la temible veritat de les carreteres
No hi ha cap final o començament de setmana que no ens recordin
puntualment i si pot ser en imatges, la quantitat de morts a les carreteres,
acompanyats per un gran nombre de informes sobre les estadístiques, del perquè
i del com es produeixen. Dels ferits que en són capítol apart i molt important,
en podem parlar demà, si us semble.
Abans d’un pont, o de
les mini vacances de Pasqua, o Nadal, ja ens
podem preparar, perquè segur que hi haurà campanya de la Direcció Nacional de
Transit, o els con sabuts consells de les autoritats dels governs de les diferents utonomies. Campanyes d’altra banda que fan posar el pels de punta. A mi m’impresionen
tant que ja no sortiria de casa.
Comprenc que cal buscar la manera, perquè aquesta continuada sangria, en vides humanes,
no segueixi destrossant famílies. Unes
malaguanyades vides si es tracta, sobretot de gent jove, que són els que més es mouen i
de manera quasi fixa, els caps de setmana.
Els ensurts a la carretera, poden capgirar també i força, la
vida dels que queden plorant la pèrdua. Son danys col·laterals molt importants, sempre.
No crec pas que el meu escrit vagi a canviar la tranquil·litat dels pares amb fills adolescents, ni el avenços
importants en enginyeria i bioquímica. I menys encara resoldre els grans
problemes econòmics en que estem
immersos. Ni ho pretenc. Assumeixo perfectament com usuària, que la simple possessió d’un automòbil, done una llibertat mai somiada en altres èpoques de la
nostra historia recent i passada. Quí es resisteix a volar i admirar paisatges
desconeguts i meravellosos,i poder visitar els familiars llunyans, o anar a
la platja del costat de casa? Ningú.
Segurament, la millor solució o la mes bona determinació, es
sospesar els grans riscos, que supose el agafar el cotxe, per les estones
agradables, o els grans serveis que ens empra i treure’n les oportunes conclusions, perquè tots ens hi va la vida. I aquest es
el punt mes important .
|
6 comentaris:
Ai, Montserrat, molt oportuna ara que ve l'operació sortida, no? Que tinguem tots bon viatge...
Jo semp0re recordo la meva tieta: cada vegada que agafavem el cotxe per anar al poble, feia el senyal de la creu. Jo crec que en aquelles èpoques la gent era mes conscient de tot, dels perills, de la vida i de la mort... de tot plegat, no?
Estem a un moment que tal vegada els nervis fagin que la gent corrí mes, sense oblidar que els cotxes es poden correr a 200 y el codi diu 110...la doble moral...
Petons
sí Ramón, aquest tema es ben prioritari en les dates que estem. Tothom frisant i fent càlculs per llençar-se a la carretera. Peró no oblidem d'extremar les precaucions.
Jo ja se que tu no condueixes, pero aixó no vol dir pas que, no corris iguals riscos si vas de paquet.
Una abraçada.
Pluvisca. Tens raó que hi ha coses que no tenen sentit. El que tu assenyales, es molt evident, i no sé com no hi possen ma. Suposo que els hi surt mes rentable posar multes.
T'abraço ben fort en la distància.
Bona i apropiada reflexió amiga meva!
Anirem ab compte, el que passa és que molta gent es posa nerviosa i pot ocasionar accidents per molt que altres s'ho agafen amb més calma...
Vinc per dir-te que tanque ja els blogs definitivament per a l'estiu, ara platja i lectura...
Amiga, si vols qualsevol cosa tens el meu correu.
Abraçades Montserrat!
Bon dia Remei: ES veritat, el qeu dius
amiga meua, el factor sort, cal tenir -lo sempre en compte.
El que no m'agrade gens, es que tanquis els blocs. Em suposo que serà
per dos mesos. Et puc assegurar que et trobaré en falta. Amb tu i les excel·lents fotos que fas, hi passo, molt bones estones.
Que t'ho passis molt bé, gaudeix de la família, i guarda't de la calor.
T'envio una abraçada molt forta.
Publica un comentari a l'entrada