No sé per quina raò, de cop m’he sentit cansada, i ofegada per la obligació de crear o improvisar un tema i desarrrolar-lo.
Potser han estat els ùlltim esdeveniments, polítics, que fan passar les ganes, de moltes coses. A lo millor ha influid, els escàndols dels homes de l’ Esglesia, que a través, de tants segles, només fan que errades, i que ens regalen descubertes esgarrifoses, i condemnables, desde tots el punts de vista, i que a mi com creient m’afecten molt.
Veure les injusticies que es fan i es desfàn arrel de la corrupció de tots el estaments gubernamentals, de tots els estats, de totes les institucions.... Es miri comes miri, no hi ha rès que del que es veu al voltan, que et convidi a somriure a ser magnànim i tolerant. Perque no em negareu pas, que si mires les nocitiaris o poses la telivisió, et venen unes ganes de fugir!!! Però cap a ón? Existeix un raconet, sà, net, on les relacions humanes siguin posibles i agradables, òn la pràctica de la bondad, la generositat, i el donar siguin la premisa, no pas el pendre i robar.
I soc optimista per naturalesa, i que ara, ens toque viure uns temps, difìcils, ho sé, però que s’enten per dificils? Comprobar dia a dia com els peixos grands en mengen als més petits? Veure amb claretat com els poders dels cosos judicials de un paìs democràtic, siguin de tot menys independents?
Jo men vull anar al mon del ignorants, òn totes aquestes coses no facin patir perque no les saps ni les coneixes.
dilluns, 31 de maig del 2010
divendres, 21 de maig del 2010
UNA TROBADA IMPREVISTA
Aquest matí, he rebut un regal sense pensar-m-ho. He conegut per primer cop, una amiga bloguera de veritat. Encara no surto de la sorpresa, perque a base sempre d’escriure, acabes pensant , que aixó no es tan real com semble. Que només son paraules, consells, versos, polèmiques, o informacions varies. Però nó. Puc dir que es molt més que tot aixó. He conegut una cara molt guapa, unes cames que caminen uns preciosos ulls que hem mirabem encuriosits, com els meus la miraben a ella. Una persona molt simpàtica que m’ha vengut a retrobar en un lloc que ella savie que jo hi seria. Ha fet les seves averiguacións i m’ha donat la sorpresa.
Una sopresa, a més a més, molt agradable, que desde aquí li vull agraïr de cor inmensament. Gracies amiga meva! Ho hem de tornar a repetir més llarg i amb mes temps.
Les relacions epistolars, eren avans molt importants, i ara amb aquest miracle que és Internet, ho tornen a ser, per alegria meva. Dons per mi es un plaer escriure i aixecar-me al matí i mirar aquesta bustia lluminosa, i veure el que porte de nou. Es el moment mes bó del dia, que tinc el costum d’acompanyar amb una bona taça de café amb llet recent fet i alguna pasteta que trobi al fons del calaix del pà.
Són les petites alegries de cada dia que cal valorar. I estic segura que de petiteses com aquesta, tot-ho en té un moment o altre.
Una sopresa, a més a més, molt agradable, que desde aquí li vull agraïr de cor inmensament. Gracies amiga meva! Ho hem de tornar a repetir més llarg i amb mes temps.
Les relacions epistolars, eren avans molt importants, i ara amb aquest miracle que és Internet, ho tornen a ser, per alegria meva. Dons per mi es un plaer escriure i aixecar-me al matí i mirar aquesta bustia lluminosa, i veure el que porte de nou. Es el moment mes bó del dia, que tinc el costum d’acompanyar amb una bona taça de café amb llet recent fet i alguna pasteta que trobi al fons del calaix del pà.
Són les petites alegries de cada dia que cal valorar. I estic segura que de petiteses com aquesta, tot-ho en té un moment o altre.
dijous, 20 de maig del 2010
LA VANITAT
No sé perque he triat de parlar d’aquest tema habent-ho fet ahir de la humilitat. Déu ser perque les dues acaben amb “at” igual que,pasiviitat, posibilitat, curiosotat ò fogositat.
La vanitat es potser la antítesis de la humiltat, però no arribe a ser tan cruel ni tan demoledora com la soberbia. Es podríe dir que es un “pecat” dels considerats menors. Una noia guapa pot ésser vanitosa i gens orgullosa, per ejemple. Potser que la vanitat es dongui només amb gent jove que es vanitosa per la seva bellesa, física, pel séu exit amb les persones del sexe contrari, o simplement perque ha estrenat un cotxe. En tot cas sempre es un sentiment passatger, penso jo. Una persona jove i vanitosa no es mai sencilla, ni propera, pero en cambi por ser humana, alegra i poc envejosa. si la vanitat s’acumule,llavors ja tot es una cosa diferent. L’orgull aflore per un alt concepte de les própies qualitats o merits, acompanyat d’un desitg excesíu de fer-se notar i lloar per els altres. I aquí ja no s’hi a d’arribar si es posible.
