RIEROLS DE MONTANYA

El riu Flamisell

Cada estiu, i si res no ho impedeix, faig una escapadeta a la Vall Fosca. En aquest municipi, es on va néixer al meua mare, i tota la família, d’ella. Al meu avi, al que quasi, no vaig conèixer, va viure i morir allà.  De petita recordo d’aquell indret tan paradisíac, que hi havia molta família. Només de cosins germans, de la meua mare n‘eren 18, i si contem, que d’aquestos 18, tots ,menys 3 estaven cassats i afillats, no vaig saber mai ell nombre exacte de tots. Aquella família tan gran, vivia tota al mateix nucli, de manera que tots eren parents. (alguns cosins mes grands van emigrar a França,per la guerra, i jo ja no els vaig coneixer.
 De petita hi havia pujat, com molt, un parell de cops. Però recordo d’aquells dies, i   el que em va impactar, no van ser ni el parents oncles, ties i cosens d'ella, ni tota la patolea. el que em va colpir, amb mes intensitat i vivesa, va ser el riuet que passava per aquell indret, vert, frescal i feréstec: el Flamisell.
(Segurament, devia ser el primer raig d'aigua corrent, que havía vist, perqué al llogaret on vaig néixer, era i es encara de secà, del mes dur. Alguna font i res més.)
Amb uns rocs tant grossos al mig el cabdal, quan ere en un bon desnivell o baixada, l’aigua s’esmunyíe, pels costats, formant uns salts, i una escumera, que juntament amb el soroll, semblava, el só d’un molí.  La cantarel.la, del seu pas per aquelles contrades, encara em bé a la memòria  i la sensació de frescor al estiu era molt notable.  Al hivern tots els esquitxos convertits en candeles de gel, que al arreplegar algun rat jet de sol, es cristalitzaven, i brillaven com autèntics diamants. Als marges, l’herba i els  matolls de color vert  intens i sempre nets, i mullats, acabaven d’arrodonir el quadre.

El riu Flamisell. foto de la xarxa

El Flamisell, un riu et de muntanya, que amb el seu caminar, fa una remor semblant a la de les ones del mar i el seu ballar sepentejant cap a terres mes fondes romandrà sempre al meu record. El Flamisell, la platja de la Torre de Cabdella, i per tant: la meua platja, de tot l’any, i de sempre.

COSES QUOTIDIANES

                               Fer la compra a la plaça del barri, o en un mercat.

 Foto de la meua propietat

 

No parlo de cap esport, no.  Tampoc parlo de cap rutina, ni de cap obligació. Es tracte de fer una comentari  breu de lo que represente  per les mestresses de casa l’esmentat ritual.

Per  una persona intel·lectual i culta, la feina d’anar a mercat, és una cosa vulgar que pot fer el més inútil dels mortals.

Però  jo no ho veig així. No es que sigui la meva tasca preferida o he de confessar, però intento buscar-hi la cara bonica, i el aspecte més  positíu de tot plegat.

Primerament, m’atrauen els colors.  Els professionals venedors ja ens tenen  la taula posada , des de primera hora del matí. Amb un aspecte tan llamatíu que els productes frescos sobretot, et diuen: Compra’m, compra’m.  Les fruites i les verdures col·locades de manera estratègica , també reclamen la nostra atenció. Els colors vermells de les tomates, els taronges de les mandarines, les llimones, mes intensos els  palosantos, les pomes. Per que facin més goig, una noia les eixugue, una per una, amb un drap de llana, i llavors aquells colors, es tornen vius i brillants. Les pomes queden que semblen acabades de pintar. Les verdures, posades en funció del verd més o menys intens. Si son en gra o fulla. Les olors intenses del camp, es troben i barregen en harmonia. I es gaudeixen en plenitud.

 Descriure una parada de bon peix,  i més per els qui els agrada el peix, es un espectacle. Es mouen, tenen boques i dents molt prominents, potes estranyes, i ulls vidriosos. Però són maquíssims, de tan horribles d’aspecte.

