Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la meva vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la meva vida. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de desembre del 2012

ANAR AL CINEMA AMB LES AMIGUES

Imatge emprada a Internet
Per fi, poder anar al cine!!!

Van ser molts anys  de la meua  vida els que no vaig poder anar al cine. Y des de petita m’havia agradat sempre.  Per a mi era  un lloc i un moment on podia evadir-me i somiar en colors. I em feia molta falta. Aquells moments, a principis dels anys seixanta, el país encara estava immers en al foscor de la postguerra, i començaven a arribar-nos pelicules americanes, i musicals que eren una meravella. Recordo per exemple Lilí, Cantando bajo la lluvia, i un llarg eccétera, de títols y de actors. per no citar els Westerns, també antològics. Anaren passant els anys, i al meu marit era tot el contrari de jo. A ell, no l’hi agradava ni li agrade encara, anar al cine. però heus ací que a tots el galls els arribe el seu Sant Martí. Y a mi també em va arribar el moment de poder fer allò que mes preferia. Anar a l’òpera, anar al cinema amb les amigues, i d’altres coses que ara no venen al cas.
Tot ha canviat moltíssim, en el nostre entorn, i el cinema tampoc s’ha pogut lliurar de la moguda.  Aquelles sales grans y pseudo-luxoses, que teníem als anys setanta, s’han fos. S’han diluït en espais més petits mes íntims, per poder donar cabuda a més películes, que es canviaven més sovint degut al aument de les produccions, a nivell mundial. També s’ha guanyat i molt en qualitat i varietat de temes. Les películes de casa nostra tans menyspreades als anys de la meua primera joventut, han deixat de ser "espanyolades", per esdevenir un cinema seriòs y de qualitat. Es pot competir amb qualsevol festival d'arreu del món, sense fer el ridìcul, I es molt d’agraïr.
Ara de manera regular, quasi tinc totes les tardes lliures, y anar al cine amb les amigues es un gust que he trobat, desprès de cercar-lo tota una vida, i que em complau  tant, potser per tot el que l’havia estalviat. La xerradeta desprès de la peli, a la grangeta de la cantonada, i el petit debat, que ens ocupe una estoneta, es quelcom, agradable y tonificador. Y un cop a la semana, no fa mal ni a la butxaca.

divendres, 11 de maig del 2012

CADA DIA....

         Tots els matins, al aixecar-me, es el moment que penso en tot el que m'espere aquella nova  jornada. El meu cos, en aquelles hores, està completa ment adormit, i els músculs, no em volen creure. I em costa Déu i ajud de posar-los en funciona ment. Quan per fi  ho aconsegueixo, faig memòria de totes les coses que he de fer, i si tinc un compromís urgent, o que sigui quelcom de prioritari, ú d'inapelable.
Si se'm presente un dia tranquil, que no tingui que sortir gaire,  o fer poca cosa. llavors surto a la terrassa, m'assec. Tan a l'hivern com al estíu, només canvie, la meva bata i les sabatilles. Tinc l'immens privilegi de viure a les afores de la capital, i allà estic  fora de les mirades indiscretes dels veïns. Aquest moment el trobo sensacional. Quan plou, em poso darrere els vidres, però aquest es un assumpte que ja tinc pensat com solucionar-lo.  Perquè veure alçar-se el dia, que també va molt a poc a poc, es per mi un autèntic plaer. Veig passar els primers automòbils, millor dit, el sento, i també escolto com s'obren el garatjes, dels veïns. Matemàticament, cada ú a la mateixa hora Els ocells s'afegeisen al meu despertar, i es el millor só de tot el dia. En altres temps, que estava ofegada pel treball, la família i el compromisos, em tocava anar a toc de xiulet, sempre pendent dels  despertadors i dels rellotges. però Alló ja es història, ara soc una altra dona, mes calmosa, més serena, i sí, perquè no dir-ho, soc més feliç.
El saber que tens tota la feina feta, tots els deures llestos, i a més a més, penses que els has fet tots, puntualment, i a consciencia, done molta tranquil.litat. Intueixes que passaràs amb bona nota. I aquesta sensació, es quelcom increïble i res s'hi pot comparar.

diumenge, 18 de març del 2012

TRONS LLAMPS I LLAMPECS



Ere el bell mitg de l’estiu. Al mitgdia, tenien un sorrol ensordidor dels cants de les sigales. Tot-hom era a casa, perque a fora no es podie viure de la xafegor tan intensa. Ni la mainada, havie sortit com tenie per costum en aquelles hores.
Al despertar-se de la mitgdiada, el meu tiet Ramón, l’amo de la casa pairal, va treure el cap a la fienestra, que donave a ponent, y va puguer veura una foscor y una ventada,que escombrave totes les palles de l’era. Tindrem tempesta, va pensar, ere d’esperar amb aquesta xafegor tan forta. I dels demés continuaven, dormint.
Passe l’estona, i el meu tiet no ho va dubtar ni un moment. Tendrien pedregada forta i ere millor fe marxar els nuvols de sobre la casa i l’era. Allà hi havie la batuda estesa per acabar de batre per la tarda.
Agafe el fusell, surt fora, y es va posar a fer uns quants trets apuntant al cel. Ere el que es feie per disoldre, i tallar els nuvols, o perque escampèssin cap un altre lloc. Pujar cap a la sala i es reuniren tots allà els dormilegues, ja s’havien despertat amb els trons i els trets. Es diposaven a veure que la tempesta no portés pedra que ere el que els feia mes por.
Metrestant,ja s’havie possat a ploure amb aquelle gotes grosses que precedeixen, la pluja forta.
Pero sense eseperar-ho, van sentir un fort llamp, que va deixar un rastre de fum i de foc, d’escalfor i olor a sofre,
Aixó es el que ells van suposar, perque no es van adonar del que havie passat en realitat. Ni tampoc el perqué ere, que tots estaven per terra,ajaguts y descalços. El llamp els va estabornir a tots i es van salvar perque eran tots a la sala y el terra era de fusta.,
eren a casa en aquell moment, 9 persones, i van puguer veure amb els seus propis ulls, com el llamp havie trencat tota la ceramica, havie buidad tots els armaris i trecat tots vidres de les finsestres i la terrisa dels fogons. Pero el pitjor de tots encara no ho van veure fins que va amainar la tempesta i baixar al carrer. Van trobar morts tosts el bestiar i els cuatre matxos, al estable. Un cas veritable que m’ha fet recordar la meva amiga Pluvisca y el seu blog dedicat al art.

