Seguramente, nadie sabrá a que me refiero en mi entrada de hoy. Y si digo que la misma estancia puede servir también como la antesala del infierno, aun me entenderán menos.
Pero lo voy a aclarar. Esta salas o antesalas, són estos inventos, de ahora, llamados Tanatorios o salas de oración, para que la gente se saque el muerto de encima, lo más ràpido posible. Ni más ni menos. Ahora nadie se plantea, que un familiar por muy íntimo que sea, un hijo, un padre o una esposa, depues del ùltimo suspiro hay, que sacarlos deprisa y corriendo de la casa, o de la clínica, o de donde hayan fenecido.
Es limpio es aséptico, i te dá tiempo de arreglarte e ir a la peluqueria, para recibir a tus amistades, a tus compromisos, que permanecerán con la família horas y horas cotilleando de este y de áquel, para acabar hablando del Barça o del Real Madrid. Porque el sitio es agradable, hay buenos sillones i espacios grandes con aire acondicionado. No hay prisas, i es una manera de ver a mucha gente que a lo mejor hace un montón de años que no se veia.
y el muerto a lo suyo que és hacerse el muerto, dentro de otra mini cabina, que ni siquiera hace falta visitar con la escusa siempre, de querer recordarlo vivo i en buen estado de salud. Buena escusa. I ésto, que se lleva a cabo en todos los velatorios.
diumenge, 12 de setembre del 2010
dijous, 9 de setembre del 2010
AL AMIC GERARD, QUE MORÍ AL CADÍ
A la llera d’un rieut,
En mitg de les muntayes.
Un munt de plors ofegats,
de sanglots, i de rialles
Un munt de silencis víus
Un munt se records quedarán
Pels qui tan t’estimaven,
i sempre t’estimarán,
dimarts, 7 de setembre del 2010
EL CURS ESCOLAR, 2010-2011
Comencen les classes amb molts canvis.
Del que toque parlar ara, i tots el mitjans ho reflecteixen, es del nou i novedós curs escolar, Semble ser que a les guarderies i parvularis només es preparen per fer les petites vacances del mes de febrer, com a novetat.
Per manca de presupost, no es reforçarán les clases de suport pels inmigrants, i com que la poblció escolar vá en aument, tampoc creixeràn ni les clases ni les plantilles de mestres, osigui que i haurà el matiex pesonal, per atendre a més alumnes. Vol dir, que les aules estarán a tope, i molts col-legis amb un fort creixement, es masificarán dintre barracons prefabricats, mentres es preparen agrandir les aules velles, o esperar sis o set anys a que hi hagi una menor natalitat ò meys inmigració, i en aquest cas, ja no farà falta fer rès.
Desprès està la questió dels ordinadors: Aquí també hi ha muntat un ciri, del grossos. El Ministeri d'Educació diu que tots els estudiants de la ESO, els tindràn al seu porder desde el primer dia de classe, pero es veu que han contat malament la canallada que són, i molts no se sap encara, quand estaràn a les seves mans. I els hi faràn molta falta, ja que el sistema educatíu l'han modoficat de cap a peus, per treballar amb aquest sistema informàtic.
També hi haurà més controls, per esberinar, com marxen les coses, i no tindre la desagradabla sorpresa al final del curs, de saber que els nostres estudiants són al capdevall del ranquing europeu, en materia educativa.
Del que toque parlar ara, i tots el mitjans ho reflecteixen, es del nou i novedós curs escolar, Semble ser que a les guarderies i parvularis només es preparen per fer les petites vacances del mes de febrer, com a novetat.
Per manca de presupost, no es reforçarán les clases de suport pels inmigrants, i com que la poblció escolar vá en aument, tampoc creixeràn ni les clases ni les plantilles de mestres, osigui que i haurà el matiex pesonal, per atendre a més alumnes. Vol dir, que les aules estarán a tope, i molts col-legis amb un fort creixement, es masificarán dintre barracons prefabricats, mentres es preparen agrandir les aules velles, o esperar sis o set anys a que hi hagi una menor natalitat ò meys inmigració, i en aquest cas, ja no farà falta fer rès.
Desprès està la questió dels ordinadors: Aquí també hi ha muntat un ciri, del grossos. El Ministeri d'Educació diu que tots els estudiants de la ESO, els tindràn al seu porder desde el primer dia de classe, pero es veu que han contat malament la canallada que són, i molts no se sap encara, quand estaràn a les seves mans. I els hi faràn molta falta, ja que el sistema educatíu l'han modoficat de cap a peus, per treballar amb aquest sistema informàtic.
També hi haurà més controls, per esberinar, com marxen les coses, i no tindre la desagradabla sorpresa al final del curs, de saber que els nostres estudiants són al capdevall del ranquing europeu, en materia educativa.
dilluns, 6 de setembre del 2010
PARENTS D'APROP I PARENTS DE LLUNY
Sempre he sentit dir, que els parents, no s’els pots triar. Des d’el moment que neixes, et venen adjudicats, i no hi ha rès a fer. T'agradin o nó, els estimis o no, sempre seràn la teva familia i punt. Amb tots el gens inclosos.
I el que passe es que en una familia gran, abunden els bons i també els més distants, els agoserats. els orgullosos, els egoïstes, els envejosos i com no, els que sempre están al teu costat i t'estimen, t'ajuden i tota la vida et són fidels.
Ignoro el perque, peró son els menys. Lo més normal, (i no tendríe que ser així), son les baralles per les herencies, discusions inmorals, per decidir que fan amb el pares vellets o imposibilitats. Picabaralles per acompanyar-los a un hospital. Aquestes son les músiques que s'escolten, quasi sempre entre germans, cunyats, fills i companys dels fills. De vegades hi ha raons per d'altres motius, com per ejemple els caràcters que no peguen ni amb cola, i han de conviure sota el mateix sostre.
Es necesite molta ma esquerra. per que tot rutlli. Com el riu, quand baixe tranquil, per la seva llera natural, les relacions entre família, la convivencia, volen també, transcorrer amb bona entesa, suaument, sense ensurts, amb molt amor, i paciencia per totes les parts.
Només des de dintre les petites comunitats parentals, farem país, i si som tolerants, es posible un canvi en la nostra societat. Desterrar, els odis, les rancunies, i sobretot estimar, i respectar-se. Són dues premises molt importats, si es volen assolir exits, en el conjunt de cada poble o ciutat que vivim. I es que de viure a malviure, hi ha molta diferencia.
Caldrie tenir'ho present.
I el que passe es que en una familia gran, abunden els bons i també els més distants, els agoserats. els orgullosos, els egoïstes, els envejosos i com no, els que sempre están al teu costat i t'estimen, t'ajuden i tota la vida et són fidels.
Ignoro el perque, peró son els menys. Lo més normal, (i no tendríe que ser així), son les baralles per les herencies, discusions inmorals, per decidir que fan amb el pares vellets o imposibilitats. Picabaralles per acompanyar-los a un hospital. Aquestes son les músiques que s'escolten, quasi sempre entre germans, cunyats, fills i companys dels fills. De vegades hi ha raons per d'altres motius, com per ejemple els caràcters que no peguen ni amb cola, i han de conviure sota el mateix sostre.
Es necesite molta ma esquerra. per que tot rutlli. Com el riu, quand baixe tranquil, per la seva llera natural, les relacions entre família, la convivencia, volen també, transcorrer amb bona entesa, suaument, sense ensurts, amb molt amor, i paciencia per totes les parts.
Només des de dintre les petites comunitats parentals, farem país, i si som tolerants, es posible un canvi en la nostra societat. Desterrar, els odis, les rancunies, i sobretot estimar, i respectar-se. Són dues premises molt importats, si es volen assolir exits, en el conjunt de cada poble o ciutat que vivim. I es que de viure a malviure, hi ha molta diferencia.
Caldrie tenir'ho present.
dijous, 2 de setembre del 2010
MIL I UNA MASCOTA
En aquest moment, parlar de mascotes no vol pas dir parlar de gatets o de gossets. Ara aquesta paraula s'ha fet extensiva, a motíssims animalons que poden viure amb les persones, a la casa, si es el séu desitg, i no hi ha cap normativa que ho prohibeixi, u ho faci desaconsellable. Des de porquets, fins a serps i d'altres reptils, passant pels conillets, rates, coloms, tot pot ésser una mascota. Un mamelló de tigre o de lleò igualment poden fer les delicies dels seus cuidadors. No sé si en aquest cas es completament legal, però tots sabem que hi ha gent que els hi agrade tenir-los. Portar micos de qualsevol país Tropical, es prohibit. Aixó ho sé segur.
