CLAUSTROFÒBIA

L’home no s’ho acabava de creure, volia sortir del coctxe, i per molt que empenyía, i empenyía, no s’obríe cap porta. L’hi entrà una suor freda que encara el feie anar mes depresa en dierecció al desesper, directament a l’abismse. Els demés cotxes, que eren com ell en un embús de trafic, s’el miraven indiferents. Les senyores, molt ben engalanades i posades, dins dels seus autos, semblaven no saver ni sospitar rès d’aquell home atrapat i que es debatía entre la vida i la mort, El temps passave, i la cúa dels cotxes ere llarga, y ningú es movíe, i la gent anaven contemplant sense pestanyejar, l’angoixa del home atrapat i mitg ofegat!
Ara,per fi, aquell home ja havie desaparegut de la seva vista, i ell tampoc podrie veure ningú. El baf del seu propi respirar, no deixaive veure rès d’afora. I aixó l’aturdía mes i mes, cada cop. Ni podía cridar, ni veuría ningú per demanar ajud.
O senzillament obrir-l'hi la porta des de fora, o intentar-ho. La por es va fer la mestressa de la situació, i entre ella els nervis de l’home. que com mes passava el temps, es veie mes asfixiat. Volie respirar, peró, no trobave l’aire enlloc.

Sí, si aixó mateix, una miqueta d’aire, una ampolla d’oxigen... Prove de posar la cara als pedals del accelerador o del frè, que allà, pensà, entre els dos pedals, hi trobaria un brí d’aire. Una escletxa minsa per ón s’hi colés una espurna d’aire, ni que fos viciat. Peró res... Es trobava desvalgut, i lluitava contra tots els elements, i contra la seva propia força. però aquesta també l’anave abandonant. No podia pensar.. no podía lluitar, contra res ni contra ningu. Estave perdut, es sentíe sol al món. Abandonat a la seva sort, no quedave rès, ni rès ere important.

Tancà els ulls; volie descansar, Si si, descansar. Al moment va adonar-se de que ho conseguiría. De sopte, ere en una una platja deserta, que mai havíe vist, que sempre somiave amb ella, sense pensar que seria tan important, per la seva felicitat, el goig suprem, que començave a tocar amb la punta dels dits.