Molts s’aferren a la vida,
malgrat sigui, feixuc pés,
potser pensen que després,
el que hi ha, és el no rés.
Potser hi ha un gran buït,
o un càlid i inmens espai,
tinc molt dubtes, i carai,
perqué ha de ser dolent l’espai?
I perque no ha de ser bonic?
Sigui grand, sigui petit,
perque pensem tan malament,
d’aquest destí que no coneixem?
Els demés que desprès vindran,
molt després de nosaltres,
segur que també pensarán:
tots anirem, òn són els altres
4 comentaris:
No tengo miedo alguno.
Siempre pienso que morir es dormirse un poco más de tiempo del habitual.
Es la vida.
Hay veces que no quiero pensar en lo que hay más allá...probablemente nada...pero voy trabajando para tratar de entender lo que hay en esta...
Petons.
Hola Montserrat:
Jo com diu el Cant Espiritual de Joan Maragall, Siam la mort una major naixensa!
Petons, Montserrat
Publica un comentari a l'entrada