Jugue el Barça: El carrer es buit, no hi ha ni els gossos que en aquesta hora treuen els seus amos a pasejar, (més aviat a fer aigües i d’altres coses, que alguns no es molesten a recollir), els cotxes tots quiets, aparcats i tot es silenci. He pensat: ara es l’hora d’escriure el meu post del dia. A més estaré dos dies sense poder publicar perqué seré fora. Doncs som-hi.
La notícia d’avui, portser la mes rellevant, es la de la mort de Santi Santamaria, un personatge famós degut a les seves tres estrelles Michelin. El primer cuiner català que les va aconseguir, i que va polemitzar moltes vegades amb el seu competidor mes directe en l’ofici, en Ferran Adrià. Les desavinences, dels dos, molt ben portades eren segurament questions que duien molt bé els protagonistes perque els beneficiave per un igual. Pura i dura publicitat.
La doctrina del primer ere la de una cuina exquisita, amb els millors productes naturals, sofisticada però amb gustos tradicionals. l’aposta del segon, osigui la de Ferran Adrià, es la d’una cuina super sofisticada, quasi de laboratori,i que ha tingut entre tots els entesos i gourmets de tot el món, un gran exit. Un notabiíssim i rotunt reconeixemet que si ha valgut la distinció de millor cuiner del món.
Particularment crec que per alimentar-se, no fa falta ni tanta cerimónia ni tan restaurant de luxe, però m’en alegro per ells, que han destacat en un art tan difícil, i com a catalana n’estic molt orgulosa, i avui de dol.
3 comentaris:
Moltes gràcies Montserrat, sempre és un plaer llegir-te:)
Una forta abraçada i mil petons!!!
PD Això dels traductors és l'invent del segle!!!
Una preciosa foto. Es verdad ha muerto uno de los grandes cocineros, un maestro de la cocina, ha muerto de una forma inesperada, quizás como a él le hubiera gustado, como vulgarmente se dice ¡con las botas puestas! Pero, era tan joven, cuando oímos estas noticias y pensamos, un escalofrío, por lo menos a mi, me recorre todo el cuerpo, no me gusta ese tema y cuando alguien es tan joven menos, se trunca una carrera, una vida, y... luego digo ¿para qué tanta lucha? Tanta maldad, tanto odio, tanta envidia ¿para qué? ¿Vale la pena? ¿No es más bonito vivir liberado de tantas cosas y pasarlo lo mejor posible?
Un montón de besos
obviamente para alimentarse no hace falta, pero es un placer,al menos para mí, deleitarse probando esos sabores.
Como muchisimas cosas, no es necesidad, es lujo..
Una noticia que ha dejado conmocionado a mas de uno.
feliz finde!!
Publica un comentari a l'entrada