dijous, 15 de març del 2012

LA MEVA INFANTESSA A LA BARONIA DE RIALB



(Aquest escrit ja es va publicar, Peró el rescato,
seguint el consell, d'un amic, que esta interessat en saber com era la vida de pagés en aquella época. Com el post no el va llegir ningú, motiu de més per rescatar-lo del oblit.)


No hi havia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig néixer.
Els tinc tan vius aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquell petit nucli ara completament abandonat! Llavors eren unes familia grans, a totes les cases, com a totes les masies, hi havíe padrins, pares, molts fills, tiets concos, tietes i moços. I encara que no tenien bons camins, la gent es movía i es visitava sovint. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc peró tot es compartíe. Mitjants de transport?...siii!!! én teniem bastants i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per trevallar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Ponts, o a qualsevol Festa Major dels poblets colindants. Tan petits o encara més que ells mateixos. Tos igual deb pobres i insignificants. El temps? Llavors no importave el temps. Alla ningú es procupava, d'aquest, tema. Ningú tenie o potser si peró no el portave,un rellotge de pulsera. com molt un de cadena que amagaven dins la faixa. Es vivia segón l'horari solar. Y ningú feia tard. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mal.lesa. I sobretot, avesats a no queixar-se de res. Ja fes un sol de justícia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un canti d'aigua fresca,si era l'estiu, o una bona xera i un plat de sopes, si ere l'hivern.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntament amb el brugit del carros i els cants dels homes al tros, feien uns soroll de vida incomparable, una musica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del immens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquèssin les poques coses imprescindibles per la subsistència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquil.lament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trobar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere senzillament increïbla. No coneixíem les joguines pràcticament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora de pujar a casa. Entravem a casa enjugassats i esverats peró existíe un remei per fer silenci i quedar amodorrats a les cadires. Ere l'hora de resar el rosari. Aquella cantarella de les lletanies, tan relaxant que no ens calie fer esport o anar a la banyera. El rosari feie de sedant, i actuave de moderador silenciós, per esperar l'hora de sopar Només per aixó,ja tenia sentit, a mes a mes de que ere preceptíu a totes les familes.

dilluns, 20 de febrer del 2012

PARÍS AL FIN !!!


LOS ViEJOS VIAJES.



Se cumpia ya nuestra 5ª semana de vacaciones. Hasta aquel momento, todo había ido muy bién. Estábamos maravillados de nuestra pericia i nuestro saber y poder lidiar con tantos idiomas, i con las pequeñas incidencias, que normalmente se presentában en un viaje como aquel. Las cuentas nos habían salido a al perfección. Mejor calculado no podia haber estado. Antes de llegar a un puesto fronterizo, cogíamos todo el dinero del país que dejabamos, y acabávamos, de llenar el depósito de gasolina. Las monedas sueltas con algún billete pequeño se lo dábamos, a los chiquillos, que lo gastaban en la misma gasolinera, para coMprar chuches o lo quisIeran. Pasaban largo rato mirando y buscando i eran mas felices con unas pocas monedas, que daba gusto verlos dudar, echar cuentas, i decidirse.
Había hablado de que explicaría el coste de estas vacaciones, porque el que no lo sabía, comentaba: Ala!!! que viajes!!!! quién se puede permitir esto?.... i lo mas curioso: es que nos salían mas baratas, que el que alquilaba un apartamento en la playa.
DE comer hay que comer siempre, Estes aquí o en la Xina. Y en nuestro caso que dijimos que no ibamos a ir de Restaurante alguno. Y el régimen nuestro era comer todo los dias cuatro veces, y no había mas remédio. Escepto al carne el pan y la fruta. Solo esto pagábamos mas caro, pero todo lo demás era al mismo precio, o un poco mas como la mantequilla y el chocolate. pero era también, de mucha calidad. la entradas a los museos, con el carnet de familia numerosa, costaban poquísimo, y los campings, eran los de las capitales, precios nada altos. Por lo tanto, gastamos 35000 pesetas, en gasolina, mas campigs, mas la diferencia en la carestia de la vida, pongamos.35.000pesetas, mas. Esto dà 70.000 de las antigüas pesetas.
Y nuestros amigos, cogian un apartamento, que el solo les costava 80.000 !!!! o mas. El que quiera sacar las cuentas, puede, porque se ven a simple vista. además guardo facturas.
Con todas estas sandeces, de unas cuentas que han prescrito, mo elvido de lo mas importante: ¡La visita cultural, qeu fué sorprendente, grande interesantísima. El Louvre, estonces los impresionistas estaban aún en el Jeux De Pomme. Y tampoco estaba acabada la pirámide acristalada, de la foto, subimos hasta lo mas alto de al Torre Eiffel. Paseamos por la base para tocar, sus impresionantes anclajes. Subimos a un bateau mouche, fotografiamos todo, porque todo era de portada. Estuvimos en la catedral de Nôtre Damme, paseamos por las Guillerias, en Los Inválidos, viendo las tumbas de Reyes y Emperadores, la Place Vendòme, con su obelisco, entramos y salimos 20 veces del Bois de Boulogne, porque allí estaba el campig. Lleno hasta los topes, y como nó: sucio. Pero esto no era lo importante Era lo de menos., Alli permanecíamos el tiempo de descanso i de comer algo. París nos sedujo, y solo queríamos, ver y ver todo, y subir a Montmartre, entrar al Sacre-Coeur, pasearnos por la Rive-Gauche, perdernos por el Periferìque, visitar el cementerio central. Ir al mercado de las pulgas, y beber de todas sus fuentes. El dia que salíamos, nos llevamos dentro del corazón, un trocito, de cada monumento de todas las buhadillas, con sus maravillosas ventanas. Un broche de oro al primer viaje al estranjero. Un auténtico baño de cultura de descanso y de naturaleza.
Pero como dicen que no hay rosas sin espinas, al nuestra tenia que llegar, Desde Paris hablamos con la família, y en ruta, no lo volvimos a hacer, porque nos parecia que ya estábamos llegando. Y así fué en dia y medio, llegamos a casa. El dia anterior mi padre tuvo una hemorragia, hubo que operar de urgencia, y murió a los dos dias. No tuvimos tiempo ni de explicarle, nada. y nosotros nos quedamos con una pena enorme, y una sensacion de culpabilidad, y un llanto sin lágrimas, que nos dolió de manera fuerte y punzante.

dijous, 9 de febrer del 2012

LOS VIEJOS VIAJES




Los Paises Bajo
s. Desde el momento que emprendimos el retorno, la caravana iba mas ligera y el auto sin poner el aire acondicionado, caminaba mucho mas. Embarcamos en el estrecho de Puttgarden, cruzamos Alemania. comiendo y durmiendo en las áreas de servicio, que estaban vigiladas Y que ademas tenían, unos servicios limpios, zonas de Pic Nic, y hasta había circuitos para hacer deporte. Así que en lugar de bajar recto por el centro del mapa alemán nos echamos un poco más a la derecha, Y así hicimos nuestra entrada en los Paises Bajos. En Holanda ya cogimos una autopista que en realidad era un puente ciego. cuando salimos de esta vía y nos adentramos por el interior, vimos una cosa que nos sorprendió mucho. Atravesábamos por los verdes campos de forraje, con gran cantidad de vacas por todos lados. y a lo lejos se veía, un punto blanco que iba de la derecha hacia la izquierda, y conforme íbamos adelantando, el punto se hacia mas grande y no acertábamos adivinar de que se trataba. Y era bién sencillo. en Holanda existen muchos canales que son navegables, pero el que no sabe, es como el que no vé. La mancha blanca era la vela de un barco velero, que corría por el canal que atravesamos a los pocos minutos. Fue un visión que nos cogió desprevenidos: en medio e aquel inmenso establo de vacas. Navegaba un velero!!!. Visitamos unos molinos turísticos, estuvimos de La Haya, En Amsterdam, en Roterdam, y al final acertamos con una cosa de la que también guardamos grato recuerdo. Estuvimos en un mercado al por mayor de flores!!! Una preciosidad, el color era el dueño del ambiente, mas que los marchantes, y el perfume lo llenaba todo. Era en Alsmer.
Cinco días después, entrábamos en Belgica. Oh! Brujas, Bruselas, la Grand Place. Eramos unos huérfanos, de belleza, y alli llenamos todos nuestros bolsillos y los cajones de la caravana y el tanques, hasta los topes. Recuerdo con una sonrisa nuestro deambular por Bélgica, haciendo Kms. innecesarios, buscando Lieja. Y buscando Liège, en francés. Yo como copiloto me volvía loca, me aparecía, Liège seguia por al carretra que nos indicaba el Europa Turing, y que no llegábamos. Hasta que al entrar en una ciudad grande cuyo letrero señalaba Luïck, no caimos en la cuenta del idioma valón.(jajaja). Recuerdo que nos impresionó mucho cuando vistamos Gant, o Gantes, la catedral, que guardaba un retablo pintado por Van Eick, representando Jesús rodeado de ovejas, y cuyo descripción fué para nosotros mucho mas clara que la búsqueda de Lieja. Era el Divino Pastor. Un pintura que vale un viaje.
Ya solo nos quedaba: PARIS

dilluns, 6 de febrer del 2012

LOS VIEJOS VIAJES


Subimos hasta Dinamarca.

