VERSO PARA CRISTNA, EN EL QUE HUBIERA SIDO SU 42 CIUMPLEAÑOS

Soñando

Te miraba bien dormida,
Sobre almohada estrellada,
y el susurro de tu sueño
cual energia alada,
me envolvía, me atraía,
y a otra parte me llevaba.
Remansos de paz flotaban.
entre brisas perfumadas,
que inundando mi espíritu,
lo mecian, lo acunaban,
susurrando melodias,
que de mí se apoderaban,
para llevarme contigo,
sobre tu almohada estrellada.
Bendito sea el sueño,
que contemplo en tu descanso,
fué el vigor que precisaba,
un ser muy atormentado,
para seguir subsistiendo,
en un mundo esclavizado.
Y de esta manera tan simple,
contigo ya descansando,
resbaló por mi mejilla,
algo húmedo en su tacto,
que con gran delicadeza,
sin ningún sobresalto,
me alejo de tu almohada
estrellada en el espacio,
en la que tu inconsciente.
seguias feliz dormitando

Autora: Marina Ribó Finestres

Mi amiga, de la foto,antes de ser operada de cancer.

Rindo homenja a mi amiga, porque a pesar de los serios varapalos que ha sufrido, sigue luchando dia a dia e intentado se feliz. Ni la diabetes, ni el cancer podrán con ella, porque mantiene una entereza enviadiable. Su tiempo se lo dedica a su única hija Cristina que falleció a los 26 años.

CARTA A UNA MADRE

Madre querida:
Aunque ya no estás,con nosotros por desgracia, estés donde estés, en algún rincón de mi cuerpo te hallas. Seguro. Desde mi conocimiento, quiero que sepas que te admiro por lo que eres y has sido para mi siempre. Te amo, y agradezco desde la profundidad de mi alma, todo lo que has representado para la familia, y tanto como me has dado a mí, madre mía! Yo te agradezco todo lo que me has amado, (muchas veces sin merecimiento alguno por mi parte). Perdona todo lo que te hice sufrir, los disgustos y las rabietas, que te daba. Y me disculpas por todas las decepciones que te hice padecer en más de una ocasión, cuando era mas joven. Tenias tantas esperanzas puestas en mí en tu hija mayor y te decepcioné porque, tonta de mí, nunca se me ocurrió que tenía que complacerte. ¿como no pude darme cuenta, Dios mio? Sé que de alguna manera te llegarán mis lloros i estos sentimientos, que me corroen. Y si no es así, a mí me consuela pensar en tí, madre, estar con el pensamiento, cerca de tí. Revivir tu protección en los dias
pasados en tu incombustible calor y compañía.
Como me gustaría verte y decirte además, que todo lo que nos decias, y repetias mil veces
que es lo que hablo yó con mis hijos ahora. Justamente, las mismas palabras que aprendí de tí.

Y reconozco que esta ha sido la mejor herencia tuya: el amor, la delicadeza, y tu inmensa voluntad de hacernos crecer sanos, educados y con un gran respeto para todos, y amor a raudales a las personas amadas. A menudo tengo la sensación, que no sé si és lo que digo u hago con mis hijos, lo mismo que dirias o harias tú. Me reconozco en tí como madre, en todos los aspectos

Gracias por todo el bien que has hecho, y por todo lo que ahora me haces revivir.

VACANCES: MAR O MONTANYA? VIATGES?....

Com cada any, sense obviar-ne cap, quan girem la sisena o setena pagina del calendari, o comencem a tenir calor, tots pensem ja en les vacances. Les tan parlades, discutides i comentades vacances. És el tema estrella. Tan hi fa la crisi, com el temps variable que tenim, o els escàndols financers, o polítics; es igual, tothom en parle arrèu.
Que si jo vaig al apartament dels meus sogres, que si nosaltres farem uns dies en un camping amb amics; que la meva parella i jo anirem a fer un viatge per Itàlia. En hi ha que van al seu poble d’origen per rememorar las seva infantesa. Hi ha vacances per tots els gustos i per totes les butxaques. Tenint sempre en compte que els que menys fatigats, seran els que les faran mes llarges, es cert. També son uns quants els que s’empenyen, per gaudir durant uns pocs dies d'uns luxes que potser no els hi correspònen, però que ells mateixos es creuen amb el dret, de no ser menys que els altres. I no dic pas el contrari. Que consti.

Tots esperem aquestos dies, per anar a l’esteticiénne, per fer unes sessions de ratg Uva, depilar-se, fer-se les ungles dels peus i de les mans, neteja de cutis i algùn massatjet que hi caurà. També cal anar a les rebaixes per comprar una peça de bany o unes sabates. Segurament també comprarem un bolso aprofitant, que són a meitat de prèu. I de pas també caldrà mirar roba interior, que de la que diposen está una mica tronada. Per alguns serà prioritari, renovar el seu equip informàtic, o comprar una bona provisió de llibres, i quedar-se a la ciutat, que es també una opció encertada. Els qui tenen nens, les feines seran encara, més importants, esclar.

Tanta preparació i amb quince dies o com molt tres setmanes o un més, tot serà historia. Com sempre, com cada any. I jo em pregunto: Per tant poc temps fa falta tant rebombori? tanta feina a organitzar visites, fer compres, i projectes?

ELS CONTES INFANTILS

Hi havíe una vegada.....

Un país llunyà, hi visquie una fada.. .. .

En aquell bosc de nans y bruixes. . . . . . . .

