diumenge, 31 de gener de 2010

ELS QUE ENS VAN DEIXANT

Amb molts pocs dies de diferencia, hem tingut dos dols a la família, i dos o tres casos de malatíes grèus. Oncles, ties de l’una o l’altra part, semble que tots s’hagin posar d’acord per anarse'n aquest hivern. En famílies grans sol passar així, i nó te rès d’ extraordinari. No pots evitar, però de pensar que ja arribem a primera línea de foc, que els propers, tard o d’hora serem nosaltres i lo més segur, es que no quedarem ningú per llavor.
També et cuestiones un munt de coses, que fins ara eren ben estranyes de pensar. Però ara si qu e hi penses.
Recordes sobretot la desaparició, del tues pares, dolorosa, crúa, i que et marque per sempre. I la del avis, pérdua molt dolorosa igualment encara que més natural i accceptada.
Recordes minut a minut tot el proces del fets que els van dur a la tomba i penses mil vagades si s’hagues pogut evitar, si tú mateix els haguesis pogut acompanyar més, Tot aixó ho vas recordant, mentre al tanatori hi ha un bullici inadecuat y irrespectuòs .
També reflexiones sobre el més enllà, que es la gran incògnita, el gran secret que mai cap home ni cap religió a pogut desvetllar. Seràs pols, ens diuen, però l’anima, ón và?.

No es la meva intenció aprofundir massa en el tema. Totes les conclusions a que arribo, no em treuen de cap dupte. Sera millor allargar lo més possible la nostra estada aquí, fins que puguem arribar al moment de passar comptes, amb Déu, o amb nosaltres mateixos. Vés a saber....

8 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

HOLA MONTSERRAT: EN PRIMER LLOCH ET DONO EL MEU CÓNDOL.

SI QUE ES CRUR QUAND SE T´EN VAN ELS SERS QUE ESTIMES
JO FAIG REVIURE ELS MEUS PARES, QUAN MIRO LES FOTOGRAFIES, I RESAR PER ELLS PENSANT QU´ELS TINC AL CEL PER MI ES UNA TERAPIA.

DESPRÉS A CASA TIN UN FILL DEPRESIU, QUE DEVEGADES DIU QUE ES VOL MORIR I JO LI DIC FILL, QUAN ET TOQUI ALESHORES NO HO VOLDRÁS.
I LI FAIG SERMONS DE LO BONICA QUE ES LA NATURALESA I L´AJUDO TANT COM PUC.
I QUAN LI VE EL SUBIDÓN ALESHORES DIU QUE TONTO SOC DEVEGADES MARE, AMB LES COSES BONES QUE TINC.

PROCUREM GAUDIR EL PRESENT ENCARE QUE SIGUI DE LES PETITES I BONE COSES QUE ENS RODEIGEN.

UNA ABRAÇADA TOCAIA. Montserrat llagostera.

Pedro Ojeda Escudero. ha dit...

Deberíamos tener más presente todas estas cosas a diario para tener conciencia de lo que somos. Un fuerte abrazo.

Dante977 ha dit...

O sento molt, diuen que les desgracies no venen soles, es cert.
La mort del meu avi, fa ja mes de deu anys, me va marcar molt, era la persona mes important per a mi. M’ hauria agradat fer-li saber... el trobo molt a faltar.
I fa dos anys vaig tenir una perdida molt important per a mi.
Recordar i pensar en això fa mal, però si oblidem no sabrem qui som i d’ on venim.
M’ agradaria que llegeixis això, perdoni la confiança en el “tuteo” si le molesta m’ ho fa saber:
http://estanocheeslanoche.blogspot.com/2008_09_01_archive.html
O vaig escriure en homenatge a qui vaig perdre fa 2 anys.
Gracies i ànim.

Montserrat Sala ha dit...

Prof. Ojeda. Deberíamos es verdad, pero....
Gracias por su comentario.

Gracies Dante977, de cor, i per suposat que no em disguta que em tutegis. tot al contrari. Jó parlo de vosté o de vos al senyor P.J.E. perque em mereix tan repecte, que el que va començar com una broma, doncs ara ja no puc feho d'altra menera. Vaig a consultar el blog que em recomanes.

Montserrat Sala ha dit...

Montserrrat Llagostera: Te deixat per l'ultima per que a tú et tinc que dir moltes coses. La primera es donar-te les gracies per la teva fidelitat, a proba de tot. Escrits dolents, meny dolents.. però tú sempre hi ets, donant ànims i ajudant. Si els angels existeixen tú ets el millor. Perque et veig a molt blogs sempre amb igual tarannà, humà i magnànim. Gracies amiga, per ésser com ets. Petons.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

AI, M´HAS FET PUJAR ELS COLORS!.
AGRAIDA PER TENIR-ME EN AQUEST CONCEPTE.
LLUITO PER POGUER SER CADA DIA UNA MICA MILLOR.
PERO AIXÒ ES TAN DUR.
UNA ABRAÇADA. Montserrat llagostera.

genetticca ha dit...

Viure es un fet,la mort una incógnita.
Jo, mes que preguntar-me ha on va l'ànima, em pregunto perque ens ha estat negat el fet de saber-ho.Per mes que burxem mai ho descobrirem. Penso que pot ser perque la nostra misió a la terra,fisica, es per purificar energíes. L'univers es una massa compacta.etéria ,incandescent ,com l'ànima. La mateixa fosforecencia dels astres, la mateixa composició.No será montse que está tot tant clar que no ho veiem?
Vull dir, que tot es etern,que res no es mort,que només es transformen les materies...
Pot ser si sabessim que som desprès de morir,hi haurien suicidis masius, perque digam...No te de ser la hòstia no dependre de res i continuar sent?
No te de se el no va mas ser pura energia capaç de sustentarse a si mateixa sense matar per alimentar-la?

Bueno deixem-mo aixi, no fos cas que promulguem ideies...

Petons

Montserrat Sala ha dit...

Parlar de la vida i de la mort, es una cosa molt important i d'elevada filosofía. Ningú pense igual i tothom té raò. Voldia que tu estesis e posesió de la veritat, perque m'agradaríe pensar que fossim part d'aquesta massa compacta que es transforme. Gracies pel teu comentari.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA