diumenge, 30 de desembre del 2012

ESCEPTICISME I INCREDULITAT


Estic completa ment convençuda que tots els coneixements actuals sobre  fecundació artificial, sobre l’origen de la vida y sobre la creació de la terra, i de tot el que es belluga sobre ella, no ens han ajudar gaire a ser mes feliços. Que un cop desvetllats tots els misteris de de la esencia humana; a mi m’ha quedat un gran buit. Y amb el quadre al descobert del genoma l’he acabat de adobar.

Imatge de la Xarxa.
Recordo quan hi havíe un Déu Poderós i Misericordiós, que castigava al dolents, i premiava als bons. Que sempre podies contar amb la seva intervenció divina, fos el que fos. Et quedava el recurs de sempre que hi hauría qui et donaría un cop de ma, t'ajudaría. Sempre sabies on poder-te consolar, quan alguna desgracia trucava a la porta. Disposaves i creies amb certesa, que algú t`escoltava, i li podies demanar quelcom que necessitaves molt, com per exemple, guarir un malalt, aprovar un examen, o que la pluja arruixés abundosa ment, els nostres camps en temps de sequera. Tenies en definitiva una espatlla, on podies vesar totes les llàgrimes dels infortunis, sense veure’t mai traïda ni menystinguda. Els teus secrets quedaven a bon esguard,  no calia amoïnar-se.
Ja no ens queden grans misteris, per desvetllar. Tot esta publicat contrastat, i registrat. Fins i tot està homologat.
Es així mateix. Però era còmode i gratificant de pregar; i esperar que arribés allò que tan volies. Si arribava: Gracies a Déu. Si no venia, llavors pensaves que si Deu no t’ho enviava era perquè no et convenia. I et quedaves feliç i conformat.
Ara ens hem tornat tots uns escèptics u agnòstics. Jo, la primera. I així ens va. Necessitem sociòlegs, psicòlegs i gurus de tota mena, perquè al món no hi ha res que rutlli com serie d’esperar. Y una persona feta de carn i ossos, no pot engolir-se, per si sola, tants i tants gripaus, com hem d’empassar-nos. Estem vivint moments terrible ment angoix ants: no hi ha feina, estem escurant tots els recursos naturals de vida dels nostres descendents, ho emplenem tot de deixalles, i ens toca de contemplar impertèrrits, com els rics, acumulen cada dia mes poder i riquesa. I en canvi els més pobrets no tenen una engruna de pa, per fer un mos. Despullats i desnutrits, tampoc ells saben pregar. On anirem a parar??? qui el podrà aturar aquest desgavell??? Amb una mica mes de temença i de respecte pel medi ambient, no estariem tan sols davant aquest precipici, que si el Deu no intervé, malament ho veig.
Vull fer ben patent que aquesta reflexió d’avui, no té res a veure amb l’Esglesia. Dit en altres paraules i mes curt: Crec que ens manca, aquest salvavides que teníem abans,  perquè el ser tan descreguts no ens ha beneficiat gens.

divendres, 28 de desembre del 2012

ANAR AL CINEMA AMB LES AMIGUES

Imatge emprada a Internet
Per fi, poder anar al cine!!!

Van ser molts anys  de la meua  vida els que no vaig poder anar al cine. Y des de petita m’havia agradat sempre.  Per a mi era  un lloc i un moment on podia evadir-me i somiar en colors. I em feia molta falta. Aquells moments, a principis dels anys seixanta, el país encara estava immers en al foscor de la postguerra, i començaven a arribar-nos pelicules americanes, i musicals que eren una meravella. Recordo per exemple Lilí, Cantando bajo la lluvia, i un llarg eccétera, de títols y de actors. per no citar els Westerns, també antològics. Anaren passant els anys, i al meu marit era tot el contrari de jo. A ell, no l’hi agradava ni li agrade encara, anar al cine. però heus ací que a tots el galls els arribe el seu Sant Martí. Y a mi també em va arribar el moment de poder fer allò que mes preferia. Anar a l’òpera, anar al cinema amb les amigues, i d’altres coses que ara no venen al cas.
Tot ha canviat moltíssim, en el nostre entorn, i el cinema tampoc s’ha pogut lliurar de la moguda.  Aquelles sales grans y pseudo-luxoses, que teníem als anys setanta, s’han fos. S’han diluït en espais més petits mes íntims, per poder donar cabuda a més películes, que es canviaven més sovint degut al aument de les produccions, a nivell mundial. També s’ha guanyat i molt en qualitat i varietat de temes. Les películes de casa nostra tans menyspreades als anys de la meua primera joventut, han deixat de ser "espanyolades", per esdevenir un cinema seriòs y de qualitat. Es pot competir amb qualsevol festival d'arreu del món, sense fer el ridìcul, I es molt d’agraïr.
Ara de manera regular, quasi tinc totes les tardes lliures, y anar al cine amb les amigues es un gust que he trobat, desprès de cercar-lo tota una vida, i que em complau  tant, potser per tot el que l’havia estalviat. La xerradeta desprès de la peli, a la grangeta de la cantonada, i el petit debat, que ens ocupe una estoneta, es quelcom, agradable y tonificador. Y un cop a la semana, no fa mal ni a la butxaca.

dimecres, 26 de desembre del 2012

CUENTO DE NAVIDAD


(Continuación)

Fue cayendo la noche, y todos los amigos, los que protestaban y los curiosos y uno a uno entre palabras amables y buenos deseos, fueron despareciendo.  Y allí envueltos entre un montón de mantas,  quedaron solos y desamparados.Y entonces ocurrió.  Paró un coche patrulla del Ayuntamiento, y les invitó a entrar  en el vehículo, sin  llevarse nada de lo que estaba tirado. Después de atravesar algunas calles, sin preguntar ni protestar, el coche se detuvo delante de  un edificio de un barrio nuevo que ellos ni conocían.  Como corderitos que llevan al matadero, siguieron a los guardias ,mansamente. El que iba por delante se  detuvo, al rato, ante una puerta del tercer piso. Sacó unas llaves muy relucientes, y  les dijo  como el que recita un verso, y entregándoles un sobre que había dentro de la carpeta negra que traía consigo; Señores tengo el gozo de hacerles un esta entrega en nombre de un benefactor de la ciudad, que ha querido permanecer en el anonimato. Aquí esta todo a punto para recibirles.Este es su nuevo hogar, dijo, Y les hizo entrega de aquel documento que era el título de propiedad, de la vivienda. Dicho esto salieron los dos compañeros, subiendo al ascensor,que no se  había movido del rellano, y se perdieron en la noche.
Marido y mujer cogieron, los papeles mientras veían alejarse en dirección descendente a los dos guardias. No supieron reaccionar. Ni pensar .Estaban tan sorprendidos que no acertaron a preguntar, ni el como ni el porqué. Daban vueltas por la casa como unos posesos, riendo y gritando  con cada cosa nueva que descubrían..Porque para nada, se podían pensar en un solución, tan maravillosa. Al día siguiente a primera hora irían al Ayuntamiento, a hablar con el alcalde para agradecerle tan enorme favor, y ponerse a su disposición, para lo que gustara.
El conserje de la Casa de la Villa , les dijo al pedir estos por su jefe, que no llegaba al despacho, nunca antes de las once. Esperaron al que llegara, y como no lo conocían, le dijeron al conserje que  les avisara..
 El hombre así lo hizo, y ellos henchidos de un amor y un agradecimiento sin límites, corrieron hacia su persona, dándole las gracias por su supuesta intervención en el asunto. La mirada de extrañeza del hombre, enseguida les hizo entender que, el Consistorio no tenia nada que ver con el hecho. Se dirigieron a la parroquia, Seguro que el párroco sabría algo, pero al explicarle lo ocurrido, el buen hombre puso una mirada  de perplejidad que no pudo disimular. El mismo dijo, les acompañaría al centro  de Cáritas que les pillaba cerca. Lo mas seguro, pensaba, seria obra suya.
El niño, no paraba de pedir ir a su casa donde sus nuevos juguetes le estaban esperando. y empezaba a lloriquear y a ponerse nervioso.
La madre empezaba a creer en lo increible, y el padre andaba rápido porque quería salir de dudas y esclarecer los hachos. Efectivamente el Centro de distribución de Cáritas y las oficinas, estaban a dos pasos . Entraron los cuatro.  Una mujer de mediana edad les atendió muy amablemente. Se dirigió primero al cura pensando que se trataba de un caso muy urgente, al ir él en persona.
El párroco, fue el primero que habló, y dio por supuesto que serian ellos autores directos de tan excepcional regalo. Cuando la directora del centro  les dijo que en Cáritas no disponían de un solo euro y mucho menos para hacer una donación de tamaña envergadura, se miraron el uno al otro, sin saber que decir ni que pensar.  Volvieron cada un a su casa, y decidieron mirar bien los papeles que les entregaron, para encontrar allí una explicación convincente; pero todo cuadraba a la perfección. No había dudas,toda su afiliación estaba correcta, y el título de la propiedad, estaba fechado el mismo día del desalojo.
Llegaron a la conclusión, que se había producido un fenómeno extraordinario, de aquellos que ocurren, según dicen los creyentes, y que los trae el espíritu de la Navidad. Otra vez un milagro se había producido, en el corazón de un hogar pobre, marcado por la tragedia y la desesperanza.

