LES MIRADES

Una mirada de coformitat. Foto M.S.P

En hi ha de tantes classes!!! Que avui que m’he proposat de parlar sobre elles, quasi no se per on començar: Perquè en son molt d’importants les mirades en la vida de qualsevol persona. Amb elles es pot parlar de tot: demanar, suplicar, espiar, mostrar enuig, alegria, serenor, felicitat, plaer, dolor, melangia, curiositat, ràbia, enveja, despreci, tristesa, rebuig, sorpresa, neguit….I segur que me’n queden moltes al tinter. No cal tenir els ulls extraordinariament bonics ni molt blaus ni massa grossos. Ni tan sols transparents amb pestanyes llargues. Es igual. El que vol dir una mirada, es tan gran, i pese tant en el contexts que sigui, que no tenim cap mes sentit, que expressi els nostres sentiments amb al mateixa força. I tan li fa si el ulls son verds, grisos o marrons. Amb la mirada es por saber el tarannà del individu. En hi ha suficient per conèixer si es sincer o si amaga quelcom. No existeix millor referent. Es com una petita finestra que et deixe aguaitar el fons del cor.  

La mirada d’una mare al nadó que està alletant, ne’s un exemple. Sense posar-hi cap lletra, i sense mentar paraula. En aquells ulls només si veu l’amor, i si note una joia immensa. La mirada d’un nen al des-embolicar el seu regal dels Reis i que resulte ser allò que ell tan desitjava. I la del nuvi al peu del altar mentres la seva enamorada, va avançant pel centre de l´Esglesia, lentament… I la inquisidora mirada de l’amiga que retrobes desprès d’uns anys de separació. I la d’aquell esportiste quan pren el premi per la seva gran gesta. La del nàufrag en albirar un vaixell a  l’horitzò…

Hi hem de recordar, i es just, les mirades que ens feien els nostres majors, desprès d’haver fet un trapelleria sonada. Amb una mirada en teníem ben bé prou.

Però en hi ha d’altres que no s’han de obviar, i les que ni les vull obviar, i són les que ens fan patir tantíssim. La que el marit embogit pugui fer a la seva dona, per gelosía, o per que es violent i prou. La d’una esposa, que es troba sola d’un dia per l’altre, perquè el marit que se’n va amb la seua millor amiga. La del pare de família davant del seu desnonament. La del que espere una sentencia del jutge, i que creu que no l’hi serà favorable. I la del que, s’acomiade d’aquest mon, amb  patimenet…

Son mirades potents. I úniques que no deixen indiferent a ningú.

FETS I GENT

     
Assegut davant un full blanc.
Una ploma a la ma,                                                  L'ofici de Poeta
el poeta , espere i espere...
metres, que la vida que se li escape                                             
s'ompli  d'inspiració.

foto de la xarxa.

I pateix, i s'angoixe.
I si la font s'ha esgotat?
I si ja no sap trobar ni enfilar paraules?
Es la soledat del escriptor.
Es un constant dolor.
sempre te el dubte, que el desvetlla cada nit.
Però sobtadament, apareix un sentiment,
 i de seguida la paraula, que l'acompanya,
Un altra paraula i un altra... ah! quin plaer, quin goig!
la febre creadora, l'envaeix.
Moment màgic, moment boig.
Una gran pluja de idees, li venen al cap.
Les ordene, les ajuste, probe i les poleix..
I sense adonar se'n la tinta de la seva ploma,
vesa, i escriu i escriu... una historia sincera,
plena, farcida de bons arguments literaris.
De bones i magnífiques raons  sortides del cor.
pensades amb el cap, escrites amb la ma
Ara, el poeta. ja satisfet, passada la eufòria,
deixe la ploma.
I el poeta incomprès, indessís i solitari,
descansa. Descansa per fi.
Plenitud. gratitud, joia. Això es el que sent el poeta.

 (traducció lliura de un poema de la meva amiga Josi)