Y seguimos camino al Norte passando por Alemania, pero nuestro objetivo,era llegar has Dinamarca. ¿porqué? no lo recuerdo con exactitud. habíamos planeado, nuestro itinerario así con la ayuda del amigo Joan Riba, y así se hizo. Simplemente.
Llegamos hasta Puttgarden que es donde cogeríamos el ferry que nos trasladaría, a la península de Jutlándia que es donde está la capital de Dinamarca: Copenhage. Sabíamos que aquel era el punto mas lejano de casa, así que nos instalaríamos tranquilamente, para pasar unos días. Tengo guardadas en mi retina un montón de cosas bonitas y singulares. Por ejemplo: los nombres de las calles,todos terminaban en “vej” o en "borg" como Roskildevej, o Kalundborg. En los parterres al lado de las calles, casi pisándolas, había indefectiblemente, si lucía el sol, señoras o chicas jóvenes tomando el sol (menudo sol de pacotilla) leyendo un libro, y con bikini o bañador, encima de una toalla. También recuerdo la cantidad y la gran variación de panes y bollería, en las tiendas del pan y me sorprendía ver aquellas hermosas tiendas de pan, nada que no tengamos ahora nosotros en cualquier panadería de barrio.
Entonces nosotros no las habíamos visto nunca, ni sabíamos que existían. y nos hacía gracia todas las mañanas, ir a por el pan. También visitamos las fábricas de cerveza Carlsberg y fuimos a los jardines Tívoli,que era un parque de atracciones, famoso por ser el mas antiguo parque de estas características de Europa.Pudimos asimismo ver las señoras muy mayores,con gabardina clara, y sombrero o gorra, llegar allí en bicicleta, sentarse, en las maquinitas tragaperras, horas y horas cuando aquí todavía, no las había. Una imagen típica, cuya moda ya llego a nuestro país, hace ya algunos días: No he hablado en ningún momento del viaje, que manteníamos contacto con toda la familia, casi a diario. Desde los diferentes campigs, donde estuvimos, se podia llamar sin problemas. No parábamos de ver cosas “nuevas” que teníamos ganas de explicar, ademas ya nos sentíamos lejos, y con ganas de volver. Allí había muchas clases de pan, pero la fruta era tan mala, que ya empezábamos a sentir su ausencia. Después de haber vuelto la casita del revés, de haver hecho todos los controles mecánicos, de haber lavado toda la ropa, de haber conocido y fotografiado, la famosa sirenita, asistido al cambio de la guardia real delante del palacio de los reyes, emprendimos el regreso. Pero aun teníamos que tomar nuevos baños de cultura y de convivencia. Continuarà

dijous, 2 de febrer del 2012

LOS VIEJOS VIAJES


Lucerna. Otro escalofrío que nos llevamos de los grandes, fué en Lucerna. Allí nos esperaba otra vivencia memorable. Una excursión, al Monte Pilatus. Llegábamos a Lucerna, por la tarde. Nos instalamos en el Camping, que como todos los de las grandes europeas ciudades eran malos, por la gran afluencia, de gente que siempre se da en Agosto. Este detalle aparte. cogimos tickets, para la excursión del dia siguiente. De eso si que estábamos avisados, y contábamos con ello, Aparte que la subida al Monte Pilatus era, desde todos lo puntos de vista, altamente recomendable.Pero aquella misma tarde vimos el famoso puente de madera, con las pinturas originales y antiquísimas, un monumento sin igual, que tuvimos la suerte de gozar, antes del incendio, que lo destruyó por completo.
Los billetes cubrían, el traslado en bus hasta el pie del teleférico. Subida a la montaña en el mismo, bajada desde el otro lado,en tren cremallera, en, con muchos oohhss!!! a cada momento. Mi recuerdo mejor: la salida del teleférico, (sin menospreciar las vistas de la subida), y a escasos pasos una pared por encima de la cual,se veían todos los grandes picos alpinos. Un mar de montañas que llegaba hasta donde alcanzaba la vista. Lo que recuerdo y todavía me estremece, que se me puso todo el cuerpo de piel de gallina. Un subidon inesperado y agradable. Qué maravilla!!!
Ni soñando hubiera imaginado, mejores vistas. A nuestros pies se extendían, una vez dejada la parét que miraba al norte, hacia el sur, estaban los lagos y las ciudades que desde arriba se veían minúsculas, pero cuya distribución los hacia muy hermosas, Las aguas de los lagos poblados de puntitos blancos que eran los veleros que se mecían, por las aguas. Entre nosotros arriba, y abajo las casitas,y las aguas se veían nubecillas que estaban suspendidas en el aire acabando de completar el cuadro. Permanecimos en la plataforma hasta después de comer, y emprendimos la bajada por el otro lado de la montaña en el tren cremallera, con vagones descubiertos, y vistas de nuevo muy bonitas.
En nuestro viaje seguimos recorriendo Suiza, hasta St. Gallen, y las cataratas de Rihn. Todo pintado, al òleo, por un artista grande e incomensurable. Seria seguramente el mismo que nos ofreció aquel paisaje tan sublime que contemplamos desde arriba.