dimarts, 25 de desembre del 2012

CUENTO DE NAVIDAD

Este jueves "mi" relato. (con el permiso de los jueveros).

Desde la ventana se podía apreciar, como los arboles de hoja caduca, estaban ya completamente desnudos. Fuera, en la calle helaba. Un airecillo fino y cortante se deslizaba, por las estrías y poros  invisibles,  pero su silbido era perfectamente audible. Generaba miedo y más frio.
Aquel niño de pocos años, sabia lo que le esperaba. El intuía que aquella Navidad, no se parecería a las otras, que recordaba. Tendría menos colorido, menos turrón, y mucha más tristeza. Desde que su padre había perdido su trabajo, en el taller de gravados antiguos, las cosas fueron de mal en peor.
Imagen de M.S:P
Con siete años, hay situaciones que es imposible entender y él no podía imaginar, ni sabría por el momento, que pasó y el porqué su armario ropero y sus escasos juguetes se encontraban en plena calle, al aire libre, viejos y rotos  y el porque no podría a dormir en su cama, aquella noche. Nunca hasta aquel día había oído la fatídica palabra: Deshaucio, Sería algo muy malo y muy de temer,  pensaba para sus adentros. Y como les había podido ocurrir una cosa semejante, se preguntaba cien veces. Volvía a mirar los muebles tirados, y pensó que era un lástima. A él le seguían gustando.

La caja donde su madre guardaba,los adornos de Navidad, todos esparcidos entre los pocos enseres, eran una señal inequívoca, de que en los próximos fechas, nada se podría celebrar. Ni tan solo pasarían los Reyes, pues era obvio que si se marchaban nadie les diría su paradero, que ellos mismos ignoraban.
Su madre cabizbaja, y ausente, tenia el pensamiento en otras cosas. Miraba de soslayo a su marido, que permanecía sentado en la acera con las manos en la cara para que no se vieran las lágrima que asomaban , en abundáncia hasta que un pañuelo que sujetaba a al altura de la nariz, no las dejaba bajar por las mejillas El niño iba y venia con sus vecinas que le daban leche caliete con Cola-Cao. Se  habian acercado algunos vecinos para darles apoyo,y algunos con pancartas que paseaban por delante de las fuerzas policiales. No estaban solos ante la injusticia. y esto le daba moral y fuerza.
Atardeció, anocheció, y uno a uno entre palabras amables y buenos deseos, fueron despareciendo.  Y allí envueltos entre un montón de mantas,  quedaron solos y desamparados. Y entonces ocurrió. Paró un coche patrulla de la Policía Urbana, y les invitó a entrar  en el vehículo, sin  llevarse nada de lo que estaba tirado. Despuéss de atravesar algunas calles, sin preguntar ni protestar, el coche se detuvo delante de un edificio de un barrio nuevo que ellos ni conocian.  Como corderitos que llevan al matadero, siguieron a los guardias mansamente, docilmente...
Acaba mañana

dimecres, 19 de desembre del 2012

L'AMIC INVISIBLE

foto propietat de M.S.P.
  ELS SOPARS D'EMPRESA I D'ALTRES QUESTIONS
L'any passat, si la memòria  no m'enganye, vaig escriure sobre els sopars i dinars que amb motiu del Nadal, s'organitzen entre els companys de treball, i que les empreses veuen amb molt bons ulls i que segons quines, fins i tot, no nomes les promocionen, sinó que també els  hi paguen. Hi ha estudis fets, que diuen que propicien el bon rotllo entre companys i que al capdavall, això beneficie als patrons; que es segurament, el que es en principi es pretén. Però, aquesta costum s'ha anat generalitzant en tots els colectíus, i ara ens trobem amb sopars dels gimnàs, de professors, d'amics, d'alumnes de les escoles d'adults. clubs del  que sigui i de totes les associacions, hagudes i per haver. El que passe ara, i que es una mica més nou, es que encara s'hi ha de afegir una altra questió, per acabar d'arrodonir la festa. Es el regal de l'amic invisible.
No se pas  d'on ha sortit  l'invent, que s'ha imposat de manera rotunda i contundent entre els que els que fan aquest àpats, sinó que ha transcendit mes enllà les dels casos esmentats. Em conste, que famílies molt tradicionals, que també han adoptat aquest sistema, per fer-se els regals. No hi ha dubte de esta tenint un èxit aclaparador. M'atrevería a dir que totes les boti guetes de petits capricis, i els magatzems dels chinesos, es veuen molt afavorides per aquest corrent, i que per aquestes dades s'omplen d'una clientela.la nova, a la recerca de petites coses, i àvida de troballes d'articles nous diferents i inútils, amb els que puguin sorprendre al seu amic invisible, i aixecar una rialla a tota la concurrencia. Es un joc. Un divertimento, que de passo, per els que el practiquen supose una mica més de gasto. A més de d'altres que ja es donen per suposats. No s'anirà pas a una festa sense haver anat abans a la perruqueria. O a la esteticienne, o potser estrenar unes sabates. Mil coses. Però no cal pas criticar-ho. si amb tot aquest cerimonial s'aconsegueix l'objectíu que es persegueix i pel qual fou creat, Aleluya!!! i si de passo s'anime el consum, tampoc anirà del tot malament, que bona falta l'hi fa.