Hi ha  les parades de bacallà i olives,  igualment de  molts colors i olors que fan obrir la gana de menjar.  Les  xarcuteries, un altre plat  fort, del  que no pots prescindir d’aturar-te. La gran varietat de formatges, pernils i embotits  de tot color i textura, i que  alhora pots tastar…..

Les estanteries plenes de llaunes de tot el que vulguis demanar, lluentes, ben colocades  asimètrica ment, i netes. Fan molt  goig. Un reclam més…

I desprès  abans de marxar cap a casa, un cafetó compartit amb alguna amiga….quin plaer, anar a mercat, encara que tinguis que mirar pel  gasto, obligats tots,  per la ditxosa  crisi!!!

POST PER ELS INDIGNATS

                No todo el campo es orégano

Porto uns dies pensant-hi, i quan això passe, al final exploto. Conec aquest cas perquè tinc dos amigues allá, totes dues, molt preparades, i puc afirmar que una de elles va marxar cap al seu país, perquè l’hi va il.lusionar, el projecte que li oferien. Es  professora d’anglés.

Ara que hi ha un clam tan estès de que tots el polítics son uns lladregots y uns farsants, que enganyen a tort i a dret, als seus votants, doncs ara, i en aquest moment , en hi un que es salve de la crema.  Ho puc dir ben alt, i ho vull dir ben fort. Us recordeu d’una cançó que va polularitzar, una  coneguda folklòrica?, i que deie:

Don José Mujica,es descendrent de bascos

                                              
                                     Al Uruguay, guay, yo no voy, voy.
                                     porque temo  naufragaaaaaaar!!!

Es  justament l’Uruguay, un país petit, i pobric, Peró que sap molt bé el que vol. Va guanyar les últimes eleccions democràtiques, un home ja gran, al voltant de la setantena. L’anomenen, el abuelo, o sinó Pepe. Aquest avi, ho dic per raons de edat, perquè crec que no es avi de ningú, -no ha tingut fills-, dons bé segueix vivint a la seua xaboleta, els seus gossets, i la seva muller de tota la vida. Ha renunciat al 90 % del seu sou com a president; el palau et que hauríe que habitar, l’ha habilitat per els que, en un cas, i en un moment determinat o per alguna desgracia es trobin sense sostre.  Té el mateix cotxe vell, que ja tenia, i el que no ha pogut impedir, es la vigilància, que des de lluny, li fan, per seguretat. Els veïns el veuen cultivar l’hort, com sempre, i cuidant dels seus animalets, però no us penseu pas que sigui un camperol allunyat, de les mancances i dels problemes del país. Ni de la cultura.
Ha pensat primer de tot en al educació del nens, y ha declarat la obligatorietat, de la escolarització, a tots els recons del país, i per donar-li mes impuls, ha premiat a tots els escolars des de els 5 o 6 anys, d’un ordinador, amb tot el programa escolar, i els nens i nenes d’aquell,  petit i in significant país, aprenent a partir del programa CEIBAL. i s’estan obtenint extra ordinaris resultats. l‘esmorzar, es inclòs en el mateix pack.
La meva admiració per aquest home singular, m’ha desviat , del tema que tant ens preocupe. I he pensat amb ell, perquè si s’ha de canviar el model de govern, i el model de societat, no serie un mal referent. Mes austeritat i millor formació acadèmica i per damunt de tot la bonhomia la honradesa i l’educació, des d’el bressol.

SENTIMENTS

Fotos de la meva propietat

              L’enyor, la melangia, el romanticisme.

Sonen bé aquestes paraules. Son poesia per elles mateixes. Diferents entre sí, però que totes expressen sentiments que surten del fons del cor. I tan gastades! i tan noves!

En molts moment de la nostra vida les hem emprat amb tanta força, i amb tanta vehemència, que ens han fet plorar, en ocasions suaument i d’altres amb desesper. Totes íntimament lligades a una altre sentiment delicat i formós: l’amor. Qui no ha estat enamorat platònica ment, de la seva parella, o d’una persona que et trobes cada dia al autobús? per exemple. Poc a poc es forme un sentiment tan intim com irreal, però que ens fa somiar desperts, en la gloria. Ens fa tocar el cel amb els dits.

