![]() |
| Imatge emprada a Internet |
Van ser molts anys de la meua vida els que no vaig poder anar al cine. Y des de petita m’havia agradat sempre. Per a mi era un lloc i un moment on podia evadir-me i somiar en colors. I em feia molta falta. Aquells moments, a principis dels anys seixanta, el país encara estava immers en al foscor de la postguerra, i començaven a arribar-nos pelicules americanes, i musicals que eren una meravella. Recordo per exemple Lilí, Cantando bajo la lluvia, i un llarg eccétera, de títols y de actors. per no citar els Westerns, també antològics. Anaren passant els anys, i al meu marit era tot el contrari de jo. A ell, no l’hi agradava ni li agrade encara, anar al cine. però heus ací que a tots el galls els arribe el seu Sant Martí. Y a mi també em va arribar el moment de poder fer allò que mes preferia. Anar a l’òpera, anar al cinema amb les amigues, i d’altres coses que ara no venen al cas.
Tot ha canviat moltíssim, en el nostre entorn, i el cinema tampoc s’ha pogut lliurar de la moguda. Aquelles sales grans y pseudo-luxoses, que teníem als anys setanta, s’han fos. S’han diluït en espais més petits mes íntims, per poder donar cabuda a més películes, que es canviaven més sovint degut al aument de les produccions, a nivell mundial. També s’ha guanyat i molt en qualitat i varietat de temes. Les películes de casa nostra tans menyspreades als anys de la meua primera joventut, han deixat de ser "espanyolades", per esdevenir un cinema seriòs y de qualitat. Es pot competir amb qualsevol festival d'arreu del món, sense fer el ridìcul, I es molt d’agraïr.
Ara de manera regular, quasi tinc totes les tardes lliures, y anar al cine amb les amigues es un gust que he trobat, desprès de cercar-lo tota una vida, i que em complau tant, potser per tot el que l’havia estalviat. La xerradeta desprès de la peli, a la grangeta de la cantonada, i el petit debat, que ens ocupe una estoneta, es quelcom, agradable y tonificador. Y un cop a la semana, no fa mal ni a la butxaca.