divendres, 14 de desembre del 2012

AQUELLS NADALS TAN GAURNITS



Recordo amb enyorança, l’alegria amb que, abans esperava el Nadal. Sobretot per puguer vestir la casa amb garlandes, figuretes de tota mena, dins del Pessebre, grans i formoses que quasi semblava un pessebre vivent. I corones d’Advent, i boles de tots colors, daurades, platejades, arbre, Pare Noël.. Tot el parament de la llar, es modificava, inclosos els gots les manteleries, els barnussos i el calçat d’anar per casa. Tot. Ben bé, no sé perquè ho feia, potser perquè estàvem immersos en un consumisme ferotge, i a més al començament d’aquesta moda, hi havia cosetes que eren molt especials i capricioses i t’hi feien caure de quatre potes. Van créixer com el bolets les botigues especialitzades,i per tot arreu van proliferar els mercats i fires de Nadal.
Ara no sé pas, el que m’ha passat, però em fa mandra de treure res, ni de comprar menjar dasaforadament. Estic empatxada només de pensa-ho. I  n’ estic cansada. Perquè,  vaig a comprar qualsevol cosa, a qualsevol botiga, (una mata d’enciam o una baguette), i la musiqueta  de nadales, no deixa de sonar i sonar. I això passa des de mitjans de Novembre!!! A mi em fa tot l’efecte contrari, del que es pensen els estudiosos del makèting, que orquestren les campanyes.
Potser es cansament o potser la crisi, però jo enguany, no penso ni des embolicar  ni un sol ornament ni un sol angelet. Ni cap bola, ni gran ni petita.  I segurament tampoc faré servir res del que dugui dibuixets o figures i alegòrics a la festa.
I no es que estigui depressiva o desanimada, no.  Per sort no en tinc mai de depressions, ni les vull veure. Ni en vull saber res. Espero aconseguir que em respectin. Se, lo dolentes que són i el mal que fan. Peró no adornaré la casa com protesta, per solidaritzar-me amb la gent, que enguany s’han quedat sense casa, i per els que no tenen res i nosaltres omplim la casa com una capsa lligada amb cintes de regals. A més, perquè m’han fet avorrir tota aquesta parafernalia, absurda i inútil que només serveix per fer-nos gastar mes diners, que ni tenim o que potser ens mancaran per coses mes importants. Tal i com pinte.... qui sap!



dimecres, 12 de desembre del 2012

ESTE JUEVES. RELATO A CUATRO MANOS

 Aquella casa donde había sido tan feliz, ya no olía a jazmín ni a hierbabuena. Ni sus geranios dispersos en multitud de  macetas por las ventanas, eran lo que siempre  habían sido, un arco iris de color que alegraba cada uno de aquellos ojos abiertos al sol.  Ahora adolecían de color, estaban mustios, les faltaba riego, poda y abono.
  En los últimos meses su vida había experimentado un giro inesperado. La fatiga constante y los dolores de sus huesos, ya gastados por los años, se habían visto  acrecentados. Ella, con su vida pacífica y ordenada,  había aceptado un vendaval de emociones y un torbellino inesperado con la llegada de su hijo y sus dos nietos.
  El hombre, que ya hacía más de dos años que estaba sin trabajo, no podía seguir pagando la hipoteca. Había agotado todas las ayudas y se encontraba acorralado y sin medio alguno de subsistencia. Solo le quedaba ella.
  Su mujer tampoco pudo  resistir la presión de verse en la calle y los abandonó con la excusa de no ser una carga más,  y la promesa de visitarlos con asiduidad.  Buenas intenciones que quedaron en eso.
  Los viejos muebles soportaban estoicamente el ímpetu de los zagales.  Su rincón junto al brasero de la mesa camilla dejó de ser privado y tranquilo, viéndose constantemente mancillado.  A medida que pasaban los días, su pensión de viuda se veía cada vez más ridícula, empezaba a faltar para cubrir hasta las necesidades más básicas. Ésta desazón angustiosa terminaría por enfermarla si no ponía remedio.
  Una mañana, mientras su familia dormía, ella salió a la calle y en la misma puerta del edificio extendió una pequeña manta cubierta con un pañuelo de seda y esparció sobre él todo su activo. Los recuerdos de toda su vida comprimida en pocos objetos, su anillo de boda, un pequeño joyero de nácar y algunas joyas de no mucho valor,  una canastilla llena de labores hechas a mano que había ido trabajando con esmero, mantas de ganchillo tejidas al calor del brasero, manteles bordados, cuadros a punto de cruz, bufandas, gorritos, y todo lo que había acumulado con mucho cariño, testigos de sus años vividos.
  Todos sus recuerdos expuestos,  casi una violación, pero,  una urgencia ineludible. Su vida puesta  a la venta con un cartel que decía:

                                                  Aquí lo tengo todo,

                                                  y todo SE VENDE.                            

Han confeccionado esta historia conjuntamente, Leonor del blog "Mi blog de fotos" y Montserrat Sala, del blog "Reflexions en veu alta".Mas rebajas en lo de SAN del blog "Y nacimos casualmente"



dissabte, 1 de desembre del 2012

ACTOS CULTURALES Y LITERARIOS

  Isabel Martinez Barquero

isabel en  San just Desvern. Foto de M.S.P.
De un tiempo a esta parte, son muchos los acto que he asistido, de presentación   de libros tanto de escritores ya  consagrados y laureados así como de otros mas noveles o desconocidos.
Este ha sido el caso, del último evento al que he asistido y que me ha dejado muy buen sabor de boca, tanto por la calidad del libro como por la innegable  personalidad de la autora. Isabel Martinez Barquero, sabe muy bien lo que lleva entre manos, sabe como e escribir y como venderse. Y  es muy importante. Una mujer talentosa, que no ignora nada del mundo editorial y su manejo a veces  poco ortodoxo. Además dota a todas sus historias de una credibilidad fuera de dudas, porque son historias corrientes, sencillas, y escritas con palabras también. de la callle. Usa un léxico muy correcto, y a la vez muy cuidado, sin estridencias y con palabras fuertes y contundentes si la escena lo requiere. Escribe limpio. y me encarta.
Ha sido un honor que aceptara mi invitación y se alojara en mi casa. Puedo decir que ahora hemos quedado huérfanos de su alegria de sus charlas, y de su tono jovial, y cercano. Espero que puedas acompañarnos, en alguna otra ocasión.
Recibe toda mi admiración.

dijous, 29 de novembre del 2012

LOS JUEVES UN RELATO O DOS

Una luz detrás de la cortina.

Isabel, pasaba todos los días, por aquella calle. Era de las mas viejas de la ciudad. Se la conocía muy bien. Sabía de todas las baldosas que a medio levantar debía de  evitar para no tropezar con ellas y lastimarse. Hacia tiempo que observava todas las casas. Pocas personas y muchos gatos Los había de todos los colores.
Las casuchas todas ellas unifamiliares, de una sola planta, dejaban entrever a sus moradores, ambiguamente, por sus ventanas, a pié de calle  Al tiempo se fijó en una, cuyas cortinas, nunca se movían y se adivinaba una tenue luz siempre prendida, en el mismo sitio. Isabel, al pasar por allí tantas veces, empezó a fijarse, y a despertar su curiosidad, por saber el porqué de tan extraña circunstancia. Tanto si era noche como el día. siempre la misma luz, siempre la misma intensidad, y siempre la casa sin movimiento alguno.
Una tarde vio salir de una de las viviendas, una mujer anciana y desvalida que al empujar la puerta tras de sí, sacó una llave de sus roídos bolsillos, y cerró. Adelantó sus pasos y al alcanzar a la anciana le preguntó, por su vecina. Mi vecina? le dijo. No, yo no tengo ningún vecino, le contestó. Pero, ¿i las luces?... ¿que luces? Isabel retrocedió unos pasos, tomando al mismo tiempo el brazo de la mujer que se dejó conducir por la joven sin oponer resistencia. Isabel sin casi acercarse, le muestra la ventana: Es esta. le dijo. La buena mujer frunció el entrecejo, y haciendo  una mueca dijo: Ahí vivió Anselmo hasta que murió, hará medio año o por ahí.  ¿Y la luz? ¿que luz? -contestó la vieja- Era evidente que ella no la veía.
Isabel ya no quiso saber más. Dio las gracias cortesmente, y empezó a andar con sigilo, en silencio, midiendo sus pasos. No podía ser verdad!. Su padre que había fallecido hacia justamente 6 meses atrás; aquella luz que la iluminaba a ella y solamente a ella, y la mostraba el camino a seguir todos los días.

dimecres, 28 de novembre del 2012

LOS JUEVES DIA DE RELATOS.

