ELS POBLETS BLANCS D'ANDALUSÍA

                                    Tornar al Sur

(Reedició). Ja fa uns anys, vaig publicar aquest article, i ara que em torno a trobar per les terres del Sur, em ve de gust tornar-lo a treure afegint-hi si cal, un nou punt de vista, potser diferent, degut als nombrosos canvis que tot el país, ha experimentat. Alhora, que el meu nou mirall, de veure les coses també, pot influir en veure’ho d’una altra manera.

Foto actual de Nerja, des de un mirador de las Cuevas de Nerja.

Ara fa molts dies que no he estat per aquelles contrades. Però els conec molt bé. Penso en ells perquè és ara quan més bonics llueixen. En la Primavera.

 El blau intens del cel, el blanc acabat de pintar, i les flors que adornen finestres, balcons i patis, tot el conjunt, es una meravella. Un espectacle d’un cromatisme de colors tan vius i brillants que recomano vivament, a tots els que encara no ho han vist. Els seus carrerons estrets, les reixes de cada planta baixa, farcides de geranis i gladiols, impregnat d'olor al jasemí, que s’enfila a es portes de cada casa. Tot aquest conjunt de coses, fan que a vista de pardal, o des de els fons de la vall, es configuri un quadre magnífic d’una bellesa in comparable i in confusible. I segurament millorat si aquest quadre, es pintat a la vora del mar Una pintura naïf perfecta de formes i colors, dignes de la millor paleta, en mans del millor artista.

Aquí a casa nostra som més amants de la pedra per les nostres façanes, segurament perquè es mes forta i no cal entre teniment, però no hi ha cap dubte que les façanes que he explicat guanyen en brillantor i en estètica. I donen al-alegria al seus habitants, Deu ser per aquest motiu que allà sempre son a punt de cantar i ballar. Son per naturalesa, sorollosos, amants de al bona vida i del fino, però que t’obren les portes de casa seva, de bat a bat per comprar-tir-ho tot. Per descomptat que per aquí, som com la pedra: durs, austers, seriosos, i poc amants de la "juerga flamenca". Ves per on i sense pensar-m'ho, he descobert com l'entorn influeix en el caràcter les pobles.

EL CARIB.

Foto de M.S.P

 Etapa final de l'Atàntic

Es done la casualitat de que els yankees celebren aquesta setmana el dia d'Acció de Gracies i des de Fort Lauderdale, el Navigator s'omplert de un public molt diferent. Aquest es ara un creuer vacacional de oferta de cap de setmana. La gent es més vulgar. Pràcticament sense europeus ni jubilats americans rics. Amb 24 hores hem passat del glamour mes espectacular al ambient mediocre i avorregat. El serveis i les atencions han baixat molts esglaons.  Aquesta gent només volen menjar i veure i ho poden fer sense mesura.
Una dada molt il·lustrativa, es que la biblioteca, que a hores d'ara, romàn plena i no  hi ha cúa, amb els llibres de totes les matèries, i els dies anteriors les prestatgeries eren buïdes. No hi havíe ni diccionaris. Tampoc hi ha serveis religiosos. M'han dit que el capellà que celebrava cada dia havía quedat a Florida.
Veiem tota l'estona les costes de Cuba, però tot i que es tan aprop no la coneixerem. Allà no en volen de turistes de creuers. (de moment)
Ahir vam visitar Georgetow, capital de les illes Cayman, i avui estem a Jamaica. Encara no hem baixat a terra, però es veu un país molt verd, amb muntanyes i boscos frondosos. Molt diferent a Cayman que ere tot pla i sec.  Els dos llocs abocats de ple al turisme de masses.  Tots els creuers que operen per aquesta part del mon, hi fan parada, i els natius s'han espavilat de tal manera, que treuent dòlars de sota les pedres. Aquí fins i tot es veuen moltes urbanitzacions al costat de la platja,  i també bungalows.
Molt maco Ocho Rios, (Jamaica) Però el que més ens ha cridat l'atenció, son els seus habitants.  Pidolen per tot i roben el que poden. Una picaresca, que a mi particularment hem moleste moltíssim. Hem pujat a les cascades i tampoc  hem pogut gaudir de la natura exuberant que si pot imaginar. Només imaginar. Perquè ere tan ple de gent que amb prou feines vèiem l´aigua.  Americans grassos,  sorollosos, i prepotents. Grassos, el que s'enten  per grassos, ho son tots sense excepció; però n'hi ha una gran quantitat d'obesos. Tan obesos que no poden ni caminar per si sols. Van amb carrets elèctrics, que manegen amb destresa.
Avui toque mar tot el dia. El darrer del creuer. Era previst prendre el sol, però tampoc el veiem de moment, seguint la tònica de cada dia. No obstant aquí si que hem sentit xafegor.
Cal aclarir comptes, pagar pagar despeses i fer maletes. Demà emprenem camí de retorn. Ja tenim ganes de veure la nostra gent, i de seure al nostre  raconet. Una vegada més es complirá el que diu en Jaume: Es necesari sortir fora uns dies per poder dir a la tornada:
 “Que bé que s'està a casa nostra”!!!!

