Hoy me he entretenido bastante en leer entradas nuevas y antiguas, de mis amigos blogueros, y de otros que me són desconocidos, y que por cierto he encontrado entre ellos, algunos muy interesantes.
Hay un denominador común en todos ellos: Fases de tristeza, de desencanto
de aburrimineto, preguntas sin respuestas, y de algunos que lo dejan, descorazonados.
Y me pregunto muy estrañada el porqué de este agobio, de este cansancio.
Acaso les faltan temas? Puede ser que sientan que no escriben tan bien como otros compañeros, y se desilusionan? O les afecta la crisis y han entrado en el paro? O bien les ha dejado su pareja???
También es verdad que se siguen escribiendo buenas poesias, pero incluso en estos blogs, hay mas nostalgia, que alegria, más desamor, que estima, más muerte que vida.
Será el Otoño que nos trae la tristeza de los dias cortos y oscuros? Será la montaña que algunos vén insalvable, al empezar el curso, i sin ganas de trabajar, ni conocer nueva cosas, nuevos amigos, nuevos maestros?
Es la apatía en la certeza que tenemos, de que nuestros políticos hasta el momento, solo han pensado en llenarse los bolsillos, sin que nadie les pueda controlar?
Estas preguntas són las que me he hecho, al buscar los motivos de tales desencantos, que hay muchos, y muy variados en origen y en contenido.
dimarts, 21 de setembre del 2010
dilluns, 20 de setembre del 2010
ELS RASTES
Aquesta mena de pentinat que duen nois i noies. y que s’assemblen molt al tirabuixons de la la Elizabet Taylor quan ere joveneta, aquestos cabells que fá anys que no s’han tallat ni s’han pentinat, ni s’han rentat, amb uns embolics imposibles, es el que en diuen ara de la moda progre. Aquesta paraula si no m’equivoco vé de progrès. Dons bé anem progresant cap a la brutícia, perque a més a més es done e cas que el que es pentinen d’aquesta manera, (casi sempre coincideix), són els que també els l’hi agrada la roba de vestir arrugada extremadament. Llarga i de colors foscos.
Estan tan arrugada tampoc si coneixen les taques ni la pols que porten al damunt. Amb sabates destrosades i pantalons molt esparracats, crec que he fet un retrat robot bastant aproximat del jove que porte rastes
Ja sé que hi defensors d’questa moda, i tindrán tota la raò del mon, pero a mí no em convenceràn pas. Sortosament ningú de la meva família la ha adoptat, i n’estic molt cofoia, Posats a triar sempre escolliría a una persona neta i endresada.
Els progres, que ja ho sé, tenen carrrera, igualment que els demés, (de la qualcosa, m’en alegro), tenen tot el meu respecte i fins i tot la meva admiració, per puguer estar i viure com animalons abandonats. Però espero amb falera que els gustos dels rastes, canvíin a més net.
Estan tan arrugada tampoc si coneixen les taques ni la pols que porten al damunt. Amb sabates destrosades i pantalons molt esparracats, crec que he fet un retrat robot bastant aproximat del jove que porte rastes
Ja sé que hi defensors d’questa moda, i tindrán tota la raò del mon, pero a mí no em convenceràn pas. Sortosament ningú de la meva família la ha adoptat, i n’estic molt cofoia, Posats a triar sempre escolliría a una persona neta i endresada.
Els progres, que ja ho sé, tenen carrrera, igualment que els demés, (de la qualcosa, m’en alegro), tenen tot el meu respecte i fins i tot la meva admiració, per puguer estar i viure com animalons abandonats. Però espero amb falera que els gustos dels rastes, canvíin a més net.
diumenge, 19 de setembre del 2010
LES MALATIES QUE NO PERDONEN
JOSÉ ANTONIO LABORDETA
Avui ens hem aixecat, amb la trista notícia de la mort de José Antonio Labordeta.