 Velas cirios y velones

Aquel velón alto, grueso y tan bien encumbrado encima de su candelabro plateado,miraba a los otros cirios, con desprecio manifiesto. El era el mas importante de la casa y lo sabia,  por esto se había vuelto orgulloso, pedante y frívolo. El caso es que no alumbraba nada,. Permanecía siempre apagado porqué su alta estatura no estaba al alcance del mayordomo que cada día, iluminaba  los salones de la señora marquesa. Pretencioso como era, observaba a los otros que con las horas se iban consumiendo. Y en cambio el estaba siempre erguido y hermoso. Como un David de Miguel Ángel. Inalcanzable

Había el la casa infinidad de velas pequeñas, humildes, cirios a medio gastar que se utilizaban para cosas sencillas como bajar a la bodega, ir a las caballerizas por si todo estaba en orden, u otros menesteres más cotidianos. Para él estos otros servicios que prestaban las insignificantes velas, le parecían una simpleza, un favor menor y de  poco lucimiento. Menospreciaba su suerte.
Tardó tiempo, pero al final  se dio cuenta que desde aquel pedestal,  no se enteraba de nada, veía pasar a la gente, con prisas de un sitio para otro, hablando comentando murmurando. Pero él a dos velas. (nunca mejor dicho).
Y tomó una decisión. Un buen día decidió dar un salto al vacío, y se hizo mil trocitos de vela. Desde aquel momento empezó a saber lo que era vivir como ellas. Y le gustó. Entraba en todas las estancias de la casa. Desde el cuarto de juegos de los niños hasta alumbrar las oscuras dependencias de los sirvientes, o asistir a los juegos de los adultos en las ardorosas y calientes noches sin luna. De los intríngulis, de las peleas, de los dimes y diretes, de las relaciones de unos con otros.Tubo que aceptar, que la uténtica vida de una vela, era dar y recibir luz, de todo lo que acontecía a su alrededor.



divendres, 23 de novembre del 2012

ALLÒ QUE ENS FA IL.LUSIÓ

                                                                      Arriben Festes


foto de la Xarxa
Mitja vida ens la passem escollit, triant i buscant coses que considerem importants, i que en realitat no serveixen per a rés. Quasi bé tots els “pongos”, son d’aquest grup de coses inútils, que anem adquirint, i que al llarg dels anys,van omplint uns espais, que si no estesin tan atapeïts, ens veuríem millor les cares, tots els que vivim i dormim sota el mateix sostre. Encara que agraden a moltes persones, jo crec però que són primer de tot anti-higienics, i en segon lloc, resulten molt cares pel temps nostre que passem netejant’los. Deixant de banda altres qüestions més principals. i de més pes econòmic, com es ara no gastar els diners inutilment en tenir un arsenal de  productes de neteja per a totes les variades matèries que composen aquestes reunions de coses polsoses
M’agrada  rebre als amics a casa meua, potser es un dels plaers que mes  em motiven. M’agrada  veure les meves netes, tots els fills, i si pot ser junts, molt millor. perquè tots hi cabem, i tant hi fa, fer arròs per 4 que per 14. I desprès venen  els amics. Peró hi  ha un in convenient: I es que tots et volen obsequiar, amb  la millor de les intencions, amb alguna coseta bonica,  per damunt d’un moble, d’una prestatgeria, o senzillament per la cuina. I llavors ja hem arribat a Sants!!!
He de confessar que jo també, en compro de cosetes per regalar. Es una tradició molt arrelada, la de obsequiar al amic que t’ha convidat, o perquè es Nadal, I no pots defugir de fer-ho ni de rebutjar del rebre-ho. Això serie de molt mala educació. Per lo tant impensable.
Però amics, es del tot poc pràctic. A més si considerem, que ara les decoracions son molt i exageradament  minimalistes trobarem la excusa perfecta per canviar d’hàbits i tirar pel dret.

dimecres, 21 de novembre del 2012

LES ALEGRIES I LES TRISTESES

foto de M.S.P.

      Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldríem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malaltía greu d’algún al·legat nostre. etc.
 Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a il·lusionar-nos, i fer projectes que a lo millor teníem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i mortificava el nostre cos i la nostra  ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perquè d’altra manera, no podríem pas suportar-ho.
El més curiós, es que  quan estem envaïts per una alegria, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconèixer que estem vivint uns moments increïbles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa  Tenim la tendència natural de dissimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contra sentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tristos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que hauría que ser al inravès? No serie molt millor mostrar nos, tal com som i ens sentim realment?.  Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresia humana i la falsa moral.


diumenge, 18 de novembre del 2012

LES MIRADES



Una mirada de coformitat. Foto M.S.P
En hi ha de tantes classes!!! Que avui que m’he proposat de parlar sobre elles, quasi no se per on començar: Perquè en son molt d’importants les mirades en la vida de qualsevol persona. Amb elles es pot parlar de tot: demanar, suplicar, espiar, mostrar enuig, alegria, serenor, felicitat, plaer, dolor, melangia, curiositat, ràbia, enveja, despreci, tristesa, rebuig, sorpresa, neguit….I segur que me’n queden moltes al tinter. No cal tenir els ulls extraordinariament bonics ni molt blaus ni massa grossos. Ni tan sols transparents amb pestanyes llargues. Es igual. El que vol dir una mirada, es tan gran, i pese tant en el contexts que sigui, que no tenim cap mes sentit, que expressi els nostres sentiments amb al mateixa força. I tan li fa si el ulls son verds, grisos o marrons. Amb la mirada es por saber el tarannà del individu. En hi ha suficient per conèixer si es sincer o si amaga quelcom. No existeix millor referent. Es com una petita finestra que et deixe aguaitar el fons del cor.  
La mirada d’una mare al nadó que està alletant, ne’s un exemple. Sense posar-hi cap lletra, i sense mentar paraula. En aquells ulls només si veu l’amor, i si note una joia immensa. La mirada d’un nen al des-embolicar el seu regal dels Reis i que resulte ser allò que ell tan desitjava. I la del nuvi al peu del altar mentres la seva enamorada, va avançant pel centre de l´Esglesia, lentament… I la inquisidora mirada de l’amiga que retrobes desprès d’uns anys de separació. I la d’aquell esportiste quan pren el premi per la seva gran gesta. La del nàufrag en albirar un vaixell a  l’horitzò…
Hi hem de recordar, i es just, les mirades que ens feien els nostres majors, desprès d’haver fet un trapelleria sonada. Amb una mirada en teníem ben bé prou.
Però en hi ha d’altres que no s’han de obviar, i les que ni les vull obviar, i són les que ens fan patir tantíssim. La que el marit embogit pugui fer a la seva dona, per gelosía, o per que es violent i prou. La d’una esposa, que es troba sola d’un dia per l’altre, perquè el marit que se’n va amb la seua millor amiga. La del pare de família davant del seu desnonament. La del que espere una sentencia del jutge, i que creu que no l’hi serà favorable. I la del que, s’acomiade d’aquest mon, amb  patimenet…
Son mirades potents. I úniques que no deixen indiferent a ningú.

dimecres, 14 de novembre del 2012

LAS TRES CEBRAS

Es Jueves: Toca relato.

Como me gustan las cebras, son limpias, esbeltas, y casi todas libres.  Me las imagino correteando por los secas llanuras africanas, en manadas de muchas decenas de ejemplares, formando un mosaico único y vistoso como pocos se puedan dar en la naturaleza exuberante del Continente.  Allí que és donde únicamente viven y se reproducen. Pero si las miro mucho, los ojos me hacen chirivitas y ahora mismo  tengo miedo que me despisten de mi objetivo, que no es otro que el narrar una historia.

