de una belleza nunca lo bastante loada.
Toda Venezia, es arte. El Veronés, Tintoretto, su arte en cristales de la isla de Murano, su arte en los encajes de principios del XVIII. su Carnaval... y todos sus magníficos palacios. Una gozada, para todos los sentidos

Hoy me he extendido mas en describir casi todo lo más relevante de Venecia. pero no hay que olvidar que llegamos allí con nuestra casita de muñecas, o mejor nuestro palacio rodante. Pero es que llegar allí desde Niza en un solo dia, fué toda una proeza. Andamos mas de 700 Kms. y fué sin dudarlo el dia mas largo, que jamas repetimos. Un 10 para los chicos, que se portaron como personas adultas, antes de serlo. Le tenían ganas a Venecia, igual que nosotros, y no nos defraudó.
Una cosa menos positiva, fueron los mosquitos, que había en aquel camping de Mestre,que era el más cercano a la ciudad. Cada día tomábamos un tren hasta la orilla del Gran Canal y desde allí con el Vaporetto, nos adentrábamos en de aquel jeroglífico de puentes y calles, hasta perdernos, literalmente, dentro de sus mas íntimos rincones.
Volviendo a Mestre, recuerdo que fué donde vimos por primera vez el funcionamiento en las cajas de los supermercados el milagro de los códigos de barras, osea una cosa tan común ahora en nuestro país, pero que aquel 1981, no los conocíamos

LES CUES A LES SALES D'ESPERA DELS METGES

Últimament, per desgràcia, m’hi passo moltes estones a les sales
d’espera dels metges. Estic recuperant per tots els anys que no he hagut
de posar-hi els peus. Fins i tot amb els tres fills, hem tingut una
sort gran, i fora de situacions de constipats o d’altres cuadres
menors de malalties  infantils, tipiques com varicela, o ruberola, no
havíem tingut mai cap problema, i ni tan sols coneixíem ni pediatres
ni metges de capçalera
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal,  que cent anys duri, de
manera,  que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes,
perqué si no és pel meu marit es per mi, sempre hi ha una cosa u altra
per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volia referir, a les converses i amistats que es fan  en una
consulta. Es pot dir que quasi en son professionals del medi. I s’hi
passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patologia
concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. I ja se
sap... Que si el meu metge... que si la Seguretat Social... que si
aquesta Mútua es molt bona... que sí a la meva germana li va passar
...que si quan va morir el meu sogre...En fi surten totes les
histories hagudes i  per haver, i tots el casos estranbòtics de les
famílies. Penso que tots quan han pogut parlar i desfogar-se, ja
podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú els visités. Perquè el
que tenien sobretot ere verdadera necesitat de comunicar-se, que es
una cosa daltrament molt humana. I desprès de confesar-se amb els
coneguts, de la sala d’espera de la consulta,podrien  enfilar cap a
casa seva. De segur que ja es trobarien molt millor.
Dic això sempre amb els deguts respectes a la gran quantitat de
persones malaltes de veritat, que per a rés van al metge a xerrar,o
si nó per una autentica urgència de guarir o millorar el seu estat, o
de vegades per aconseguir una millor qualitat de vida. Que tothom i té
dret. Per descomptat.

LOS VIEJOS VIAJES

Monaco. Pequeño país, grandes fortunas.


Eran los primeros dias de Agosto de 1981, y por tanto, los días de máxima concentración de turistas por todos aquellos lugares tan de moda. Allí estaban como cada año, las componentes de varias familias del mas alto abolengo, como casa reales de Holanda, o Luxenburgo, por citar algunos. Y muchos artistas de Hollywood, como era de esperar, siendo la primera Dama de aquel pequeño reino: Grace Kelly
Pues claro: Sólo faltábamos nosotros... y para allá que fuimos, tan campantes. Y lo vimos casi casi todo.
Ver sí, pero dejarles un duro ni hablar. Comprendimos que no les hacía falta para nada, nuestro dinero. Nos paseamos por unas calles llenas de tiendas de lujo. Tanto que a mí me llamó mucho la atención, una cosa. Y vi dos. Seria la moda. Fue ver los bajos de un hotel o de un edificio de apartamentos, que en lugar de servirse de estos espacios para múltiples tiendas, allí solo había, un comercio muy austero. En una vitrina alargada como una puerta o mas, y alli dentro. solo un collar de brillantes y zafiros, que relucía como el sol, del otro lado de la calle. Una exposición y una joya de ensueño, la verdad. Desde arriba de la “puerta” un foco que solo la iluminaba a ella, la joya. Y ya sabeis al Cesar lo que es del Cesar.... hicimos fotos de los hoteles, del famoso casino y desde lejos, el Yacting Club de Montecarlo, llenísimo de lujosas embarcaciones, y todo el panorama de rascacielos, y palacetes. En aquellos momentos, todavía no existía, creo, la autopista que pasa por detrás de la montaña, y que es de tránsito obligado. pero nosotros en aquel verano, volvimos con el coche a Sain Jean les PIns, enganchamos la casita de muñecas, y por el centro mismo de la ciudad, pusimos rumbo a Venecia.
Mónaco, ya era historia. He de hacer notar una decisión de mi marido. A el que le gustaban mucho las autocaravanas, comprendió, según decía, que para visitar ciudades, como es el caso de rodar por Europa, el lo mejor arrastrar la casa y poder dejarla, en un camping, Así se pueden visitar cosas e ir a sitios que con la casa encima, sería mucho mas complicado. Luego, de andar horas, de estar de pié por museos y demás, la sensación de que tienes tu casa y tus cosas cerca, y que al llegar es todo un placer el descanso, y del disfrute de la mayor intimidad.

LOS VIEJOS VIAJES

Comienza otra aventura. Destino:
Niza, Mónaco, Venecia, Insbruck, y Viena


Con todos los trucos aprendidos, (como pasar por el sur de Francia sin axfisiarnos) como nivelar los pesos para mejor control del arrastre, etc. etc.) emprendimos nuestras vacaciones del año 1981.
Teníamos todos lo itinerarios fijados desde el año anterior, hay que recodar que en 1980, nos quedamos todos a estudiar para los exámenes de Septiembre. Asi que esta vez teníamos muy trillado el itinerario las monedas de cada país.. todo apunto de marcha desde un año antes. Pero esto sí también teníamos el doble de ganas de lanzarnos a la aventura controlada de todos los veranos. Este era el tercero.

Atravesamos Francia por el Sur, durmiendo siempre en la primera gasolinera francesa, levantarnos pronto a las 6 de la mañana, y con el fresco atravesar toda la parte baja de la bien llamada Autourroute du Soleil (autopista del Sol) Una vez salvado el escollo, la marcha ya se puso en su punto normal, velocidad de crucero,

Llegamos a Niza a comer cogimos camping, en Saint Jean les Pins. Alli todo muy caro, pero bonito. Dimos una vuelta, por los alrededores y reservamos la playa para el dia siguiente.
Así se hizo exactamente. Entonces fue cuando percibimos, y respiramos el auténtico glamour de la Costa Azul. Los bloques, de apartamentos, los que estaban en primera línea, se veían lujosos. El paseo marítimo, con parterres, con flores y cesped , muchas palmeras, y también puertos deportivos, a tope de lujosos yates. Todo inmaculado, y los que me llamó la atención es que no hacia el bochorno, agobiante de nuestros puertos, que por aquellos días, se podían Nacer huevos fritos en cualquier acera o sobre el asfalto, de la Costa Dorada, por ejemplo. La playa estaba muy limpia, y par nada llena. Podias perfectamente encontrar , un hueco amplio donde extender la toalla. Sguirá, mañana. Mónaco

TRONS LLAMPS I LLAMPECS

Ere el bell mitg de l’estiu. Al mitgdia, tenien un sorrol ensordidor dels cants de les sigales. Tot-hom era a casa, perque a fora no es podie viure de la xafegor tan intensa. Ni la mainada, havie sortit com tenie per costum en aquelles hores.
Al despertar-se de la mitgdiada, el meu tiet Ramón, l’amo de la casa pairal, va treure el cap a la fienestra, que donave a ponent, y va puguer veura una foscor y una ventada,que escombrave totes les palles de l’era. Tindrem tempesta, va pensar, ere d’esperar amb aquesta xafegor tan forta. I dels demés continuaven, dormint.
Passe l’estona, i el meu tiet no ho va dubtar ni un moment. Tendrien pedregada forta i ere millor fe marxar els nuvols de sobre la casa i l’era. Allà hi havie la batuda estesa per acabar de batre per la tarda.
Agafe el fusell, surt fora, y es va posar a fer uns quants trets apuntant al cel. Ere el que es feie per disoldre, i tallar els nuvols, o perque escampèssin cap un altre lloc. Pujar cap a la sala i es reuniren tots allà els dormilegues, ja s’havien despertat amb els trons i els trets. Es diposaven a veure que la tempesta no portés pedra que ere el que els feia mes por.
Metrestant,ja s’havie possat a ploure amb aquelle gotes grosses que precedeixen, la pluja forta.
Pero sense eseperar-ho, van sentir un fort llamp, que va deixar un rastre de fum i de foc, d’escalfor i olor a sofre,
Aixó es el que ells van suposar, perque no es van adonar del que havie passat en realitat. Ni tampoc el perqué ere, que tots estaven per terra,ajaguts y descalços. El llamp els va estabornir a tots i es van salvar perque eran tots a la sala y el terra era de fusta.,
eren a casa en aquell moment, 9 persones, i van puguer veure amb els seus propis ulls, com el llamp havie trencat tota la ceramica, havie buidad tots els armaris i trecat tots vidres de les finsestres i la terrisa dels fogons. Pero el pitjor de tots encara no ho van veure fins que va amainar la tempesta i baixar al carrer. Van trobar morts tosts el bestiar i els cuatre matxos, al estable. Un cas veritable que m’ha fet recordar la meva amiga Pluvisca y el seu blog dedicat al art.

LA MEVA INFANTESSA A LA BARONIA DE RIALB

(Aquest escrit ja es va publicar, Peró el rescato,
seguint el consell, d'un amic, que esta interessat en saber com era la vida de pagés en aquella época. Com el post no el va llegir ningú, motiu de més per rescatar-lo del oblit.)

No hi havia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig néixer.
Els tinc tan vius aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquell petit nucli ara completament abandonat! Llavors eren unes familia grans, a totes les cases, com a totes les masies, hi havíe padrins, pares, molts fills, tiets concos, tietes i moços. I encara que no tenien bons camins, la gent es movía i es visitava sovint. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc peró tot es compartíe. Mitjants de transport?...siii!!! én teniem bastants i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per trevallar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Ponts, o a qualsevol Festa Major dels poblets colindants. Tan petits o encara més que ells mateixos. Tos igual deb pobres i insignificants. El temps? Llavors no importave el temps. Alla ningú es procupava, d'aquest, tema. Ningú tenie o potser si peró no el portave,un rellotge de pulsera. com molt un de cadena que amagaven dins la faixa. Es vivia segón l'horari solar. Y ningú feia tard. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mal.lesa. I sobretot, avesats a no queixar-se de res. Ja fes un sol de justícia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un canti d'aigua fresca,si era l'estiu, o una bona xera i un plat de sopes, si ere l'hivern.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntament amb el brugit del carros i els cants dels homes al tros, feien uns soroll de vida incomparable, una musica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del immens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquèssin les poques coses imprescindibles per la subsistència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquil.lament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trobar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere senzillament increïbla. No coneixíem les joguines pràcticament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora de pujar a casa. Entravem a casa enjugassats i esverats peró existíe un remei per fer silenci i quedar amodorrats a les cadires. Ere l'hora de resar el rosari. Aquella cantarella de les lletanies, tan relaxant que no ens calie fer esport o anar a la banyera. El rosari feie de sedant, i actuave de moderador silenciós, per esperar l'hora de sopar Només per aixó,ja tenia sentit, a mes a mes de que ere preceptíu a totes les familes.