Un cop vençut o caducat el sentiment, ens endinsem en els tenebrosos camins de la melangia, que fan de nosaltres éssers errants, tristos i sense vida; igual com les flors collides al matí, i que a la vesprada ja son marcides. Ganes de no fer res, de deixar-se anar, errant i sense cap horitzó a la vista, i les llàgrimes que sense saber com, suren i s’escampen per tota l’ànima. Es el moment de l’ enyor, el moment en el que voldries cercar allò que ja s’ha fet llunyà i fora del teu abast. Estires la ma, i ja es possible agafar-ho. S’en ha anat.


Novament em deixo portar per la mandra,  que em fa buscar al fons del calaix de sastre, quelcom que ya ha estat publicat anteriorment.

EMILI TEIXIDOR

foto de la meua propietat

 Tenia aquesta entrada preparada pel dia del seu comiat, però d'altres assumptes de la actualitat,van des aconsellar la seua publicació. ara el recupero, i ens servirà, alhora, per refredar l'ambient, massa caldejat de les manifestacions.


Recordo a l'Emili Teixidor, de quan col·laborava a Catalunya Radio, al programa d'Antoni Bassas dels matins.
La seva proposta era un dia a la setmana, i recomanava els llibres nous que sortien a la venda. Sempre que l'hi vaig fer cas, i escoltant el que ell deia, en el moment de la lectura, el recordava sempre.
I la mateixa lectura t’adresava al pensament de les seves paraules, tan concises i ajustades a la realitat. Totes les dades, i tots els seus consells resultaven ser tal com ell els havia dibuixat Òssia que explicava amb  tanta rotunditat i énfasi, que t'agafava unes ganes boges de anar a cercar-lo, a la llibreria mes propera. Realment quan ell deia que un llibre era bo, t'hi podies pujar dempeus.
Mai vaig sentir que digués una mala crítica, sobre tal o qual llibre o autor. Sempre parlava en positíu. Ni tampoc, vaig sentir una paraula, menys-preant, sobre una determinada publicació. Utilitzava, d'altres expresións més subtils, si tenia que dir que aquell o un altre producte no era recomanable. Sabia com ningú, inculcar l'amor per la lectura, i escoltar-lo cada divendres, crec era que era en aquest dia de la setmana, jo l’esperava sempre per saber que era el que s’havia de llegir, però a mes, escoltar-lo parlar, amb la naturalitat, amb que emprava, un vocabulari ric i   amb matisos, era un autèntic regal per l'oida.
Que li sigui donat el descans, perques el seu record perdurarà. Igual com perduren els records d'altres escriptors, nostres com en Pere Calders, Martí Pol, Salvador Espriu, Appel.les Mestres, Josep Pla, i tants d'altres, sense oblidar en Tarenci, en Vazquez Moltanban, Baltsar Pourcel, més propers en el temps. Tots els que anomeno,  se que  hi són, però no hi son tots el que hi ha.

HISTORIAS DE AYER MISMO

      Aprender a vivir en tiempos difíciles. (continuación)

 Después de las múltiples ocupaciones de la chica, en la casa, (Una casa de huéspedes, con capacidad para todo el que llegaba.) también iba a la escuela. Le gustaba aprender matemáticas, historia y geografía! Con un solo libro había para todo. L ENCICLOPÈDIA.
Ir al cine los domingos, si podía recoger las 2 pesetas que valía la entrada, y esto no pasaba siempre, le gustaba mucho. La hacia soñar con otro mundo que no sabía muy bien si existía o no,  pero que la hacia vivir, en colores y esto era bueno, en su triste y aciaga existencia
Por aquellos días descubrió, que el piso del al lado que era del farmacéutico de los bajos de la casa. Un viejo baboso i avaro que vivia en la trastienda, guardaba arriba todo las revistas que recibía, i que después de leídiento!, ya no le faltaria cosas que leer y aprender, porqué, tenia tal ansiedad de saber y de saber, que por las noches de verano y al precio de su pellejo saltaba el balçon, subida a una silla y dejaba su frágil  cuerpo suspendido al aire por unos segundos, hasta poder tocar la otra balconada y saltar en el  interior de la otra terraza contigua. Nunca la vió nadie, Allí habia un arsenal de buenas revistas i plublicaciones  muy interesantes. Alli supo que las niñas de su esdad que salian en la revista Life americana,  no tenian que cortar leña en el sotano, ni  ir a buscarla a la a serradora con el carretón como le tocaba hacer a ella. Y con lo lejos que estaba! Ni bañar a sus  hermanos todos los sábados en un barreño.
Se daba cuenta perfectamente, que se iba a producir, un cambio de costumbres sustancial. Pero tardó mucho en llegar, y a ella ya no le pilló joven
En aquellos libros y revistas, descubrió paisajes increïbles que jamás pensó, que existiesen en realidad, Gullin en China, Grindelwald en Suiza, Londres, Nueva York...Supo de las grandes catedrales góticas: Milán, Reims, Colonia. Supo de la Historia del Arte, de las civilizaciones  antiguas: la egipcia, la etrusca, la griega. Se paseó por todos los museos del mundo: el Moma de N.Y.  el Emitage de Rusia, El Louvre, de París, el Prado. etc.
Para regresar a la realidad, no le era tan difícl ni peligroso; solo tenia que abrir la puerta del piso, cerrar de golpe,  pero muy suavemente, y meterse en la oscura y desgraciada realidad, de su casa de su  familia, de su vida.

HISTORIAS DE AYER MISMO

                               Aprender a vivir en tiempos dificiles  

           La pila de la leña, estaba ya cortada. Ahora por fin podría salir a jugar.
Su madre  le había dicho: cuando acabes podrás ir a la plazoleta, con tus amigas a jugar con las canicas.
La muchacha, volvió a mirar a su alrededor. No no quedaba ni un tronco por cortar. Arrimó la el hacha a la pared del cuartucho, cerró la puerta con el cerrojo grande y salió a la calle.
Una densa neblina se había apoderado del lugar. Oía las voces y el griterío de los chicos jugando a guerras, y las niñas que habían iniciado un nuevo ciclo de juego. Ahora tocaba saltar a la comba. Mejor!-pensó, aquí no me podrá ninguna. Y se dirigió hacia las voces.
Cierto, la chiquilla era delgaducha, por no decir muy flaca, (no por mucho comer)y con tan pocas carnes saltaba ligera  y liviana como una gacela.
Cuando estaba en lo mejor del juego, ganando a sus compañeras, por resistencia y numero de saltos, oye la  voz de su madre que la llama. Se le había olvidado comprar aceite.  Y tenia que ir corriendo a casa la Braulia. Unas combitas más y al segundo chillido de su madre, corre veloz a su casa.
 -Trae una garrafa de aceite y 5 kilos de patatas. Enseguida!- le dice, con autoridad.

       Baja las escaleras  y el último tramo  que era el mas largo, se desliza por el montante metálico subida de lado como una experta jineta en la baranda, que estaba lisa y brillante por el roce de su ropa andrajosa y sucia. Iba tan deprisa y lo hacia tantas veces a lo largo del día, que podía dar una salto y adelantar medio camino de la entrada que era un espacio amplio. Y en dos zancadas a la calle. Pasaba  por donde estaban las chicas, se detenía un poco a mirar y seguía su camino hasta la tienda. De regreso a casa, acusaba  el peso de  las patatas que no la dejaban  caminar. Tenia solo 10 años, y al final del día, había hecho mejor jornal que su padre que gastaba más las sillas de los cafés que las de su casa. cuando regresaba a la plazoleta ya no quedaba nadie. Mejor, pensaba, estoy demasiado cansada.
Tenia 3 hermanos varones mas pequeños, que  se pasaban todo el día callejeando, o en el campo, buscando nidos de alondras de comadrejas, de lo que fuera. pero los niños no tenían que ayudar a mamá, esto era lo más mal visto en aquellos días grises de la posguerra. Toda la carga para ellas. Era lo normal y preceptivo. Siempre era así, desde todas las sequías y de las muchas lluvias.

UN PREMIO BLOGUERO.