Ere una vegada una princesa bonica com les roses

la reina d'aquell país, la madrastra de la ventafocs

Ere un rei dolent i maldestre, que…………..

D'aquesta forma s'encapsalaven els contes de la mainada. Els mes petits només sentir aquestes primeres frasses, ja començaven a aclucar els ulls, i es preperaven per escoltar la contòria de la persona, que els hi llegía cada vesprapda.

Aquelles histories sempre ejemplars on el dolents no gunyaven mai batalla, aquells llops ferotges que es menjaven fisn i tot a les padrines, pero que després ho pagaven car amb la seva propia vida. Aquelles cançons dels nans, de bruixes malvades, de princeps i princeses encantades. Eren unes maravelloses narracions fetes per les mames o les padrines, i que encantaben, ensisaven i feien al-luciar als menuts. Quin moments mes bonics, i cuanta saviesa popular ensenyaven. Erem moments intims, d'amor tendre i sense igual. Ere el primer curs del batxillerat de la vida, impartit per una persona propera que ho feie amb total entrega i dedicació. Un bon actor, que igual savíe imitar el balar de les cabretes, que la veu remilgada de la Blancaneus, o dir les paraules màgiques, del flautiste de Hammelin.

Però en els moments actuals que vivim, els mes petits de la casa, ja no s’entretenen pas amb aquestos comptes. S’han quedat desfassats. Recordo un cop haver vist un dibuix, en el que ere un bebé assegut al terra, amb el xumet entre els llavis i que li deie a la seva mare, que li oferíe un petit òs de peluche, el nen tot enfadat i amb mala cara responie: “nene no terer trasto, nene terer tomputadora”, jajajaja· encara ric al recordar-ho.

EJERCICI D' ESCRIPTURA, REDACCIÓ AMB SEGONA PERSONA

UNA TRUCADA IMPORTANT
Veus l'anunci de treball, al diari. T' il-lusiones pensant que aquell sí. Just. Es el que tu busqes i el que t'agrade, necesites i estás preparat per fer-lo. Et llances al teléfon. Marques el número que et díu el diari. Esperes pacient. Rés. Tornes a marcar. Al teu semblant, es note el desassossec. Penses que algú haurà trucat primer que tú, comences a mossegar-te les ongles i tornes a trucar. Ja n'es el tercer cop. Ringgg. Ringgg...Rès. Encens una cigarreta, i penses que no et pots posar nerviós. Que no t'anirà bé, que es noti la teva impaciencia per agafar la feina. Passejes pel passadís de casa. La teva dona mire i calle. Desprès surt del menjador i encén una espelma a un sant. Tú tornes a mirar el telèfon i dius entre dents "Que ningu truqui avans que jó". “que no truqui ningú avans que jo”. Ho encesites. Et fa molta falta. Ja has exaurit l'atur, i totes les ajudes complemtaries. Deu meu! murmures. Estires el coll, carraspejes per aclarir la veu. tusseixes fluix i mires el relotge. Sí, si encara hi ets a temps. Tornes a marcar, i esperes. 1,2,3, ... segons i al altre costat ja contesten. Mànim?...Sí?...
.

CARTA EL PAPER D'ESCRIURE, O MILLOR CARTA AL MEU TECLAT

Hola, estimats col-laboradors: He decidit de enviar-vos aquesta carta, per demostrar-vos, el meu reconeixement, i agraïr-vos, el gran ajud, que vosaltres em féu, i que m’es tan imprescindible en aquest moments de la meva vida.
Perque héu de saber, que últimament, es pot dir, que el que mes m’agrade de fer, es escriure.
Amb totes les meves limitacions, que en són un munté, cada dia em poso a escriure, amb l’il-lusió, de un nen petit quan estrene sabates noves. (Aquesta dita ha quedat un chic desfasada, peró estic segura de que m’enteneu igual).
Siguent així ja us podeu imaginar, el que seria del meu temps, sense vosaltres. Òn escriuria? Com m’ho faría per comunicar-me, amb tanta gent, com ara ho faig? Com podria deixar retalls dels meus pensaments, dels meus projectes, i aquí li podría explicar tot el cabdal d’idées que frueixent del meu cap, si no fòs, per vosaltres? Gracies a que em deixeu volcar-les, sobre la vostra esquena, o la vostra panxa, i que les acollíu amb la mateixa cura que, ho faría un micròfon, però vosaltres, em donéu, a més, la oportunitat de rectificar si cal.... Enfí, sóu per a mi, i en aquests moments puntuals, del tot necesaris. I vosaltres no m’heu desabut mai. Gracies!
De papers d’altra mena, n’he fet servir molts, durant la meva vida professional, i escribía tantíssim que al vespre tenia el braços i els dits, fetes pols. Vaig dibuixar centenars de patrons, per les meves clientes de la botiga que tenia. I d’altres. Es pot dir que sense vosaltres, tampoc, hauríe tingut sentit el meu petit negoci. I el fet de estar tan íntimament, associades, va ser la clau del meu exit d’aquella época. El paper avans i el teclat ara, han estat, doncs, el tot del meu vagatje professional i ara ho sóu, del meu caprici de la vellesa.
Espero que seguiréu al meu costat per molt temps encara, i us envío, un senyal inequívoc de la meva gratitut: unes paraules que surten directament del meu cor, i que van dedicades a vosaltres, paper d’escriure i teclat: Us estimo, i us demano que no em deixéu mai.

MONTSERRAT SALA PORTA
Sant Just Desvern, a 11 de Juliol de 2011