Eugenia Heraldo Varas, había nacido con estrella. Eso le decían todos. Desde pequeña despuntó por su belleza, y simpatía. Por sus lindas trencitas primero y mas tarde, por sus hermosos cabellos, rojizos y ensortijados. Centenares de pecas cubrían su piel haciéndola mas atractiva si cabe. Su cuerpo era perfecto en medidas y proporciones, y su porte, el de una princesa oriental. Tal era su esplendor que llegó a ser primero; Miss Costa del Sol, Miss Andalucia y finalmente Miss España. Pero las revistas, los fotógrafos, la enorme máquina de la publicidad y tantos aduladores, hicieron de ella un ser engreído y artificial. Las largas sesiones de pasarela, los interminables viajes de aquí para allá y el alejamiento de su familia, la cambiaron y se convirtió en una mujer frívola, y egoísta que perdió la brújula y el Norte.
Eugenia estaba completamente alejada del mundo real, si bien es verdad que su cotización como modelo, iba creciendo en enteros. Era portada de todas las revistas nacionales y las televisiones se la disputaban
Rendida por su trabajo y después, de pasar la noche bebiendo i bailando con sus nuevos amigos, ya de madrugada, una neblina espesa y densa se interpuso entre su auto y una curva que segó su vida de un ramalazo. Había ido en busca de una quimera, y solo encontró humo. Su tragedia, fue como la de una marioneta, cuyos hilos no supo dirigir, y se rompió tragicamente.

Para ver más entrar en el blog de Neo.

diumenge, 11 de novembre del 2012

EL CARIB.

Foto de M.S.P
 Etapa final de l'Atàntic

Es done la casualitat de que els yankees celebren aquesta setmana el dia d'Acció de Gracies i des de Fort Lauderdale, el Navigator s'omplert de un public molt diferent. Aquest es ara un creuer vacacional de oferta de cap de setmana. La gent es més vulgar. Pràcticament sense europeus ni jubilats americans rics. Amb 24 hores hem passat del glamour mes espectacular al ambient mediocre i avorregat. El serveis i les atencions han baixat molts esglaons.  Aquesta gent només volen menjar i veure i ho poden fer sense mesura.
Una dada molt il·lustrativa, es que la biblioteca, que a hores d'ara, romàn plena i no  hi ha cúa, amb els llibres de totes les matèries, i els dies anteriors les prestatgeries eren buïdes. No hi havíe ni diccionaris. Tampoc hi ha serveis religiosos. M'han dit que el capellà que celebrava cada dia havía quedat a Florida.
Veiem tota l'estona les costes de Cuba, però tot i que es tan aprop no la coneixerem. Allà no en volen de turistes de creuers. (de moment)
Ahir vam visitar Georgetow, capital de les illes Cayman, i avui estem a Jamaica. Encara no hem baixat a terra, però es veu un país molt verd, amb muntanyes i boscos frondosos. Molt diferent a Cayman que ere tot pla i sec.  Els dos llocs abocats de ple al turisme de masses.  Tots els creuers que operen per aquesta part del mon, hi fan parada, i els natius s'han espavilat de tal manera, que treuent dòlars de sota les pedres. Aquí fins i tot es veuen moltes urbanitzacions al costat de la platja,  i també bungalows.
Molt maco Ocho Rios, (Jamaica) Però el que més ens ha cridat l'atenció, son els seus habitants.  Pidolen per tot i roben el que poden. Una picaresca, que a mi particularment hem moleste moltíssim. Hem pujat a les cascades i tampoc  hem pogut gaudir de la natura exuberant que si pot imaginar. Només imaginar. Perquè ere tan ple de gent que amb prou feines vèiem l´aigua.  Americans grassos,  sorollosos, i prepotents. Grassos, el que s'enten  per grassos, ho son tots sense excepció; però n'hi ha una gran quantitat d'obesos. Tan obesos que no poden ni caminar per si sols. Van amb carrets elèctrics, que manegen amb destresa.
Avui toque mar tot el dia. El darrer del creuer. Era previst prendre el sol, però tampoc el veiem de moment, seguint la tònica de cada dia. No obstant aquí si que hem sentit xafegor.
Cal aclarir comptes, pagar pagar despeses i fer maletes. Demà emprenem camí de retorn. Ja tenim ganes de veure la nostra gent, i de seure al nostre  raconet. Una vegada més es complirá el que diu en Jaume: Es necesari sortir fora uns dies per poder dir a la tornada:
 “Que bé que s'està a casa nostra”!!!!

dimecres, 7 de novembre del 2012

DOS FORMAS DE VER LA TELEVISIÓN.


Todos los jueves relato



 Cuando asoma el título en la pantallita con su música pegadiza y repetitiva, se producen dos o más reacciones, en el sofá de funda desgastada de la salita. La mujer, de mediana edad, da un salto y sale corriendo hacia la cocina. Es un reto: Haber si le da tiempo de secar la vajlla y dejar la lavadora puesta. No sabe exactamente el tiempo que ha pasado, saca la cabeza y ve que la musiquilla sigue y como un rayo, se acerca a buscar la caja de costura. La bata del niño que tiene dos botones por fijar y un bolsillo descosido. Esto lo podrá hacer mientras sigue su programa favorito en el segundo paréntesis, también de 6 minutos.
Su compañero espanzurrado y vencido por el cansancio, no se ha movido. esta bostezando de sueño, Este no acaba la película, piensa ella, pero le trae una cervecita fresca de la nevera el hombre espabila. Coge el mando y empieza con el zapping. Ella llega se sienta y espera. Su programa favorito ya habrá  reemprendido su emisión pero calla y espera. Pacientemente. Pero él ha encontrado algo que le interesa, y no suelta el mando. ¿como solucionamos el problema?... muy fácil: No hay problema. Se siente cansada y se ha hecho muy tarde. Sin mas se va a la cama. sin discutir, en silencio.
la bata y los botones y el bolsillo,  pueden esperar.

L'ATLÀNTIC.

Nassau,  (quarta entrega)

 Demà ja serem a Nassau, capital de Les Bahames, i passat demà A Florida. (USA). Avui  hem tingut reunió informativa per explicar-nos el desembarq. Semble ser que degut als tràmits duaners i el control per entrar als Estats Units, ho complique bastant, i pot ser llarg.
Anirem de compres i res més. Si volem visitar la ciutat no donarà tems de comprar els regals i la nostra gent no ens ho perdonaríen. A més Nassau es port franc i en teoria les coses són més barates i cal aprofitar. Estem  en època de vaques flaques!
Bueno, vaques flaques no ho són pas per tot-hom, segons semble. Les subastes de pintures son plenes de gom a gom i ho venen tot.
Una parella jove de Canadà, que son companys de taula, han comprat bastants olis, perquè ens han dit que eren molt bé de preu. Una amiga nova de Bolívia casada amb un nort-americà que es diu John, ens va dir  el primer dia de creuer, que  cada any aprofitaven el viatge per comprar a la subasta. Un amic nou, un mexicà que es diu Javier aprofite la travessa per jugar al Casino. A  Mèxic no es permès el joc. Res que cadascú al seu rotllo. Aquí hi caben mil maneres de gastar i de passar el temps.

Nassau i Fort Lauderdale ja han passat i de compres ara per ara no n´hem fet gaires.  I haurà temps.
Cal concentrar-se en el pas important que hem donat. Entrar als Estat Units d'América per primera vegada. Just en el precís moment que aquest país ha escollit, democràtica ment, un president de color.  Totes les persones de  raça negra que hem parlat, es manifesten eufòriques, i esperen molt d´aquest canvi.
I se'n veuen arreu amb samarretes i gorres al·legòriques. Tots treuen la bandera la de la Unió, hasta per les orelles. Se senten mes nort-americans que ningú. Suposo que es aviat per fer-ne una valoració. Però de moment el Senyor Obama ha trencat tots els  motllos.
Naveguem rumb les Illes Caymán, i  de sol poquet. Inaudit! La temperatura es suau, però anar amb mànigues no moleste. Morenos  n´hi ha molts, com acabo de dir, però els de raça blanca no es torraran pas si aviat no canvia l'horatge. 
(seguirà el cap de semana)

dimarts, 6 de novembre del 2012

L'ATLÀNTIC

 Diari d'a bord. (tercera entrega)

Famós hotel de las Bahames, en el qeu el mar entra dins l'interior de vestíbul
 Dos dies manquen per tocar terra. Ja es note el aire càlid de las Bahames. Cada  dos dies anem retardant l'hora i ara ja en portem 5 de diferencia envers casa nostra. El vent encara bufe bastant fort i aquesta torre de Babel, no pare de bellugar-se  amunt i avall i de tots costats. Al llit semble talment que et bressolin com a un nadó. HI ha moments que això ajude a dormir. D'altres t'acabe de marejar com una sopa.
Hem fet amics de totes les nacionalitats, colors i edats. Hem conegut mil histories, i situacions diferents. Al mateix rumb, anem entre tripulants i passatge unes 6000 persones (no en tinc la confirmació, però per les dades i les característiques que donen els fullets de propaganda, es fàcil de deduir).