Jo, que apenes aguanto els gossets, que es lo més bonic i fidel que existeix com a animal de companyía, que està dotat de un raciocini, quasi humà i de una fidelitat a prova de mort. I dic que no els vull, per evitar el gran disgust que supose la seva perdua. Com ho he viscut, prefereixo dir nó, i no pasar pel tràngol de la seva desaparició.
Els ocellets com es ara cadarneres, periquitos, lloros, canaris i hasta perdius ya son figues de un altre paner. Els cants del primers, son una banda sonora en colors, com un Arc de S.Martí musical i que fan alegrar el dia al qui es posseix. Ja no cal dir que s’estimen molt, T’arriben a coneixer. Les aus de volt alt, com els coloms o perdius, m’angoixen perque, a casa són presoners, i ells volen llibertat i ningú que els hi privi.
I per fí com hi ha gustos de tots el colors, hi ha gent, que prefeixen reptils. No sé qué els hi troben. Només de pensar-hi, s’em posen els pels de punta, i m’agafen unes ganes de correr, i no parar, s’hi imagino que en casa d’algú que jo conegui, en tenen. Segur que m’agafe un colapse si veig una boa de 10 metros, pel passadís, o un cocodril dins la banyera.
Lo llògic és que cada animal, visqui en el seu habitat natural. Els lleons i el tigres han d’estar a la selva, i els reptils en zones humides, òn puguin creixer, perque no es trenqui la cadena de la evolució de les especies, tan important per la vida humana,i del ecosistema.
Una altra cosa que rubutjo de plé, són els circs que utilitzen per els seus espectacles, animals de qualsevol mena. Només cal pensar com ens sentiriem nosaltres si ens fesin saltar damunt el llom d’un caball al trot, amb unes bones fuetades a les cames. i com estariem si fosim el cavall, amb u nmunté de micos saltant pel nostre
damunt. El circ en aquest vessant, no m'interesse gens.
Jo, que apenes aguanto els gossets, que es lo més bonic i fidel que existeix com a animal de companyía, que està dotat de un raciocini, quasi humà i de una fidelitat a prova de mort. I dic que no els vull, per evitar el gran disgust que supose la seva perdua. Com ho he viscut, prefereixo dir nó, i no pasar pel tràngol de la seva desaparició.
Els ocellets com es ara cadarneres, periquitos, lloros, canaris i hasta perdius ya son figues de un altre paner. Els cants del primers, son una banda sonora en colors, com un Arc de S.Martí musical i que fan alegrar el dia al qui es posseix. Ja no cal dir que s’estimen molt, T’arriben a coneixer. Les aus de volt alt, com els coloms o perdius, m’angoixen perque, a casa són presoners, i ells volen llibertat i ningú que els hi privi.
I per fí com hi ha gustos de tots el colors, hi ha gent, que prefeixen reptils. No sé qué els hi troben. Només de pensar-hi, s’em posen els pels de punta, i m’agafen unes ganes de correr, i no parar, s’hi imagino que en casa d’algú que jo conegui, en tenen. Segur que m’agafe un colapse si veig una boa de 10 metros, pel passadís, o un cocodril dins la banyera.
Lo llògic és que cada animal, visqui en el seu habitat natural. Els lleons i el tigres han d’estar a la selva, i els reptils en zones humides, òn puguin creixer, perque no es trenqui la cadena de la evolució de les especies, tan important per la vida humana,i del ecosistema.
Una altra cosa que rubutjo de plé, són els circs que utilitzen per els seus espectacles, animals de qualsevol mena. Només cal pensar com ens sentiriem nosaltres si ens fesin saltar damunt el llom d’un caball al trot, amb unes bones fuetades a les cames. i com estariem si fosim el cavall, amb u nmunté de micos saltant pel nostre
damunt. El circ en aquest vessant, no m'interesse gens.
dimecres, 1 de setembre del 2010
MOMENTS PLÀCIDS I DE REPÒS
Per mi són els millors. A l'estíu sobretot: LA MITGDIADA, o millor dit, el invent espanyol, que s'ha internacionalitzat arreu: LA SIESTA.
