INVALIDESA PARCIAL TRANSISTÒRIA

Amb aquesta nova trompada que he près,i que m'ha deixat mig estabornida, estic novament fora de servei. No m’agrada gens. Soc una persona molt i molt activa, i restar aseguda al sofà o al llit, hores i hores, no m’ho acabo. Tinc coneixement i sé que em toque pasar aquest tràngol. y que ningú m’el pot estalviar. Per lo tant val més que pensi en altres coses, em tranquilitzi i m’organitzi el temps amb bones lectures, rebre les visites i descans.
Això es el que jó aconsellaría a una amiga o parenta que passès per aquesta proba tan cruel de resistencia de mirar les mussaranyes. M’he donat compte que no es pas igual donar bons consells que posar-los a la pràctica. M’ho pensaba així mateix, i per lo tant tampoc m’ha sorprès. El sacrifici que he de fer, es molt més dur i espinós, del que em podía imaginar en un primer moment
El cas és que ara mateix, s’em fà una muntanya pasar quaranta dies amb el bras esquerre sense poguer-lo bellugar, ni poc ni molt.
De moment estic escribint amb un sol dit, de la ma dreta, esclar, i no es massa divertit, ni s’en avance gaire. Però trenco aquesta inmobilitat que m’exaspere. He de buscar les lletres una per una, i les pico malament. Lo més empipador es escriure les mayúscules amb una sola má.
He probat de llegir, ara que tinc una lectura que m’ha enganxat, però pasar les pàgines, es tota una odisea, si no ho faig possant el llibre damunt una taula.
Un altra cosa impotant: tal com m’he de guarnir, em veig un fardo, i ja tenim el mal humor assegurat. Bbbbrrrrrrr. Mareta meva! Paciencia!