LA GIOCONDA I JO.

Allà estava, soleta a la immensa sala del Museu, i es que encara no era l’hora de la turba, dels curiosos, que només sòn allà, perqué han sentit a parlar d’Ella.
M’apropo, torno enrera, miro els altres cuadres que li fan companyía, i rés. Penso sense fonament, que potser els han triat al atzar, o bé han pensat que si no eren massa bons, Ella destacaría molt més del que ja ho fa.
Jo pretenia, pobra de mí, que aquella pintura del gran Leonardo, em parlés del seu autor, de la seva epoca, el perque somreia d’aquella forma tan enigmàtica,
Per fí em vaig asseure en un banc situat davant mateix d’Ella. La vaig mirar amb mirada crítica, mentre anava pensant; Mai n’hem vist de noies tan formoses con tu, i més elegants. i més primes...!
Va ser aquell el moment màgic, en que em va mirar, i jo alhelada, no em podía moure. Ella em tenia captiva, en aquell banc de la sala, era presonera d’aquella rialla encisadora que jo no volia reconèixer.
Allà, sense saber el temps que havia passat, i amb prou feines, recordava l’hora que havia quedat amb el grup. Ja havien entrat, els turistes atrets per la seva fama. Nó. no ens feien cap nosa. Ella i jo, teníem un diàleg íntim, una conversa sense paraules, una entesa de tot el que havía estat en la seva vida anterior, i de la vida des de la vitrina.en aquell majestuós tron, en que es mirava el món amb un somriure malèvol, que la feie assabentada, de totes les coses tèrboles o transparents, que passaven al seu voltant.