RIEROLS DE MONTANYA

El riu Flamisell

Cada estiu, i si res no ho impedeix, faig una escapadeta a la Vall Fosca. En aquest municipi, es on va néixer al meua mare, i tota la família, d’ella. Al meu avi, al que quasi, no vaig conèixer, va viure i morir allà.  De petita recordo d’aquell indret tan paradisíac, que hi havia molta família. Només de cosins germans, de la meua mare n‘eren 18, i si contem, que d’aquestos 18, tots ,menys 3 estaven cassats i afillats, no vaig saber mai ell nombre exacte de tots. Aquella família tan gran, vivia tota al mateix nucli, de manera que tots eren parents. (alguns cosins mes grands van emigrar a França,per la guerra, i jo ja no els vaig coneixer.
 De petita hi havia pujat, com molt, un parell de cops. Però recordo d’aquells dies, i   el que em va impactar, no van ser ni el parents oncles, ties i cosens d'ella, ni tota la patolea. el que em va colpir, amb mes intensitat i vivesa, va ser el riuet que passava per aquell indret, vert, frescal i feréstec: el Flamisell.
(Segurament, devia ser el primer raig d'aigua corrent, que havía vist, perqué al llogaret on vaig néixer, era i es encara de secà, del mes dur. Alguna font i res més.)
Amb uns rocs tant grossos al mig el cabdal, quan ere en un bon desnivell o baixada, l’aigua s’esmunyíe, pels costats, formant uns salts, i una escumera, que juntament amb el soroll, semblava, el só d’un molí.  La cantarel.la, del seu pas per aquelles contrades, encara em bé a la memòria  i la sensació de frescor al estiu era molt notable.  Al hivern tots els esquitxos convertits en candeles de gel, que al arreplegar algun rat jet de sol, es cristalitzaven, i brillaven com autèntics diamants. Als marges, l’herba i els  matolls de color vert  intens i sempre nets, i mullats, acabaven d’arrodonir el quadre.

El riu Flamisell. foto de la xarxa

El Flamisell, un riu et de muntanya, que amb el seu caminar, fa una remor semblant a la de les ones del mar i el seu ballar sepentejant cap a terres mes fondes romandrà sempre al meu record. El Flamisell, la platja de la Torre de Cabdella, i per tant: la meua platja, de tot l’any, i de sempre.

VACANCES A LA MEDITERRÀNIA

        Barcelona, destí de creuers i creueristes.

Des de que fer un viatge o una sortideta  amb un creuer, s’ha popularitzat i està a l’abast, de moltes mes butxaques que abans, Barcelona, reb mes turistes que mai.
Avui que he tingut la ocasió de passejar per la zona de Port Vell i el Maremàgnum,

Foto de Google

m’ha semblat que s’hi notava moltíssim en el transit de gent, d’autocars i de moguda en general. Mai havia vist tan animat  tot aquell sector. Els turistes envaeixen la ciutat, donant-li un color viu i vital que fa que per tots els carrers semblin en una constant Festa Major. Els busos turístics plens a vessar, de gent, de cámares de fotos, de samarretes i de barrets, per apaivagar el ratxos de sol que ja comencen a picar de valent. Els xiringuitos i les terrasses de gom a gom. I es que conforme ens anaven apropant cap al monument a Cristòfor Colom, des de el cotxe es veient quatre  grans creuers, amarats al Port. Unes autèntiques besties marines, descomunals, sempre carregades de gent curiosa i que esta disposada a deixar uns quants Euros repartits, entre el Parc Güel, la Sagrada Família i el barri gòtic. De fet per tota la ciutat.
Entenc els botiguers que reclamin la liberalitzacio dels horaris comercials, perquè veuen davant d’ells passar uns guanys que no poden averar. Estan convençuts que s’ha d’aprofitar el moment. Perquè ja se sap: Quan passe el vent per la flauta, es el moment de moure els dits, no abans ni desprès. Y tal com estan les coses, i la sobretot l’economia del país, potser caldria escoltar-los.

Aquests vaixells, que semblen iinexpugnables, amb tantes i tantes mesures de seguretat, i amb unes normatives molt estrictes, que els hi exixeissent incorporar a les naus, els últims avenços en matèria ecològica, per no malmetre el fons marí.

Creuer de la Comapanyía Costa

estan, com dic, en fase de creixement. I s’han convertit, en una manera molt popular de viatjar massiva ment, o de fer relax. Bon menjar, bon tracte i diversió a dojo, per a tots: grans i petits, invàlits i obesos, grans famílies i persones soles i solitàries.Un aigua-barreig, que d’atra manera seria impensable. Jo els he freqüentat mes de un cop, i els hi trobo un munt d’avantatges. I veig que els demés també.

