ENTRADA A ESTOCKOLM PER MAR

Ja fa uns quands anys, però ho recordo vivamente com si fos ahir mateix.
Ere pel matí, de bon hora, no gaire desprès de sortir el sol.
Molt avans de veure les torres de l’Ajuntament, i d’altres edificis alts de la ciutat, varem creuar uns gran extensió de îlletes, quasi totes elles poblades, que eren un somni. Cases i jardinets, tan bonics i polits, que recordaven aquells dibuiixos, tan perfecionistes de la escola holandesa del XVIII. En hi havíe de petites de grands, de color salmò fort, color crema, combinats de verds suaus i canyellsa. I els jardins semblaven tocats per les mans dels angels. El arbres tan ben arrodonits, pentinats, de totes les games de colors verds posibles. Els teulats de les cases, de colors molt víus, i de les finestres ni us dic lo precioses i decorades que eren.
Uns moments per extasiar-se amb tanta bellesa, indrèdula de que pugués existir un paradís real com aquell, en aquest món.
Conforme anaven apropant-nos, a la ciutat, que també es una delicia de neta i pintada, pensaba en que la bellesa també déu cansar, o fatigar mentalment. I recoradaba les cròniques i les notícies que ens deien, desde fa anys que Suecia ere el paìs amb més suicidis, de tot el món.
Un cop vistos aquells maravellosos paissatjes, el tracte delicat dels seus habitants, cults y educats, encara em costaba més de creure-m’ho.
Ara, com tenim d’altres temes molt més procupants, d’això no en parle ningú. Ni la premsa, ni la televisió. N’obstant a mí m’agradaría seber-ho.