L'ATLÀNTIC

 Diari d'a bord. (tercera entrega)

Famós hotel de las Bahames, en el qeu el mar entra dins l'interior de vestíbul

 Dos dies manquen per tocar terra. Ja es note el aire càlid de las Bahames. Cada  dos dies anem retardant l'hora i ara ja en portem 5 de diferencia envers casa nostra. El vent encara bufe bastant fort i aquesta torre de Babel, no pare de bellugar-se  amunt i avall i de tots costats. Al llit semble talment que et bressolin com a un nadó. HI ha moments que això ajude a dormir. D'altres t'acabe de marejar com una sopa.
Hem fet amics de totes les nacionalitats, colors i edats. Hem conegut mil histories, i situacions diferents. Al mateix rumb, anem entre tripulants i passatge unes 6000 persones (no en tinc la confirmació, però per les dades i les característiques que donen els fullets de propaganda, es fàcil de deduir).

El vent ens té fregits. No hi ha pausa. Ni sol. Mengem tot el dia per avorriment. Les amistats es consoliden i poc a poc vas coneixent  mes creueristes. Ens assabentem que aquí no hi ha ningú que no en porti fets, als menys mitja dotzena de creuers. Quasi tots en son addictes.
Un punt i apart son els minusvàlids. Es un vaixell adaptat per aquests tipous de clients, i els veus per tot arreu, amb les seves cadires motoritzades o normals. Son al casino jugant a les màquines i a la ruleta. Prenen al sol i fins i tot es poden banyar perquè alguna de les piscines té elevadors especials. Carrets caminadors també en veiem de totes les classes, per gent gran menys afectada.
En canvi, i a diferencia dels creuers d´estíu, que ja coneixíem, de nens n´hi ha pocs. Diria que en total no sumen la vintena I són tots de menys de 4 anys,  Molt comprensible en la època del any que estem.
 Hem conegut i veiem moltes parelles homosexuals. la parella que tenim a la taula son encantadors. Tots es veu que ja porten molt temps fora del armari. Ballen passegen i es barregen amb els demés passatgers i expliquen  coses de la seva vida en comú, com el mes natural del món.
Ho deu ser, segurament, però tenim companys, que encara els hi xoca, i ho accepten de mal grat. Pitjor per ells.
Ens recordem  molt de la nostra pollinada,  Quan hi poses físicament, tanta aigua per entremig, les desavinences es tornen minses i l´estimació creix sobre manera. I es que tres fills i sis netes són molta tela, sense menys tindre la nora i els gendres, que també son part molt important d´aquest nucli, i que estimem igualment.

(Seguirà

L'ÀTLÀNTIC

Vist de més lluny, espante igualment.(foto M.S.P.)

diari d'a bord, 
(Segona entrega)


 Aquí en aquest poble flotant o surador, passen el dies ràpidament.
Estem al setè dia de creuer i el mal temps segueix i quasi acabe amb la paciència dels amants de les activitats a l´aire lliure, que són la majoria i al cap i a la fi és el sentit prioritari d´aquesta classe de vaixells. Sol i mar.
Sense oblidar, esclar, les activitats nocturnes. Nosaltres no les vivim, però existeixen. I són molt importants des de el punt se vista de les companyies navieres. Els jocs d´atzar les ruletes i les maquines escura butxaques representen uns guanys gens menyspreables. I potser m’atreviría a dir que són els mes importants.  Kitiklinc, kitiklinc
Les discoteques, els karaoques son plens a vesar. Allí es beu i es balla fins la matinada. Més ingressos!! Kitiklinc!!!
Una altra qüestió es la decoració ostentosa que tenen salons i cafès. Millor dit: per tot arreu hi sobren daurats i lluentors. Moltes obres d´art penjades als replans de les 8 escales magnifica ment enmoquetades i amples. I no diguem de tot el que penja a les parets dels salons o menjadors  Obres modernes, amb firma I també molta foto d´autor. Tampoc es queden curts en escultures. A cada racó de cada replà una vitrina n´acull una i algunes de molt espectaculars. . Desprès cal destacar vidres i vitralls. Gruixuts, nets en tot moment,  es deuen  comptar per tones. Ah! i l’acer inoxidable, a dojo. Sense estalviar-ne gens.. I un llarg etc. que no encerto  a en numerar.
Capítol apart són les lámpares de cristall de Bohèmia. Tot  per arrodonir el conjunt de luxe i confort.

Al mateix temps, intento imaginar les cuines, les bodegues, les cámares frigorífiques les rentadores i planxadores, els laboratoris fotogràfics, les sales de màquines, els obradors del pa i pastissos… etc. I de les tones de residus que dèiem generar?, On viuen les quasi 2100 persones de la tripulalació?  Començant pel Capità i el seu equip, tots els artistes, musics, crupiers, fotògrafs, entrenadors de tots els esports, massatgistes, animadors, jardiners, perruqueres i esteticiennes, equips de manteniment i neteja?. Personal d'animació. I hem deixo el mes important de tot:  l´aigua. Tantes piscines, jacutzis, dutxes per tants centenars d´ànimes… quants metres  cúbics fan falta per mantenir tan gasto i durant tan dies en alta mar?
Tot aquí es en grau superlatiu. i aquestes coses no les explique ningú. I a mi, m’agradaría saber-les.

L'ATLÀNTIC.-


       
      Diari d'a bord

Un dels molts montres marins que en troben als oceans.

 (Aquest escrit, es tal i com el vaig fer en el vaixell, i no he retocat, ni he modificat, una lletra)
.
       Estem començant a conèixer el que es un mar de fons.i no ens agrade gens ni mica! Ahir s´ens va regirar el estomac i tot i que ens vam vestir a to per l´ocasió (sopar amb el Capità) no ens vam veure en cor de sortir del camarot. Avui no semble pas que la cosa vagi a millor. Fa vent i fred.

     Dins els salons, les botigues, els teatres, cafès etc. s´hi veu molta animació. Coneixes gent però desprès no els tornes a  veure. Es tan gand això! No ho se exacte, però, diuent, que anem amb cinc mil viatgers més
     L´espectacle sobre gel es molt bo. I el xou del teatre també, tot i que els diàlegs, son només en anglès.  En espanyol com molt, saluden. Tenint en compte que de parla castellana som només el 3%, tampoc es estrany. 
     La gent al nostre servei, com la cambrera del camarot, o els de taula, (aquestos sí que el xampurregen una mica el castellà) son molt amables.  S´ocupen de que no et manqui res i s´esforcen en ser servicials. Si et veuen per la coberta o per l´escala et saluden com si fossin antics coneguts.Avui algú ens ha dit que aquest vaixell ere ple de pastilleros, i hem quedat  esgarrifats. Però no n´havie per tant. El que volien dir, que, com es ple de gent gran, sense cap mena de dubte, en som els millors consumidors, inclosa jo mateixa.
     Hem visitat les Azores, només Ponta Delgada, que es un a illa que encara no es massa coneguda i els seus tresors naturals, romanen quasi bé intactes. Es tracta de una illot d´origen volcànic i allà on era el cràter encara hi ha zones on hi surt aigua bullint a més de 100 graus. Olor molt intens de sofre i fum. Criden l´atenció uns forats dins la terra tan calents que aprofiten els restauradors de cuinar carns i guisats que son molt apreciats. La cocció dure mínim 4-6 hores.  Ara es una cosa especial per els visitants, però s´enten que devía ser una manera natural de cuinar en els temps passats.
D´altra banda el paisatge es Preciós. Molt verd. Llacs. Espadats i roques vora el mar, i l´humitat que fa que hi creixin plantes exòtiques de moltes varietats i colors.

(CONTINUARÀ)

L'ESTIU DE 2012

Los últimos dias de Agosto.

Acostumbrada de toda la vida, a vivir en estas fechas en mi refugio del pre-Pirineo,  no me hago a pasarme todo el dia en remojo, porqué es de la única forma que se puede aguantar semejante calígula. El sol que a estas alturas del calendario, sale a las 8'15h.; osea casi hora i media mas tarde, que los primeros dias  del  verano, y que también se va antes, con lo cual las noches  ya son más largas, y el calor empieza a bajar ostensiblemente.

Foto publicitaria de la red

 Pero esto era antes, porqué este año, además de la gran sequia,  el ambiente está mucho más sofocante. Se habrá contagiado del calor político, ya que de otra manera no me lo explico. Conozco i frecuento este lugar desde hace casi 50 años, y nunca como este año, tanto calor y tantos dias seguidos. Aquí las fiestas patronales, se celebran la semana del 15 de Agosto, y nunca de mi recuerdo, se han podido festejar completas al aire libre. Siempre, siempre, o al princpio o al final las tormentas de media tarde, refescaban, casi a disgusto del personal. Este año, se han dado cuenta, qu es mucho peor el remedio que la enfermedad. y todos estan deseando que el anticiclón les despida de una vez, para que puedan llegar las ansiadas lluvias, y depresiones atmosféricas. Por las noches se duerme mal, durante el dia no se puede vivir ni sacar la nariz fuera de casa, y estando así las cosas, los veraneantes, algunos, dejan su apartamento, y se marchan.
Supongo que cundo llegue diciembre, nadie se acordará del estos calores, que nos estan amargando el verano, pero puedo asegurar que a mi no se me van a olvidar. I por muchas razones.

FETS I GENT

Foto emprada a Google

De quan la gent te gana ....

La primera noticia del dia, a estat per mi una cosa molt i molt colpidora. A la televisió s'ha vist com un grup de homes no pagaven a les caixeres de un supermercat, i sortien astorats amb els carros plens d'articles de primera necessitat. No s'ha vist que ere el que s'enduien, però devia ser això; productes per a la supervivencia, que han bolcat en una camioneta, que ja els esperava fora, i amb la caixa mig plena.Segurament, que devien venir d'algún altre supermercat.
He pensat: Mare de Deu!!! ja estem ben lluïts!  Jo no ho havia vist mai, una cosa igual.  Ja fa temps que ho dic, que estem en plena guerra. Si mes no, a punt d'esclatar una revolució.
Encara, que ben pensat aquestes coses passaven abans,  ara tot es diferent. Es podria donar el cas que el fet d'avui, segons han informat que havía passat a Andalusia, que els homes que s`han vist sortir corrent del supermercat, amb el genere robat, aquestos mateixos homes, anessin mes tard a veure al Betis o al Sevilla, en un amistós d'estiu. I qui ho diu que no hi tenen dret?
Les coses son complicades, i estan cada dia mes difícils, es una gran veritat. I potser que tinguem que presenciar, actes i fets encara més gruixuts. Però els polítics son de vacances. Les petites notícies com la que a mi m'ha colpit tant,  ells no se`n deuen ni assabentar. Segur!