LA SENYORA JULIA

La llar de la senyora Júlia, tenia molta claror. i ella era alhora neta, polida i endressada.
Anar a prendre cafè a casa seva, ere un gust: A més era oberta i riallera, i molt agradable. Tenia el do de saber escoltar als altres, i aquesta qualitat,  penso, era i és cosa primordial per cuidar de les amistats, i per no trobar-se en mig  de crítiques, ni endur-se cap disgust, a consequencia de parlar més del que fore desitjar. 
Apart d’esser molt discreta, allà,  a casa d’ella, sempre aprenia coses bones. M’agradava com tenia organitzada la seva casa. No hi havíe luxes, es veritat, Peró ella sabia, donar-l’hi aquell punt de calidesa, especial. que t’omplie i que et quedava imprès en la retina.
Tot estava al seu lloc, com si allí no hi visqués persona humana. Aquesta paticularitat m’enamorava. I moltes de les coses que vaig aprendre d’ella, encara les practico tot i que han passat uns quants anys.  Se l’endugué una malaltia de les que s’aturen per les cases, quan menys se l’espera i al seu pas tot es tristesa i desolació. La vam trobar en falta.
La seua inoportuna desaparició, va ser un cop fort per la família, i un gran disgust pels demés  I el seu record ha quedat dintre nostre. que l’anyorem i que practiquem, el que ella sense voler ens intruia. Perquè al mateix temps,  va ser model, i guia, de quands la coneixíem,  almenys jo, recordo moltes vegades, allò que sempre repetia: no llimpieu massa, que no es bo per la salud, però no embruteu gens, que si ho practiqueu uns pocs  dies trobareu, que no hi ha millor pensament

LA VALL D'ARÁN, SEMPRE VIVA

Avui vull tornar a parlar de la Vall d’Aran. No es la primera vegada i crec que no en serà pas la última.
Mirar,olorar…els sentits es desperten, i escolten el só del silenci. Es la pau,absoluta. allà tot son carenes de muntanyes que no tenen arbres peró que estàn estranyament verdes i al capdemunt coronandes amb neu. Cascades rierols vegetació exuberant, té tots els ingredients perque sembli un paradís. A cada poblet una petita esglesia, a vegades molt gran, per les poques cases, que s’hi compten. Amb uns bells campanas exagonals acabats amb dues o tres rengleres de finestres amb un arcs de ensomni. Testimonis, de un passat potser gran, amb un religiositat, que conmòu, que fa pensar molt, en com n'eren de creients els nostres avantpassats de les Valls d'Aran, del Pallars Sobirà, i també del Pallars Jussà. Fent un recorregut per Son del Pino, que es trobe al altre costat del Port de la Bonaigua. Moltes de les setanta, cases que eren en aquell poble abandonat i feréstec hi torne haver soroll perqué una bona part del seus moradors, que van buscar una millor vida, per els seus, fills i per ells mateixos, a la capital, un cop s'han pogut deslligar de la tiranía de les cadenes de producció i del estrès, han anat tornant ells, el seus fills i els fills dels seus fills. Allà han refet una casa que ja ere a terra o un pallé que només hi quedave un tròs de paret denpeus, i s'hi han tornat a aixoplugar, perqué aquells cingles, els criden, amb una veu mes forta que la pròpia voluntat. Refàn el carrers, pavimenten places, alguns s'atreveixen a montar una casa de turisme rural, i alló tan abandonat,i deixat de al mà de Déu, es torne a omplir de vida. Els nens s'hi troben lliures. Juguen com abans, al carrer. Les mascotes criden i salten com boges, es tornen a refer les tradicions, els aplegs, els sopars de germanor i el ball del nyigo-nyigo, i tots, grans i petits es diverteixen, treuen els mals humors, la melangía i es tornen a sentir joves.

ELS GEGANTS BLANCS DE LA MONTANYA

Que totes les coses van canviant, no es cap secret per ningú. Que els
paisatges urbans també estan sotmesos a les mateixes lleis,  també se
sap des de fa molts  dies. Igualment les persones anem girant conforme
al moment, que estem vivint anem avançant des de que l’home es home.
No ens hem d’extranyar doncs, de que tot es vagi modificant.
Sempre hem sentit a dir que era llei de vida. Les úniques coses que sempre s’han considerat inamovibles i que no variaven mai, eren les muntanyes.
I per això es referien amb raò i deien la gent que
totes les coses estan sotmeses, als nous invents tecnològics,
mecànics, i electrònics. Les produccions  en serie, també han influit,
en la nostra manera de menjar i vestir.  I  pel que es refereix, al
habitatge, l’home des de els seus primers assentaments, fins ara no es
ni conegut. Res es pot comparar. Les cases actuals, son lluminoses,
còmodes, i agradables per la vista i pel confort, que ofereixen al
usuari.  Es ben cert, peró, que  per mantenir  aquest  nivell de
confort, per tans milions d’ànimes, calen moltes energies que per
el moment, arriben. Peró, justet. Molt justet. Posats que estem a la
recerca de energies renovables,  S’està   imposant, un sistema
ecològic, molt bo, i que és el tema que avui m’enpeny a escriure sobre
aquesta nova descuverta: els parcs eòlics. Els tan criticats molins de vent
són ja  ocupant els seus llocs, escudrinyant tots els boscos, i vigilant
des de la seua atalaia, tots els moviments dels vents  i del corrents
d’aire , del sol i de la pluja.
També véuent els i observen impassibles, tots els moviments  migratoris
dels ciutadans, que per les festes i pels ponts, tenen l’ocasió de
mirar-es  mútuament.  El gegants blancs des de les serralades, i les
persones des de les autopistes , i carreteres dins  del seus
automòbils .
Es difícil per no dir impossible, saber,  que es el que en pensen ells
de les mogudes  i de les critiques que reben, inclús de les mateixes
persones que tan els han de menester.  Ves a saber…A mi la veritat es
que no em molesten gents, i quan penso en tot el benefici que
comporten sobre el medi ambient, i la ecologia els trobo bonics
graciosos i hasta elegants!!!

