L'acció de pendre un full i una ploma per fer una carta, es un fet que quasi bé, ha passat a millor vida. Es un costum, completament en desùs, igual com aquells oficis desapareguts, dels que n’he parlat mes d’una vegada.
Ara que tothom dispose d’un teclat, que té moltes funcions, por poder rectificar sense fer gargots, que també dispose de un corrector de llengua, y que es ràpid, i net. ara, resulte que es d' una gran delicadesa i deferencia, escriure a ma. Si algú t’escriu una carta , i l’envíe amb un segell i te la lliure un carter, ets un privilegiat. Ja pots pensar-te la manera de donar o agraïr el detall, i preparar-te per tornar el favor. com a mínim, escriure també a mà.
A mi em semble que escriure a mà, té més a més unes altres connotacións. Es tocar amb les mans aquell bocí de paper, que ha sortit de unes altres mans, molt estimades, que guarde el seu olor o un petó que el remitent, l’hi a fet, Se sent la calidesa de l’altre, la delicadesa de posar en un paper el que ell o ella t’han volgut regalar. A pesar d’un viatge, llarg, i tenint en compte, que els empleats de correus, u moltes màquines transportadores, l’han tombat i l’han, remenat, a pesar de tot, aquella carta conserve intactes, el olor de la persona que t’he la envíe.
Pensant amb tots el condicionants, hauríem de fer l’esforç, de escriure sempre amb ploma o bolìgraf,que tan ès, però a mà. Jo he de confesar que quasi no ho practico, per raons que no venet al cas. Peró es el que m’agradaríe més.
Per no parlar de la lletra en sí, de la caligrafía, del estil. No hi ha rès mes personal que l’escriptura de cada ún.