EL LAGO DE COMO

En el Lago de Como, ya habíamos reservado camping,  de manera que una vez instalados, los chicos,  cogieron pelotas y palas de bragmintong, y desaparecieron entre los árboles. El camping era limpio i bonito, y aunque se veía poca gente, la verdad es que había muchos iglús, (tiendas de campaña), autocaravanas, y también caravanas solas. Y esto hacia suponer que toda la gente estaba o en Como o en Milán. Regresaron los chicos, diciéndonos que habían visto dos caravanas catalanas. Perfecto! pensamos que por la noche  nos podríamos reunir y cambiar impresiones sobre Milán. Comimos nos arreglamos, y nos marchamos a conocer, la ciudad de Como.  Además todavía no habíamos visto tan siquiera, el agua del Lago. Una vez en Como, vimos que se trataba, de una ciudad bonita, no muy  grande pero acogedora y de clima suave. Había un servicio de barcos, en todos los horarios, que salían del pequeño puerto,  era como un autobús que, estaba al servicio de los ribereños. Salía del pequeño  puerto y de allí, podías dar la vuelta por todo el lago, parando en los distintos pueblos, de la orilla. Decidimos pues, cambiar de plan. al día siguiente nos apetecía mas ir a conocer todo el lago, y dejaríamos Milan para el otro, o sea, para el tercer dia. Aquellos lugares, de la orilla eran bonitos núcleos de torres y fincas  de recreo con embarcaderos propios, y supusimos que aquel lugar, debía de  haber sido un sitio de moda  de veraneos, de años atrás, más que en momento actual de 1982. Bajamos en  Bellagio, muy pintoresco. Lugar cuyo mayor orgullo había sido el recibir unos años atrás, al presidente de Estados Unidos de América J.F. Kennedy. Seguimos  nuestro paseo todo el día i nos apeamos, en Lecco, la mas avanzada y moderna cuidad, que habíamos visto. Teníamos ganas de verlo todo, pero al final cuando dejamos la embarcación, estábamos cansados, y nos arrepentimos de a haber cambiado el plan. Conocimos a nuestros compatriotas, que dijeron que, ellos también se quedarían un día más porque Milán les interesó muchísimo. Amaneció el día D. Nos pusimos de punto en blanco, cogimos la autopista...y justo cuando mi marido dijo: caramba, como corre este coche sin la caravana.... allí y en medio de la utopista, el coche dijo: Pués vas a ver tu!....y se paró el motor. Como el terreno hacia un poco de pendiente, y a punto muerto, nos deslizamos hasta  una gasolinera , que por suerte no estaba demasiado lejos. Una vez allí, mi marido que es un buen mecánico, abrió el capó y la humareda que salió, apagó todas nuestras  ilusiones, de ver al magnífica catedral gótica, de Milán.  Y así fue, aquel año no la vimos .

Los viajos viajes. SALZBURG Y VUELTA A CASA

Un vez que vistamos Viena, ya tomamos el camino de regreso a casa. Pero nos esperaba otra visita, que nos pillaba de camino, y que no pensábamos, que fuera tan bonita ni tan interesante. Llegamos allí sobre las 4 de la tarde, nos pareció que celebraban, alguna fiesta. Acampamos, no arreglamos, y salimos de nuevo hacia la ciudad y en un nada ya nos encontrábamos en el centro. No había cansancio, ni teníamos otra cosa que hacer. Al pisar por primera vez sus calles, vimos a gente muy peripuesta, que caminaban todos en la misma dirección: hacia la plaza principal de la ciudad. Las señoras, tal y como se acostumbra por allí, vestían muchas de ellas el traje nacional, osea la falda fruncida, blusa blanca con mangas cortas de farol, corpiño ajustado. de un solo color oscuro, abrochado por delante. Y el delantal, preceptivo. también fruncido, con estampado a juego y color de la falda. Estaban todas elegantísimas. Una tradición ésta de usar para vestir un único traje de fiesta, dice mucho de estas gentes, que les gusta sobretodo, no aparentar. Ser austeros, que para mí es una muy buena cualidad. Y esta moda, aparte de ser muy favorecedora,  supone asimismo, un gran ahorro. No hay que correr a las boutiques, ni perder el tiempo buscando lo que no encuentras nunca. Y por supuesto sin gastar una perra chica. Pensé, esta me la apunto. Pero por aquí no me valió.
Total que hicimos lo que hace Vicente, ir donde va gente. y allí estuvimos, claro pero poco o nada pudimos ver, de lo que vieron los que tenían compradas sus localidades. Nos enteramos que todos los días del mes de Agosto, se dan conciertos de la Philarmónica de Viena, que en estío se traslada allí, e interpretan unicamente música de Motzart.
Visto lo visto, decidimos visitar la casa donde nació Mozart, que es museo, y pasear por las calles todas preciosas de Salzburg, tomar unos helados, y ya nos retiramos a casita. Al dia siguiente, fuimos a  un castillo de los alrededores, cuya visita fue, también muy curiosa. Pertenecía a un monarca bromista, y era notable, por su circuito de agua que podía salir del sitio menos pensado, para mojar a sus invitados, o comensales. había trampas por todas las dependencias, y si te acercabas a observar una pintura, de allí mismo salia un chorrito de agua helada, y se acababa el curiosear. A los comensales les salia el remojón del asiento o silla conde se sentaban a comer. Mi marido se  divirtió mucho, por su carácter también dado, a estas bromas un poco gamberras.
Al tercer día, ya tomamos la directa, y en 48 horas caminado  solo con la luz solar, ya estábamos en nuestra casa de verdad. que nos pareció mucho más grande, y cómoda, igual como nos acontecía cada año, después de vivir, cuatro semanas "apretaditos".

