LA RUA DE CARNAVAL

Es una manifestió mig festiva mig folklòrica, en la que ho he participat mai. Amb tots els respectes, ho trobo una gran horterada. Els homes amb les perruques rosa, el  llavis ben  pintats de vermell escarlata, faldilles curtes, pels a les cames i talons torçuts, a punt de fer-los caure, i pits postiços. Quin ridícul! No comprec com aquesta falera de la difressa, els torni bojos. De les dones no diguem. Des de Blancaneus, fins a Montserrat Caballé, passant per Pocahontas, es permés el  més estravagant i atrevit.
S'ha de reconeixer que hi ha disfreses ingenioses, ben fetes i amb poc cost. Ho respecto tot, peró: no sería millor utilitzar aquest cabdal d'imaginació, per coses més profitoses?. pase que desprès aquestes mateixes persones que es trenquen el cap per fe les virguries que lluiràn, per Carnaval, a l`hora de cosir un botò a una camisa no s'en surten.
i també trobo rar que la gent els vagi a mirar. No hi veig la gracia. Potser es per aixó per la poca afició que hi tinc, que el meus fills tampoc han volgut disfresar-se, ni de petits ni de grans. Es veritat, son ben bé fills de son pare i de sa mare. Ha estat per la seva propia voluntat. Ni els hem obligat ni els ho hem prohibit.
Ara, les netes ja son figues d'un alltra paner. Elles, des de la guarderia, ja els hi han encasquetat, boses d'escombries de tots el colors i amb multitud d'afegitons i pedaços.
Aviu dimecres de sendra, ja ha passat tot, No. no, quede una altra xarlotada: L’enterrament de la sardina, peró despres, i per fí, ja s’haurà acababat. El que vulgui fer l’indi tindrà que esperar al any vinent