Cal que passin els anys, que comencin a sortir ells primers signes de senectud i deterior. En la decadencia física tovarem com el vanitòs ò vanitosa, canvíen ràpidament el xips. S'esfume tot el concepte que teniem de la vanitat.
La vanitat es potser la antítesis de la humiltat, però no arribe a ser tan cruel ni tan demoledora com la soberbia. Es podríe dir que es un “pecat” dels considerats menors. Una noia guapa pot ésser vanitosa i gens orgullosa, per ejemple. Potser que la vanitat es dongui només amb gent jove que es vanitosa per la seva bellesa, física, pel séu exit amb les persones del sexe contrari, o simplement perque ha estrenat un cotxe. En tot cas sempre es un sentiment passatger, penso jo. Una persona jove i vanitosa no es mai sencilla, ni propera, pero en cambi por ser humana, alegra i poc envejosa. si la vanitat s’acumule,llavors ja tot es una cosa diferent. L’orgull aflore per un alt concepte de les própies qualitats o merits, acompanyat d’un desitg excesíu de fer-se notar i lloar per els altres. I aquí ja no s’hi a d’arribar si es posible.
Cal que passin els anys, que comencin a sortir ells primers signes de senectud i deterior. En la decadencia física tovarem com el vanitòs ò vanitosa, canvíen ràpidament el xips. S'esfume tot el concepte que teniem de la vanitat.
dimecres, 19 de maig del 2010
LA HUMILITAT
Avui una amiga meva parlave de la humilitat, en les relacions de les persones.
M’a donat tota una idea, ja que no fa massa vaig parlar de la enveja, com un mal del nostre temps, dels més funestos i del que porten pitjors consecuencies a la societat.
Parlar dons de la humilitat, es dir, de tot lo contrari, m’apeteix. Però, hi trobo una dificultat gran. Una diferencia ben notable i molt punyent: De envejosos en trobem molts, per tot arréu, pero...òn són els humils?.
Jo els he buscat entre les meves amigues, els meus veïns, la gent amb qui sortim. Tots, no ho vull pas negar, són molt bona gent, educats, servicials. amb un cor gran a l’hora de ajudar... Tot el que vulguéu. pero el que se’n díu humils, humils....no n’hi veig gaires. Contan-me jo mateixa, que tampoc en puc presumir.
De quina matéria s’ha de ser per resusltar humil als ulls dels demés?, que s’ha de fer exactament?. Tots estem educats per guanyar, per “ser” alguna cosa, per fer-ho tot el màxim de bé. Però si s’aconsegueix aquest fita, que es molt lloable, que em de fer, dir que la fet el germá? Es normal no estar satisfet del treball realitzat?, perque si mostrem una miqueta ni que sigui de satistació, ja l’hem fomuda. Ja no som humils.
Un escriptor que ha guanyat el premi Nobel, no pot ser húmil, un cientific que ha descubert un codi molt important, no pot se humil, un pilot que guanya una cursa de Fórmula-1, tampoc pod ésser himil. Només se salvarie, penso un anacoreta, que vivint sol dins una cova, rumíe i medite asumptes trancendentals, i se’ls calle. Deu ser l’unic que es de debó humil.
M’a donat tota una idea, ja que no fa massa vaig parlar de la enveja, com un mal del nostre temps, dels més funestos i del que porten pitjors consecuencies a la societat.
Parlar dons de la humilitat, es dir, de tot lo contrari, m’apeteix. Però, hi trobo una dificultat gran. Una diferencia ben notable i molt punyent: De envejosos en trobem molts, per tot arréu, pero...òn són els humils?.
Jo els he buscat entre les meves amigues, els meus veïns, la gent amb qui sortim. Tots, no ho vull pas negar, són molt bona gent, educats, servicials. amb un cor gran a l’hora de ajudar... Tot el que vulguéu. pero el que se’n díu humils, humils....no n’hi veig gaires. Contan-me jo mateixa, que tampoc en puc presumir.
De quina matéria s’ha de ser per resusltar humil als ulls dels demés?, que s’ha de fer exactament?. Tots estem educats per guanyar, per “ser” alguna cosa, per fer-ho tot el màxim de bé. Però si s’aconsegueix aquest fita, que es molt lloable, que em de fer, dir que la fet el germá? Es normal no estar satisfet del treball realitzat?, perque si mostrem una miqueta ni que sigui de satistació, ja l’hem fomuda. Ja no som humils.