Va esser un home consecuent am les seves idees, i el seu tarannà d’home del poble, serà recordat un munté d’anys. Exjercíe de Maño, Cantautor, Diputat, ens va demostrar que es poden dir totes les coses pel séu nom allà òn sigui.
Pero el que més m’agradava d’ell, eren els seus programes de rodar- espanyes, que va fer durant molt temps. Valia la pena escoltar les seves decripcions dels paissatges i de les gents que les habitaven. Eren certer i de caracter obert i pròxim. Tot un mestre.
Descansi en Pau!!!
Avui ens hem aixecat, amb la trista notícia de la mort de José Antonio Labordeta.
Va esser un home consecuent am les seves idees, i el seu tarannà d’home del poble, serà recordat un munté d’anys. Exjercíe de Maño, Cantautor, Diputat, ens va demostrar que es poden dir totes les coses pel séu nom allà òn sigui.
Pero el que més m’agradava d’ell, eren els seus programes de rodar- espanyes, que va fer durant molt temps. Valia la pena escoltar les seves decripcions dels paissatges i de les gents que les habitaven. Eren certer i de caracter obert i pròxim. Tot un mestre.
Descansi en Pau!!!
divendres, 17 de setembre del 2010
LA PLUJA
N’he parlat moltes vegades de la pluja, però es que avui plòu a bots y barrals, i es un tema que tampoc s’agote. Sempre hi ha quelcom a dír, de cuand tenim aquesta perturbació per damunt
Es l’hora d’entrar al coles y una estampa multicolor que m’agrade molt, la formen els colors dels paraigües. Les correcuites de les mares cap al cotxes i les cues que s’han de fer de bon matí, ja donen una idea del que serà el dia. No arribarem a temps ni al hora al metge, al advocat, al banc i els grans magatzems estarán a tope. Perque un cop comence a ploure a mitjans de Setembre, ja ens pensem que sóm a l’hivern. i a comprar peces d’abric toquen. Amb el facil que resultaríe obrir l’armari de la roba de temporada i vuere que hi tenim per aptofitar, i esperar per al menys a mitjans de Novembre o principis de Desembre, per saber quina peça amb de reposar o de comprar.
Perque no ho dubtéu, la calor encara tornará. Hi ha molts anys, que el dia 1 de Novembre, hem d’anar a menjarnos les castanyes a la platya.
No ens precipitem que no convé ni a les nostres butxaques, ni al nostre presupots. Féu-me cas.
Mentres tant y si teníu uns minuts, seieu-vos, devant la finestra i contempleu l’espectacle. S’ho val la pena.
Es l’hora d’entrar al coles y una estampa multicolor que m’agrade molt, la formen els colors dels paraigües. Les correcuites de les mares cap al cotxes i les cues que s’han de fer de bon matí, ja donen una idea del que serà el dia. No arribarem a temps ni al hora al metge, al advocat, al banc i els grans magatzems estarán a tope. Perque un cop comence a ploure a mitjans de Setembre, ja ens pensem que sóm a l’hivern. i a comprar peces d’abric toquen. Amb el facil que resultaríe obrir l’armari de la roba de temporada i vuere que hi tenim per aptofitar, i esperar per al menys a mitjans de Novembre o principis de Desembre, per saber quina peça amb de reposar o de comprar.
Perque no ho dubtéu, la calor encara tornará. Hi ha molts anys, que el dia 1 de Novembre, hem d’anar a menjarnos les castanyes a la platya.
No ens precipitem que no convé ni a les nostres butxaques, ni al nostre presupots. Féu-me cas.
Mentres tant y si teníu uns minuts, seieu-vos, devant la finestra i contempleu l’espectacle. S’ho val la pena.
dijous, 16 de setembre del 2010
QUAND LA VIDA ENS ABANDONA ALS 40 ANYS
Quand el cor que deixa de bategar en aquesta edad, sempre es un drama grand. Si aquesta persona forme part del teu cercle d'amistats, els sentiments fan un garbuix de sensacions que no pots control-lar. Existeix la fugida del plor, que console, que fa sortir de dins aquell nus, aquell no sé qué, que t'ofega, sense poder-ho evitar.