LO VIEJOS VIAJES

SALZBURGO-VIENA.

Una vez recorrida y navegada Venecia, nos esperaba Austria. Era el punto mas àlgido de aquellas vaciones de 1981. Entramos por Linz, que es una bonita ciudad del sur de Austria. desde Mestre (italia) hasta Viena estuvimos 2 dias, de carretera tranquila por aquellas planicies, y pensamos que con razón a la capital austríaca, se la llamaba Viena, que quiere decir Viento. Y es que por aquellos parajes, sopla que da miedo. En aquel momento, recuerdo, que era la recolección de los cereales, y los enomes campos de trigo, mecidos por las ráfagas, formaban un mar verde i amarillo digno de ver. Una vez instalados en un Camping, (sucio), quedamos todo un día de paro técnico, para descanso, del piloto, del copiloto y de la tripulación. También para preparar,sobre el terreno, como y donde teníamos, que empezar. esto simpre contábamos, con la opinión de alguna persona del país, además del Europa-Touring, que esta persona solia ser el recepcionista del camping. Y como he explicado, en otras ocasiones en estos viejos viajes, había que ordenar, lavar, i repasar todo, y esta vez aún más, porque en Vencia, apuramos el tiempo en visitas, i salimos para Viena rapidito, ya que los mosquitos de Mestre y la càlida humedad, no nos permitieron, ningún tipo de relax.(Por cierto, aquel dia que decidimos permanecer en casa, teníamos un ciruelo, cuyos frutos encima de nuestra caravana. Había tantos que pedimos permiso para recogerlos, e hicimos una mermelada buenísima).
La antigua capital del Imperio Austroúngaro, nos impactó. Por bella, por tranquila, por
escrupulosamente ordenada y limpia. Rigurosa, con los horarios, repetuosa con los turistas, rendida a su história más reciente. y volcada en los recuerdos de su ultimo Emperador, FRANZ JOSEF.
Seguirá Viena.

. Los viejos viajes V E N E Z I A

UN SUEÑO DEL PASADO QUE AÚN PERDURA

Y aún hoy o más que nunca, es una ciudad sorprendente que pervive en medio de las mas difíciles condiciones climáticas, de estructura, y de funcionamiento. No hay que olvidar que dentro de ciudad viven miles de personas, que usan transporte viven y trabajan allí. Y para el que tiene que ir a la oficina, no pude coger el coche, ni el autobús, porque está en una gran isla peatonal, con todo lo que comporta. Además todos los artículos que necesita para vivir, han de llegar de fuera, osea que todo ha de ser transportado en barcazas, en unos canales super poblados de góndolas, de motoras, y otros medios habilitados, pero que son a todas luces, deficitarios i que no se pueden incrementar, para no colapsar los canales y no provocar, que el turismo que acude allí en masa se sienta incómodo. La ciudad ademas, esta sometida, según se dice, - y yo he oído siempre-que las estructuras de los cimientos de madera, van cediendo, unos pocos cm. cada año, Pero yo creo que los italianos actuales, son igual de listos que los de la época del Renacimiento, y que sabrán solucionar, estos miedos y llevar a buen término, un efectivo remedio para amortiguar y corregir esta tendéncia, si es que no lo han hecho ya.

Porque pasearse por sus puentes, por sus callejuelas estrechas y húmedas, es placer de dioses. Acercarse al Palacio Ducal, a la Basilica de S.Marcos. Subir al Campanile, son citas obligadas. Igual que pasearse en Góndola por el Gran Canal, pisar el Puente de Rialto, de una belleza nunca lo bastante loada.
Toda Venezia, es arte. El Veronés, Tintoretto, su arte en cristales de la isla de Murano, su arte en los encajes de principios del XVIII. su Carnaval... y todos sus magníficos palacios. Una gozada, para todos los sentidos

Hoy me he extendido mas en describir casi todo lo más relevante de Venecia. pero no hay que olvidar que llegamos allí con nuestra casita de muñecas, o mejor nuestro palacio rodante. Pero es que llegar allí desde Niza en un solo dia, fué toda una proeza. Andamos mas de 700 Kms. y fué sin dudarlo el dia mas largo, que jamas repetimos. Un 10 para los chicos, que se portaron como personas adultas, antes de serlo. Le tenían ganas a Venecia, igual que nosotros, y no nos defraudó.
Una cosa menos positiva, fueron los mosquitos, que había en aquel camping de Mestre,que era el más cercano a la ciudad. Cada día tomábamos un tren hasta la orilla del Gran Canal y desde allí con el Vaporetto, nos adentrábamos en de aquel jeroglífico de puentes y calles, hasta perdernos, literalmente, dentro de sus mas íntimos rincones.
Volviendo a Mestre, recuerdo que fué donde vimos por primera vez el funcionamiento en las cajas de los supermercados el milagro de los códigos de barras, osea una cosa tan común ahora en nuestro país, pero que aquel 1981, no los conocíamos

LOS VIEJOS VIAJES

Monaco. Pequeño país, grandes fortunas.