UNA CONFERÈNCIA MOLT INTIMISTA

A 3/4 de set del vespre, pujava les altes i pesades escales de l' Ateneu, les que duen a la Sala Gran. Alla no s’hi veia ningú, però si que hi havíe, el meu amic del Taller en Josep Maria Carbonell y senyora. Ere evident, esclar, que no m’errava pas de direció. En principi tenia el dubte, de si aquesta conferencia es feia a l’Atneneu o a Can Ginestà.
Al cap de cinq minuts, ja vaig veure els bigots del protagoniste, el Senyor Jaume Cabre que es dirigíe cap a un espai petit al costat de la sala Gran. Allí va encaminar el seus passos, acompanyat por un noi jove, que semblava part de la Organització. Les cadires, estaven totes al mateix nivell, y eren colocades en semi-cercle. hi erem poquíssims. Em va soptar, tractan-se d’un home de la terra, que a més a més es un escriptor prolífic, guioniste de prestigi, guardonat, y molt famòs. Entre les seves hitòries o llibres més celebrats son per ejemple: Les veus del Pamano, i Yo confeso Asseguts tots al voltan de la taula de la cuina, -donava aquesta impresió- la proximitat, y el tarannà d’aquest personatge, que es và sotmetre a les preguntes que l’hi van fer sobre aspectes referents a la creació literaria. Amb les contestacións que donava, clares i coliquials, alló es convertír en una xerrada amena, d’un amics coneguts, que parlàven de tot una mica. Es un home proper, gens de cregut, encara molt jove-portser la seixantena- justets, peró.
Jo, vaig tenir la sensació, de que era a casa del veí, i vaig pendre confiança per fer-l’hi, alguna pregunta mes del aspecte personal que no pas tecnic. Em vá dir concretament, que éll quan es posava a escriure un llibre no sabía pas del tema que tractarie, que anava inventant o descrivint coses, de les que no en savía, pas massa. que si calía, es posava estudiar el tema pero fer-lo mes creible. Explicà que si algú li preguntava, com seguirie, el próxim capitul, d’alguna obra, l contestava que a ell,també l’hi agradaraía saber-ho, però que en aquell moment no en tenia ni idea. Que respectava tots els estills de creació, peró que l’aburría moltíssim saber de qué anava la historia. que per a ell, li divertía anant descubrint, y deixant molts camins oberts, perqué el lector, que segons deia, ere molt víu i intel-ligent, ja el descucbriría per sí mateix.
Va confessar que llegia molt, peró que escribía encara més, que se l’hi feien totes les hores del dia y de la nit, escribint. I remarcà que l’ofici d’escriptor era d’allò mes dur.




