dimecres, 13 de gener del 2010

ELS ROCKEROS

Els conjunts de música lleugera, seguidors d’aquestes corrents musicals, els anomenats roqueros, han tingut dues o très èpoques ben dierenciades. El primer i més popular, el rey del Rock. Ere un xicot guapo, ben plantat, mudat i enbrillantinat fins als topes. Es deie com tots coneixem, Elvis Presley i va ser l’ídol americà per excelencia, de la música del anys cinquanta, d’aquest nou ritme batejat Rock and Roll. Llevat d’en Paul Anka, que va esser un punt i apart, tot-hom volíe ser com Elvis. Es pentinava amb uns tupés altíssims i encartonats, y es bellugava com una batedora de cocktail. Tenie la veu avellutada i dolça, tot s’ha de dir, i và conservar l’estil fins la seva desaparició. Només va canviar en el pes. (no ho voldría exagerar, crec que và aumentar als voltans dels 30 kilos.) Des de Gleen Miller i Paul Gershwing, ningú com ell va fer vibrar les multituds d’arreu del món, però sobre tot als nortamericans.
Un cop creat l’estil, que ell va imposar, n’hi van haver uns quands més, encara molt mudats i encorbatats, però no và passar gaire temps, que la cosa và degenerar. Potser coincidint amb l’época hippy, ja tots els cantautors de parla anglesa, que ere la moda del moment, van començar a descamisar-se, deixar-se els cabells llarcs i bruts i lo més segur, també a consunir estupefaents. (con es va demostrar desprès amb Bob Marley, Nirvana, etc.etc.) Tot seguit, els van succeir els rockeros cridaners i xisclaires, també mig vestits, i cantant, osigui, cridant, cadasqún en les seves llengües i movent-se com micos, penjats dels micros i saltant com ells, entre les grans tramoies dels seus espectacles. Algúns amb molta fortuna y exit, fins que vàren tornar les lluentors i els tratjos. Ni van haver gran varietat: amb la veu ronca, i escardada, com Rod Stewart, Els Rolligs, Grace Johns que no sé fins a quin punt van agradar tant, per ésser només una novetat dintre d'aquell corrent.
Ara mateix, quand jà estem de volta de quasi tot, surten les màquines, que han revolucionat tot el panorama. Semble que tindríem que fer un cop de manivela, I fer marxa enrere. Tornar la Nouvelle Chanson francesa, a la cançò ramàntica i melódica i saltar també, sense l’al-lucini dels llums, els fums i dels efectes especials, que per ser tan “especials”, porten al jovent per camins desaconsellables i borrascossos.

4 comentaris:

genetticca ha dit...

No estic gaire d'acord,pero respecto el que exposes. El rock va ser un corrent musical que encara avui es viu, i amb molta força.Les disfrasses que s'utilitzaben, aixi com les expresions exagerades, formaben part del mateix espectacle.Els pallassos fan el ridicul,perque amb ell fan riure, per això es disfressen i diuen vejenades, forma part de la profesió.
No tots els rockeros eren drogoadictes i bruts. Conec gent amb rastes que les porten mes netes que l'ánima d'alguns capellans.
La droca está tan estesa que inclus es a les univewrsitats, els politics en fan us, les actrius, ...es un mal que cadascú trïa i no es pot evitar.
La brillantina i la gomina la fa servir cualsevol que no vulgui que els seus cabells es desenganxin del cap i lluexin com llímacs.

Jo som una forofa del rock, aixo que tinc 60 anys, i els meus fills sdoran en Bob Marley.. encara que si et soc sincera m'estim mes la música clasica, el rock per festejar.
Soc una melómana de coll... menys d'aquets cantans que neixen del no res i que em dos dies es fan famosos copiant el que ja han cantat els altres mol millor que ells.
només un detalll. N'Elvis i en Marley després encara de morts bateixen records de vendes.


Una forta abraçada aritme de rock.

Montserrat Sala ha dit...

Hola genetticca. Agraeixo molt els teus aclariments, amb els que estic completament d'acord.
si llegueixes el meu perfil, veuràs que m'agrade tota classe de mùsica, inclosa la tecno,màqunina, etc.
Em faig resó i així ho expreso, del sentir general, comento les coses tal com van anar més o menys hi estiguis d'acord o nò. I esclar que brincar i xisclar com els micos forme part del espectacle, i no he pensat mai que ho siguin,
Però ha estat així i jo només ho he fet resaltar.
Com amb tots els demés punts. Ara bé penso que una mica mes de serenor i gust musical sí qur els hi manca a tots els rockeros d'avui i d'altres especímens similars. (Amb tots els respectes, per ells, per tú i pels demés lectors, si es que en tinc algún altre). Deixo la abraçada de rock, que m'envíes per un altre dia de no em fasi mal el bras. Avui em conformo am un petonet de bolero. Moltes gracies!!!!

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

I JO A ACASA HE TINGUT QUE AGUANTAR LA MUSICA HEAVI MWETAL, EL MEU FILL GRAN, ELENUT, ARRECADE AMB TATUETJE. FA MOLT TEMPS VAIG FER UNA ENTRADA EN EL MEU BLOG QUE ES DIU UNA MARE BEATA I EL SEU FILL HEAVY METAL.
EL PETITI QUE ARA VA AMB EL CAP PELAT, TAMBÉ HAVIA SIGUT MELENUT.

I A MI QUE AMB FAN FASTIC ELS TETUATJES. APA EL MEU FILL GRAN I EL PETIT, AMB TATUATGE AL BRAS.
A TU QUE ET SEMBLA?. EL DEL MIG ES EL QUE VESTEIG MÉS FORMAL.

EN FI QUE HI FAREM.

Montserrat Sala ha dit...

Jo en cap moment, he pensat que els tatoos ni la música máquina, fossin dolents.
Sencillament, he exposat com han anat evolucionant les modes musicals a través dels anys.I molt resumit
Una abraçade tocaia!