divendres, 15 de gener de 2010

EL CANT DELS OCELLS

Mentres al Carib, se sentes els plors dels supervivents ferits, i el silenci de milers de morts, entre l’abandò i la foscor, aquí, precisament a S. Just, i sense poguer-hi fer rès, als matins, avans que comenci a clarejar el dia, ja se senten cantar i refialar els primers ocells de la temporada.
El que els altres anys em feie tan contenta, enguany, em fa una tristesa insospitada. I es que tinc tan ficades al cap les imatges del cataclisme haitià, que rès m’en distreu. I això que no en sabem els pormenors! Tans i tans cadàvers escampats per les poques voreres que hi queden, i que desprès carreguen amb una pala tranportadora, per dur-los a un baranc amuntegats, i completament anònims. Gen que va buscant i cridant als seus parents, que mai no trobarán. Es tristíssim tot plegat.
I que els ocels no ho sàpiguen, i que segueixin, entonant les seves maravelloses melodies, composades pels angels, perque totes les ànimes sensibles les puguir gaudir.
Sentir-les, sí que les sento i les escolto atentament, però no hi a rès a fer, de seguida em tornen al cap del imatges i els sons, d’aquell infern dantesc que es Porto Prince.
No hi puc fer més....

1 comentari:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

TENS RAÓ, ESTIMADA MONTSERRAT.

PERO VAL LA PENA PARAR L´ORELLA, AMB EL CANT D´AQUESTS ANGELETS INOCENTS, QUE ENCARA PODEN CANTAR. ES QUE TAMPOC PODEM FER RÉS MÉS QUE SER SOLIDARIS.
I D´AIXÒ TU JA EN ETS I MOLT.

PETONS DE LA TEVA TOCAIA. Montserrat llagostera

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA