 |
| Foto de M.S.P |
Es done la casualitat de que els yankees celebren aquesta setmana el dia d'Acció de Gracies i des de Fort Lauderdale, el Navigator s'omplert de un public molt diferent. Aquest es ara un creuer vacacional de oferta de cap de setmana. La gent es més vulgar. Pràcticament sense europeus ni jubilats americans rics. Amb 24 hores hem passat del glamour mes espectacular al ambient mediocre i avorregat. El serveis i les atencions han baixat molts esglaons. Aquesta gent només volen menjar i veure i ho poden fer sense mesura.
Una dada molt il·lustrativa, es que la biblioteca, que a hores d'ara, romàn plena i no hi ha cúa, amb els llibres de totes les matèries, i els dies anteriors les prestatgeries eren buïdes. No hi havíe ni diccionaris. Tampoc hi ha serveis religiosos. M'han dit que el capellà que celebrava cada dia havía quedat a Florida.
Veiem tota l'estona les costes de Cuba, però tot i que es tan aprop no la coneixerem. Allà no en volen de turistes de creuers. (de moment)
Ahir vam visitar Georgetow, capital de les illes Cayman, i avui estem a Jamaica. Encara no hem baixat a terra, però es veu un país molt verd, amb muntanyes i boscos frondosos. Molt diferent a Cayman que ere tot pla i sec. Els dos llocs abocats de ple al turisme de masses. Tots els creuers que operen per aquesta part del mon, hi fan parada, i els natius s'han espavilat de tal manera, que treuent dòlars de sota les pedres. Aquí fins i tot es veuen moltes urbanitzacions al costat de la platja, i també bungalows.
Molt maco Ocho Rios, (Jamaica) Però el que més ens ha cridat l'atenció, son els seus habitants. Pidolen per tot i roben el que poden. Una picaresca, que a mi particularment hem moleste moltíssim. Hem pujat a les cascades i tampoc hem pogut gaudir de la natura exuberant que si pot imaginar. Només imaginar. Perquè ere tan ple de gent que amb prou feines vèiem l´aigua. Americans grassos, sorollosos, i prepotents. Grassos, el que s'enten per grassos, ho son tots sense excepció; però n'hi ha una gran quantitat d'obesos. Tan obesos que no poden ni caminar per si sols. Van amb carrets elèctrics, que manegen amb destresa.
Avui toque mar tot el dia. El darrer del creuer. Era previst prendre el sol, però tampoc el veiem de moment, seguint la tònica de cada dia. No obstant aquí si que hem sentit xafegor.
Cal aclarir comptes, pagar pagar despeses i fer maletes. Demà emprenem camí de retorn. Ja tenim ganes de veure la nostra gent, i de seure al nostre raconet. Una vegada més es complirá el que diu en Jaume: Es necesari sortir fora uns dies per poder dir a la tornada:
“Que bé que s'està a casa nostra”!!!!
10 comentaris:
Como bien dices los contrastes se ven y son reales, con lo cual hay que aprovechar lo visto y recordar lo bueno de un viaje.
Yo hago viajes muy cansados con mi esposo y en cada uno de ellos me digo este va a ser el último, pero luego cuando veo las fotografías me vuelvo animarme en otro.
Volver al hogar es lo mejor.
Un abrazo
Magníficas tus crónicas de viaje. Lo de los americanos obesos que caminan con las máquinas elécticas, contrapone bastante con el pillaje y la picaresca de los habitantes de las Islas Cayman. Mundos diferentes y opuestos.
Buen regreso
Un abrazo
Esos contrates son lo que más me impacta a mi en esos lugares.
Pero también nos llevamos en el recuerdo los momentos hermosos que son muchos. Viajar es todo un placer. me encanta leer tus escritos
Petons
en mica casa hemso sido desde siemrpe muy viajeros. Empezamos con una roullotte, con los chiscos, y siempre hemos hecho las vacaciones, viajando.
Piensoqeu cada viaje se disfruta trés veces, por lo menos:
al prepararlo,
el hacerlo.
y el recordarlo.
Además a nosotros nos gusta mucho.
Gracias por tu comentario, amiga
Joé Vicente: Me alegro mucho que hayas viajado a placer con, estas cónicas. Gracias por se rtan caballeroso y amable. Una cosa te he vuelto a ver en una foto del encuentro de Blogueros. No te pierdes ni una, Eh?
y yo que estoy muy contenta de ello.
Hola Pluvisca: En y durante los viajes, simpre pasan muchs cosaas interesantes. Fijo.
Gracias por venir a visitarme. Un beso, en exclusiva, para ti.
Me encantan los viajes y con tu crónica de hoy he disfrutado ya que no he visitado el Caribe y con ella he aprendido algo de lo que no sabía.
Un fuerte abrazo corazón.
Pakiba: me alegro que hayas disfrutado viajando con nosotros en esta última etapa del viaje.
feliz desembarco en tu rincón favorito.
Un fuerte abrazo, amiga.
Montserrat, em fas riure... Ja saps que m'encanta de llegir aquestes crònique teves, tan vives. És molt difícil fer crònica de viatge, fer-la bé, amena. Normalment són un pal, estan mal fetes, i al final dius que coi m'importa a mi el que ha visto aquest o l'altre. A la literatura el pitjor que podem dir és, què coi m'importa a mi!
En canvi les teves sempre les llegeixo amb atenció i inclús divertit, perquè tens unes observacions tan gracioses... de vegades humanes, de vegades sinceres "hasta el desgarro", de vegades gairebé còmiques. Molts et dirien que ets una classista, suposo que n'ets conscient. Però jo em sento molt identificat, potser perquè ens ofèn la mala educació amb la mateixa intensitat.
He rigut amb el nou públic del Navigator OTS, jaja. Amb la biblioteca, el capellà que es va quedar a Florida, els jamaicans emprenyadors i els americans grassos que van amb carrets elèctrics, jaja. Les teves estampes són vives i per això és tan encantador llegir-te.
Gracies Ramón per les teues boniques paraules. T'ho agraeixo molt. Mai escric per ningú en particular. Només em diverteix, pendre nota d'allò que observo o el que més em crida l'atenció. Si ara he tret a la llum aquest viatge ho he fet perque era curtet, i vaig pensar que potser no cansaria gaire.
Pero tu saps que de relatar els viatges ho he fet des de sempre, des de l'any 1978, amb el primer viatge en caravana amb tota la famlia. Aquelles cróniqeus, les vaig deixar de publicar pero no avorrir al personal.
Quuan no sé sobre que escriure. torno a bucejar dintre dels calaixos y trec alguna rampoina,com la d'questos dies.
Una abraçada,amic meu.
Publica un comentari a l'entrada