Eran los primeros dias de Agosto de 1981, y por tanto, los días de máxima concentración de turistas por todos aquellos lugares tan de moda. Allí estaban como cada año, las componentes de varias familias del mas alto abolengo, como casa reales de Holanda, o Luxenburgo, por citar algunos. Y muchos artistas de Hollywood, como era de esperar, siendo la primera Dama de aquel pequeño reino: Grace Kelly
Pues claro: Sólo faltábamos nosotros... y para allá que fuimos, tan campantes. Y lo vimos casi casi todo.
Ver sí, pero dejarles un duro ni hablar. Comprendimos que no les hacía falta para nada, nuestro dinero. Nos paseamos por unas calles llenas de tiendas de lujo. Tanto que a mí me llamó mucho la atención, una cosa. Y vi dos. Seria la moda. Fue ver los bajos de un hotel o de un edificio de apartamentos, que en lugar de servirse de estos espacios para múltiples tiendas, allí solo había, un comercio muy austero. En una vitrina alargada como una puerta o mas, y alli dentro. solo un collar de brillantes y zafiros, que relucía como el sol, del otro lado de la calle. Una exposición y una joya de ensueño, la verdad. Desde arriba de la “puerta” un foco que solo la iluminaba a ella, la joya. Y ya sabeis al Cesar lo que es del Cesar.... hicimos fotos de los hoteles, del famoso casino y desde lejos, el Yacting Club de Montecarlo, llenísimo de lujosas embarcaciones, y todo el panorama de rascacielos, y palacetes. En aquellos momentos, todavía no existía, creo, la autopista que pasa por detrás de la montaña, y que es de tránsito obligado. pero nosotros en aquel verano, volvimos con el coche a Sain Jean les PIns, enganchamos la casita de muñecas, y por el centro mismo de la ciudad, pusimos rumbo a Venecia.
Mónaco, ya era historia. He de hacer notar una decisión de mi marido. A el que le gustaban mucho las autocaravanas, comprendió, según decía, que para visitar ciudades, como es el caso de rodar por Europa, el lo mejor arrastrar la casa y poder dejarla, en un camping, Así se pueden visitar cosas e ir a sitios que con la casa encima, sería mucho mas complicado. Luego, de andar horas, de estar de pié por museos y demás, la sensación de que tienes tu casa y tus cosas cerca, y que al llegar es todo un placer el descanso, y del disfrute de la mayor intimidad.

EL PRIMER VIATGE A FRANÇA. II

El nostre primer viatge al estranger, va ser a França. De la ma d’uns amics i veïns, que van venir a treballar a Barcelona, i que ens vam fer molt amics. ( I desprès de 38 anys, la amistat segueix) Vam anar amb el seu cotxe. Per mi tot ere nou, i deuria obrir uns ulls com taronges, encuriosida i ni girava el cap, perque tot em semblava molt net i lluent. Al sortir del cotxe en alguna bencinera, recordo que en Georges, abans de baixar em, var dir: aquesta es la teva primera petjada a fora de casa, procura posar el peu dret a terra abans que l’esquerra. Així ho vaig fer, perqué en aquell moment, era ben conscient, de que aquesta sortida serie determinant en un futur pròxim.
El viatge tenia, el com a destinació CASTRES, una ciutat, no massa gran, pero molt bonica, i ja en aquells dies de 1973, estava mol ben estructurada, amb un museu de pintures que mostrava amb orgull algún cuadre de Goya.
A destacar igualment uns jardins, molt ben cuidats, i pentinats perque els va disenyar el mateix jardiner-arquitecte dels jardins de Veresalles.
La finalitat del viatge, no va ser pas una estada de vacances, res de tot aixo, sino que va consistir, en un cap de setmana, que incloie un pont, per coneixer la casa, els pares y el amics d'ells.
Vam coneixer, le pares d’en Georges i els de la Dany, la seva dona, no visquien pas a CASTRES.
Des de aquest punt, van visitar Sant Ferriol, y molts altres poblets veïns, y ens van presentar als seus amics de tota la vida.
A la tornada ens vam aturar a Carcassone, i jo llavors ja vaig alucinar.
Al tornar y despres de passar la frontrera, ja vam notar un cambi bestial. Tornàvem a ser a Girona, a les carreteres estretes y dolentes, amb els marges bruts, amb papers i cartrons fins i tot. que volàvent, al pas de un camión o un cotxe. Al costat de la única carretra estreta que existie, es notabe una diferencia, tan brutal, que de bon grat hauría tornat enrere.

ELS PARADISSOS FISCALS

He tingut la oportunitat, aquest estíu, de estar bastants dies, molt aprop, d'un d'aquestos paradisos fiscals. De fet segons les lleis actuals van deixar de ser operatius, ja fa molt temps, i els que ho sÀven bé, diuen que el tema ja ha passat a major gloria. Que l'abolició es ja un fet, irreversible y que no hi ha rès a buscar. Sempre m'ho crec tot, i els diaris, ho van portar en el seu moment, pero ara i avui tinc els meus dubtes. De siguer així, Perqué aquestes cues de cotxes a les nostres carreteres, amb aquella direcció? perqué tots aguanten estoïcament, i suportant altes temperatures, hores i hores? Si no hi cap avantatge, si ja no es rentable, ni posar gasolina, ni s'ho val fer el viatge, per comprar-hi, queviures com la mantega, el sucre o els licors, a qué hi van tantíssima gent tot l'any? a comprar llet? ni es pot deixa-hi diners als bancs d'aquell petit territori, ni buscar petits aparells electrònics, més novedosos que a qualsevol ciutat del nostre país? I van per comprar articles de perfumeria? Potser tabac?
Doncs no ho entenc. Potser és pel costum d'arrenglerar cotxes i mes cotxes,en aquella direcció? Y lo que es igual, el morbo de passar una frontera? Molt minsa això si, però frontera al cap y a la fí? Per mes que ho analitzo, no sé trobar el motiu, ni el perquè hi puje tantìssima gent.
El territori es petit, però hi ha moltes pistes d'esquí de fons y també d'esquí nordic. Molts senders per fer bones excursions, i també posseeix un paisatge de muntanya, que el fa atractíu; es ben cert. Peró els que hi van per fer esport, no farien aquestes cues kilomètriques, que en temporada vacaional s'hi acumulen.
Segur! deu existir quelcom que m'ha passat desapercebut , i que no he trobat encara. Espero que hem sigui revelat, perquè del contari, em tindré que posar a la vora de la carretera, i començar a preguntar, als que estan aturats, tanta estona, per fer la meva particular enquesta. i que a més a més, els anirà bé de distreu-re's.

36ena TROBADA D'ACORDEONISTES D'ARSÈGUEL

Permeteu-me que per una vegada fagi de cronista. M’apeteix, i en fa molta il-lusió, perqué aquest cap de setmana, he estat per aquelles terres, fresques i polides, que tan m’agraden, veient i gaudint molt d’un espectacle únic, i sense competència, com és la trobada d’acordeonistes d’Arsèguel.
Ja feia motls anys que no hi havía estat; ho havía vist quan la trobada de acordeonistes, n’ere una molt mes intima, conduïda per un sol home: L’Artur Blasco, un enginer, passat a la recerca de l’acordió, diatònic, i tots el instruments antics que s’han anat conservant, per les golfes de les cases de muntanya, i uns quands padrins, que continuaven amb el nyigo nyigo des del’s temps ancestrals, dels segles XIV, i XV i XVI. fins als nostres dies. La majoría d’aquestos padrins ja han desaparegut, per desgràcia, però el mecenatge de l’Artur Blasco, ha recuperat els instruments, i també les cançons. Moltes vegades fruït de les donacions, fetes expressament, pel’s interessats
HI ha en el mateix poblet d’Arsèguel, un museu que val la pena de veure’l. Es la de resposta a moltíssims anys de recuperació, d’aquest instrument, la historia del qual, es trobe a les primeres dinasties de la Xina. L’invent doncs es dels xinesos.
Aquest any, i com ere d’esperar, s’ha institucionalitzat, i l’Ajuntament de al Seu D’Urgell i el Consell Comarcal, han pres cartes en l’assumpte, i promocione per al ciutat aquest esdeveniment. El que es feie, primer amb un dia, desprès amb dos, i finalment es fa amb tres llargues sessions, més un aperitiu del que sera el concert del vespre cada dia, a la plaça de la Catedral.
Ara un cop desapereguts els ancians acordeonisites, ja tot queda en mans de profesionals. Pero tan escrupulosament escollits, que per alli vàren passar, grups y families de Rusia, de Moldavia, de la Llombardía, de la Bretagna francesa, de Ucraïna, de Bulgaria del País Vasc, de Holanda, del Canadá, Argentina y també un català que es professor d’aquesta especialitat. Va ser un desfilar contínuo de grans noms de la especialitat que tothom va aplaudir a rabiar, demanat bisos, y fent fotos, parlaments de L’Artur Blasco que va tocar amb el seu conjunt “El pont d’Arcalís”, cançons velles i picants, que van fer estallar al public, en aplaudiments i un no parar de demanar bisos.