MONTSERRAT SALA PORTA
Sant Just Desvern,
30 de Novembre de 2011

ELS EUROS Y LES PESSETES

Estem en plena campañya infomativa, i es el moment just semble ser, de que surtin al carrer tots els resùmens que es fan sobre préus, sobre el canvis, polítics, sobre salud, i sobre qualsevol cosa, es pugui bellugar i anar amunt u avall.
No tinc ni idea del perque tots es posen d’acord, en que sigui el 31 de Desembre per fer exàmens de conciencia, y per fer nous propòsits, com si nó es puguèssin fer, demà-passat o el més vinent. I també es contròlen coses superflues i es parle de la carestía de la vida, de les pensions i del salari mínim interprofesional.
Dons bé, en aquest contex es díu avui de que fa deu anys de l’entrada del Euro. Desde el dia 2 de Gener de l’any 2.002, tot-hom, cobre i pague amb la moneda úica d’Europa: L’Euro.
Els estudis que es fan d’quest fet, ja comencen a inundar totes les graelles televisives. Adornades totes elles amb un rosari de entrevistes a péu de carrer. Els diaris del dia tots sense escepció, ho remarquen i amb una total sintonía. L’aventura del Euro, no agrade a ningú. o molt poca gent. En el que també, hi són d’acord, es en que, ho accepten com un mal necessari, i que cal prudencia, paciencia i esperar que tot s’acabi bé. Jo no voldría pas pronunciar-me, ni en un sentit ni en un altre, tinc els meus dubtes perque les coses han anat tan malament, que penso que em fa vergonya de pertànyer i vuire aquest temps, i en aquest país, òn la corrupció s’ha agreujat, de manera, ben evident, i s’ha fet protagonista absoluta. Aixó, més el mal rotllo que tota la societat, s’ha barrejat tot dins una coctelera, i n’ha sortit cantitat de protestes de indignats, de desencisats i d’abatuts, pel pés de tot plegat.
Penso honestament, que tenen raò. I molta!!!

L'ATRACAMENT-2 (CONTINUACIÓ)

h

El caixer, va quedar paralitzat per la por .
-Donam tots els diners de la caixa forta, t’he dit!!! i rapit!!!
-que no ho sents??? va dir l’altre molt alterat.
El caixer, un home de mitjana edat amb ulleres i posat seriós, va actuar amb celeritat. Y semblava que els hi anava donant però sense presa, Obrie un calaix, desprès , un armari, burxava la caixa forta com si fos possible obrir-la. I mentes tant el nostre amic, seguia assegut en aquell racó, darrere una columna, i no l’havien vist. El caixer anava rebuscant, i els intrusos, es pensaven com acabar de solucionar la evident i sospitosa calma. El nostre amic, va agafar el paraigües de pastor que portava, el va fer volar damunt del seus caps, els hi va entestar un cop molt fort pel costat del mànec. Va ser com un llamp: aquella patacada tan contundent, els hi va fer perdre el coneixement, i van caure el dos per terra, estabornits, i sanguinosos. Van sonar totes les alarmes, va entrar el director, la policia i es va descubrir la valentia d’aquell home, que encara no s’acabava de creure com havia anat tot. Aquell gest de valentia l’hi fou recompensada, amén de fer-se famós, sortir per la televisió, i per tots el diaris locals.

La gratificació no l’hi va arribar en diners,com es podia esperar. No. el director de aquella sucursal, desprès de parlar amb l’home, va vuere i entendre, que el que s’estimaría i l’hi
faria mes goig i favor, va ser donar feina al seu fill, com empleat de ple dret, i va passar lo que sol passar en les narracions i els contes de la vora del foc.

ESCRIURE A MA SI, PERO...

Però a l'ordinador potser que no l'hi donem tota al culpa, del perque no escribim mes a mà. No la té. Les relacions personals, ja no són les que eren, ni de bon tròs. Tots anem molt estressats, de vegades per puguer arribar a tot, es fan moltes hores o d'altres treballs del anomenats sutmergits. I si les coses van cada cop mes malament, en aquest cas, no es tenen ganes de escriure ni a mà ni amb ordinador. I desafortunadament, arriben a moltes llars els problemes econòmics i també de salud.
He pensat tot el contrari. I ho he dit mes de una vegada: L'ordinador a mí particularment, m'a fet pendre, de nou, el gust per la correspondència, que ja l'havía deixat feie molt temps, i quan fer cuatre ratlles es tarde tan poc, doncs hi ha molta mes comunicació, que avans. I s'escriu molt més.
Es en aquest punt que penses que serie molt millor reempendre les velles costums, i poc a poc vas valorant el mes adient i sense adornar-t'en, veus que la gracia de tota relació epistolar, te gust de paper, i ademés es tangible, la pots mirar, la pots acariciar i besar, Es una altre món,es més delicat, més intim, es la esencia de una relació amorosa o filial.
No podem oblidar que si hem arribat al climax mes desitjat, ha estat per obra i gràcia del teclat tornant,- a mí segur- a fer-nos practicar un costum tan maco i tan antic com són les relacions epistolars. Només cal veure la cantitat de llibres que es publiquen encara, i que a través de les cartes ens descubrixen les amistat molt interessants de Sartre i Beauboir, de Franz List i la comtessa Marie d'Agoult per citar- ne algunes. o el festeig del Tzar i la Tzarina, de Russia traspùen art, regalent bon gust, i repiren intelectualitat pels quatre costats.