No hi ha marxa enrere. I es aquest punt és el més dur, el que no et pots acabar. Perque el que s'en va, ja no tindrà més vida, es veritat, i tampoc més problemes ni complicacions. Els plaers i les elegries, s’he l’hi hauran acabat per sempre. I també els goig de veure pujar els fills, veure’ls circular per la vida amb la seva propia iniciativa, que és la que han après d’ell. Saber-los colocats i pares potser, i viure els riures i la joia se de uns menuts que l’hi ho farien les delicies una mica més tard.
L’amor de la seva vida que els seus braços, ya no podrán abraçar, i saber que ella els anyorarà i els plorarà sempre.
Haurà de passar molt temps per que aquesta ferida guareixi en el cors de tots, esposa, fills família i molts amics que t’estimaven, Gerard
No hi ha marxa enrere. I es aquest punt és el més dur, el que no et pots acabar. Perque el que s'en va, ja no tindrà més vida, es veritat, i tampoc més problemes ni complicacions. Els plaers i les elegries, s’he l’hi hauran acabat per sempre. I també els goig de veure pujar els fills, veure’ls circular per la vida amb la seva propia iniciativa, que és la que han après d’ell. Saber-los colocats i pares potser, i viure els riures i la joia se de uns menuts que l’hi ho farien les delicies una mica més tard.
L’amor de la seva vida que els seus braços, ya no podrán abraçar, i saber que ella els anyorarà i els plorarà sempre.
Haurà de passar molt temps per que aquesta ferida guareixi en el cors de tots, esposa, fills família i molts amics que t’estimaven, Gerard
dimarts, 14 de setembre del 2010
EL RECOPILATORI
Cada tardor, avans de començar les classes, ja m’hi poso. Faig un album digital de totes les imatges que he près durant l’any. Diuen que es fàcil, però a mí m’ocupe moltes estones i al final sempre haig de còrrer per tindre’l llest per Nadal.
Amb l’equip de tiinc, es poden fer virgueries, però jo no soc massa llesta per l’infomàtica i em conformo amb que quedi real, vistòs i no massa feixuc en la lectura.
El cas es que avui, hi he passat una bona estona escollin fotos, de les moltíssimes del arxíu, i he quedat molt satisfeta, no pas del resultat, que encara no el sé, sinó al adonar-me de la gran familia que el meu marit i jó em format a traves del 46 anys de matrimoni.
Hem sento rica i sobretot satisfeta de veure el resultat d’aquesta tasca que de vagades ha estat dura, sacrificada, i laboriosa.
Els dos hem comentat: Mereixíe la pena !!!
Amb l’equip de tiinc, es poden fer virgueries, però jo no soc massa llesta per l’infomàtica i em conformo amb que quedi real, vistòs i no massa feixuc en la lectura.
El cas es que avui, hi he passat una bona estona escollin fotos, de les moltíssimes del arxíu, i he quedat molt satisfeta, no pas del resultat, que encara no el sé, sinó al adonar-me de la gran familia que el meu marit i jó em format a traves del 46 anys de matrimoni.
Hem sento rica i sobretot satisfeta de veure el resultat d’aquesta tasca que de vagades ha estat dura, sacrificada, i laboriosa.
Els dos hem comentat: Mereixíe la pena !!!
dilluns, 13 de setembre del 2010
ELS NEGOCIS DE NOVA GENERACIÓ
Porto una bona temporada, que estic obsesionada amb el oficis que despareixen, amb les botigues que es tanquen degut a la crisi, i observo
els canvis que van modelant els pobles i les ciutats, dia a dia, entre les moltíssimes obres i els comerços que van prenent altres colors.
