Els comiats

Els comiats
Són per arribar els convidats per passar uns dies a casa. Si es que l’arribada d’una filla i la seva familia que viuen a l’extranger, es poden considerar convidats. Millor diguem que estem preparats per acullir a casa seva la nostra filla i très allegats més: el seu marit i dues filles.
Al-legria sense mida, tots gaudim molt de la trobada, perque els demés fills que també viuen a les seves cases, (aprop d’aquí, però), també fan cap a la casa pairal, i finalment ens ajunten 14 persones quasi cada dia. Bons dinars, bons sopars, i molt bones estones, incloses les que passem a la piscina o fen fotos, que es le meva afició preferida.
Es passen els dies ràpidament, i jà som al dia de la partida. Semble que no pugui ser, pero és. El matí es diferent, la calor afluixa bastant i tot es brugit de maletes amunt i avall. Cal calcular moltbé per encarbir-ho tot. Perque sempre hi ha més coses de les que estaven previstes.
Comencen a arribar la resta dels germans, pel comiat, i la casa quede com si hagués passat un tornado. Aquest punt m’amoïne una mica, i tot i que sé que amb molta bayeta i temps, les coses tornarán a lluir, mentre dure el trasvals, no puc més que possar-hi cara de circumstancies.
Penso que val la pena; veure la familia junta i sobretot feliç d’estar unida, per uns pares es motíu de gran satisfacciò, i ho celebrem com cal.
Ara bé, una vegada passades i controlades totes les emocions, i tot han tornat a la normalitat, es a dir tots són sans i estalvis a le seves llars, i la casa es buida, també entre una pau i una tranquilitat, dignes de ser viscudes. La solitud també es quelcom agradable, i que s’enyora quand manque.
Sempre quede el record, les fotos, i la promesa de un nou reencontre no molt llunyà.....