El vent ens té fregits. No hi ha pausa. Ni sol. Mengem tot el dia per avorriment. Les amistats es consoliden i poc a poc vas coneixent  mes creueristes. Ens assabentem que aquí no hi ha ningú que no en porti fets, als menys mitja dotzena de creuers. Quasi tots en son addictes.
Un punt i apart son els minusvàlids. Es un vaixell adaptat per aquests tipous de clients, i els veus per tot arreu, amb les seves cadires motoritzades o normals. Son al casino jugant a les màquines i a la ruleta. Prenen al sol i fins i tot es poden banyar perquè alguna de les piscines té elevadors especials. Carrets caminadors també en veiem de totes les classes, per gent gran menys afectada.
En canvi, i a diferencia dels creuers d´estíu, que ja coneixíem, de nens n´hi ha pocs. Diria que en total no sumen la vintena I són tots de menys de 4 anys,  Molt comprensible en la època del any que estem.
 Hem conegut i veiem moltes parelles homosexuals. la parella que tenim a la taula son encantadors. Tots es veu que ja porten molt temps fora del armari. Ballen passegen i es barregen amb els demés passatgers i expliquen  coses de la seva vida en comú, com el mes natural del món.
Ho deu ser, segurament, però tenim companys, que encara els hi xoca, i ho accepten de mal grat. Pitjor per ells.
Ens recordem  molt de la nostra pollinada,  Quan hi poses físicament, tanta aigua per entremig, les desavinences es tornen minses i l´estimació creix sobre manera. I es que tres fills i sis netes són molta tela, sense menys tindre la nora i els gendres, que també son part molt important d´aquest nucli, i que estimem igualment.

(Seguirà

dilluns, 5 de novembre del 2012

L'ÀTLÀNTIC

Vist de més lluny, espante igualment.(foto M.S.P.)


diari d'a bord, 
(Segona entrega)


 Aquí en aquest poble flotant o surador, passen el dies ràpidament.
Estem al setè dia de creuer i el mal temps segueix i quasi acabe amb la paciència dels amants de les activitats a l´aire lliure, que són la majoria i al cap i a la fi és el sentit prioritari d´aquesta classe de vaixells. Sol i mar.
Sense oblidar, esclar, les activitats nocturnes. Nosaltres no les vivim, però existeixen. I són molt importants des de el punt se vista de les companyies navieres. Els jocs d´atzar les ruletes i les maquines escura butxaques representen uns guanys gens menyspreables. I potser m’atreviría a dir que són els mes importants.  Kitiklinc, kitiklinc
Les discoteques, els karaoques son plens a vesar. Allí es beu i es balla fins la matinada. Més ingressos!! Kitiklinc!!!
Una altra qüestió es la decoració ostentosa que tenen salons i cafès. Millor dit: per tot arreu hi sobren daurats i lluentors. Moltes obres d´art penjades als replans de les 8 escales magnifica ment enmoquetades i amples. I no diguem de tot el que penja a les parets dels salons o menjadors  Obres modernes, amb firma I també molta foto d´autor. Tampoc es queden curts en escultures. A cada racó de cada replà una vitrina n´acull una i algunes de molt espectaculars. . Desprès cal destacar vidres i vitralls. Gruixuts, nets en tot moment,  es deuen  comptar per tones. Ah! i l’acer inoxidable, a dojo. Sense estalviar-ne gens.. I un llarg etc. que no encerto  a en numerar.
Capítol apart són les lámpares de cristall de Bohèmia. Tot  per arrodonir el conjunt de luxe i confort.

Al mateix temps, intento imaginar les cuines, les bodegues, les cámares frigorífiques les rentadores i planxadores, els laboratoris fotogràfics, les sales de màquines, els obradors del pa i pastissos… etc. I de les tones de residus que dèiem generar?, On viuen les quasi 2100 persones de la tripulalació?  Començant pel Capità i el seu equip, tots els artistes, musics, crupiers, fotògrafs, entrenadors de tots els esports, massatgistes, animadors, jardiners, perruqueres i esteticiennes, equips de manteniment i neteja?. Personal d'animació. I hem deixo el mes important de tot:  l´aigua. Tantes piscines, jacutzis, dutxes per tants centenars d´ànimes… quants metres  cúbics fan falta per mantenir tan gasto i durant tan dies en alta mar?
Tot aquí es en grau superlatiu. i aquestes coses no les explique ningú. I a mi, m’agradaría saber-les.

diumenge, 4 de novembre del 2012

L'ATLÀNTIC.-


       
      Diari d'a bord

Un dels molts montres marins que en troben als oceans.

 (Aquest escrit, es tal i com el vaig fer en el vaixell, i no he retocat, ni he modificat, una lletra)
.
       Estem començant a conèixer el que es un mar de fons.i no ens agrade gens ni mica! Ahir s´ens va regirar el estomac i tot i que ens vam vestir a to per l´ocasió (sopar amb el Capità) no ens vam veure en cor de sortir del camarot. Avui no semble pas que la cosa vagi a millor. Fa vent i fred.

     Dins els salons, les botigues, els teatres, cafès etc. s´hi veu molta animació. Coneixes gent però desprès no els tornes a  veure. Es tan gand això! No ho se exacte, però, diuent, que anem amb cinc mil viatgers més

     L´espectacle sobre gel es molt bo. I el xou del teatre també, tot i que els diàlegs, son només en anglès.  En espanyol com molt, saluden. Tenint en compte que de parla castellana som només el 3%, tampoc es estrany. 
     La gent al nostre servei, com la cambrera del camarot, o els de taula, (aquestos sí que el xampurregen una mica el castellà) son molt amables.  S´ocupen de que no et manqui res i s´esforcen en ser servicials. Si et veuen per la coberta o per l´escala et saluden com si fossin antics coneguts.Avui algú ens ha dit que aquest vaixell ere ple de pastilleros, i hem quedat  esgarrifats. Però no n´havie per tant. El que volien dir, que, com es ple de gent gran, sense cap mena de dubte, en som els millors consumidors, inclosa jo mateixa.
     Hem visitat les Azores, només Ponta Delgada, que es un a illa que encara no es massa coneguda i els seus tresors naturals, romanen quasi bé intactes. Es tracta de una illot d´origen volcànic i allà on era el cràter encara hi ha zones on hi surt aigua bullint a més de 100 graus. Olor molt intens de sofre i fum. Criden l´atenció uns forats dins la terra tan calents que aprofiten els restauradors de cuinar carns i guisats que son molt apreciats. La cocció dure mínim 4-6 hores.  Ara es una cosa especial per els visitants, però s´enten que devía ser una manera natural de cuinar en els temps passats.
D´altra banda el paisatge es Preciós. Molt verd. Llacs. Espadats i roques vora el mar, i l´humitat que fa que hi creixin plantes exòtiques de moltes varietats i colors.

(CONTINUARÀ)

dijous, 25 d’octubre del 2012

TODOS LOS JUEVES RELATO

el color gris. 

Es uno de los mas corrientes y mas utilizados de todos los colores, aunque no figura en el arco iris, y nunca nadie habla de él. Se pasa rozándolo pero nunca se le caso, ni se le otorga mencion especial. Apenas se le nombra. No vende porqué no es romántico, no es vistoso, no es cálido, tampoco es aromático porque ninguna flor lo ha elegido. Es la discreción hecha color. Es todo él, humo, sombra y poco más. Es soso y mediocre. Sin embargo del color gris, se podrian decir, un montón de cosas más.
Ni buenas ni malas, ni grandes ni pequeñas, ni nuevas ni viejas. Se podrían escribir versos o hacer mil prosas.
Josep Plá, lo hizo con gran acierto. Claro que era Josep Pla. Pero yo, aún siendo una abuela ignorante, voy a intentar describirlo desde un punto de vista diferente. Me seduce este insignificante tono, siempre ignorado y desapercibido
Para mi este color representa todos los nubarrones de la vida. Los que traen tormentas y vientos desapacibles. Los que nos quitan las ganas de vivir a base de crueles enfermedades o de horribles discapacidades. Los que nos condenan a una crisis económica que nos hace tambalear, que arrastra  y se llevan toda esperanza de felicidad, de bienestar.
Representa asimismo,  la mediocridad en los estudios en las profesiones y en todos los trabajos.
Lo veo frio, calculador y engañoso. Nunca agradable ni simpático. Su corazón es pura piedra.

Pero también son trajes Armani, elegantes, sóbrios y distiguidos. Vestidos monjiles y virtuosos. Perlas únicas de mares lejanos y playas exóticas.
La fuerza  del acero, de los grandes edificios de cristal, la materia de nuestra principal computadora, el cerebro. La plata es su principal divisa y la discreción su bandera.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

UNA CREU SVÀSTICA, ÚTIL

imatge de Internet
 Al Aeroport Internacional de Viena


 Acabo d’arribar de Viena. El viatge en si, ja m’ha regalat agradables sorpreses. En arribar, al Aeroport Internacional,  ens van desviar per un lloc diferent, de les altres vegades, i vam notar que hi haurien grans canvis en aquesta catedral dels viatgers apresurats, com a totes les noves catedrals modernes de les comunicacions. Jo els hi dic catedrals  perquè son les edificacions o llocs públics més grans i mes visitades per tothom. Ara a Viena estan fent, lo que es una nova reforma desprès de que fa, molts pocs anys ja s’havie remodelat completa ment i llavors també va ser degudament ampliada.
Doncs bé, avui a la tornada ja n’hem començat a fer un tast, d’aquestes altres noves dependències .
D’entrada un tip de caminar por trobar les portes d’embarg. (cal tenir en compte de que encara no esta del tot enllestit. i també s'ha de pensar que  d’obres de dimensions, gegantines i extraordinaries d’questa naturalesa, en sabem força per aquí, no se si per sort o per desgràcia. No ens tendríem que estranyar doncs, de res, però es que allà he vist quelcom que m’ha sorprès moltíssim. Sabeu que ja soc d'una edat i que n’he vistes de tot color, perquè també m'he bellugat, lo meu, que es bastant. Tinc ben present com el aeroport mes confortable, que mai havia vist va ser el de Atlanta. Quan el vam veure pràctica ment nou i esclar, ja se sap que siguen als EEUU, que es sempre garantia de modernitat, glamour y funcionalitat, no t’extranyes de cap de les coses que puguis veure, per exagerades que siguin.
Peró a Viena, ha tingut una altra sensibilitat, No crec que hagi volgut competir ni en mes luxes ni en lluentors, ni amb capacitat.  D’aixó res. Les sales d’embarg allà on t’hi passes generalment un munt d’hores mortes que s’et fan eternes, doncs allà hi han posat com uns seients convertibles amb llits, Si, sí pot dormir completa ment estirat, i amb coixí, o bé et pots asseure amb l’esquena dreta i recta i el peus apoyats. ES a dir, fent amb el cos un angle recte.
Aquesta es  una cosa, però es que, encara hi ha mes, En totes les sales d’espera, hi ham montat uns mòduls, amb cabuda per a quatre internautes, amb  endolls, wifi, lloc pensat per l’equipatge, per pendre un café. un refresc etc. etc. Peró a mes ocupen molt poc espai i els usuaris no es veuen l’un amb l'altre. Amb tota la intimitat. Un disseny funcional, per un servei imprescindible. M’ha semblat novedòs y practic. No l’he pogut fotografiar, i m’ha sabut greu. Tots aquests petits departaments,  ideats, únicament pels usuaris d'Internet, estaven completa ment ocupats i creieu que n’hi havia molts. Per donar una idea es com són, si els mirèssim des de el sostre, ens recorde el dibuix d’una creu svástiga (només l’anomeno, perquè l’hi trobo una gran similitud de formes). Colocada,  recta, com el signe de sumar.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

ANAR A CERCAR BOLETS

foto de la xarxa de Internet
Sempre la tardor

Ara cercar o collir bolets es un deport que està en alça.  Es donen consignes, i en alguns llocs , es trameten permisos que tenen un un cost simbòlic. Es carregue de provisions per fer un most o dos, i es prenent tot d’una, els estris que fan falta, una peça d’abric, bon calçat.. I muntanya  amunt!!!
La sortida es sempre joiosa, sobretot si es va en grup;  i la gresca ja comence a bord del mateix automòbil. En arribar al lloc previamente pactat, la gent es dispersa i es el moment de no fer massa soroll. El moment de clavar els ulls al terra i amb l’ajud d’un bastó, aixecar -que no remoure-, la molça i la pinassa. Si hi ha sort, i has escollit justament allà on se n’ha fet, ets una persona ben afortunada.
El veure aquelles peces tieses i lluentes. Humides i tendres i mig amagades per la brossa del sota-bosc, es una visió, com no en i ha d’altra de més bonica.i engrescadora. T’ajonolles i amb  un ganivet no massa gran, es talla la tija arran del terra, o s’arrenca estirant-la suaument, com el que aixeca del llit a un bebè, sense que es desperti. Tornes a tapar el forat i mires un poquet més enllà, i d’atra vegada tens la sensació de que sota aquells fulles seques, que les veus mes alçades, s' hi por trobar-se quelcom més. Es note perquè, encara que son al terra, es veuent a un nivell mes altet.   I no pot pas fallar!!!Allà estan, esplèndides i oloroses. Una sensació repetida mil vegades, que sempre et sorprèn.  Molts cops, peró es divisen perfectament a simple vista. Sigui com sigui, un altre regal de la naturalesa impagable, Sempre ho he pensat així. Un obsequi tan y tan bo que per a mi no te preu. Es exquisit a la taula, guisat de mil maneres diferents. Peró el que m’agrada més es anar personal ment a collir-los al bosc. I ara n’es el temps idoni. De totes formes, anar-hi  sempre es una delícia: per la flaira que desprèn, per carregar els pulmons d’aire sa, i per sentir-me mes aprop de la terra, perquè ella serà el nostre destí a la fi del temps