dilluns, 30 de gener del 2012

LOS VIEJOS VIAJES


Interlaken.-

Aquesta ciutat, per ella sola, Ja s’ho val un viatge. Es tan espectacular, i esta tan ben situada, que mires sense saber quin indret t’ha agradat més. Situada entre dos llacs, que alhora estan bordejats, per infinitat d’embarcaders de les cases particulars, també fantástiques, i coronada si es veu de lluy, per aquelles montanyes de glaceres i de neus perpétues. Va ésser una sencsació única. Al llarg de la vida es va perdén, la capacitat d’assombro, sigui pel que sigui. pero la visió que explico, es una d‘aquelles coses que penses sempre, quand es parle amb d’altra gent, sobre viatges.
Vam acampar a Grindelwal, que ya ere el nó va mas. El camping ere plé de turistes holandesos, (ben comprensible), y el meu home, es va asseure devant la carvana, va pendre el binocles, y mirant al Eiger que es gegantí, s´hi passave moltes estones.
Tot el conjunt de poblets i montanyes blanques, es tan formós que jo no tinc mes paraules per descriiu-re’l. Ja passavem al dia 1 d’Agost, i coincidía amb la festa nacional del cantò. Doncs tots al’una, van treure la bandera vermella amb la creu blanca,i vaig pendre conciencia, del que pot fer un país, quand tots van units, devant d’una mateixa premisa. SENSACIONAL.
Molts altres campistes, estàven esperant, que el temps, dalt de les montanyes fos el millor per pujar i escalar, o senzillament, pujar a al Junfrau. Nosaltres, no sabíem que hi hagues aquest muntatge del tren que puje per dintre la montanya en un tunel perforat a pic y pala. y que aquest tren cremallera, que arribe's dalt del Eiger. Aquell any no hi vam puguer pujar perque els tickets per a cinq pesones pujave molt, y no ho havíem previst. De totes les maneres saviem ben clar que hi tornaríem, com així var ser.
Dos dies més vistant Mürren, Lauterbrunen, Trumembal per veure les cataractes de l'aigua que baixe de les geleres per uns forats que ella, l'aigua, havíe perforat i queie des de molts metres d'alçada, fent un soroll ensordidor.
Llavors encara teniem d’altres sorpreses visuals molt agradables. Al vespre. s’anave sempre a dormir d’hora’ y llavors venien el comentaris de tot el que habiem vist i el que ens havíe agradat mes. Les xerades amb la llum apagada, el saver com cada un de nosaltres, havíe canalitzat les emocions del dia, ere un capítol de lo mes plaent i interessant,

dijous, 26 de gener del 2012

LOS VIEJOS VIAJES


Caminando hacia el Norte

Metidos ya de lleno en las vacaciones, llegamos a Suiza por Ginebra, Y si al atravesar Francia ya estábamos, admirados de lo que veímos por la ventana del coche, nuestro asombro fué mayúsculo, al entrar en territorio helvético
nuestros ojos no paraban de sorprenderse. Si Francia nos pareció, hermosa, Suiza ya era el súmum. Los chicos no paraban de ver y descubrir aquel país, admirablemente
organizado y bellísimo. Sus paisajes nos cautivaron desde el primer momento, y vimos cosas que no podíamos entender, como españolitos que éramos, ignorantes de estas sensaciones, y conocedores de la picaresca reinante en nuestro país. Allí se podía subir al transporte público,sin pagar, o pagando su importe en la parada del bus, de forma voluntaria.
Vimos al acercarnos al lago Leman, un puesto de periódicos, al aire libre sin, vendedor ni persona alguna, que controlara su venta. Al lado del mueble expendedor, una urna con los dineros que depositaban los muy responsables clientes.
Al asomarnos al lago de aguas increíblemente limpias y transparentes, muchos patos hacia la orilla y cisnes mas alejados. Los patos se acercaban tanto que se hubieran podido coger tranquilamente. El civismo en nuestro país ha mejorado mucho, pero en aquel lejano 1979, ignorábamos que estas condiciones pudieran darse en algún sitio de la tierra. En esta misma ciudad, por la tarde que paseando por una avenida principal, degustamos el primer helado suizo, que en nada se parecía a lo nuestros. Sabía a gloria, hecho con buenas materias, y tomado con calma, tranquilamente paseando por aquel ambiente silencioso, fino y con glamour nos pareció algo inenarrable. Fué una gran lección para nuestros hijos, el comportamiento, de aquellas gentes, que se movían, hablaban y reían de aquella forma silenciosa y ponderada. Y en vista del éxito, compramos una tarta de cumpleaños, de nuestra hija Esther, que en aquel treinta de Julio, cumplía sus primeros diez años, y decidimos prorrogar, un dia mas nuestra estancia.
Aquel año,(mas tarde hemos ido varias veces) hizimos un recorrido bastante extenso. visitamos además de Ginebra, Berna, Grindelwal, Lauterbrunnen, Lucerna y San Gallen, que yo recuerde en estos momentos.Grindelwal y Lauterbrunnen,en pleno centro del montañismo, de los alpes suizos.
Como resumen general de nuestra estancia en Suiza, se podría señalar, la gran seriedad en el trato, de aquellas gentes austeras y educadas. En posteriores viajes pudimos comprobar,que eran también chenófovos, aunque lo llevaban de una manera bastante velada, y nada ofensiva.