LES CONFITURES DE CASA, DOLCES I SALADES

Es el moment oportú. Ara quan els fruits del hortet del Jaume, son ben madurs, es l'hora de fer confitures, i melmelades de toda mena. Hi ha carabaçons, carabasses de cabell d'angel, mongeta tendra "perona" i "baby", pebrots, tomàquets, auberginies, cebes, melons, sindries.
Un bé de Déu de verdures, que no es poden malmetre, i que a més a més, fan de tan bon menjar durant l'any, i que facilment et poden treure d'un apuro, en el cas de que es tingui que obsequiar alguna amistad. A mi m'agrade de dedicar-m'hi, es una feina tan agraïda!!! També surt alguna pífia de tant en tant, per amenitzar, i per apendre'n mes.
La melmelada de tomaquet es la reina de les comandes, després vé la sanfaina, o pisto seguidament la ceba agre-doça. el tomàquet fregit, el tomàquet natural, el carbaçò amb llimona, també està dintre de la varietat la conserva de sindria, de meló, y a la entrada del estíu toque fer les cireres i els maduixots.
Els espinacs les mongetes tendres i el broquil, també ho conservo, peró té menys treball. I a ùltima hora, cap allà a primers d'Otubre al començement de al tardor, llavors es l'hora d' aprofitar tot el que quede sembrat y que ja no madurarà. es el moment de fer la confitura de tomàquet verd, que es de les millors, de les que agraden més. Aquell precís moment, es l'ideal per fer codonyat i conservar els primers bolets de la temporada.
Enfí, que tinc molts caps de setmana, lliures i els empleo en fer aquestes delicies gastronòmiques, que a nosaltres, ens agraden. Si algú esta interessat en saber com s'han de fer, jó l'hi ho diré gustosament com les elaboro jó.

EL NOUS ESTABLIMENTS DE GELATS

Amb els canvis socials, també les costums, els horaris, i els establiments es van modificant, y sense adonar-nos’en, es van renovant els paisatges, als centres de compres i als carrers mes comercials, dels pobles o les ciutats. Els nous establiments, neixen, d’un dia per l’altre, com els bolets fan al bosc en plena tardor. I allà on hi havíe, una botiga de objectes de regal, llistes de noces, i mobles auxiliars, allà hi ha una geladeria, oberta quasi les 24 hores seguides. A més son tan grans i tenen tan sortit de gelats, que un quant s’hi atura, nos se sap pas que escollir. El mostrador pràcticament al carrer; la questió qu'el client no s’hagi d’estorbar en entrar. La tria pot durar una bona estona, perqué no acabes de seguir amb la vista tot el sortit que tenen. No cal cadires, ni taules, tot molt practic. El client, primer paga, fa cua ticket en mà, i per fí l’hi arriba el formòs gelat que ha comprat. Fins ara tot bé, L’hi dònen una boleta o dos dins un cucurutxo de galeta, que sempre es més petit que la bola, perqué tingui la sensació, de que es més ple del que és en realitat. I senyors i senyores, molt tocats i polits, surten al carrer llepant el gelat que els hi besa per tot arreu, i uns passos més enllà, ja porten els vestits tacats i el maquillatge fets una pena. La canalla i el jovent, son els que en gaudeixen més. A ells no els preocupa pas embrutar-se. Ja hi van quasi sempre!

Tota aquesta posta en escena, la tenim fins les acaballes del mes d’octubre, que llavors tanquen una setmaneta per transformar el negoci en una creperia. I la gent ho espere com les ánimes el bé. Tornem a començar el ritual: tampoc tenim ni cadires ni taules, convé que el client pagui de seguida i s’en vagi.
més asèptic i impersonal, ja no ho pot ser. Ni negoci més net per l’empresari tampoc. Doncs bé ara es la moda, no sé si durarà o no, però el public en general, l’ha acceptada i tan els hi fá tacar la roba, o llepar un gelat en plena via pública, sense cap pudor, ni vergonya. Jo que soc de muntanya amunt, però, en aixó em fa una mica de yu-yu, i si vull menjar gelat que m’agrade, i força, entro en un establiment, m’assec en una taula i deixo que em serveixin amb plat cullereta i tovallò. I quin plaer! A mes reposo una mica, i no pago gaire més.

EJERCICI D' ESCRIPTURA, REDACCIÓ AMB SEGONA PERSONA

UNA TRUCADA IMPORTANT
Veus l'anunci de treball, al diari. T' il-lusiones pensant que aquell sí. Just. Es el que tu busqes i el que t'agrade, necesites i estás preparat per fer-lo. Et llances al teléfon. Marques el número que et díu el diari. Esperes pacient. Rés. Tornes a marcar. Al teu semblant, es note el desassossec. Penses que algú haurà trucat primer que tú, comences a mossegar-te les ongles i tornes a trucar. Ja n'es el tercer cop. Ringgg. Ringgg...Rès. Encens una cigarreta, i penses que no et pots posar nerviós. Que no t'anirà bé, que es noti la teva impaciencia per agafar la feina. Passejes pel passadís de casa. La teva dona mire i calle. Desprès surt del menjador i encén una espelma a un sant. Tú tornes a mirar el telèfon i dius entre dents "Que ningu truqui avans que jó". “que no truqui ningú avans que jo”. Ho encesites. Et fa molta falta. Ja has exaurit l'atur, i totes les ajudes complemtaries. Deu meu! murmures. Estires el coll, carraspejes per aclarir la veu. tusseixes fluix i mires el relotge. Sí, si encara hi ets a temps. Tornes a marcar, i esperes. 1,2,3, ... segons i al altre costat ja contesten. Mànim?...Sí?...
.