I es que avui he anat a un Chiqui-Park. No es la primera vegada que hi vaig. En conec dos o tres, perque si tens nets o fills petits. es cita obligada.
Es un muntatge digne de veure. Tot ell. I penso que un bon negoci, perque no requereix masses empleats que ja és la principal questió a tindre en compte.
Cal es veritat un local bastant gran, alt de sostre, un equip de musica ben potent, i uns ponts entre castells i drags de goma que serveixen per pujar-hi de peus i saltar des del mes alt esglaò. Tot un circuit de, passadisos de goma, amb personatges de la actualitat televisiva, o dels comptes tradicionals, i les parets pintades amb colors víus i escenes alegòriques.
El soroll es infernal i els nens amb els amics, estan suats de tan correr i saltar d'amunt d'avall.
Aquestos antres, suposadament, seveixen per festjar un anivesari o un sant. Despres de deixar que el nens s’esvalotin i es posin a cent per hora. La qualcosa fan amb tans sols cinq minuts. Els donen un pseudo berenar amb safates de colors, begudes amb gots e colors, i un pastis fet amb una montaya de magdalenes de xocolata.
Aixó sí, els aseuen en un tròn de color daurat i els hi posen una corona perque es sentin els verdaders reis de la festa. En aquest punt els altaveus toquen “moltes felicitaits, moltes felicitats... et desitgem nosaltres...” i llavors els acompanyants s’atonsen amb cava a la má per brindar am ells i comence l’espectacle de veritat: La entrega de regals!!!
Mare de Deu! Amb un carretó no els hauríen pogut dur. Comence la batalla dels papers, i els nens ja no veuen rès, ni fan cas de rès, d’un bot tornen al circuit i a correr un altre cop, deixant els parents que s’han sacrificat per anar-hi, i comprar-los el obsequi, amb un pam de nas. Edificant
els canvis que van modelant els pobles i les ciutats, dia a dia, entre les moltíssimes obres i els comerços que van prenent altres colors.
I es que avui he anat a un Chiqui-Park. No es la primera vegada que hi vaig. En conec dos o tres, perque si tens nets o fills petits. es cita obligada.
Es un muntatge digne de veure. Tot ell. I penso que un bon negoci, perque no requereix masses empleats que ja és la principal questió a tindre en compte.
Cal es veritat un local bastant gran, alt de sostre, un equip de musica ben potent, i uns ponts entre castells i drags de goma que serveixen per pujar-hi de peus i saltar des del mes alt esglaò. Tot un circuit de, passadisos de goma, amb personatges de la actualitat televisiva, o dels comptes tradicionals, i les parets pintades amb colors víus i escenes alegòriques.
El soroll es infernal i els nens amb els amics, estan suats de tan correr i saltar d'amunt d'avall.
Aquestos antres, suposadament, seveixen per festjar un anivesari o un sant. Despres de deixar que el nens s’esvalotin i es posin a cent per hora. La qualcosa fan amb tans sols cinq minuts. Els donen un pseudo berenar amb safates de colors, begudes amb gots e colors, i un pastis fet amb una montaya de magdalenes de xocolata.
Aixó sí, els aseuen en un tròn de color daurat i els hi posen una corona perque es sentin els verdaders reis de la festa. En aquest punt els altaveus toquen “moltes felicitaits, moltes felicitats... et desitgem nosaltres...” i llavors els acompanyants s’atonsen amb cava a la má per brindar am ells i comence l’espectacle de veritat: La entrega de regals!!!
Mare de Deu! Amb un carretó no els hauríen pogut dur. Comence la batalla dels papers, i els nens ja no veuen rès, ni fan cas de rès, d’un bot tornen al circuit i a correr un altre cop, deixant els parents que s’han sacrificat per anar-hi, i comprar-los el obsequi, amb un pam de nas. Edificant
Subscriure's a:
Missatges (Atom)