Mi amiga Felicitat de "El jardí del Pirineu", me ha horado, en concederme este premio, que creo que no merezco, pero que tampoco puedo rehusar. Le doy las gracias de corazón, igualmente que a mis lectores, pero su fidelidad en seguir  mis vacilantes pasos, y por ser indulgentes con mis errores, que son muchos y lo sé. por todo mi recorrido por mundo virtual.

 NORMAS DEL PREMIO:

1ª/ Se premiaran 7 blogs. 5 que no superen los 300 seguidores, y 2  libre elección
2ª/ No se podrá devolver el premio al que te lo ha otorgado, pero sí que tendrás que nombrarlo y
     enlazarlo a tu blog.
3ª/ Agradecer el premio desde el corazón de tu blog, osea si tu blog es de poesia, un pequeño poema
      Si es de cocina una receta sencilla.... (Esta norma es opcional, solo persigue el fin de dar más
      originalidad al concurso.
4ª/  El blog premiado, debe reflejar el ultimo comentario que le han dejado en su página.
5ª7 Decir tres cosas que no te gustan y tres cosas mas que sí te gustan.

SIGO:

     Los blogs  que he escogido para ser permiados, son a mi entender:

     Nuevos Caminos, de Remei

     Sir Enri de Baskerville, de Anna Jorba Ricard.

     Tiempo sin verte, de Reyes Vaccaro

     Accès a Maians de Ramón EstRiver

     Ya que digo de JoseVicente.

   
Me ha concedido el premio, Felicitat del Jardi el Pirineu.

Desde el corazón, un pensamiento:

La confianza, el respeto y la fidelidad, son virtudes,
que adorna el carácter de muchas personas,
pero, que hay que seguir trabajando,
siempre, para ser merecedoras de ellas.

El último comentario a mi blog lo ha hecho: del blog ATELIER VENECIANO

Bertha ha dit...

Preciosa jornada ya veo que la disfrutaste.Y en cuanto a la Magia y los trucos ya nos haría falta saber unos cuantos para ponerle un poco de fantasía a estos momentos tan tensos.

-Muchas gracias por tus consejos Montserrat.Cuando haga el próximo trabajo los aplicare seguro que son muy decorativos.

Besos feliz semana.

15 de juliol de 2012 14:01

 TRES COSAS QUE ME GUSTAN: la sencillez, la amabilidad, y un corazón bueno.ç

TRES COSAS QUE  NO ME GUSTAN: El rencor, la mentira, el orgullo.

Espero  haber hecho bien los deberes.  El que quiera se puede pasar a recoger sus  premio

ELS MAGS I EL IL.LUSIONISTES

Un moment de la actuació

Els mags, autèntics artistes

Ahir vaig estar en la festa de natalici del meu cosí Joan Sala. Com es costum en, en aquestes ocasions, es fa un dinar per els amics y parents. Es riu, es  parle, es menja de valent,  y tothom s’en va cap a casa, ben entrada la vesprada. En hi ha que per raons, d’antiguetat o d’amistat, fins i tot es quedant a sopar. 
Pero el que volia referir-me, es que el mèu cosí, va voler-nos regalar, una mostra, del que es capaç de fer un bon professional de la màgia. Entre el amics en té alguns que hi son molt afeccionats, i un d’ells te un fill, que també en sap molt sobretot de fer jocs amb cartes.
Doncs ahir, estaven tots frisosos, per poder veure aquell mag del que els havien parlat meravelles. Jo quan els veig a la televisió, he de ser sincera: Em cansen. Igual qu’els funambulistes o els que fan jocs malabars amb pilotes o amb masses.Y sé perfecta ment, que tenen molt mèrit. No es pas per despreciar.
Però ahir al veure aquell mag de tan aprop, a un metre i mig de distància, em vaig sorprendre, amb l’espectacle que ens va fer entre rialles i simpatia ben estudiada.
Sorprenent!!! De debò que vaig passar una estona, que em va fer oblidar els mal tràngols que he passat últimament amb la meua caiguda.

A més a més dels trucs de les cordes, ja una mica gastat, però veure com el fan, amb tanta llestesa i precisió que per molt que miris, no veus absoluta ment res... i ho fan, i ho tornen a fer i res.
Això per dir quelcom, però amb les cartes i cap al final del l’actuació. va fer uns trucs, dignes de un gran mestre. Impresionant !!! Tots ens van aixecar, per felicitar-lo, y aplaudir-lo a rabiar. A la meva pregunta de com ho feia, va dir senzilla ment:
Senyora ara torno casa a assajar, assajar, assajar
 Que vol dir treballar, traballar, i treballar

UN TEMA NOU AMB PROBLEMÀTICA IINCLOSA

            El servei domèstic.


Aquest es un tema molt del dia, i a més a més molt costerut i difícil de resoldre.
Les dues parts implicades i que ara s’enfronten, totes dues tenen una bona part de raó.  Perquè. abeure: una dona que treballe per les cases durant vint o trenta anys, quan arribe als 60 o 65 anys, té els ossos desfets, perquè s’ho porte el mateix ofici, i d’altres patologies importants. Si es una dona  separada, com en hi ha moltes, es quede sense cobrar ni un duro de pensió, i tal com van les coses no tindrà ni la pagueta- misèria del govern autonòmic. Dons ja tenim al país una alta pobra de solemnitat.  Una més de les que van a demanar caritat, i potser tindrà que dormir al ras.
De l’atra part, també es comprensible, que en un casa que hagin de menester un cop ma, amb les feines de la llar, posem 6 hores a a la setmana, i si comencem a  pensar, que a mes de pagar les hores a 12 €, hi cal abonar l'assegurança,  les pagues extres, les vacances, i les baixes per depressió, agafem un llapis i con fem comptes.  No sé quanta gent s’ho podrà permetre.
I tampoc sé, qui hi sortira perdent.  Segur, que no hi guanyarà  res, el pobre, l’últim de l’esglaò,  o sigui la dona de fer feines. Les coses son així.

imatge de Google

Moltes cases, es veuran en la obligació de contractar personal sense papers, que seran els únics, que no els denunciaran. I tindrem un nou cas d’estafa, sense poder’ho evitar. Y sense pretendre-ho, ni tenir-ne cap intenció

Els Consellers o els Ministres, responsables d’aquesta llei, seguts a les seues poltrones, ho han vist clar, i punt. Jo soc de la opinió, que deurien baixar del seu Olimp, i assabentar-se, a peu del carrer, de com s’han de fer els números,  perquè no es pas igual contractar servei en una casa de família benestant,  que una família monoparentat, en que la persona, cap de família, es veu obligada a demanar ajud per cuidar els fills, per ella seguir treballant, per mantenir totes les despeses. també hi ha casos  de senyores vídues, amb una paga de viudetat, que amb prou feines els arribe per cobrir les despeses imprescindibles, Com es pot pensar que pugui costejar tot aquest suplement que s’he li ve al damunt?

Em suposo que trobaran una solució al problema, si es que la busquen, però mentres tant, el debat està servit.

VACANCES A LA MEDITERRÀNIA

        Barcelona, destí de creuers i creueristes.

Des de que fer un viatge o una sortideta  amb un creuer, s’ha popularitzat i està a l’abast, de moltes mes butxaques que abans, Barcelona, reb mes turistes que mai.
Avui que he tingut la ocasió de passejar per la zona de Port Vell i el Maremàgnum,

Foto de Google

m’ha semblat que s’hi notava moltíssim en el transit de gent, d’autocars i de moguda en general. Mai havia vist tan animat  tot aquell sector. Els turistes envaeixen la ciutat, donant-li un color viu i vital que fa que per tots els carrers semblin en una constant Festa Major. Els busos turístics plens a vessar, de gent, de cámares de fotos, de samarretes i de barrets, per apaivagar el ratxos de sol que ja comencen a picar de valent. Els xiringuitos i les terrasses de gom a gom. I es que conforme ens anaven apropant cap al monument a Cristòfor Colom, des de el cotxe es veient quatre  grans creuers, amarats al Port. Unes autèntiques besties marines, descomunals, sempre carregades de gent curiosa i que esta disposada a deixar uns quants Euros repartits, entre el Parc Güel, la Sagrada Família i el barri gòtic. De fet per tota la ciutat.
Entenc els botiguers que reclamin la liberalitzacio dels horaris comercials, perquè veuen davant d’ells passar uns guanys que no poden averar. Estan convençuts que s’ha d’aprofitar el moment. Perquè ja se sap: Quan passe el vent per la flauta, es el moment de moure els dits, no abans ni desprès. Y tal com estan les coses, i la sobretot l’economia del país, potser caldria escoltar-los.