ESCRIURE A MA.

L'acció de pendre un full i una ploma per fer una carta, es un fet que quasi bé, ha passat a millor vida. Es un costum, completament en desùs, igual com aquells oficis desapareguts, dels que n’he parlat mes d’una vegada.
Ara que tothom dispose d’un teclat, que té moltes funcions, por poder rectificar sense fer gargots, que també dispose de un corrector de llengua, y que es ràpid, i net. ara, resulte que es d' una gran delicadesa i deferencia, escriure a ma. Si algú t’escriu una carta , i l’envíe amb un segell i te la lliure un carter, ets un privilegiat. Ja pots pensar-te la manera de donar o agraïr el detall, i preparar-te per tornar el favor. com a mínim, escriure també a mà.
A mi em semble que escriure a mà, té més a més unes altres connotacións. Es tocar amb les mans aquell bocí de paper, que ha sortit de unes altres mans, molt estimades, que guarde el seu olor o un petó que el remitent, l’hi a fet, Se sent la calidesa de l’altre, la delicadesa de posar en un paper el que ell o ella t’han volgut regalar. A pesar d’un viatge, llarg, i tenint en compte, que els empleats de correus, u moltes màquines transportadores, l’han tombat i l’han, remenat, a pesar de tot, aquella carta conserve intactes, el olor de la persona que t’he la envíe.
Pensant amb tots el condicionants, hauríem de fer l’esforç, de escriure sempre amb ploma o bolìgraf,que tan ès, però a mà. Jo he de confesar que quasi no ho practico, per raons que no venet al cas. Peró es el que m’agradaríe més.
Per no parlar de la lletra en sí, de la caligrafía, del estil. No hi ha rès mes personal que l’escriptura de cada ún.

EL CORTE INGLÉS

Definitivamente; cuando vuelva a nacer, quiero comprarme un Corte Inglés.
Antes pensaba que me compraria un aparcamiento de 9 pisos subterráneos, en un lugar céntrico. Pero nó hoy lo he visto claro. El Corty, como por aquí se lo llaman, tiene una facturación tan escandalosa, que no hay, bastante sitío en una línea para poderlo anotar. Yo desde luego que , no la sabría leer.
Es que, uno cuando se casa, y forma una família nueva, lo primero que tiene que ocuparse (i lo hace), es ir a buscar la tarjeta del Corte Inglés. Si és antes de la boda mejor, porque ya serviría para los regalos, y el viaje. Y después, deja allí su nómina, que ellos la administrarán, divinamente. Lo malo del caso que no tendrán bastante, i y tendrá que trabajar mucho mas para llegar a cubrir las cuentas, y si todavia no hay bastante, que no lo habrá. tendra que poner en la cuenta la nómina de su mujer.
Y yó (que ya me habré comprado mi objeto del deseo), ganaré millonadas y tendre que expandirme y abrir otros centros en las capitales de provincia y tambien en las grades ciudades, aunque no sean capitales de nada. Y en Madrid y Barcelona, 3 o 4 centros enormes y lujosos.

Y pienso: Ademas de ganar trillondas, no voy tener crisis nunca, nunca nunca por los siglos de los siglos! No me lo puedo ni imaginar. Poder desterrar de mi vida esta palabrota tan fea que se ha empeñado, en amargarnos la vida! y que se ha instalado en nuestros hogares, como una señora pegajosa, y mal oliente; aunque solo fuera por esta razón, que nos lleva a todos de cabeza, valdría la pena de comprarse un Corte Inglés.

LA IMPUNTUALITAT RESPONSABLE

Encara es trobe gent, als que no els hi fa cap falta el rellotge. Si el tenen no ho sembla pas. Perque sempre fan tard. Vagin òn vagin, ells han de donar la nota. Sempre s’ha dit, per ejemple que una nuvia arribe tard. I es ben llògic. S’ha de fer esperar, com a gran portagonista, un cop a la vida. I també ha de crear espectació. A més a més, se supose que aquell dia tan especial, ha de tenir molta cura en tots els detalls, i la seva posada en escena sempre es complicada. Fins aquí tot correcte.
També es pot dir que es una tradició, i ho accepto de bona gana.
Peró, un vegada assolida aquesta fita, s’ha d’haver acabat la seva poca paraula, i formalitat.
Ja no hi ha cap mes justificació, per arribar tard als llocs. I menys encara si se la espere. Penso que llavors s’incorreix, en una falta grèu de educació i cortesía envers els demés.
Les persones amb les quals em relaciono, son totes puntuals. que és com ha de ser. Tolero el contrari, aquell que sempre fa tard, pero ho porto molt malament, i s’em note. Jo, amb el meu caràcter, pateixo un estrès gran si es que sé que m’esperen. No ho puc resistir. He de anar corrents a avisar, perque ha sorgit un impoderable imprevist, que segurament serà la causa de la meva impuntualitat.
LlIista de persones ú profesions en les que s’escàu aquest pecat intolerable:

