LES CONFITURES DE CASA, DOLCES I SALADES

Es el moment oportú. Ara quan els fruits del hortet del Jaume, son ben madurs, es l'hora de fer confitures, i melmelades de toda mena. Hi ha carabaçons, carabasses de cabell d'angel, mongeta tendra "perona" i "baby", pebrots, tomàquets, auberginies, cebes, melons, sindries.
Un bé de Déu de verdures, que no es poden malmetre, i que a més a més, fan de tan bon menjar durant l'any, i que facilment et poden treure d'un apuro, en el cas de que es tingui que obsequiar alguna amistad. A mi m'agrade de dedicar-m'hi, es una feina tan agraïda!!! També surt alguna pífia de tant en tant, per amenitzar, i per apendre'n mes.
La melmelada de tomaquet es la reina de les comandes, després vé la sanfaina, o pisto seguidament la ceba agre-doça. el tomàquet fregit, el tomàquet natural, el carbaçò amb llimona, també està dintre de la varietat la conserva de sindria, de meló, y a la entrada del estíu toque fer les cireres i els maduixots.
Els espinacs les mongetes tendres i el broquil, també ho conservo, peró té menys treball. I a ùltima hora, cap allà a primers d'Otubre al començement de al tardor, llavors es l'hora d' aprofitar tot el que quede sembrat y que ja no madurarà. es el moment de fer la confitura de tomàquet verd, que es de les millors, de les que agraden més. Aquell precís moment, es l'ideal per fer codonyat i conservar els primers bolets de la temporada.
Enfí, que tinc molts caps de setmana, lliures i els empleo en fer aquestes delicies gastronòmiques, que a nosaltres, ens agraden. Si algú esta interessat en saber com s'han de fer, jó l'hi ho diré gustosament com les elaboro jó.

EL NOUS ESTABLIMENTS DE GELATS

Amb els canvis socials, també les costums, els horaris, i els establiments es van modificant, y sense adonar-nos’en, es van renovant els paisatges, als centres de compres i als carrers mes comercials, dels pobles o les ciutats. Els nous establiments, neixen, d’un dia per l’altre, com els bolets fan al bosc en plena tardor. I allà on hi havíe, una botiga de objectes de regal, llistes de noces, i mobles auxiliars, allà hi ha una geladeria, oberta quasi les 24 hores seguides. A més son tan grans i tenen tan sortit de gelats, que un quant s’hi atura, nos se sap pas que escollir. El mostrador pràcticament al carrer; la questió qu'el client no s’hagi d’estorbar en entrar. La tria pot durar una bona estona, perqué no acabes de seguir amb la vista tot el sortit que tenen. No cal cadires, ni taules, tot molt practic. El client, primer paga, fa cua ticket en mà, i per fí l’hi arriba el formòs gelat que ha comprat. Fins ara tot bé, L’hi dònen una boleta o dos dins un cucurutxo de galeta, que sempre es més petit que la bola, perqué tingui la sensació, de que es més ple del que és en realitat. I senyors i senyores, molt tocats i polits, surten al carrer llepant el gelat que els hi besa per tot arreu, i uns passos més enllà, ja porten els vestits tacats i el maquillatge fets una pena. La canalla i el jovent, son els que en gaudeixen més. A ells no els preocupa pas embrutar-se. Ja hi van quasi sempre!

Tota aquesta posta en escena, la tenim fins les acaballes del mes d’octubre, que llavors tanquen una setmaneta per transformar el negoci en una creperia. I la gent ho espere com les ánimes el bé. Tornem a començar el ritual: tampoc tenim ni cadires ni taules, convé que el client pagui de seguida i s’en vagi.
més asèptic i impersonal, ja no ho pot ser. Ni negoci més net per l’empresari tampoc. Doncs bé ara es la moda, no sé si durarà o no, però el public en general, l’ha acceptada i tan els hi fá tacar la roba, o llepar un gelat en plena via pública, sense cap pudor, ni vergonya. Jo que soc de muntanya amunt, però, en aixó em fa una mica de yu-yu, i si vull menjar gelat que m’agrade, i força, entro en un establiment, m’assec en una taula i deixo que em serveixin amb plat cullereta i tovallò. I quin plaer! A mes reposo una mica, i no pago gaire més.

ELS MOMENTS ACTUALS DE LA CRISI

No cal pas ser el primer de la clase per adonar-se, de que la ennomenada crisi, no ho és pas, una crisi. Es una autèntica batalla campal, peró monetària i d'abast mundial. I ningú hi trobe aturador, que es el mes gréu. Vinga reunions, vinga trobades del ministres o caps d’Estat, i cada vegada en surten més desanimats. Els titulars de la premsa són pitjors cada cop. Això si no contem en les declaracions i contradeclaracions dels més eminents estudiosos del tema, premis Nobel’s inclosos.
En una cosa estan tots d’acord: que cal reduïr les despeses, i apretar-se bé les corretges, perquè sinó ens quedarem amb el cul al aire. Però el personal, només que es parli, de minimitzar els serveis, tancar alguns quiròfans, o qualsevol d’altre dret aconseguit, esclaten amb tantes protestes i manifestacions al tort i al dret, que fan recular, quasi sempre, totes les mesures que es volen portar a terme. Cassolades, acampades, manifestacions i diversió, donen fe del descontent general del mon obrer. I es que potser tenen raó. Perquè ningú ha proposat seriosament, que s’abaixin, els super-sous del mandataris, dels diputats i de tots els privilegis que tenen?. Per donar exemple, tots els nous membres, nous alcaldes i encara més, les autoritats del també nou i remodelat Govern, ho haurien de fer, per ésser consequents amb la nova linea que ens marquen des de Brusel-les, i també des de Washington. Per lo tant, s’entén que aquest gran desgavell de les finances ara ja mundials, no l’han de pagar, únicament, tots els treballadors des de la mes baixa escala social. Ningú d’aquest colectíu hi és d’acord. I ho entenc i també m’hi afegeisso. Es que si no ho fan finalment seran els únics que pagaran els plats trencats i com sempre en seran els mes perjudicats
I els banquers?... Que en farem del banquers? .... aquest es un altre tema punxent Serà millor no posar més llenya al foc, per avui. Apaivagar, si es que encara es pot, els ànims dels uns i el altres.

EL MES D'AGOST A LES CIUTATS

El mes d’agost a les ciutats.

Des de que m’he jubilat, em paso tots el mesos vacacionals a la ciutat. Fent de sereno, de vigilant, de jardinera, y de Sra de compañia de algunes amigues que tampoc poden sortir. El cas es que hi he trobat el gustet i el que abans era un sacrifici, i un disgust, ara s’ha convertit en el millor regal de l’estíu.
Us en diré els avantatges. La ciutat es buida de gent i de sorolls. es pot aparcar per tot arreu, y la ainimació la posen tots es turistes que ens visiten que son molts.
Els teatres son oberts, i amb bona programció, els cinemes igual, y amés també es hi ha al Grec. amb molts bons espectacles de tota mena, i enguany més encara, no es pas perque s’hagin assabentat, de la grand cantitat de guiris procedents de tots els creuers que recalen en el port, a raó de 3 o 4 cada dia. Un molt bon promitg, per refer les arques tan escorregudes que tenim
Per si fos poc, aquest any, fa un temps que tambe ajuda als que ens quedem per aquí. perque encara no hi ha hagut un dia de calor exagerada. Fantàstìc. Es un gaudir dels carrers, dels passejos, de les visites culturals, de les compres a les rebaixes, que si estás al aguait, valen molt la pena, L’unic lloc que no et fa ganes d’anar. es a la plaça. Perque allá també, tots pleguen alhora per fer vacances i la gran majoria de parades, son tancades. Per resoldre aquest inconveient nomes cal anar-hi de bon matí, y llestos. Esclar que tamabé tenim el Corty, y d’altres centres comercials,com són Caprabo, Esclat, Carrefor Lidel, Makro, i segur que m’en deixo mes d’un. En altre dia us parlaré del inconvients d’anar de vacances com tots el que marxen, a la montanya o a la platja, al seu moment. Només cal acostumar-se a fer uns dies de relax, que no siguin els que escolleix tothom. I mentalitzar-se, no cal res més

VERSO PARA CRISTNA, EN EL QUE HUBIERA SIDO SU 42 CIUMPLEAÑOS

Soñando

Te miraba bien dormida,
Sobre almohada estrellada,
y el susurro de tu sueño
cual energia alada,
me envolvía, me atraía,
y a otra parte me llevaba.
Remansos de paz flotaban.
entre brisas perfumadas,
que inundando mi espíritu,
lo mecian, lo acunaban,
susurrando melodias,
que de mí se apoderaban,
para llevarme contigo,
sobre tu almohada estrellada.
Bendito sea el sueño,
que contemplo en tu descanso,
fué el vigor que precisaba,
un ser muy atormentado,
para seguir subsistiendo,
en un mundo esclavizado.
Y de esta manera tan simple,
contigo ya descansando,
resbaló por mi mejilla,
algo húmedo en su tacto,
que con gran delicadeza,
sin ningún sobresalto,
me alejo de tu almohada
estrellada en el espacio,
en la que tu inconsciente.
seguias feliz dormitando

Autora: Marina Ribó Finestres

Mi amiga, de la foto,antes de ser operada de cancer.

Rindo homenja a mi amiga, porque a pesar de los serios varapalos que ha sufrido, sigue luchando dia a dia e intentado se feliz. Ni la diabetes, ni el cancer podrán con ella, porque mantiene una entereza enviadiable. Su tiempo se lo dedica a su única hija Cristina que falleció a los 26 años.

CARTA A UNA MADRE

Madre querida:
Aunque ya no estás,con nosotros por desgracia, estés donde estés, en algún rincón de mi cuerpo te hallas. Seguro. Desde mi conocimiento, quiero que sepas que te admiro por lo que eres y has sido para mi siempre. Te amo, y agradezco desde la profundidad de mi alma, todo lo que has representado para la familia, y tanto como me has dado a mí, madre mía! Yo te agradezco todo lo que me has amado, (muchas veces sin merecimiento alguno por mi parte). Perdona todo lo que te hice sufrir, los disgustos y las rabietas, que te daba. Y me disculpas por todas las decepciones que te hice padecer en más de una ocasión, cuando era mas joven. Tenias tantas esperanzas puestas en mí en tu hija mayor y te decepcioné porque, tonta de mí, nunca se me ocurrió que tenía que complacerte. ¿como no pude darme cuenta, Dios mio? Sé que de alguna manera te llegarán mis lloros i estos sentimientos, que me corroen. Y si no es así, a mí me consuela pensar en tí, madre, estar con el pensamiento, cerca de tí. Revivir tu protección en los dias
pasados en tu incombustible calor y compañía.
Como me gustaría verte y decirte además, que todo lo que nos decias, y repetias mil veces
que es lo que hablo yó con mis hijos ahora. Justamente, las mismas palabras que aprendí de tí.

Y reconozco que esta ha sido la mejor herencia tuya: el amor, la delicadeza, y tu inmensa voluntad de hacernos crecer sanos, educados y con un gran respeto para todos, y amor a raudales a las personas amadas. A menudo tengo la sensación, que no sé si és lo que digo u hago con mis hijos, lo mismo que dirias o harias tú. Me reconozco en tí como madre, en todos los aspectos

Gracias por todo el bien que has hecho, y por todo lo que ahora me haces revivir.

VACANCES: MAR O MONTANYA? VIATGES?....