Aquests vaixells, que semblen iinexpugnables, amb tantes i tantes mesures de seguretat, i amb unes normatives molt estrictes, que els hi exixeissent incorporar a les naus, els últims avenços en matèria ecològica, per no malmetre el fons marí.

Creuer de la Comapanyía Costa

estan, com dic, en fase de creixement. I s’han convertit, en una manera molt popular de viatjar massiva ment, o de fer relax. Bon menjar, bon tracte i diversió a dojo, per a tots: grans i petits, invàlits i obesos, grans famílies i persones soles i solitàries.Un aigua-barreig, que d’atra manera seria impensable. Jo els he freqüentat mes de un cop, i els hi trobo un munt d’avantatges. I veig que els demés també.

L'INSOMNI

                              Fets i cassos
Si comencem a cercar els motius del insomni de moltes persones, que el pateixen, potser ens torbarem, que no es una senzilla disfunció orgànica, sinó que obeïx a moltes d’altres raons, de vegades molt mes inquietants.
Des de  temps enrere, cal afegir, la incertesa del futur, es una de  de les noves circumstàncies que es miri som es miri, es motiu mes que preocupant. Al voltant de moltes converses, i de quasi totes les  tertúlies dels mitjans de comunicació, es respire, una al-alenada de l‘aire corromput dels tripijocs, que fan uns i altres per robar a cara descoberta. Sentim una remor sorda però certa, i no voldríem veure les inútils reunions del ministres, i mandataris de tot el món, que fan, per retrobar-se cada quinze dies, només que per fer bereno les. O, algú sap que s’hagi fet cap avenç, per solucionar quelcom de profit per el pobres mortals, que mentres tant, suen la samarreta treballant com uns bojos? això els que tenen feina, però fument-se de fàstic, i de desesper tots els demés.
Però es que en hi ha d’alltres de motius per no dormir, deixant tots, els dolors físics, que en hi molts i que ens priven del descans nocturn; tan necessari per refer les nostres capacitats i per gaudir d’un bon to muscular, també trobem d’altres motius que encara que no siguin importants, també  ens fastiguegen el són. Poden ser: tenir un baby ploraner, les males notes escolars d’un fill, la discussió amb un veí, el no poder fer front a uns deutes que et reclamen amb insistència; Un accident, o una una topada amb el cotxe també ens pot  desestabilitzar i fer-nos passar al nit fent voltes sense dormir.

Una separació, por donar molta feina en aquest sentit.  Perquè no serà pas el son de una nit. Segurament abans de que es produeixi el trencament, el mes normal es haver vetllat una bona quantitat de dies, I figureu-vos, si cal discutir, la custodia del fills, o el saber qui es queda amb el pis;
bbbffffff!! 
Si reflexionem i pensem amb tot alló, que ens pot treure les games de dormir, Arribarem a la conclusió, que que si algun dia podem gaudir de un son llarg i reparador, serà un autèntic miracle.

LA LIBERTAT MAL ENTESA

Foto de la meva propietat,

                                Ésser lliures.-

En teoria tots naixem lliures i vivint lliures. Els tractats de totes les Constitucions, i de tots el països del món, així ho proclamen, ho tenen ben escrit, i amés a més ho  juren davant la Bíblia. Desprès conforme vas creixent en edat i en vivències, et comences adonar, que s’han de complir uns certs requisits, que hi son unes lleis i unes normes que s’han de respectar. I no et queda més remei, que seguir el joc, encara que les regles no t’agradin o no et convinguin. Perquè de veure que la llibertat no es igual per totes les persones, també s'enten ben aviadet.
Peró, quan ja has tingut temps de saber o experimentar en pròpia pell, com son les coses, i de que la llibertat es una cosa que es compra i es ven, et preguntes moltes vegades, perquè hi ha nens que venen al món privats de aquest privil.legi. Perquè ells no poden pas saber ni endevinar les regles d’aquest joc tan injust i tan macabre. NI tan sols tenen el dret de replicar, o de protestar.