LA CORRUPCIÓ A CASA NOSTRA

El mal més demolidor dels nostres dies, el corcò que rosega els més amagats, nobles sentiments i el més punyent ganivet que talle les nostres arrels de cultura i de país, només té un nom: Corrupció.
Com ciutadana del món, veig amb gran sorpresa i enutx totes les descubertes de frau, de blanqueig de diners, d’amiguisme en la política, i de malversació de fons publics, que es produeixen en aquesta terra catalana que tan m’estimo. Sento tal vergonya, que em fa por, de parlar de pàtria, i dels fonaments tan antics de la nostra societat. Vergonya al-liena, només comparada a la que vaig sentir aquell 23-F de 1981, quan un superior de la Guardia Civil va entrar al Congres dels Diputats cridant com un energumen, allò de: Todos al ...!!!!!.
Ja sé que nos es comparabla una cosa amb l’altra, però el sentiment d’haver trencat tots els motllos del respecte i la convivéncia llavors, els tinc ara també, quan em vaig assabentant, de tots els detalls dels cassos flagrants i confessos de corruptel.les que han sortit a la llum, aquestes últimes setmanes.
El cas Montull-Millet revife. Amb ell i amb el, del ex-president Matas i Urdangarin, penso que s’han fet pols tots els esquemes de la ètica professional, i s’han aniquil.lat sense cap mirament totes les manifestacions de seny i austeritat, dels individus implicats, molt i molt catalans per cert. (excepte el gendre del rei, vasc de néixament, peró format, i representant del Barça en l’esport ). Dessabuda completament, escric aquestes ratlles, i el que més em temo, es que en sortiràn d’altres d’affaires per l’estil. Ere de preveure que l’enriquiment, i el treball minuciòs dels trepes, sortís un dia u altre a la llum. Només puc afegir “que Déu ens agafi confessats”, perque deprès de tot el que estem veient, i llegint cada dia, qualsevol cosa malsonant i malgirbada es possible.

CRÓNICA DE UNA TROBADA BEN ANUNCIADA

Va ser-ho; tal com ho dic. molt anunciada per la seva organitzadora, l’Anna Jorba.
Cada dia el entrar al seu blog per veure si hi havia novetats. que al principi, si que hi van ser, i força desagradables però, que es van poder solbentar amb discreció,i que al final, tot va quedar disolt, en un no rès.
Tots anaven arribant poc a poc al lloc de la trobada, que estava tan concorregut, que per molt mirar i mirar, es feie difícil, de reconéixer algú, entre d’altres coses, perque solament teniem una lleugera idea de com eren, només una pista per les petites fotos de la capçalera del blog de cadascú.

Quan per fí ens vám trobar els primers, tot eren abraçades i emocions a flor de pell. perqué crec que ningú, es va sentir incómode o fora de lloc. Ens vam asseure dins del Zurich, perque començavem, a colapsar el pas dels vienants que sortíen de tot arrèu. El temsp era solejat, i totes les terraces, plenes de gom a gom, prenent el primer bany de sol al asfalt.

Un cop fetes les presentacions, i d’haver-nos refrescat la gola, vam començar a caminar cap al restaurant d’un hotel proper i de renom i prestigi reconeguts.
Ens havien preparat un salonet, per nosaltres sols, y ón hi podríem estar, fins ben tard. El menú va acallar totes les espectatives, perque el prèu, no va resultar gens carregós. He de confessar que en aquest aspecte, tenía por, de una escassetat de viandes. Peró nó. Tots vam menjar i beure tot el que vam voler. perque l’escassetat no va venir en cap moment, va ser tot el contrari. El menjar era abundós i selecte.

Les xerrades amistoses, van començar a fluir. al moment i tots en tenien alguna que dir. Entre gent educada, que ja saviem que ho eren i molt, tots vam tenir el seu moments, per fer fotos, per llegir, per recitar, per comentar, per brindar amb bon cava i per riure.
Un dia per recordar molt de temps. Una trobada que va deixar un gust dolç, unes ganes de tornar-nos a retrobar, I tal como devia ser, es van reforçar aquells llaços d’amistat i de carinyo, que era el que es pretenia. Maravellosa primera trobada dels BB.