Un escriptor que ha guanyat el premi Nobel, no pot ser húmil, un cientific que ha descubert un codi molt important, no pot se humil, un pilot que guanya una cursa de Fórmula-1, tampoc pod ésser himil. Només se salvarie, penso un anacoreta, que vivint sol dins una cova, rumíe i medite asumptes trancendentals, i se’ls calle. Deu ser l’unic que es de debó humil.
dilluns, 17 de maig del 2010
UNA VERITABLE (2ª PART)
Un cop a les portes l’Alemanya, ere cada cop més dificil d’amagar-se. Alla hi havíe els camps de presoners mes grans del Continent, i una moguda de persones que ell mai hauríe imaginat. Per lo tant la por, el và empenyer, una altra vegada cap al sud. Va pensar i amb llògica, que a Catalunya, les coses estaríen més calmades, i podrie de la maieixa manera que havíe arribat tan lluy sense ser capturat, també ho farie de tornada.I que si es podrie amagar en terreny desconegut, millor ho podríe fer en llocs de la seva pròpia comarca. El que ere ben segur, es que allà no hi teníe que fer rès.
Tot i com va puguer ara sí, cansat de fugir, torne sobre el seus passos, a creuar tot França, no sabíe ni per òn. Pero quand ja estave al límit de les seves forces, just en aquell estat, i despres de caminar bastans dies més, va decidir demanar ajud a una casa de pagés que es veie lluny. Mentres es dirigie cap a la casa, pensave: Rés pot ser pitjor que el que estic fent; si em denuncíen, mala sort. però no puc passar mes temps sense parlar amb ningú, i vivint com un gos. Anave mal calçat, barbut, esquinzat brut i prim com un fideu: Va pensar: demanaré ajut a aquesta gent i que sigui el que Déu vulgui.
Estave completametn desorientat, i no savíe ni allà òn ere. Aquella resistencia a deixar de ser lluire l’estave matant.
Però es va produir el miracle: la porta es và obrir i la persona que hi havíe al darrere, i desprès de mirar-se de fit a fit els dos, van fusionar-se en una abraçada, no exenta de plors, de sanglots incontrolats, i de mirar-se i remiirar-se l’un a l’altre sense poder sortir de la fantástica sorpresa.
Aquell ere un oncle carnal, que va marxar de Catalunya avans de començar la guerra, perque va preveure la inminencia dels canons. Amb la seva dona i el dos fills es van establlir a les rodalies de Pau. Alla và viure sempre més, i allà va morir. Els seus fills deuen trindre si es que viuen encara, vuitanta anys o més. L’heroi de la película i protagoniste absolud de la historia es deie Fermí Porta Perutxo. Un germà de la meva mare, i el meu padrí de bateix.
Tot i com va puguer ara sí, cansat de fugir, torne sobre el seus passos, a creuar tot França, no sabíe ni per òn. Pero quand ja estave al límit de les seves forces, just en aquell estat, i despres de caminar bastans dies més, va decidir demanar ajud a una casa de pagés que es veie lluny. Mentres es dirigie cap a la casa, pensave: Rés pot ser pitjor que el que estic fent; si em denuncíen, mala sort. però no puc passar mes temps sense parlar amb ningú, i vivint com un gos. Anave mal calçat, barbut, esquinzat brut i prim com un fideu: Va pensar: demanaré ajut a aquesta gent i que sigui el que Déu vulgui.
Estave completametn desorientat, i no savíe ni allà òn ere. Aquella resistencia a deixar de ser lluire l’estave matant.
Però es va produir el miracle: la porta es và obrir i la persona que hi havíe al darrere, i desprès de mirar-se de fit a fit els dos, van fusionar-se en una abraçada, no exenta de plors, de sanglots incontrolats, i de mirar-se i remiirar-se l’un a l’altre sense poder sortir de la fantástica sorpresa.
Aquell ere un oncle carnal, que va marxar de Catalunya avans de començar la guerra, perque va preveure la inminencia dels canons. Amb la seva dona i el dos fills es van establlir a les rodalies de Pau. Alla và viure sempre més, i allà va morir. Els seus fills deuen trindre si es que viuen encara, vuitanta anys o més. L’heroi de la película i protagoniste absolud de la historia es deie Fermí Porta Perutxo. Un germà de la meva mare, i el meu padrí de bateix.
diumenge, 16 de maig del 2010
UNA VERITABLE PELICULA DE GUERRA (1ªPART)
Tot el que escriuré, m’ho ha explicat la gent més gran de la familia i el mateix portagonista, tot que no li ere grat recordar-ho, i no en volie parlar mai.
L’home, ara desaparegut, que ere Guardia de Assalt, durant la guerra civil, va decidir fugir cap a França, avans d’acabar el conflicte perque ja es veie venir que anirien mal dades.