dilluns, 23 de gener del 2012

LOS VIEJOS VIAJES


LA SALIDA

Vivimos los últimos dias del mes de Julio. Después de varias reuniones,con Joan Riba, ya lo teníamos todo claro. Con la casita de plástico, las ruedas con ganas de correr en dirección a unos dias felices, con las bodegas llenas de comida que previamente, habíamos comprado en Makro, (que no cerraban hasta las 10 de la noche), y así poder hacernos con todo. También hubo que preparar las distintas monedas de los países que íbamos a visitar: Seis en total.
Por consejo de Joan Riba, compramos un libro, que nos recomendó y con razón ,que se llamaba “Europa Touring”. Fue un acierto pleno, nos sirvió,un montón de años, hasta que las carreteras y los enlaces ya habían cambiado, y construidas muchas más autopistas, que por aquellos tiempos proliferaron.
En las fechas indicadas, encontrábamos, mucho trafico, al pasar la frontera. Pero entonces, empezamos con la tradición de cenar antes del control aduanero, en un buen restaurante catalán, como despido de comer en restaurantes, hasta la vuelta, que haríamos lo mismo. Todos pensamos que era una buena idea, y así se hizo por siempre más.
Emprendíamos la marcha hacia las 6 0 7 de la tarde, Una vez que nos habíamos despedido de abuelos y hermanos, parábamos a cenar, seguíamos un buen trecho, y corríamos tranquilos dos o tres horas más, y que como ya era una hora
mas avanzada, pasábamos sin atascos, con el aire mas fresquito y sin otras dificultades, dignas de mención.
Dormíamos en las áreas de descanso, y cuando amanecía el día, despertábamos con un alegría, y una ilusión, grandes. Por sabernos, solos para disfrutar de la compañía mutua, que a los cinco nos hacia mucha falta, para poder jugar y cantar mucho. Ademas en aquel primer viaje fuera de nuestras fronteras, era muy deseado. En aquellos años, no se viajaba como ahora: que vá!, y nos sorprendíamos, casi con todo. Lo primero, fue la sensación de limpieza y orden,que daba todo. (afortunadamente, aquí y ahora, ya se ha llegado, a este mismo nivel.) Pero entonces, éramos completamente huérfanos de estas sensaciones, y mirábamos todo con unos ojos, sorprendidos, de ver los campos peinados con gomina. las casas limpias y sin cortinas para poder observar si te venia en ganas, la vida de aquellas gentes, limpias y bien puestas. todo era maravilloso. Para dos o tres días,salíamos con comida cocinada en casa. La caravana, teníamos una neverita, que funcionaba bien, y guardar en Tupperwares, comprados a la medida. no fue ningún problema.
El primer dia de ruta, atravesamos el sur de Francia hasta Grenoble. Seguirá...

dissabte, 21 de gener del 2012

LOS VIEJOS VIAJES


(Primera salida al extranjero)

Vacaciones de 1979.- Recupero esta serie de viajes con los niños, en la caravana, por toda Europa. El año que hoy empiezo a narrar, fue el primero que hacíamos fuera de la país, excepto cuando visitando España por el centro, el año anterior, y que ya explicaba de como pisamos Portugal, solo unas horas.

Preparar un viaje de cinco semanas, vistando varios, paises, con sus monedas correspondientes, con su clima dispar, y con su cultura tambíen extraña para nosotros, nos llevó bastante tiempo, casi todos los sábados por la noche, que era el único dia de la semana, que podíamos estar un poco mas libres y relajados, sacábamos nuestros apuntes, los mapas de carreteras, y otros documentos que nos proporcionaban algunos amigos. Uno de ellos, montañero y trotamundos, fue el que al final diseñó, con mucho acierto el recorrido a seguir. Nos programó lo mas relevante de cada País, por visitar. Hizo las cuentas para el cambio de la moneda de cada sitio, y nos lanzamos el 24 de Julio. justo antes del puente de San Jaime,(para tomar mas dias de los preceptivos del mes de Agosto) La Empresa, que por aquél entonces trabajaba mi marido, no pagaba horas extras, pero podia recuperarlas y añadirlas a las vacaciones. Así se hizo. No se si Joan Riba, me leerá, pero desde aquí vuelvo a agradecerle, su colaboración inestimable y desinteresada, que tanto nos sirvió.

Como decía una tarde empezamos nuestra aventura, mas felices que unas pascuas. Por supuesto que no teníamos Internet, ni Google Ert, así que yo misma tomé el mando como copiloto, y aquella noche ya nos fuimos a dormir a Francia.
(Salíamos siempre a caer de la tarde, para evitar los calores intensos, y sobretodo, por dejar la casa, la tienda los encargos de última hora, todo hecho, y todo en condiciones, para a la vuelta, encontrarlo todo limpio, reluciente y en orden)

SUPONGO QUE NADIE PODRA ENTRAR A COMENTAR. PIDO DISCULPAS. PERO NO ME FIGURAN LAS OPCIONES DE ENTRADA Y DEMAS PROTOCOLO QUE SIEMPRE AÑADE BLOGUER.
.

dimarts, 15 de novembre del 2011

ELS MEUS OSSOS


La tardor és, penso, el temps intermitg entres les últimes calors del estíu, i els primers freds de l’hivern. Però com que ultimament, està tot molt barrejat, i no se sap ben bé ón tenim l’estiu i en quin mes, arribará l’hivern, al nostre cos ens fem un tip de dir-li mentides i el pobre es queixa i amb raò.
No es d’extranyar que els nostres ossos que voldrien una vida menys atropellada i més lligada a les dates de la vida, (afegim-hi, a més a més, el canvi de l ‘hora) i els ossos ho saben i decubreixen qu'els enganyem i fan vaga general de servei. Diuen que n’estan tips d’anar com baldufes, d’un costat a l’atre del calendari, a tord i a dret. Tenen raò, siguem clars. I llavors comence a venir el castig que ens han anunciat tantíssimses vegades.
S’entumeixen s’arronsen, i som-hi, a pagar les conscuencies de tot allò, que ja sabem: artritis, artrosis escoiliosis, són sense cap dubte la seua manera de dir-nos: Ep!, ep! que jo soc aquí. I venent, i fastiguèxen, i s’arronsen del tot, produínt, en el nostre llarg historial médic, un apartat nou del rebrot, que tenim si fa o no fa, cada poc temps. A continuació comencem a pendre anti-inflamatoris, gotes, supositoris. píndoles, i esclar, tants remeis, provoquen el mal d’estòmac correponent, o una descomposició de ventre monumental. L’enraviada, hi és ben patent, i ara la persona que té dolors forts d’ossos, com es el meu cas, està passant per un calvari que quasi no el deixa caminar, ni moure’s amb llibertat i sense patir tant.