Com cada any, sense obviar-ne cap, quan girem la sisena o setena pagina del calendari, o comencem a tenir calor, tots pensem ja en les vacances. Les tan parlades, discutides i comentades vacances. És el tema estrella. Tan hi fa la crisi, com el temps variable que tenim, o els escàndols financers, o polítics; es igual, tothom en parle arrèu.
Que si jo vaig al apartament dels meus sogres, que si nosaltres farem uns dies en un camping amb amics; que la meva parella i jo anirem a fer un viatge per Itàlia. En hi ha que van al seu poble d’origen per rememorar las seva infantesa. Hi ha vacances per tots els gustos i per totes les butxaques. Tenint sempre en compte que els que menys fatigats, seran els que les faran mes llarges, es cert. També son uns quants els que s’empenyen, per gaudir durant uns pocs dies d'uns luxes que potser no els hi correspònen, però que ells mateixos es creuen amb el dret, de no ser menys que els altres. I no dic pas el contrari. Que consti.

Tots esperem aquestos dies, per anar a l’esteticiénne, per fer unes sessions de ratg Uva, depilar-se, fer-se les ungles dels peus i de les mans, neteja de cutis i algùn massatjet que hi caurà. També cal anar a les rebaixes per comprar una peça de bany o unes sabates. Segurament també comprarem un bolso aprofitant, que són a meitat de prèu. I de pas també caldrà mirar roba interior, que de la que diposen está una mica tronada. Per alguns serà prioritari, renovar el seu equip informàtic, o comprar una bona provisió de llibres, i quedar-se a la ciutat, que es també una opció encertada. Els qui tenen nens, les feines seran encara, més importants, esclar.

Tanta preparació i amb quince dies o com molt tres setmanes o un més, tot serà historia. Com sempre, com cada any. I jo em pregunto: Per tant poc temps fa falta tant rebombori? tanta feina a organitzar visites, fer compres, i projectes?

ELS CONTES INFANTILS

Hi havíe una vegada.....

Un país llunyà, hi visquie una fada.. .. .

En aquell bosc de nans y bruixes. . . . . . . .

Ere una vegada una princesa bonica com les roses

la reina d'aquell país, la madrastra de la ventafocs

Ere un rei dolent i maldestre, que…………..

D'aquesta forma s'encapsalaven els contes de la mainada. Els mes petits només sentir aquestes primeres frasses, ja començaven a aclucar els ulls, i es preperaven per escoltar la contòria de la persona, que els hi llegía cada vesprapda.

Aquelles histories sempre ejemplars on el dolents no gunyaven mai batalla, aquells llops ferotges que es menjaven fisn i tot a les padrines, pero que després ho pagaven car amb la seva propia vida. Aquelles cançons dels nans, de bruixes malvades, de princeps i princeses encantades. Eren unes maravelloses narracions fetes per les mames o les padrines, i que encantaben, ensisaven i feien al-luciar als menuts. Quin moments mes bonics, i cuanta saviesa popular ensenyaven. Erem moments intims, d'amor tendre i sense igual. Ere el primer curs del batxillerat de la vida, impartit per una persona propera que ho feie amb total entrega i dedicació. Un bon actor, que igual savíe imitar el balar de les cabretes, que la veu remilgada de la Blancaneus, o dir les paraules màgiques, del flautiste de Hammelin.

Però en els moments actuals que vivim, els mes petits de la casa, ja no s’entretenen pas amb aquestos comptes. S’han quedat desfassats. Recordo un cop haver vist un dibuix, en el que ere un bebé assegut al terra, amb el xumet entre els llavis i que li deie a la seva mare, que li oferíe un petit òs de peluche, el nen tot enfadat i amb mala cara responie: “nene no terer trasto, nene terer tomputadora”, jajajaja· encara ric al recordar-ho.

EJERCICI D' ESCRIPTURA, REDACCIÓ AMB SEGONA PERSONA

UNA TRUCADA IMPORTANT
Veus l'anunci de treball, al diari. T' il-lusiones pensant que aquell sí. Just. Es el que tu busqes i el que t'agrade, necesites i estás preparat per fer-lo. Et llances al teléfon. Marques el número que et díu el diari. Esperes pacient. Rés. Tornes a marcar. Al teu semblant, es note el desassossec. Penses que algú haurà trucat primer que tú, comences a mossegar-te les ongles i tornes a trucar. Ja n'es el tercer cop. Ringgg. Ringgg...Rès. Encens una cigarreta, i penses que no et pots posar nerviós. Que no t'anirà bé, que es noti la teva impaciencia per agafar la feina. Passejes pel passadís de casa. La teva dona mire i calle. Desprès surt del menjador i encén una espelma a un sant. Tú tornes a mirar el telèfon i dius entre dents "Que ningu truqui avans que jó". “que no truqui ningú avans que jo”. Ho encesites. Et fa molta falta. Ja has exaurit l'atur, i totes les ajudes complemtaries. Deu meu! murmures. Estires el coll, carraspejes per aclarir la veu. tusseixes fluix i mires el relotge. Sí, si encara hi ets a temps. Tornes a marcar, i esperes. 1,2,3, ... segons i al altre costat ja contesten. Mànim?...Sí?...
.

CARTA EL PAPER D'ESCRIURE, O MILLOR CARTA AL MEU TECLAT

Hola, estimats col-laboradors: He decidit de enviar-vos aquesta carta, per demostrar-vos, el meu reconeixement, i agraïr-vos, el gran ajud, que vosaltres em féu, i que m’es tan imprescindible en aquest moments de la meva vida.
Perque héu de saber, que últimament, es pot dir, que el que mes m’agrade de fer, es escriure.
Amb totes les meves limitacions, que en són un munté, cada dia em poso a escriure, amb l’il-lusió, de un nen petit quan estrene sabates noves. (Aquesta dita ha quedat un chic desfasada, peró estic segura de que m’enteneu igual).
Siguent així ja us podeu imaginar, el que seria del meu temps, sense vosaltres. Òn escriuria? Com m’ho faría per comunicar-me, amb tanta gent, com ara ho faig? Com podria deixar retalls dels meus pensaments, dels meus projectes, i aquí li podría explicar tot el cabdal d’idées que frueixent del meu cap, si no fòs, per vosaltres? Gracies a que em deixeu volcar-les, sobre la vostra esquena, o la vostra panxa, i que les acollíu amb la mateixa cura que, ho faría un micròfon, però vosaltres, em donéu, a més, la oportunitat de rectificar si cal.... Enfí, sóu per a mi, i en aquests moments puntuals, del tot necesaris. I vosaltres no m’heu desabut mai. Gracies!
De papers d’altra mena, n’he fet servir molts, durant la meva vida professional, i escribía tantíssim que al vespre tenia el braços i els dits, fetes pols. Vaig dibuixar centenars de patrons, per les meves clientes de la botiga que tenia. I d’altres. Es pot dir que sense vosaltres, tampoc, hauríe tingut sentit el meu petit negoci. I el fet de estar tan íntimament, associades, va ser la clau del meu exit d’aquella época. El paper avans i el teclat ara, han estat, doncs, el tot del meu vagatje professional i ara ho sóu, del meu caprici de la vellesa.
Espero que seguiréu al meu costat per molt temps encara, i us envío, un senyal inequívoc de la meva gratitut: unes paraules que surten directament del meu cor, i que van dedicades a vosaltres, paper d’escriure i teclat: Us estimo, i us demano que no em deixéu mai.

MONTSERRAT SALA PORTA
Sant Just Desvern, a 11 de Juliol de 2011

LA VIOLA DE AMOR O EL VILONCHELO

Este objeto tan deseado por los virtuosos de las músicas cultas, de las serenatas siempre enumeradas, de tal o cual compositor, a las que además, para confundir al profano, añaden al título, unos opus, tales o cuales. Este violonchelo viejo que encontó en un mercadillo, ambulante de cualquier ciudad, y de cualquier país, medio descompuesto, es sobre todo, mas que un instrumento, de cuerda frotada, es una insustituible compañía, para el que sabe arrancar los sutiles y delicados, sonidos que guarda dentro de su alma.
Tiene curvas de mujer amable, llena de redondeces, de insinuaciones de puntos eróticos, y que al músico que la utiliza, le hacen sentirse como en una cama caliente, llena de voluptuosidades. Sus manos que la acarician i recorren toda su epidermis, de fina madera de abeto, que el luthier o constructor, ha escogido, pensando mas, en el sonido que pueda emitir, que en las pasiones que pueda despetar, en su dueño, el músico de turno.
Y el músico de turno, no la vende ni la regala jamás. De unas manos a otras que él ha designado, como a su herdero. porqué si su ataud fuera lo suficientemente grande, para que cupiera en él, sin duda alguna que la llevaria consigo, como compañera de toda la eternidad.
Una eternidad que no sería tal eternidad, sería para siempre, la felicidad eterna.
Ahora su amada no està en su regazo, ni tampoco, la araña con sus dedos para arrancarle su dulce sonido, inimaginable para otras violas. Ahora està de pié en la silla que tiene delante de él, lo que le permite seguir contemplando su hermosura, sus curvas de mujer, y pensando en aquel luthier, que como un Dios Creador, le dio vida.

S A R D A N E S

Que nó. No están de moda i aquesta premisa es la més important. Jo havía ballat sardanes a la meva primera joventud. Potser perque en aquella malhurada época gris i patética dels ultims temps de la postguerra, ere l'únic que es podia fer per moure el body. Les discotèques no existien- y el ball convencional només, es feie per la festa major. Per lo tant sardanes, al devant d'un bar, que disposave d'un gramòfon i altaveus, i cuatres sadanes sempre les mateixes, i al mitg de la carretera comarcal, tenien força exit.
Llavors es passejava per aquella carretera sense cap por de tenir un ensurt, perque només pasava algún cotxe despistat, que el veure moviment de gent, parave, i s'esperave tranquilament que la sardana, s'acabés, o que els passejants s'apartèssin.
Tot ha canviat tantíssim, que rés es conegut, ni a la ciutat, ni als pobles., La gent que romàn allà, viu mes assossegada, i amb menys sorolls, però també sap de les acordeóniques retencions, els caps de setmana, de la moda de deixar el poble per la festa mayor, per anar-se'n a pendre el sol i viure el bullici de les cuitats o poblets al litoral. Les platjes encara avui, son plenes de gom a gom, tot y les recomanacions del metges, que aconsellen no fer-ne abús. A les hores punta, igual.
I les sardanes dons, també hi són, però, quasi sempre, les disfrutem la gent grand. Es veritat que molts nens y nenes n'aprenent, però al creixer, s'esfument, sense saver còm i ja no es veuen més.
Fà tristor veure una colla de jubilats, tot i que en hi ha, de ben forts i de molt bon aspecte, pero que la gran majoría están, fomuts. (per no dir ben fotuts). Si, s'ha de reconeixer, que la sardana, la dansa mes maca, de totes les danses que es fan i es desfan, està a les mans de cuatre vells melancòlics.

DISCUSIONES Y PELEAS

Para mi amiga, Asun del blog hermano "Para reflexionar"

Que sí que es blanco!, Que nó que es negro!, que lo sé seguro: Te digo que ayer era blanco. Estas alucianando, te digo qeu es negro, y basta.....
Así estaban ayer dos amigas mias, que blanco la primera que negro la segunda. Y como siempre pasa en estos casos, se pusieron como gallitos la una y la otra queriendo demostrar cada cual que la razón iba de su parte. Que bobada!!! La razón no es nadie, porque la razón iba a meterse en estos berenjenales? y ¿porque la culpa no quiere nunca aceptar, que le ha tocado ser la mala de la reunión?. Tanto la una como la otra, son completamente , independientes, y golfas.

A veces, y según con que personas, las cosas, suben de tono y se puede llegar a ofender, se puede menospreciar al contrincante, o tambien puede ocurrir, que los dos, lleven a mejores terrenos, sus diferencias. Que la sensatez de cada cual se imponga . Que el que tenga mas conocimento deje cortesmente, el paso a la cordura a la elegancia. El porte de cada cual, siempre se resiente si lo zarandean, pero tambien es verdad que sabe dominarse, y salir a flote de la situación. Por esto se llama elegancia, y en francés: Savoir faire. Y de esto las dos sabían un montón. Por algo las dos eran "reflexionadoras"

LES FESTES NAVARRESES DELS SANT FERMIINS

Avui 7 de Juliol San Fermí

En un altra ocasió, ja em vaig referir aquestes festes per parlar dels toros i de les "corridas".
Llavors em vaig centrar nomes amb la mort i martiri de les besties, pero aviu faré uns comentaris desde el punt de vista de la festa.
He llegit molt i he parlat amb persones que han viscut la festa, y n’estic segura que la gent, hi va, perque allà els mes primitius instins hi tenen cabuda i a més, la disbauxa, es total. Tots van bruts com porcs i orgullosos de portar la samarreta, suada y esquitxada dels vins de tots el dies. Ah! una cosa important: per si aixó fos poc, les samarretes asqueroses i pudentes, tambe han de lluïr gespa, reste de terres o plantes, i d’altres liquits groguens, que em fá mania de ennumerar. perque quedi publicament demostrat que han dormit la borratxera per terra o pels jardins, ja fastigosos y axafats, dia a dia per la massa.
El fet demostre la gran”valentia” y resisténcia de cada un. Dons bé aquí está la gracia! Y aquesta es la festa. el sumum del sumum, de la diversió.
Cantar, ballar, no importe qué, ni amb quí, ni òn. Polular pels carrers, trompes des de el primer dia, y poder-ho expresar amb orgull, perque aixó sí, la guardia urbana, la policía, u demés forces del ordre, també han plegat i són a beure tot el que els hi cápiga al cos, o encara més, perque quant son plens de liquid, el canvíen al mitg del carrer amb tota naturalitat i complaença. Perque tots van igual.
Suposo que es divertit, i que treure’l fora de context, no es pot fer. Peró jó, la veritat, si veig un home borratxo, sigui a ón sigui. només veig un home perdut en tots el sentits. Es perdut, perque no sap ni qui és, ni ón és, i quasi ni el que vol. Millor dit, si que sap el que vol: Anar a beure més i dormir la mona al carrer, damunt del primer lloc mes cutre que trobi.
Si aquest panorama que he retratat amb cura i pensant dir només la veritat, sense exagerar, aquestes son les festes que atrauen mes gent de tot l’estat, y del extranger.
Només s’em acud una cosa: que el món no ha avançat gaire desde els temps qu’els homos sapiens s’eixoplugaven a els cavernes

Entrada para el concurso de Paradela

LA NOCHE
La noche estaba calmada, Ese dia el mar parecía inquieto, pero al llegar el artardecer,

cambió el viento, y las olas que se mostraban furiosas y con ganas de guerrear, con todos los barquichuelos, que salieron a la mañana, ahora, quizás y por la fatiga de tanto esfuerzo, estaban quietas, extrañamente mansas, dóciles y sumisas.
La arena de la playa, se había poblado de gente joven, ansiosa de diversión, y juegos, de bullicio, de musica, de humo de diferentes procedencias.
Era la noche. Su gran noche, nunca hasta ahora la habían esperado con tanto anhelo, con tanto afán. Todos por un igual, las chicas mas nerviosas, y espectantes. Los chicos más alegres y ocurrentes.
Desenfadados, desinhibidos, todos. Habían podido burlar, por tratarse de esta noche tan especial la estricta vigilancia de sus progenitores, también ocupados con las cenas, los cohetes, lamigos...
Los preparativos, fueron quedando atrás. Era el momento de la diversión, del baile, los juegos, de las colas con gin, la primera vez que las chicas lo bebían. Después ya podrian zambullirse en el agua tibia de aquel mar de vacaciones.
Mar de secretos. Mar de besos furtivos. Mar-cama sin sábanas blancas ni cojines de seda, pero que acogería, en su regazo los supiros de estos muchachos y las desnudeces de ellas. La noche, aquella noche era pasado, dejando el solsticio de verano,y llevándose con ella, la inocencia de unos y otros, y la candidez de todos juntos.