diumenge, 14 d’octubre del 2012

CUANDO LLEGA EL OTOÑO

imagen de Internet


Como cada año por estas fechas, me entra una especie de morriña especial. Una melancolia irrefrenable y placentera, que no puedo evitar que se adueñe de mi.
Me vienen a la cabeza un montón de recuerdos de mi más temprana edad. Y he de dar rienda suelta a los pensamientos que se agolpan en mi cerebro, para que quepan otros intereses más de ahora, más actuales y modernos.
Pero la verdad es que prefiero rememorar las vivencias, de aquellos  tiempos de pan duro, y de pocas libertades. Aunque yo, no me diera cuenta.
Nací en 1943. que lejos queda eso!!!  uufff!  Pero que cerca lo tengo todo.
Los soles ardientes del estío, que nos quemaba la piel a mis hermanos y a mí. pero no dolía, ni recuerdo que nadie se quejara nunca, ni que usara cremas ni otros potingues.
El frio intensísimo, del invierno, las heladas que nos hacían pemanecer algunas semanas al lado del hogar, haciendo tostadas, i desgranando las mazorcas de maíz. O buscando las piedras en aquellos inacabables sacos de judias que habia que pasarlas una a una, como un rosario, para dejarlas limpias.
Pero cuando poco tiempo después, desaparecían las nieblas, ya se podía mirar más lejos, entonces, el sol se convertía en un valioso regalo. Verlo tan brillante, y que al alumbrar los prados, y las montañas, pareciera todo recién pintado, con unos colores muy vivos y relucientes. Nada era igual. Los ruidos eran otros, Y los olores. Había por doquier movimiento de aves, de insectos. Todo lo que pemanecía hibernando, despertaba de pronto para mayor disfrute de  todos los  sentidos.
Los tallos nuevos de las plantas, salían sin saber cómo, de entre las hojarascas secas de los bordes del camino. El murmullo del agua que saltaba ligera encima de las losas desgastadas, del los barrancos y riachuelos.
Era una vida nueva y vital para una criatura  que había unos ojos como naranjas, para aprender y saber de todos los prodigios que la rodeaban. Levantar la vista al cielo, contemplar las nubes  y sus curiosas formas. Adivinar si  llevarían lluvias o ventiscas. Mirar todas las estrellas del firmamento, que por las noches brillaban esplendorosamente... cuando lo pienso creo, que aquello sí que era gozar de la Naturaleza, en vivo  y en directo.

dijous, 11 d’octubre del 2012

LOS JUEVES, UN RELATO


Los seres humanos somos prisioneros de nuestras propias costumbres. Queremos cumplir, con todos,  felicitar a todos los amigos y conocidos, en todas sus fechas importantes.que tenemos anotadas cuidadosamente en la carpeta de cada persona. o en una agenda al uso, para que no se nos olvide. (Error imperdonable). La cuestión es no perder ocasión de demostrar nuestro aprecio  a veces ficticio e inexistente  pero, la fuerza social del compromiso así lo exige. Es de buen tono, llamar antes de un viaje al que lo vaya a emprender  Así las personas que llamamos son cada vez más. Nuestro círculo de amistades se va ampliando. y como ademas queremos ser mas amables con ellos, porqué  los cánones de la buena educación, también lo aconsejan así. Después de un cena o una fiesta, hay que hacer una llamada para los agradecimientos y las alabanzas Luego si vas de visita, donde sea, lo politicamente correcto, es llamar al dia, para quedar con la hora exacta, Este punto es absolutamente imprescindible. Sin contar  con las llamadas de la família, las de las casa comerciles, i de telefonia.
En resumidas cuentas, el teléfono, poco a poco nos va atando cada vez mas, hasta el punto que a veces nos sentimos asfixiados por las llamadas que no paran de sonar. y por las que debemos hacer sin tener tiempo. Porque, no hay que olvidar, que estamos inmersos  en  una vorágine de  trabajo  y obligaciones, duras y absorbentes
El móvil, aún suponiendo un respiro, importante, no ha solucionado, el problema y solo ha acrecentado nuestra cuenta de débito. Cierto es, que sin teléfono no se puede vivir, que es una potente herramienta de trabajo muy  importante, pero no es menos verdad, que abusamos  de él,  con alevosía y premeditación

diumenge, 7 d’octubre del 2012

LA IN PUNTUALITAT REPONSABLE

                el que espera desespera


             Encara es trobe gent, als que no els hi fa cap falta el rellotge. Si el tenen no ho sembla pas. Perquè sempre fan tard. Vagin on vagin, ells han de donar la nota. Sempre  s’ha dit, per exemple que una núvia arribe tard. I es ben llògic. S’ha de fer esperar, com a gran protagonista, un cop a la vida. I també ha de crear expectació. A més  a més, se supose que aquell dia tan especial, ha de tenir molta cura en tots els detalls, i la seva posada en escena sempre es complicada. Fins aquí tot correcte.
També es pot dir que es una tradició, i ho accepto de bona gana.
            Peró, un vegada assolida  aquesta fita, s’ha d’haver acabat la seva poca paraula, i  formalitat.
            Ja no hi ha cap mes justificació, per arribar tard als llocs. I menys encara si se la espere. Penso que llavors s’incorreix, en una falta greu de educació i cortesia envers els demés.
             Les persones amb les quals em relaciono, son totes puntuals. que es com ha de ser. Tolero el contrari, aquell que sempre fa tard, però ho porto molt malament, i s’em note.  Jo, amb el meu caràcter, pateixo un estrès gran si es que sé que m’esperen. No ho puc resistir.  He de anar corrents a avisar, perquè ha sorgit un impoderable imprevist, que segurament serà la causa de la meva  in puntualitat.
              Llista de persones ú professions en les que s’escàu aquest pecat intolerable:

Tot el colectíu dels metges i especialistes del que sigui.
Les persones desordenades i barrudes.
Els paletes, u altres oficis que demanes per un adob del que sigui, a la casa.
Els trens del nostre país.
Els autobusos de línia.
              Amb totes les persones que descric, ja t’hi pots carregar de paciència, Vindran quan voldran i no hi tens res a fer. Ells sempre són el mes guapos.

divendres, 5 d’octubre del 2012

El negoci del segle



Cada dia en hi ha mes. Passejant pels carrers de qualsevol  poble o ciutat, només es veuen  aquestos lletrerets. Penjats de les finestres o balcons, grans, petits i de colors ben llampants. Que lluny queden els temps, en que  les bústies  eren plenes de papers demanant habitatges que es pagarien suposada ment al comptat. “compro pis per aquesta zona”. I era veritat! La gent buscava cases, pisos vells, solars i totxos com fossin, per revendre’ls  pocs dies desprès i fer-se amb uns guanys indecents.
Eren molt hàbils, fins i tot els no professionals. Senyores de una certa edat i un cotxet, s’hi dedicaven amb força encert. I joves que deixaven els estudis penjats, per dedicar-se al negoci més lucratiu del segle. Tothom era empresari o promotor. 
Però no es pas tot. immediata ment, desprès dels habitatges, van començara desmuntar botigues, tallers, fàbriques i naus industrials de tota mena, que havien proliferat de una manera alarmant. Doncs el resultat es que el país es a la ruïna, i molta gent jove millor preparada com mai ha de sortit fora per tenir un treball.
I ves per on, la gallina dels ous d’or, s’ha mort. Millor dit: entre tots l’hem matada, però ja no hi és. Crec que no n’hi  haurà pas cap més d’igual. Guapa, pomposa, grassa i lluenta  se'n anat.  Hi ens ha deixat una crisi i un atur galopant, que vés a saber quan s’aturarà.  El meu amic Ciríac diría: “qui tot ho vol tot ho perd”, però  no s’ajuste massa a la realitat. La meva mare ho explicaría millor: “totes  les masses fan mal”, I es que les economies i el model de societat en la que estem immersos, no es pas la que deuría  d’ésser, El consum irresponsable i l'afany desmesurat de guanyar peles com sigui, no solament ens ha portat aquí, o sigui a les butxaques buides, sinó que fins i tot sembla que hem perdut el Nort. I es greu. Ara no només ens hem d'estrènyer el cinturó, tampoc tenim  la confiança en els nostres mandataris, i encara menys en el sistema. I ningú hi trobe una solució imminent.
 Hem de tornar a cercar els valors tradicionals. i pensar que la solució que no solament  l’han de buscar les autoritats pertanyents, també es cosa de cadascú, i responsabilitat de tots, perquè tots hem contribuïit a escanyar aquesta gallina metafòrica.  Austeritat, treball i menys brillantina. I sobretot un consum responsable, que de passada ajudarem a respectar el medi ambient.