Tot el colectíu dels metges i especialistes del que sigui.
Les persones desordenades i barrudes.
Els paletes, u altres oficis que demanes per un adob del que sigui, a la casa.
Els trens del nostre país.
Els autobusos de línea.
Amb totes les persones que descric, ja t’hi pots carregar de paciencia, Vindràn quand voldràn i no hi tens res a fer. Ells sempre són el mes guapos.

FER EL MENJAR.

No es que sigui una gran feinada que no es pugui resistir ni que sigui molt complicada, peró el principal inconvenient, de fer la cuina, no es solamente guisar i fer-ho bé. El mes difícil de tot es tríar el que has de fer, escullir el que cal fer, o pensar el que toque fer. Un cop donat aquest primer pas, el demés es bufar i fer ampolles. Mires si tens els ingredients i si no hi sòn els compres i llestos. (que també fa basarda)
Aixó tampoc vol dir que algún dia et vingu molt de gust provar una recepta nova, o vulguis guisar per un convidad o convidada especial. Tot canvie.
Però guisar de rutina per alimentarse, es la feina mes feixuga i més pesada de totes les de la casa.
Moltes persones que s’en ocupen, estaràn d’acord amb mí, en aquest particular; jo per no guisar sería capaç de pasar amb amanides i llet, que per nutrir el cos seríe suficient. Pero a casa em diuen que na-nai, i entenc que aquest na-nai, díu claríssimament que m’he de ficar a la cuina matí i vespre, tan si en tinc ganes com si nó.
Estic pensant en fer vaga qualsevol dia d’aquestos, i demanar sòu i compensacions.
I en caracter retrospectíu de 40 i molt anys !!!

REUNIONS DE VEÏNS, UN DEURE CIVIC SEMPRE INCÒMODE

No se perque, les reunions de les comunitats de veïns, es concerten sempre, el dia que et va pitjor d’ssistiri-hi. Ja comencem malament.!
Però hom que es educat i sap molt bé les regles del joc, em preparo mental-i- psicològicament, per fer acte de presencia ben puntual, no en va, fa una any que em van nomenar president de la comunitat.
Es una feina no remunerada, que ademés es antipàtica, i sempre et cree problemes i desavineces amb tothom. Durant l’any, tens casa teva sempre amb la porta oberta per les queixes dels veïns: L’un que si hi ha una bombeta que no creme. L’altre que es mude de casa i la deixe buïda y pregunte que ha de fer. La senyora Julia que sempre puje per queixar-se de la dona que fa la neteja. També hi són aquells que no poden pagar y et demanen una suspensio transistòria perque estan passant un malt moment. Un galimaties! que dure 365 dies!, si tot va bé. perque es poden donar moltes altres circumtàncies, per amargar-te la feina. Si s’ha de restaurar la façana, cambiar o reparar l’ascensor,o arranjar alguna fuita d’aigua. en aquest cas, ets pell.
O facis com ho facisl, de segur que tinidràs crítiques, perqué als uns esl hi semblarà curt i als altres pensaràn i et diràn a la cara que t’has passat un munt, i que si et penses que són rics. Que no son maneres de llençar el diners precisament en aquest moment de vaques flaques. I que de bestretes no en volen cap ni una.
Es veritat que hi ha gent educada que sap estar al su lloc, i defensar-te de les crítiques infundades. que em facin. I d’aqestos també en tenim per fortuna. Solen ser gent de tracte cordial, elegants en el vestir, mesurats amb les paraules, Tenen educació, i s’els hi note.
Cal comtar en els d’altres que mai, mai, asisteixen a les reunions, i esclar, no s’enteren de rès, i si hi ha una novetat o una puja en les cuotes, només saben que protestar. Enfí, que jo tinc moltes ganes que em rellevin d’aquest feina tan ingrata, i faig el ferm propòsit de no posar pals a rodes, a cap president que em sustitueixi. També els he notificat que la pròxima vegada que em toqui, pasaré la patata calente a un gestor.