Al dia siguiente, habría que esperar, al viento, a las olas, a la arena de la playa, otra noche, que ya no sería como aquella.

S'APROPEN LES VACANCES !!!

Es pot ben dir, que ja són aquí. i tots les esperem amb moltes ganes, perque estem agotats, rendits, i cansats de barallar-nos amb tot. La fenia, els companys, la familia, el temps, i tambe amb un mateix. Dons bé a descansar toquen!

Però: com es fa de descansar? creieu que es descanse, anant a fer un llarg viatge? o anar a la 2ª residencia, que aquest any toque de fer el jardí i pintar les baranes dels balcons? us agrada més fer una estada a un camping. ón no cal gaira feina i té l'avantatge d'ésser al aire lliure? o millor una casa rural, amb la pensió almentaria inclosa? Hi ha tantes opcións que no se sap cap òn tirar. tot es vàlild, y tot pot resultar fantàstic....ó desabedor!!! vés a saber...
I s’hi no hi resulten de maravelloses? No? sabeu el perqué?
Diría: la millor recepta es estar amb pau amb un mateix, pensar i gaudir de les coses sencilles, com es ara pintar una balconera, o refer un jadí. Les coses no ho són mai de estupendes per si soles. I té a veure, l’estat d’anim de casdasqú. i si surt un moment màgic, viur’el intensament amb egoïsme, amb falera. Només d’aquesta manera, aconseguirem, que les coses ens vagin raonablememt bé, incloses les vacances.

Mài, fer alló que ens agrade, peró sí, procurar fer que ens agradi alló que hem de fer.
Inversemblant, peró cert. A més yo crec que aquesta es la tan buscada y rebuscada quinta esencia de la felicitat de tot l’any, no solament en vacances. Pense-ho.

ESCRIURE A MA SI, PERO...

Però a l'ordinador potser que no l'hi donem tota al culpa, del perque no escribim mes a mà. No la té. Les relacions personals, ja no són les que eren, ni de bon tròs. Tots anem molt estressats, de vegades per puguer arribar a tot, es fan moltes hores o d'altres treballs del anomenats sutmergits. I si les coses van cada cop mes malament, en aquest cas, no es tenen ganes de escriure ni a mà ni amb ordinador. I desafortunadament, arriben a moltes llars els problemes econòmics i també de salud.
He pensat tot el contrari. I ho he dit mes de una vegada: L'ordinador a mí particularment, m'a fet pendre, de nou, el gust per la correspondència, que ja l'havía deixat feie molt temps, i quan fer cuatre ratlles es tarde tan poc, doncs hi ha molta mes comunicació, que avans. I s'escriu molt més.
Es en aquest punt que penses que serie molt millor reempendre les velles costums, i poc a poc vas valorant el mes adient i sense adornar-t'en, veus que la gracia de tota relació epistolar, te gust de paper, i ademés es tangible, la pots mirar, la pots acariciar i besar, Es una altre món,es més delicat, més intim, es la esencia de una relació amorosa o filial.
No podem oblidar que si hem arribat al climax mes desitjat, ha estat per obra i gràcia del teclat tornant,- a mí segur- a fer-nos practicar un costum tan maco i tan antic com són les relacions epistolars. Només cal veure la cantitat de llibres que es publiquen encara, i que a través de les cartes ens descubrixen les amistat molt interessants de Sartre i Beauboir, de Franz List i la comtessa Marie d'Agoult per citar- ne algunes. o el festeig del Tzar i la Tzarina, de Russia traspùen art, regalent bon gust, i repiren intelectualitat pels quatre costats.