ELS GUISATS DE LA MEUA MARE

 
A la amiga Casss, i demás juever@s. Supongo que todos dispondreís de un buen traductor. Este texto lo tengo escrito desde hace bastante tiempo, he hecho la traducción yo misma, y la he perdido!!! He optado finalmente en pubicar el original.  Espero sepais comprenderme.

Hoy es jueves, toca relato, sin más.
 
La meva mare cuinava molt bé. Tots ho sabíem. Era capaç de fer un exquisit plat de llenties, només amb els més elementals ingredients. Semblava, com hi hagués incorporat una mica de sucre, per fer-les dolces com un boci net de cel, d’aquell que es veia, algunes nits silencioses de hivern, des de la meva cambra. Hi afegía també el punt exacte de sal, per que no resultessin tan dolces, com els braços de la padrina, que tant m’estimava, y que jo recordo, amb la mirada plàcida y tranquil-la. Aquella mirada que tenen totes lo padrines que jo conec. De dones que han viscut i han passat per totes les experiències. Generalment vídues y vestides de negre a perpetuitat.
Mentres el foc anava fent la seva feina, ella, la meua mare, afegia al guisat, herbes y altres especies. No els puc anomenar, perquè no els sabía. Eren tots dintre un paneret, que guardava cuidadosament, en una prestatge ria alta del armari.
Que de coses que hi guardava en aquell racó de la posella!. Era el seu armari dels records, de la joventut i infància. Quan jo l’hi preguntava el perquè d’aquell secrets, només em deia: no es pas hora de saber-los. Ja en parlarem, un dia plujós, que no tinguem, rés a fer i la vesprada, sigui mes llarga. Llavors serà el moment per explicar-te tot el que vulguis saber.
Els meus germans, atrets per l’olor, que el guisat començava a despendre, s’atonsaven per saber, quan de temps tendrien que esperar, per assaborir-les. Eren, xicots, enjogassats, i tan sols sabien, com eren les llentíes, i de com la meva mare els hi feia, aquell dinar tan rebó. Una estona més tard, ella els cridava des de el balcó, que donava, just damunt la plaça del poble, on ells jugaven cada dia.
El guisar aquelles llenties, era tot un ritual, pel que s’havía d’estar preparat, així que per a ells, era la espera, sempre aquella espera que els feia del-hir del gust, y sucar pa amb l’òlor
Per mi representàven molt més. Eren els gustos que encara somio, amb aquells olors tan genuïns, que em retornen directament a la meua infantesa. Ara les llenties també són una part important, de la nostra dieta, però, tot y guisar-les amb molta més abundància de ingredients, mai he pogut aconseguir, que s’assemblèsin, ni que només, fos una mica, amb aquelles que guisava la meua mare.