LA RUA DE CARNAVAL

Es una manifestió mig festiva mig folklòrica, en la que ho he participat mai. Amb tots els respectes, ho trobo una gran horterada. Els homes amb les perruques rosa, el  llavis ben  pintats de vermell escarlata, faldilles curtes, pels a les cames i talons torçuts, a punt de fer-los caure, i pits postiços. Quin ridícul! No comprec com aquesta falera de la difressa, els torni bojos. De les dones no diguem. Des de Blancaneus, fins a Montserrat Caballé, passant per Pocahontas, es permés el  més estravagant i atrevit.
S'ha de reconeixer que hi ha disfreses ingenioses, ben fetes i amb poc cost. Ho respecto tot, peró: no sería millor utilitzar aquest cabdal d'imaginació, per coses més profitoses?. pase que desprès aquestes mateixes persones que es trenquen el cap per fe les virguries que lluiràn, per Carnaval, a l`hora de cosir un botò a una camisa no s'en surten.
i també trobo rar que la gent els vagi a mirar. No hi veig la gracia. Potser es per aixó per la poca afició que hi tinc, que el meus fills tampoc han volgut disfresar-se, ni de petits ni de grans. Es veritat, son ben bé fills de son pare i de sa mare. Ha estat per la seva propia voluntat. Ni els hem obligat ni els ho hem prohibit.
Ara, les netes ja son figues d'un alltra paner. Elles, des de la guarderia, ja els hi han encasquetat, boses d'escombries de tots el colors i amb multitud d'afegitons i pedaços.
Aviu dimecres de sendra, ja ha passat tot, No. no, quede una altra xarlotada: L’enterrament de la sardina, peró despres, i per fí, ja s’haurà acababat. El que vulgui fer l’indi tindrà que esperar al any vinent

LUZ CASAL AL LICEU

Va ser avans d'ahir. M'en vaig assabentar, quand les entrades ja eren exaurides. Huuum! M'hagues donat un parell de bofetades. Perque la Luz es una artistaça amb una cadencia i uns registres que fan somiar al mes despert. El més incrédul se la creu, i al més esceptic, l'hi agrada.
Es tot sensibilitat, es tota ella melodia, es una dona escepcional, que poc a poc, s'ha guanyat a pols, aquest lloc tan elevat, que ara ocupe, en el Olimp del mes grans. I no va de diva. Es senzilla, planera, i natural. No es pas en va, que ha patit tot el que a patit, per adonar-se, que som tots personatges amb els peus de fang. Que tots som debils, que ningú es creat per a trepitjar un altre. Ni amb diners ni sense.
El que m'hagués agradat de veurel-la, i poder-la  saludar, i felicitar-la per el seu millor exit: La seva recuperació.
Ja que no ha  pogut ser, des de el meu recó de la montanya, li envio, els mes grans desitjos de que tot sigui veritat i que ho sigui per molt i molt temps més. Mentres tant anirem escoltan la seva véu abellutada. i a vegades desgarrada, pel dolor i els desenganys, des de els seus C.Des.
Torna aviat Luz!!!!!

LES MIMOSES

Son el primers síntomes anunciadors de l’arribada del bon temps. Encara queden uns dies, però aquesta flor, algunes d’elles herbàcies, i d’altres llenyoses, es mostren en tot el seu esplendor, a últims de gener fins als darrers dies de febrer.
Es una de les imatges que desde casa puc admirar, cada dia, quand obro les finestres, perque en molts jardins del barri en tenen. Una de les coses que donen al-legriia de viure, i que juntament amb els molts ocells que desde les seves rames ens al.legren els matins, avans de posar la radio o la televisió. Un cop assabentats de l’actualitat, els ànims decauen. A pasar de les mimoses!

PENDRE UNA BONA PATACADA

No es pot anar depressa. Ni es pot ser tan neviós com jó. Soc massa impacienta, i aixó m’ha costa molt car mes d’una vegada.
Avui s’ha repetit la historia. M’esperaven en un punt al que m’era molt just arribar-hi a l’hora. I m’ha succeit allo que no em deuríe pasar mai: caure com un plom de cara a una porta que tenia al devant. He vist torontollar, la meva integritat física que la pobra ja no es gaire íntegra, hi he sentit un dolor al front i al nás que em pensaba coses pitjors. les tres escales que tenia que baixar, no sé tansevol si les he tocades. M’he quedat uns moments sense saber si em podria aixecar. Peró hi ha hagut sort. Tinc el cos dolorit peró estic bé.
He pagat pel meu poc cuidado, i em sento ben magullada. Benauradament, que les ganes d’esciure no m’ha passat, i encara que mogudes, però, conservo les idees al seu lloc.
Una experiencia que hauria preferit no tenir l’ocasió d’explicar.