AVUI SOM UNA MICA MES POBRES

Avui som una mica més pobres.

Dons així ho veig, ho som en tots el conceptes. Es miri com es miri. S’ens retallen drets aconseguits, per llei; s’ens treuen drets contitucionals, s’ens ofega, retirant-nos línies aèries, de manera que per anar a qualsevol país intercontinental tenim que fer trasbord amb les consegüents pérdues de temps i comoditat. Ara que fins i tot perilla el corredor ferroviari mediterrani, que serà segons la ministra, un corredor pel centre, sense trepitjar Catalunya ni per causualitat, ara, a mes a més, s’ens estan cremant els boscos a tot drap, perqué no els poden aturar, p'el fort vent. Ara doncs som molt mes pobres. I jo estic molt mes trista, i penso aveure el dia que s’emportarán, el nostre Port de Mar. Perque tal com van les coses, que ja s’atreveixen amb la Caixa, i que tampoc serem la ciutat de “fires i congressos” de sempre, només ens queda carregar-nos de paciencia, perqué si tot segueix aquest rumb,i que s’ens neguen i escatimen els deutes que son diners nostres, Ara, només cal que tinguem que pagar per respirar l’aire, de la Sierra de Gaudarrama perqué el d’aquí tampoc en podrem disposar.

ELS GEGANTS BLANCS DE LA MONTANYA

Que totes les coses van canviant, no es cap secret per ningú. Que els
paisatges urbans també estan sotmesos a les mateixes lleis,  també se
sap des de fa molts  dies. Igualment les persones anem girant conforme
al moment, que estem vivint anem avançant des de que l’home es home.
No ens hem d’extranyar doncs, de que tot es vagi modificant.
Sempre hem sentit a dir que era llei de vida. Les úniques coses que sempre s’han considerat inamovibles i que no variaven mai, eren les muntanyes.
I per això es referien amb raò i deien la gent que
totes les coses estan sotmeses, als nous invents tecnològics,
mecànics, i electrònics. Les produccions  en serie, també han influit,
en la nostra manera de menjar i vestir.  I  pel que es refereix, al
habitatge, l’home des de els seus primers assentaments, fins ara no es
ni conegut. Res es pot comparar. Les cases actuals, son lluminoses,
còmodes, i agradables per la vista i pel confort, que ofereixen al
usuari.  Es ben cert, peró, que  per mantenir  aquest  nivell de
confort, per tans milions d’ànimes, calen moltes energies que per
el moment, arriben. Peró, justet. Molt justet. Posats que estem a la
recerca de energies renovables,  S’està   imposant, un sistema
ecològic, molt bo, i que és el tema que avui m’enpeny a escriure sobre
aquesta nova descuverta: els parcs eòlics. Els tan criticats molins de vent
són ja  ocupant els seus llocs, escudrinyant tots els boscos, i vigilant
des de la seua atalaia, tots els moviments dels vents  i del corrents
d’aire , del sol i de la pluja.
També véuent els i observen impassibles, tots els moviments  migratoris
dels ciutadans, que per les festes i pels ponts, tenen l’ocasió de
mirar-es  mútuament.  El gegants blancs des de les serralades, i les
persones des de les autopistes , i carreteres dins  del seus
automòbils .
Es difícil per no dir impossible, saber,  que es el que en pensen ells
de les mogudes  i de les critiques que reben, inclús de les mateixes
persones que tan els han de menester.  Ves a saber…A mi la veritat es
que no em molesten gents, i quan penso en tot el benefici que
comporten sobre el medi ambient, i la ecologia els trobo bonics
graciosos i hasta elegants!!!

