Que faig quand no tinc tema? que pase quand m’assec al ordinador i no tinc rès a la ment, ni rès pensat, ni rès que m’hagi cridat l’atenció?
Doncs encara que es la primera vegada que em passe, intentaré escriure del no rès.
Hi ha molts pensaments que no cal buscar-los lluny, son sempre presents a l’insconcinent. L’amor als fills, n’és un d’ells. Recordo que una vegada algú va dir: Darrere de totes les coses, fets, persones, art, música, natura, etc. etc. només si trobe diners. Molts més dineres si es tracte de política o del negoci de la salud. Només diners, i interesssos económics per tot arreu, menys en una cosa. Tenim un factor, que es salve de la crema: L’AMOR FRATERN.
Afortunadament. aixó es intocablle, i sense discusió. Quin pare és el que no es sacrifique, no ho done tot, desinteressadament, i no procure el millor, elmes adecuat, pel benestar dels seus fills?. Des de el moment que neixem, em tingut i hem donat tot, absolutament tot: entrega, estimació, bons consells, exjemples, tot allò, en fí, que al nostre parer, els hi ha de suposar baneficis i experiencies.
Suposo que com totes les coses, hi haurà alguna excepció, però, serà només això: la excepció que confirme la regla. Com també hi ha moltes persones que s’els en va l’olla o simplement son bojes i pròu. Aquí no hi entro, peró, continuen essent excepcions. El que es sà, corrent, i que es done en tots els temps i en totes les civilitzacions, es l’imnens amor, que els pares tenen envers als seus fills,
8 comentaris:
A todos nos ha pasado. Y a veces hay que estrujarse demasiado la mente para sacar algo interesante. Pero merece la pena.
Un beso.
Hola tocaia.
Mira, jo no m´amoino, massa.
Quan amb ve una cosa al cap que m´agrada faig l´entrada i ja está.
De vegadaes l´inspiració amb ve quan menys ho espero, i en hore inoportunes i dit i fet.
Per aixó el meu blog es espontani.
Petons, Montserrat
Ets una persona lluïtadora, i en aquest escrit ho escrius ben bé. L'amor incondicional, es la forma natural del ser humà, sempre hi han excepcions, com dius, sinó fos per amor el mon estaría molt pitjor. Petons.
A todos nos pasa, siempre no tenés tema, aunque seguro que siempre tenés un buen libro a mano.
Suerte.
En lo del tema, debo ser la excepción que confirma la regla: siempre encuentro tema. Es más, a veces tengo tantas ganas de escribir que se me acumulan más cosas de las que soy capaz de abarcar. Y como mi blog es de entretenimiento y no de rigor científico, me permito decir verdaderas atrocidades.
Pero, en el amor de los padres, nunca me atrevería a contradecirte.
Jo tinc un problema i és que les inspiracions en venen quan hi sóc al llit, jaja. Moltes vegades penso que hauria de posar-me el telèfon mòbil al costat i gravar-ho, doncs al dia següent ja no me'n recordo o no em surten les paraules d'igual manera.
En fi, bitxo estrany que és una, jaja, sort que tinc amigues com tú que m'ajudes a guadar l'equilibri.
Petonets
Profesor Ojeda: Si a tí tambien te ocurre, puedo estar tanquila. Gracias por devolverme la confianza.
Montse Llaogstera: Jo tampoc m'hi amoïno massa, pero de vegades em surt cada xurro, que valíe més no haver escrit rès. Gracies tocaia.
A vos Norma, sólo pedirte que me hables siempre con tu dulzura argentina. Gracias!
Paradela, no sabes la envidia que me das. Siempre saber que decir y de la manera que tú lo dices... Lo dicho, una sana envidia.
Encarna, estás dient ruqueries. Ni ets un bitxo rar,ni et manquen amigues de cap classe per guardar l'equilibri. Et tens molt tiesa, i segura.
Jo et vieg així. Abraços!!!
Felicitat: Me he oblidad de donar-te les gracies pel teu comentari. No sé com m'ha pogut pasar.
Disculpa.
L'amor,com tu dius, es el motor que fa rutllar el món. Sens dubte.
Publica un comentari a l'entrada