DE QUAN TOTS EREM MES POBRES

Des de llavors, ha plogut, ha nevat, i tot ha tingut temps de eixugar-se, fins a arribar a la persistent. sequera, que alguns anys ha estat pròu forta, fins  fer-nos pensar en treure el santcristo gròs, i  anar en processò a fer les pregaries.

Perquè abans, hi creiem amb les pregaries, i potser no eren tan dolentes ni tant inùtils, com es creuen algúns encara. Perqué en aquests moments de tanta incertesa, de que el món d’avui superpoblat, però que té els recursos tan mal repartits, jo no sé fins al punt que no tendríem que llevar les nostres mirades cap al cel i preguntar-nos quines lletanies  hauriem de tornar a cantar, per posar remei als que no tenen rés; als nous pobres de solemnitat, que cada dia van augmentant perillosament.

Conec casos que clamen al cel, de gent que tot i havent estudiat i gaudit, d’un estatus acceptable. Es vèuent ara mateix, al carrer, menjant a les cuines (santes organitzacions), de beneficència. I es molt dur, ho se de  bona tinta. Jo he nascut en una familia pobra, però en un temps en que tots ho eram de pobres, o al menys la gran majoria. Quan tot-hom i tota-dona, només té un abric dolent per aturar el fred, i el veì igual i el parent el mateix, la  manca de recursos mai es tan dolenta. Peró aquest condicionant ha canviat i força. I ara  conviuent els mes poderosos que fan una ostentació escandalosa  de les seues possessions, i al banc del jardí del davant de casa seua hi jèu, una pobra dona potser amb  un nadó als brassos. I el ric lluny d'assabertar-se i parlar per poder ajudar, ho denuncíe a la Guardia Urbana, perquè la facin fora de la seua vista.

   A mi em fan verdadera llástima, sempre que puc hi poso remei, però dubto que amb una sola bona intenció, no en hiagi per a res. Caldria, molta mes comprensió per part de tot-hom i sobretot les autoritats  pertanyents. O millor encara, fer uns millors repartiments, o polítiques, millor orientades a pal.liar aquestes grans desigualtats.