dimarts, 16 d’agost del 2011

M'AGRADA BALLAR EL XIM-PUM, XIM-PUM


Des de sempre m'agradat el ball. Igual que la meva mare que també deia que l'hi xiflave. I es que en la seva joventut, segons deien tots, ere molt bona balladora. Això jo no ha vaig veure mai, però ara penso que jo dec ser igual que ella perqué, també m'agrade molt. Girar al ritme d'un vals, o trepitjar fort el terra amb xulería, quan es tracte de ballar un pasdoble, m'encante. Per no parlar de marcar uns passos de tango. Potser no es pròu fí, ni adient a una edat, però m'agrada y gaudeixo, quand es presente l'ocasió de poder-ho fer. A més el meu marit balle molt bé, (Vàrem començar a festejar al ball) però s'ha tornat una mica gandul.
Enguany, hem tornat a temps per les celebracions de la festa Major del poble, i ara que ja s'ha acabat , i tot caminant cap a casa, hem contabilitzat, que hem ballat 4 dies seguits. Que no està gens malament. Cap any com aquest!
Al sortir de casa, tinc mal de cap, de ronyons, i no m'aguanto denpeus. Peró quan soc a la plaza, s'hem passen tots els mals, i per l'art encantament, estic com una rosa. Y a ballar!!!

dissabte, 13 d’agost del 2011

DESFER MALETES I PAQUETS


Doncs sí després de fer el gandul un dies per unes comarques y un recons que no coneixíem del llevant Valencià i la Terra Alta catalana, estem un altre cop a casa. Un temps molt assossegat i tranquil, que encara que han estat només 5 dies, però ens han donat molt de sí. Els hem gaudit, i els hem expremut, amb fruició i ganes.
En entrades posteriors eniré parlant del tema, de moment us dono a tots les gracies, per haber-me desitjat un bons dies, que efectivament, hem gaudit molt. Als que m'heu comentat i als que no han fet Moltes gracies!!!

dijous, 21 de juliol del 2011

VERSO PARA CRISTNA, EN EL QUE HUBIERA SIDO SU 42 CIUMPLEAÑOS


Soñando
Te miraba bien dormida,
Sobre almohada estrellada,
y el susurro de tu sueño
cual energia alada,
me envolvía, me atraía,
y a otra parte me llevaba.
Remansos de paz flotaban.
entre brisas perfumadas,
que inundando mi espíritu,
lo mecian, lo acunaban,
susurrando melodias,
que de mí se apoderaban,
para llevarme contigo,
sobre tu almohada estrellada.
Bendito sea el sueño,
que contemplo en tu descanso,
fué el vigor que precisaba,
un ser muy atormentado,
para seguir subsistiendo,
en un mundo esclavizado.
Y de esta manera tan simple,
contigo ya descansando,
resbaló por mi mejilla,
algo húmedo en su tacto,
que con gran delicadeza,
sin ningún sobresalto,
me alejo de tu almohada
estrellada en el espacio,
en la que tu inconsciente.
seguias feliz dormitando

Autora: Marina Ribó Finestres

Mi amiga, de la foto,antes de ser operada de cancer.
Rindo homenja a mi amiga, porque a pesar de los serios varapalos que ha sufrido, sigue luchando dia a dia e intentado se feliz. Ni la diabetes, ni el cancer podrán con ella, porque mantiene una entereza enviadiable. Su tiempo se lo dedica a su única hija Cristina que falleció a los 26 años.

dilluns, 11 de juliol del 2011

CARTA EL PAPER D'ESCRIURE, O MILLOR CARTA AL MEU TECLAT



Hola, estimats col-laboradors: He decidit de enviar-vos aquesta carta, per demostrar-vos, el meu reconeixement, i agraïr-vos, el gran ajud, que vosaltres em féu, i que m’es tan imprescindible en aquest moments de la meva vida.
Perque héu de saber, que últimament, es pot dir, que el que mes m’agrade de fer, es escriure.
Amb totes les meves limitacions, que en són un munté, cada dia em poso a escriure, amb l’il-lusió, de un nen petit quan estrene sabates noves. (Aquesta dita ha quedat un chic desfasada, peró estic segura de que m’enteneu igual).
Siguent així ja us podeu imaginar, el que seria del meu temps, sense vosaltres. Òn escriuria? Com m’ho faría per comunicar-me, amb tanta gent, com ara ho faig? Com podria deixar retalls dels meus pensaments, dels meus projectes, i aquí li podría explicar tot el cabdal d’idées que frueixent del meu cap, si no fòs, per vosaltres? Gracies a que em deixeu volcar-les, sobre la vostra esquena, o la vostra panxa, i que les acollíu amb la mateixa cura que, ho faría un micròfon, però vosaltres, em donéu, a més, la oportunitat de rectificar si cal.... Enfí, sóu per a mi, i en aquests moments puntuals, del tot necesaris. I vosaltres no m’heu desabut mai. Gracies!
De papers d’altra mena, n’he fet servir molts, durant la meva vida professional, i escribía tantíssim que al vespre tenia el braços i els dits, fetes pols. Vaig dibuixar centenars de patrons, per les meves clientes de la botiga que tenia. I d’altres. Es pot dir que sense vosaltres, tampoc, hauríe tingut sentit el meu petit negoci. I el fet de estar tan íntimament, associades, va ser la clau del meu exit d’aquella época. El paper avans i el teclat ara, han estat, doncs, el tot del meu vagatje professional i ara ho sóu, del meu caprici de la vellesa.
Espero que seguiréu al meu costat per molt temps encara, i us envío, un senyal inequívoc de la meva gratitut: unes paraules que surten directament del meu cor, i que van dedicades a vosaltres, paper d’escriure i teclat: Us estimo, i us demano que no em deixéu mai.