Tenie tanta por que va caminar i caminar dies i setmanes, sempre fugint a camp traves i per la nit.S’alimentave d’algun ocell que caçave, i dels fruits dels horts, i d’algún furt a les cases, només per menjar, perque res més li servíe. Potser alguna peça de roba, i dormir en algún paller o endurse’n alguna gallina. Mai el va veure ningú i si ho van fer tampoc ho va sapiguer, ni el van perseguir. Tot i que mitg Europa estave plagada de Camps de Concentració, convoys alemanys, ciutats ocupades, i va córrer auténtiques aventures, perque no l’agafessin, ni el veiessin. I si trobave un refugi segur, deie, si podíe quedar bastants dies. No podie parlar amb ningú ni podíe llegir el lletreros perque no conixíe la llengua, i es desorientave per aquest motiu. I el paissatge va canviar i les véus es vàren fer mes contundets. Havíe arribat a Alemanya.
Semble mentida! He vist cantitat de pelicules, que exposen cassos novelats per guionistes profesionals, peró quedarà demostrat una vegada més que la realitat supere a la ficció, amb escreix. SEGUIRÀ
L’home, ara desaparegut, que ere Guardia de Assalt, durant la guerra civil, va decidir fugir cap a França, avans d’acabar el conflicte perque ja es veie venir que anirien mal dades.
Tenie tanta por que va caminar i caminar dies i setmanes, sempre fugint a camp traves i per la nit.S’alimentave d’algun ocell que caçave, i dels fruits dels horts, i d’algún furt a les cases, només per menjar, perque res més li servíe. Potser alguna peça de roba, i dormir en algún paller o endurse’n alguna gallina. Mai el va veure ningú i si ho van fer tampoc ho va sapiguer, ni el van perseguir. Tot i que mitg Europa estave plagada de Camps de Concentració, convoys alemanys, ciutats ocupades, i va córrer auténtiques aventures, perque no l’agafessin, ni el veiessin. I si trobave un refugi segur, deie, si podíe quedar bastants dies. No podie parlar amb ningú ni podíe llegir el lletreros perque no conixíe la llengua, i es desorientave per aquest motiu. I el paissatge va canviar i les véus es vàren fer mes contundets. Havíe arribat a Alemanya.
Semble mentida! He vist cantitat de pelicules, que exposen cassos novelats per guionistes profesionals, peró quedarà demostrat una vegada més que la realitat supere a la ficció, amb escreix. SEGUIRÀ
divendres, 14 de maig del 2010
ELS CASSETTES, EL VIDEO, I ELS DISCOS DE VINIL
La gran crescuda i el increïble progrès en el món de la tecnica i de la infomàtica, ha fet que aquestos tres elements que anomeno, hagin passsat a millor vida desde fa algún temps.
A casa meva, un cop que ens han deixat els fills ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen. Perque ja em direu que n’hem de fer de una valuosíssima colecció de musica clásica enregistrada en dicos de vinil. Un regal molt apreciat en en seu dia i que ere mirat com una cosa per tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, auténtica brossa.
El cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem en passar-nos amb el amics els ritmes de moda, comprar cintes verges, grabar..tornar-les a passar a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, però a la fí també els hi toque el desti de les altres andròmines.
I es que no es d’extranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. Hi fan molta falta. Perque, sinó òn aniríen a parar les cintes de video que amb tan afany, hem anat coleccionant, per tindre una bona videoteca? Comprar les millors películes, les mes premiades, les més vistes....i l’aparell per visionar-les. Ara: Tot per lleçar!!!
Els aparells de tele amb blac i negre, ja són peces de museu, i aviat o serán les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. Ben mirat un munt de plastics vells, però que en el seu moment van costar molt diners als membres la societat més consumista de tots els temps.
A casa meva, un cop que ens han deixat els fills ha quedat lloc per consevar aquestes relíquies, encara que només sigui pel valor sentimental que tenen. Perque ja em direu que n’hem de fer de una valuosíssima colecció de musica clásica enregistrada en dicos de vinil. Un regal molt apreciat en en seu dia i que ere mirat com una cosa per tota la vida, i ara s’ha convertit en escombraries. Pures i dures, auténtica brossa.
El cassettes, idem de idem. Els treballs que teníem en passar-nos amb el amics els ritmes de moda, comprar cintes verges, grabar..tornar-les a passar a un altre amic. I ara jeuen en un racó, ben embalades, aixo sí, però a la fí també els hi toque el desti de les altres andròmines.
I es que no es d’extranyar que hi hagi deixalleries a cada barri. Hi fan molta falta. Perque, sinó òn aniríen a parar les cintes de video que amb tan afany, hem anat coleccionant, per tindre una bona videoteca? Comprar les millors películes, les mes premiades, les més vistes....i l’aparell per visionar-les. Ara: Tot per lleçar!!!
Els aparells de tele amb blac i negre, ja són peces de museu, i aviat o serán les de color que no estiguin preparades per instal-lar-hi el TDT. Ben mirat un munt de plastics vells, però que en el seu moment van costar molt diners als membres la societat més consumista de tots els temps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)