LA CABRA SIEMPRE TIRA AL MONTE

Fà poc vaig llegir una faula de Alphonse Daudet, autor frances del segle XIX, que és molt popular, pero que em va fer pensar en que tots anem de cap al nostre destí sense poder-ho evitar i sense que hi puguem fer rès per canviar el nostre instint.
Està descrita de manera brillant plena de passatges sobre el camp, la vida al aire lliure, l’amor d’un home envers le seves bestioletes, sense ratllar la cursileria i amb paraules, escollides i sàvies.
Es titule “la cabra del Senyor Seguin”. Comence a la Provença en una casa on hi víu els senyor Seguin i familia i un petit escamot de cabres. Són molt aprop d’una montanya boscosa plena de llops, i aquestos, dia sí dia també, enceten el ramat del S. Seguin, menjant-se una cabra. Per molt que l’home les avise quand les porte a pasturar, que siguin curoses, que es malfíin dels sorols estranys. y que en veure el llop, saltin rocs avall al corral del S.Seguin que hi estarien segures. Mil i una recomanació, perque el llop no les atrapi.
Porè ni ha rès a fer. L’home veu que tindrà que plegar el nogociet que li permet anar malvivin, però que el fa feliç. Quand ja es a punt e deixar-ho, se li passe perl cap una altra idea: comprarà una cabra ben petita que la pugui anar acostumant a tancar-la i a que estigui en tot moment al seu costat. Ho fa aixís, i de moment semble que la cabreta li surt molt carinyosa, i pasture pels voltans de casa sense moure’s. A mesura que và creisent, la Blanqueta, que ére com li deie, perqué ere blanca com la neu, anave marxant una mica mes lluny. L’home no perdie la paciencia, i amb avisos amorosos i delicats li feie veure, tot el que li pasarie si anave mes enllà.
Un dia arribar, que va tindre que lligar-la al estable, però com la finestra ere oberta, và trencar els lligams i es va escapar passant tota la nit a l’intemperie.

(Seguirà demâ, per no fer-ho tan llarg)