L'ORDINADOR EL MEU COMPANY, EL MEU ENEMIC

Algú m’ho va comentar un dia, i vaig pensar de deie rucades. Jó que no m’havia, enganxat mai a la televisió, tot i la oferta tan gran que en tenim, no hi havie pas perill d’eganxar-me a l'ordinador. Ho hauria jurat i perjurat. Però santament no vaig jurar res, nit tans sols prometer-ho.
Aviu estic convençuda de que si m’el treguessin, tindría “mono”.
I com es que ha passat aixó? hem pregunto moltes vegades. Doncs, no m’atreviría a assegurar-ho, pero es tan cómode i tan distret, puguer sortir al món per una finestreta que un pot manipular, que pot anar allà òn es vol, sense restriccions de cap classe, y que et done la facilitat d’estudiar, de distreure’t de jugar, de parlar, d’escoltar musica, d’estar al últim moment de l’actualitat, a l’ultima estrena d‘úna película, nacional o estrangera, de les últimes novetats en literarura. Vaja! es que ho es T O T !!!
Per no parlar de la gran quantitat de coneixences i amistats, que es poden tenir, i de veure les millors imitges del Nacional Geogràfic, preses al més llunyants recons de la Terra, els mes ingenionos acudits que circulen, avisos de totes les classes, y de tots els estaments. Mare de Deu! quina disbauxa més grossa que es formaríe sense aquest mitjà tan excepcional,que ha canviat les nostres vides. No m’ho vull ni imaginar.
Per no parlar del que represente tot el treball, que s’estalvíe, i de tota la feina que dóna. Desde que el món es món, tot ha anat evolucionant, ara, un canvi tan radical i tan ràpit, i que a més s’ha imposat en tots els àmbits, no ni ha hagut un altre com aquest. La informàtica domine tot i a tots. Cal preguntar-se: Fins òn arribarem?