En una visita al Japò,un amic m'explicave, que en el paìs mes traballador i organitzat del món, les empreses, donen al seus empleats de 10 a 15 minuts de descans despres del àpat del mitgdia, per fer una caparradeta, al mateix lloc de treball, ja suigui una oficina, uns tallers, una cadena de montatge de una fàbrica, o al camp.
Es preceptíu i obligatori fer aquesta pausa, perque ells, avispats empresaris japonesos, s'han adonat, que l’operari, deprès d'un petit descans per aclucar l'ull, rendeixen molt més, sense tan d'esforç. Vés per òn, una cosa tan antiga per les nostres contrades, ara es costum y recomanaciò preferent en molts paisos. Es una pauta que semblave de gent poc aficionada a no ajupir l'esquena, i resulte que és, el no vá mes en marketing laboral i social. Han seguit l'ejemple suecs, austriacs, italians, grecs i un llarg eccétera
el meu sofà en sap molt d'aquestos moments dolços, de rendir-me plàcidamente a una passió de són que és la millor dormida del dia, òn no hi pot l'insomni, ni les preocupcions. La mitgdiada, no ha se ser massa llarga, en cap cas. Lo just per fer una becaina. desconectar i relaxar-se. Desprès el món es veu molt més agradable i positiu
En una visita al Japò,un amic m'explicave, que en el paìs mes traballador i organitzat del món, les empreses, donen al seus empleats de 10 a 15 minuts de descans despres del àpat del mitgdia, per fer una caparradeta, al mateix lloc de treball, ja suigui una oficina, uns tallers, una cadena de montatge de una fàbrica, o al camp.
Es preceptíu i obligatori fer aquesta pausa, perque ells, avispats empresaris japonesos, s'han adonat, que l’operari, deprès d'un petit descans per aclucar l'ull, rendeixen molt més, sense tan d'esforç. Vés per òn, una cosa tan antiga per les nostres contrades, ara es costum y recomanaciò preferent en molts paisos. Es una pauta que semblave de gent poc aficionada a no ajupir l'esquena, i resulte que és, el no vá mes en marketing laboral i social. Han seguit l'ejemple suecs, austriacs, italians, grecs i un llarg eccétera
el meu sofà en sap molt d'aquestos moments dolços, de rendir-me plàcidamente a una passió de són que és la millor dormida del dia, òn no hi pot l'insomni, ni les preocupcions. La mitgdiada, no ha se ser massa llarga, en cap cas. Lo just per fer una becaina. desconectar i relaxar-se. Desprès el món es veu molt més agradable i positiu
dimarts, 31 d’agost del 2010
DELS PASTORS I LA SEVA FEINA
El colectiu de pastors, es redueix això sí, en en llocs molt concrets, però té una importància vital. En primer lloc, ningú de nosaltres podria menjar carn de xai, ni el saborós mató de llet de cabra, ni els famosos formatges manxegos si no existissin aquestes persones, sacrificades, solitàries i fins i tot una mica romàntiques. Per a ells no hi ha festa, ni gran ni petita. No lliuren ni un sol dia i han de treure el seu bestiar a pasturar tan si fa fred com si fa calor . Dinen a l'ombra d'un arbre frondós l'estiu, les provisions, que els ha preparat, i quan fa fred sempre poden parar taula en una solana arraserada. També tenen solució si plou. Llavors s'aixopluguen en qualsevol espluga o cabana, que mai hi manquen. Els gossets que els ajuden a dominar el ramat, i a entrar-lo al corral, son a més a més d'una eina molt important, una bona companyia. Sempre van al seu costat, pendents de les seves ordres.
Un pastor es una persona observadora, prudent, i té un poc de la saviesa, que és comuna en aquells individus que tenen temps per pensar, que no van mai estressats, i que per si fos poc fan un treball que els agrada. Sempre amb contacte amb la Natura. I lliures.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)