MONTSERRAT SALA PORTA
Sant Just Desvern, a 11 de Juliol de 2011

dissabte, 9 de juliol del 2011

S A R D A N E S

Que nó. No están de moda i aquesta premisa es la més important. Jo havía ballat sardanes a la meva primera joventud. Potser perque en aquella malhurada época gris i patética dels ultims temps de la postguerra, ere l'únic que es podia fer per moure el body. Les discotèques no existien- y el ball convencional només, es feie per la festa major. Per lo tant sardanes, al devant d'un bar, que disposave d'un gramòfon i altaveus, i cuatres sadanes sempre les mateixes, i al mitg de la carretera comarcal, tenien força exit.
Llavors es passejava per aquella carretera sense cap por de tenir un ensurt, perque només pasava algún cotxe despistat, que el veure moviment de gent, parave, i s'esperave tranquilament que la sardana, s'acabés, o que els passejants s'apartèssin.
Tot ha canviat tantíssim, que rés es conegut, ni a la ciutat, ni als pobles., La gent que romàn allà, viu mes assossegada, i amb menys sorolls, però també sap de les acordeóniques retencions, els caps de setmana, de la moda de deixar el poble per la festa mayor, per anar-se'n a pendre el sol i viure el bullici de les cuitats o poblets al litoral. Les platjes encara avui, son plenes de gom a gom, tot y les recomanacions del metges, que aconsellen no fer-ne abús. A les hores punta, igual.
I les sardanes dons, també hi són, però, quasi sempre, les disfrutem la gent grand. Es veritat que molts nens y nenes n'aprenent, però al creixer, s'esfument, sense saver còm i ja no es veuen més.
Fà tristor veure una colla de jubilats, tot i que en hi ha, de ben forts i de molt bon aspecte, pero que la gran majoría están, fomuts. (per no dir ben fotuts). Si, s'ha de reconeixer, que la sardana, la dansa mes maca, de totes les danses que es fan i es desfan, està a les mans de cuatre vells melancòlics.

diumenge, 19 de juny del 2011

CONTE PER LA RITA. 2ªpart.t


Però un día, sense saber com, es va produïr una gran foscor. Semblaba un forat negre, un pòu lletg i profund, y sempre era de nit. La vida es va tornar molt avorrida. Tothom dormía hores i hores. Els estels i les estrelles, no podíen presumir, els cometes xocàven entre ells perque no s'hi veien got, i totes les anelles, anaven barrejades i esmaperdudes, i cap dels planetes, savía quin rumb pendre ni òn anar.
En mitg d'aquell garbuix de coses, els meteorits, que extranyament, encara tenien ganes de jugar, van fen un xoc per divertir-se, peró com no si veien ni gota, vàrem xocar tan ford, tan ford que es va sentir des de tots els confin del univers:
¡¡¡ BAAARRRAAABUUUMMM !!!
Tan forta va ser la topada, que d'aquella explosió, va neixer ni mens menys, que l'astre mes grand i més important de la nostra constel-lació: EL SOL !!!! Seguit, per una nevulosa anomenada Aurora Boreal, projectant llum i vida a dojo.
I ja es van haver acabat els problemes. Aquell nòu i gegantí Planeta, era tan bonic i potent, i feia tanta escalfor, que mai més, cap astre va sentir el fred. Tot va ser
Il-luminat, amb els colors del Arc de Sant Martí, que lluía esplendoròs.
I des de llavors, va ser per sempre més el Rei de tot l'Univers. Y tota la comunitat d'habitans de l'Espai Sideral, van restar molt feliços, i van menjar molts però que molts regal.lissos,

dissabte, 18 de juny del 2011

CONTE PER LA RITA.-



Ara fa molts, moltíssims anys, que l'Univers ere plé d'estels, cometes, planetes grans i petits, amb anelles i sense anelles, i també meteorits.

Les estrelles eren les més tivades, perqué, es creient boniques, brillants, i amb una calbellera rosa, que onejaven al vent, quan algún admirador les pasejava amb una bicicleta, o amb un descapotable.
Es reuníen, totes per anar a la perruqueria, i parlàven, de cosmética, de moda, dels personatjes de la Jet. Aprofitàven per anar al gimnàs o a natació per estar més en forma. Sense cap dubte, els estels i les estrelles, eren el éssers més formosos de tota la Constel-lació.
Els cometes també presumíen de la seva cua, y la cuidàven molt. Que si un bon xampú, que si aquell suavitzant, i es passaven les hores pentinant-la, i provant si es feient una cúa de caball o un monyo; segons si tenien un sopar o un festa o bé o es vestíen d'anar per casa.
En aquell univers ningú treballava. Tots passejàven amunt i avall per l'infinit, i els planetes que tenien anelles, sempre anàven més a poc a poc. No fos cas que en perdèssin alguna.
Els meteorits eren el mes ràpits, i els agradava fer ensurts a tots el veïns. Als del cel, i també als dels panetes. Trompada a l'ún, trompada a l'altre i es quedaven tan frescos. Sempre s'escapulien de totes les bronques, perque fugíen com fuets.

Seguirá.... Aut. M.Sala Porta