Espectacle de cetreria.

 Posats en aquesta tessitura, també podríem preguntar-nos, el perquè estan reclosos els indis de Nort-Amèrica,  en les seues reserves.  Allà ben quiet ets sense destorbar ningú. O bé tants pobles oprimits com el Sàhara, confinats en campaments que son una vergonya, sense oportunitat, d’escollir res, nit tan sols saber si menjaran. Els  palestins, un altre exemple de la privació de llibertat, i en aquest moment  sotmesos a un poble, que també en el passat es va veure privat i perseguit. Però que ara mateix ha perdut la memòria. Lamentable tot plegat.

Se que els problemes que preocupen, als països d’Occident, son uns altres de molt diferents, que res tenen a veure, amb el patiments, d’aquestos pobles oprimits que anomeno. I de d'altres. Per lo tant, aquestes crides que fan, els ciutadans mes concienciats, de la gran injustícia, en la que jo també m’hi conto, els hi relliscaran, i llavors giraran la mirada cap un altre lloc. Perquè ells si que la utilitzen la llibertat. Sí la llibertat de mirar, on ells vulguin.

TEMES DE ESTIU

imatges de Internet

Col.leccions i col.lecionistes

Existeixen en el món, tantes coses col.lcionables com persones disposades a ajuntar-les i guardar-les, per molt estranyes que siguin. M’agradaríe poder-les enumerar totes, però em temo que no hi hauríe el suficient espai, a la meva bitàcola, ni amb cent més com ella.
Pasaré per damunt d’unes quantes que s’em puguin acudir en el moment, perque m’interese més parlar del aspecte social de les coleccions i del perfil de les persones que s’hi aficionen.
Conec persones que es dediquen
 a buscar pedres estranyes de diferents llocs del món.(No comprades, sinò buscades i trobades). Bon recull, que no ocupe massa i decore. Feta per gent de gust i bon nivell academic. Ampolletes de sorra de de tots els mars i oceans del mapa i de les séues platjes amagades i llunyanes. Adecuada colecció, per persones molt viatgeres. Les papallones tot un clasic del coleccionisme quasi professional, que ha donat péu, a la figura genérica del col.leccioniste. Capses de totes mides i colors.
Les consabudes xapes de cava, molt discretes i fàcils de obtenirr. Colocades dins els albúms de es venen al respecte, tenen la particularitat de ésser barates i d’ocupar poc espai. Igual que els segells, aquestos sempre resulten mes cars i son per butxaques mes potents. Tenim també clauers, llaunes de begudes o cactus que són a l’abast de tothom, peró no pase igual amb les monedes antigues o de curs legal de tots el paisos del món. Si son d'or o d'argent, la cosa ja es redueix a col.lecionistes, adinerats.
Closques de caragols, petxines de mar. Ampolles de vidre, de licors i vins amb formes rares. Relotges de tota mena i color, i no oblidem els dissenys i vestits del grans modistos, que poden arriba a ser la ruïna de més d’una economía ben sanejada. Si són de firmes ja desaparescudes, llavors ja es el sumum. He vist col.leccions de càmares de fotografiar, proyectors de cinema, de tractors agrícoles, i de juguets antics que son verdaderes peces de culte. Dedicats a els joguines del segle XIX, en hi ha de nines de cerámica, de fussels de llauna, (molt difícils de trobar), y de mapes i cartes de navagació anitgues; igualmente molt buscades. El col.lecionisme com a hobby, pot arribar a ser un passatemps, ludic i una manera de fer més rendibles els estalvis. Col.leccionant obres d’art, cotxes primitíus, ànfores, figures del antic Egipte, mosaïcs grecs, o retaules romànics. Peces precolombines, també molt apreciades.Coleccionar art, por arribar a ser una manera d’especular. I fins i tot de blanquejar diners. Peró aquí me d’aturar. Les coses en aquest punt, ja son figues de un altre paner. I son terrenys que no hI voldria pas entrar per l’abrupte i rellicós del terreny en que es mouen.