LA PERTINENT SEQUERA. LES PREGARIES

Ja fa anys ja que va passar, pero ho tinc ben present a la memòria.
vaig néixer, en un poblet perdut a la muntanya, del pre-Pirineu, que
no era ni al mapa. Un estiu, molt i molt caluros i sec, el
capellà del poble va comunicar a tot-hom durant la missa del diumenge que fessin
córrer la véu, a tots el demés vilatans que no eren allà. El missatge
deia el següent: En vista de la sequera tan extrema dels sembrats, de
que les fonts es queden sense rajar, el pous i rierols, també son
buits. I proposo de fer les pregaries, al següent dimecres. Va
arribar el dia, tot i essent dia feiner, quantitat de gent sortia de tots
els camins, de totes les dreceres, i es va fer una processo molt
grossa. L’abanderat anava al davant, el seguia un Sant Crist dos homes
un a cada costat, darrere el capellà vestit amb l'alba, sotana davall, portant,un
recipient amb aigua beneïda, uns espergidors, per arruixar gotes pels
camps. La processo durava més de dues hores, perque quasi es donava
el tomb pel terme. Recordo amb molta vivesa, com el mossen amb
posat seriós i una actitud solemne, anava desgranant unes lletanies, algunes
de les quals, recordo encara. Potser perque eren un noms estranys, que
jo no coneixia ni conec: Santa Gertrudis… Ora pro-novis, Santa Dei
Genetrix Ora pro-novis….En fí resulte una mica fòlckloric, i segurament
ho siga, peró almenys una vegada va passar, que de retorn a
l’Esglesia, es va començar a ennuvolar i aquella mateixa nit va posar-se
a ploure a bots i barrals. Si ho hauría fet igualment? No ho sé. El
cas es que va passar, i en dono fe i testimoni. Es clar que llavors tampoc es
savia res de les previsions meteorològiques, i ningú estava al dia,
sobre la funció de les línies isobares de les pertorbacions, i dels vents,del
anticicló, de la distribució de les pressions baromètriques.. etc.etc.
Mirant aquells temps amb una mica de melangia, penso amb la fé de la
gent i la seua acceptació de les desgràcies, sense cap desesper,
sense un sol pensament que no fos positiu. Jo no se, si era el poc coneixement
de les coses, que es feia estar a tots conformats amb la seua pobresa, i
amb el seu destí….

NO EN HI HA UN PAM DE NET

No sé per quina raò, de cop m’he sentit cansada, i ofegada per la obligació de crear o improvisar un tema i desenvolupar-lo
Potser han estat els últims esdeveniments, polítics, que fan passar les ganes, de moltes coses. A lo millor ha influit, els escàndols dels homes de l’Esglesia, que a través, de tants segles, només fan que errades i suren cada dia noves descuvertes esgarrifoses, i condemnables, des de tots el punts de vista, i que a mi com creient m’afecten molt.
Sentir la pena dels fills orfes perquè la seua mare ha estat víctima de la fùria d’un home begut o gelós. Veure les injustícies que es fan i es desfàn arrel de la corrupció de tots el estaments governamentals, de tots els estats, de totes les institucions, i nacions?. Es miri comes miri, no hi ha res que del que es veu el voltàn, que et convidi a somriure a ser magnànim i tolerant. Perquè no em negareu pas, que si es miren els noticiaris o es pose la televisió, o busques el plaer de llegir el diari, quan arribes cansat a casa; al segon full ja et venen unes ganes de fugir!!! Però cap a ón? Existeix un raconet, sa, net, on les relacions humanes siguin possibles i agradables? Ôn es pugui practicar la bondat, la generositat, i on donar sigui la premissa, i un fet corrent entre germans, no pas el furt i l'engany?
Jo soc optimista per naturalesa, i que ara, ens toque viure uns temps, difícils, ho sé, però que s’entén per difícils? Comprobar dia a dia com els peixos grans en mengen als més petits? Veure amb claretat com els poders dels cosos judicials de un país democràtic, siguin de tot menys independents i democràtics? contemplar sense cobdícia, com els poders econòmics, mouen tots els fils, i tots els engranatges que fan que el pobres cada dia siguin més miserables, i que els poderosos visquin al seu mon apart, amb tots els luxes que es puguin imaginar?

Jo me’n vull anar al mon del ignorants, òn totes aquestes coses no facin patir ni generin mes enveges i rancùnies, perqué al món dels ignorants no les saben ni les coneixent. i no tans sols les sospiten!!!! Y sisplau, no els hi digueu pas!